JORDI SURINYACH

Ara fa una setmana  el  Secretari General d’Indústria, que és un dels interlocutors amb el govern de l’estat en matèria de finançament, publicava en el diari Avui un article,  amb la pretensió de justificar la bondat de l ’ estratègia adoptada pel tripartit en general i especialment per ERC  en la  comissió negociadora. Pretenia l’ articulista  denunciar  la suposada incoherència dels que ens  hem mostrats crítics en tot aquest procés. L’ objectiu que sobre el paper tots compartim, és el d’ aconseguir un bon model de finançament, que permeti reduir el dèficit fiscal,  com a condició  per a que els ciutadans de Catalunya  puguin tenir més i millor serveis i  l’economia catalana esdevingui més competitiva. El mètode per  aconseguir-ho ha de partir – segons se’ns diu-,   de la prèvia acceptació de les regles de joc  fixades pel  pacte  Mas- Zapatero, que va donar lloc a l´ actual estatut, obviant l’ alt càrrec, que el “pacte”  va tenir el beneplàcit del President  Maragall i el Conseller  Saura  i que per tant, s’ assumien bona part de les esmenes al projecte original, signades i avalades pel ministre Montilla. Val la pena deixar constància del fet, per no manipular l´història i així assenyalar de veritat  la responsabilitat alíquota de cadascú en la rebaixa del text estatutari inicial. Per tant, si avui encara no  hi ha acord,  no es perquè uns o altres  hagin tret més o menys pit , sinó perquè les propostes posades sobre la taula per Madrid  no complien  la llei orgànica de l’estat, es a dir l’estatut  vigent. Això ni  és mèrit dels partits del govern, ja que al menys dos defensen el que van aprovar a les Corts Generals, ni suposa cap demèrit per CIU. En tot cas mostra l’ arrogància de l´estat,  disposat fins i tot  a no complir les seves lleis. Nou estatut suposa un  canvi de les regles de joc. Les negociacions fetes quan CIU estava en el govern, poden ser  criticables   però és injust  no recordar que es feien sobre unes altres regles, que convidava a  optar per l’ estratègia de peix al cove. Canviades les regles, no sembla oportú  comparar  dos processos negociadors radicalment diferents, si a més es fa amb intenció d’amagar les pròpies debilitats. El nus gordià de la qüestió es  troba just  aquí. L’ actual  negociador, defuig així la pròpia responsabilitat per  justificar l’ actual paràlisis negociadora. La posició  catalanista, s’ estigui al govern – ERC- , o a  l’ oposició – CIU -, tenia que haver estat tot un altre, fent front comú defensant el principi que  l’  Estatut, aprovat per les cambres catalana i espanyola i  referendant pel poble de Catalunya no pot ser esmenat, retallat o alentit en funció dels interessos del poder polític  espanyol. Això vol dir,  que qualsevol iniciativa política  feta  per  no complir -lo  suposa un conflicte de similar magnitud al que pot provocar una retallada o una sentència interpretativa del Tribunal Constitucional. Els negociadors  del tripartit han optat per fer una altre estratègia, oblidant  que es molt possible que finalment la disciplina “federal”  socialista, pot  acabar per imposar-se. El negociador designat per  ERC, té un  oblit encarà més greu: El compromís del seu partit, contret en el programa  de les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2006 de defensar  mesures que  s’apropin als resultats del concert econòmic cooperatiu , es a dir gestió efectiva de la recaptació dels impostos i la formulació d’un contingent de cooperació entre territoris en un màxim del 2% del PIB català” (Programa 2006 pàg. 6 ) i el  que figura en la  ponència estratègica aprovada pels militants en el darrer Congrés d’ ERC, on  es deia  que s’ ha de disposar ” d’una proposta i de criteri propi en finançament, d’acord amb el model compromès amb els nostres electors el 2006 per tal que sigui incorporada pel Govern en les seves negociacions amb el govern de l’Estat”. De tot això el “negociador”  no en fa el més mínim esment. No  seria   estrany que en les properes setmanes El President Montilla ens surti amb el “ciri trencat” de defensar  un acord gens favorable pel país i que dins les files republicanes hi hagi qui ho justifiqui. 

Ahir dilluns,  els mitjans ens atabalàvem amb els canvis que preparava ZP en el govern de Madrid. Tots sense excepció ho justificaven,  fent  referència a la necessitat de donar un nou impuls a la legislatura i al govern, amb la finalitat de prendre les mesures adients  per superar  la crisis econòmica.  Era una  noticia principal, que  “tapava” fins i tot la trobada d´Obama amb ZP. Ningú prestava la més mínima atenció a com anaven les coses al govern català, sobre com s´estava tramitant  la revisió del pacte d’ entesa  i cap menció es feia als possibles canvis de titulars dels Departaments de la Generalitat de Dalt.  Avui, fa només una hora,  s’ ha confirmat la renovació  en el govern de l´estat. Pel que sembla, ZP pretén  entrar en una nova etapa, que des de Catalunya exigirà més coses de les inicialment previstes en  “la revisió del pacte d´entesa”. El canvi de rumb  del govern central, s’ ha fet picant l´ullet al virrei d’ Andalusia que se’l nomena vicepresident i promocionant Elena Salgado com a nova vicepresidenta  econòmica, pel que queda novament  confirmat que el nou finançament tindrà poc a veure amb les previsions estatutàries.  Si com sembla, l’ opció del tres grups que componen el  govern tripartit és estratègica, de llarg abast i per tant  exclou qualsevol possibilitat de censura o d’  avançament electoral,  els protagonistes hauran de fer front a la situació més que precària del  govern, cessant més d´un  Conseller. Tot plegat, pot generar més tensió interna, agreujat per un nou govern a Madrid, encara més tancat en sí mateix,  amb una idea d’Espanya que s’ allunya definitivament de la pluralitat. Sense finançament  i amb una més que anunciada sentència del Tribunal Constitucional retallant competències, la revisió del programa d´entesa ha d’ implicar  canvi de consellers. Tot un problema d’ autoritat pel President de la Generalitat i pels  Presidents d’ IC i ERC , que poden  veure alterats els equilibris interns dels seus  respectius partits. Com a mínim els Departaments d’ Interior, Innovació, Medi Ambient, Educació,  Acció Social i Agricultura estan més que tocats. Forçar els canvis, pot posar en perill el fràgil equilibri del tripartit i de les forces que li donen suport. La renovació  ministerial torna a deixar en evidència  l’ equivocada estratègia negociadora del govern d’ aquí  i l’ aboca a moure fitxa, si no vol donar per definitivament acabada una legislatura, que no sembla pugui donar més de sí.
     

Ho deia el PSC en la darrera campanya electoral, per demanar el vot. L’ argument era molt simple. Calia evitar  el retorn del PP. Es criminalitzava  per tant a tots els que havien tingut tractes amb els conservadors espanyols. L’ electorat, especialment el català,   s’ ho va creure i  massivament va donar suport als socialistes, practicant l’ anomenat vot útil, aconseguint el PSC uns  esplèndids resultats que li donaren vint-i-cinc diputats. Recordar-ho avui,  quan el pacte “nacional-constitucional” a Euskadi és un fet amb l´elecció d´una diputada del PP com a Presidenta del Parlament Basc,  hauria de fer envermellir a tot el PSC i als  qui li donen suport.  Espero que a les properes els electors catalans  en preguin bona nota.     

Llegeixo als mitjans que en Xavier Vendrell, descontent amb els sectors  renovadors d’ ERC, va proposar  en el darrer Consell Nacional, obrir-nos la porta de sortida de  bat a bat, perquè deixem d’emprenyar. Vull pensar que “l’ ocurrència” de l’ ex vice secretari  republicà, ha estat mal interpretada i que   la seva intervenció es va limitar a exercir el seu dret  legítim a la lliure expressió i per tant a criticar als  que mostrem de forma – igualment  legítima -,  la nostre discrepància amb la política   dissenyada per la direcció  elegida en el  darrer Congrés. Desitjo  que la proposta d’ en Xavier fós més  reposada  de la que publiquen els mitjans, però encara que hagués estat així,  expressaria un estat d´opinió, poc coherent en un partit republicà, que per  tradicició ideològica  ha acceptat històricament les corrents d’ opinió i  la pluralitat interna.  La doctrina ” Vendrell” , expressada en el darrer Consell Nacional, té molt a veure amb  la doctrina lennista del centralisme democràtic,  que és el model d’organització i funcionament dels partits i organitzacions marxista-leninistes. ERC no  ha format mai part d’ aquesta  tradició, encara que siguin molts els dirigents que hagin rebut  les seves  influències. En Xavier, del que no dubto del seu patriotisme, afirma  que no és possible fer cap critica a la direcció, encara que s’ expressi en els òrgans regulars del partit. Les seves raons són  molt simples: La independència necessita d´una organització  que potencïi  la disciplina interna  i  per tant el sacrifici de la llibertat de pensament i opinió del  seus militants en nom de la màxima eficàcia i eficiència.  Ho ha defensat amb claredat i sense amagar-se, cosa que   hem d´agrair. En Xavier Vendrell, voldria  un partit republicà, quina principal   característica fos l’ estricta compliment de la disciplina partidària, es a dir, la  subordinació complerta de  la minoria a la majoria i que totes les decisions preses pels òrgans superiors fossin vinculants per a tots els militants, com succeeix en els partits anomenats revolucionaris. Per història, orígen, tradició   i ideologia, ERC és tot una altre cosa. Un partit  que no  té res  a veure amb la tradició lennista. Qué té en el seu codi genètic,  profundes  conviccions republicanes amb arrels  lliure pensadors,  tal i  com expressa el triangle quadri barrat que l’ identifica. Tot plegat per tant,  a les antípodes  del model de partit  que defensa en Xavier. El més preocupant  i el que es desprén de l´incident, és que confirma un procés de  bunquerització d’ una  direcció, que davant les dificultats es tanca i s’ envolta de fídels per mera supervivència. Es ben curiòs , que en els moments de més prestigi i influència electoral, preteniem fer-nos atractius, parlant de partit acollidor, plural i  obert. Ara davant les dificultats i la pèrdua de credibilitat,  el discurs és tot un altre. S’ obren les portes perquè la gent marxi, en una novadora edició del pocs però fidels, que ens pot abocar a la marginalització política, deixant  de ser el referent de l’ independentisme  amb vocació majoritària. Si això és el que algú  pretén, més que marxar,  ens hauran de fer fora.    

A Mataró,  en molt  pocs dies de diferència , una  associació de veïns ha suspès un  programa d’actes festius al·legant desavinences amb el municipi. Una altre  ha  amenaçat de retirar-se  dels òrgans de participació territorial,   justificant-ho en que no serveixen per res. Els sindicats,  l’ organització de consumidors i  el moviment  veïnal s’ ha  manifestat a les portes de la casa gran, demanant  que  impostos i tributs no  augmentin per sobre del cost de la vida. Tot plegat  és produeix, a pocs dies del 30è aniversari de les primeres eleccions municipals des de la represa  democràtica . Durant  aquests llargs anys,  l’alcaldia de la meva ciutat i de moltes  capitals de comarca i de l’entorn metropolità, ha estat legítimament i democràticament  en mans d’ un únic partit  que ha bastit una estratègia  que curiosament ha  acabat per  erosionar els  aliats més fidels,  fins convertir-los en els seus  satèl·lits permanents. Durant tres dècades, el merescut prestigi dels  Ajuntaments democràtics, assolits per l’  esforç plural de gent molt diferent, ha estat manllevat només per uns. Sembla doncs  obvi  que tan lletja  costum no pugui  durar sempre.  Ara, molt lleument,  és  comença a detectar un mar de fons,  que  de mica en mica comença a calar en sectors de la ciutadania, tal i com mostren certes  enquestes  fetes a  la capital nacional,  on s’  expressa el  cansament pel domini polític gairebé absolut d’un únic grup,  que  vol i pretén controlar-ho  tot, sense adonar-se  que està  exhaurint bona part d’ un capital  i  un discurs que   mostra símptomes de cansament. Qui mana molt, pot acabar per no escoltar a ningú. I es ben  sabut que la prepotència és  gairebé sempre el preludi de la  decadència. Trenta anys després, ens trobem  al final d’ un cicle municipal, que ja no els donarà més rèdits?.

(Artuicle que avui publica El Punt).

Cercles, reagrupaments, clubs d’ opinió, blocs,  plataformes, dissidències, corrents, discursos, textos, novel·les,  cansanci, desafecció, refundacions i cases grans. Manifestacions a Brusel·les, iniciatives legislatives populars o no, enganys, pocs fets i moltes paraules, pactes nacionals allà, alt nivell de  gesticulació i algun “tan se’m en fot”, caracteritzen l’ actual curs polític, centrat en l’ eix nacional, precissament  allò que el sector “crosta” del PSC  volia fer desaparèixer. Paradoxalment l´independentisme creix, si bé – segons les enquestes publicades-, l’ expressió pròpiament electoral davalla, augmentant la desorientació republicana, insegura de les pròpies possibilitats, només aconseguint   teixir  polítiques a la  defensiva. Molts se’n tornen a casa i cada vegada són menys  els que tenen l’ esperança que els renovadors facin el recanvi, exigint allò de caixa o faixa. Tot plegat, que tant desorienta al personal, s’ explica com a resultat d’un conjunt de fets, que  mostren les limitacions i debilitats de la nostre comunitat nacional . Citem-los per ordre cronològic: La desaparició del President Pujol de la política activa, produint – agradi o no acceptar-ho -, una situació d’orfenesa en amplis sectors  de l’electorat més conseqüenment catalanista,que es veurà  agreujat  amb  la pèrdua del Govern Català per part de Convergència i Unió.El primer govern  tripartit. El paper d’ ERC   i les  relacions amb el “govern amic” de Zapatero. La personalitat del President Maragall. El debat   llarg i fatigòs de  l’estatut. El  blindatge de competències i el nou finançament. L’estatut del Parlament. Les manifestacions al carrer.  L’acord Mas Zapatero per anar de rebaixes. El ribot d’en Guerra. El desencís de la societat catalana.   L’ expulsió d’ ERC del govern.  L’alta abstenció electoral. En Montilla i els seus fets, que no paraules. El segon  govern tripartit   d’entesa i de gestió. El catalanisme de pluja fina  i el patriotisme social. Novament els traspassos incomplerts ( Rodalies, aeroports). La sentència del constitucional que no arriba. L´estatut que  no s’ aplica.  Els silencis de l’independentisme “tranquil”. La  crisis de les infra estructures. El dret a decidir.  La realitat d’un  territori discriminat per l’estat i  la necessitat d’ un “estat propi”. L’agreujament del malestar social i la  pèrdua definitiva de la brúixola. Els enganys reiterats i repetits en relació al  finançament. El govern d’ aquí que fa figa aquí i allà. Els mossos d’en Saura  estomaquen  i Sant tornem-hi. El país necessita a crits un  GPS.

Pujant per l’eix del Llobregat amb direcció cap el Pirineu, en  diferents ocasions m´he trobat pagesos protestant  tallant l’ autovia de Manresa a Berga, produint cues enormes de vehicles. Ara farà una  setmana, concretament  divendres a la tarda d´anada i el diumenge de tornada, uns treballadors de Sallent protestaven pel tancament d’una empresa. En tots els casos que m´he vist directament involucrat, les dotacions dels mossos d´esquadra  han actuat amb cura i prudència, dialogant primer amb els manifestants i negociant després,  fins obrir  una de les dues  vies de  circulació. S’ ha actuat amb mesura, malgrat  que l’ embús havia deixat  a centenars  de condutors i ocupants aturats durant hores, cosa que us ben asseguro no és gens agradable. Els afectats ens ho hem agafat amb estoïcisme i amb molta filosofia. Dic tot això,  sorprés pel fet que ahir al centre de Barcelona, pels voltants de l’ edifici de la Plaça Universitat al matí  i a la manifestació convocada per l’ eixample a la tarda, les càrregues dels mossos d´esquadra contra  estudiants, passavolants, vianants i periodistes que feien la seva feina, fossin  desproporcionades i pròpies d´una altre època. El comportament policial, la seva actitud violenta, hauria de fer reflexionar als comandaments i als responsables del Departament d´Interior.  No n´hi ha prou en fer autocrítica,  comprometre’s a revisar els protocols d’actuació dels mossos o demanar un informe complert i una compareixença parlamentària. Algú hauria de  dimitir. Demanar  que ho faci el Conseller Saura,  pot ser excessiu, però un reconeixement ben explícit de responsabilitat i el  cessament fulminant dels que van donar l’ ordre d’ actuar amb tanta violència és imprescindible si es  vol tranquilitzar el món universitari i al conjunt de l’ opinió publica. Els comportaments de certs grups de brètols que sempre s’ apunten a qualsevol protesta, no pot justificar  ni donar cobertura a pràctiques policials pròpies dels estats repressius. Els partits del govern d’ entesa, s´haurien de pronunciar amb més claredat,  si no volen ser còmplices d´aquesta situació. Correspon fer-ho en primer lloc al Conseller Saura, però després al govern en el seu conjunt. El silenci  pot  acabar per hipotecar  la poca credibilitat que els queda i demostra, si es que calia,  que també  hi ha una manera poc intel·ligent de ser d’ esquerres i una manera igualment  indecent de fer política. 

Aquest és un dels cartells que més m´agraden de les JERC. Es diu una gran veritat. Llàstima  que es  defensi des d’ una gran incoherència: La  de mantenir el  pacte amb la federació catalana del PSOE. Amb tot plegat  es demostra,  que l’ actual direcció de la JERC, més que  reforçar els sectors renovadors d’ ERC – EI o RCAT -,  com semblaria si fessim cas de la terminologia emprada en el cartell,   ha esdevingut una de les coartades de l’ actual direcció republicana,  tal i  com  – sobretot en  època de Miquel Roca Junyent -, ho ha estat la JNC a CDC, exhibint estelada d´una banda, per després donar suport a certs pactes d’ Estat. Aquests capgirells  de certes organitzacions juvenils, sempre s’ han fet, a canvi de futurs  premis als  dirigents de les respectives joventuts, que per coneguts fa innecessari posar-hi exemples. El contingut del cartell, em serveix  per denunciar el que ha anat succeint, fins avui,  onze mesos i sis dies després de la segona investidura de “ZP” com a President del govern espanyol. A punt de complir-se  un any  de govern de la present legislatura,  la percepció que hi ha a  Catalunya, és que la seva credibilitat es troba sota mínims. Els esdeveniments  l´han superat en tots els àmbits. La crisi. L’ augment de l´atur.L’elevat nombre de promeses incomplertes, molt especialment a tot allò que fa referència a  Catalunya i al seu compromís de reconeixement de l’ Espanya Plural, ha fet que se li exhaurís el crèdit. No crec que ara el PSC , s´atrevís a fer una campanya, basada en l’ eslogan “Si Guanya Zapatero, guanya Catalunya”.L’ engany de l´estatut , del finançament,  de traspàs de  rodalies i de l´aeroport. La Llei de Dependència,  certes ajudes socials i tantes altres, fa pensar que tard o d´hora l’ electorat li passarà comptes. El PSC, més enllà de certs brindis al sol,  no ha exhibit cap mostra real d´ independència política. S’ han fet només,  certes gesticulacions, per acontentar i/o en el seu cas,  moderar les crítiques dels socis del govern d’entesa, especialment ERC, però no s’ ha passat d´aquí. El punt d´inflexió en la credibilitat de ZP , ha estat  l’ arribada de la  crisis econòmica, que ha acabat per complicar molt la seva gestió. Reacció lenta, insegura, mancada d’ un discurs coherent i convincent, amb el rerafons d’ unes  xifres de l’atur que continuen anant en augment. La crisi de confiança afecta a la minvada credibilitat dels electors amb  la política i els Governs, d´allà i d’aquí. No hi ha lideratge, ni  fortalesa, ni claredat en el missatge, ni gairebé queda ni un gram del tarannà, que tantes expectatives va crear. Amb les eleccions europees a tocar, amb uns resultats més que  imprevisibles, les  campanades a mort del govern socialista a Espanya poden començar a sonar. Tot això succeeix a Catalunya i el únic partit declaradament independentista,  present a les institucions catalanes, fa com si sentís ploure,  refusant qualsevol responsabilitat,  mirant cap un altre costat i  fent culpable a l’ altre partit nacionalista català, el majoritari,  de gairebé tot. El conseller Huguet, com sempre posant-hi ganes i prenent  la direcció equivocada. La portaveu parlamentària, arribant a  acusar a CIU, de preparar el terreny  per un pacte amb el PP, oblidant que l´únic pacte ara conegut es precisament el  que han fet els seus socis a Euskadi. Realment curiós que  diguin això, quan el que s´aproxima, es un gran pacte de sang entre els dos grans partits espanyols, que pot acabar per  obligar als catalanistes, ha establir entre ells un acord amb un únic punt programàtic: La pròpia supervivència, tan nacional com partidària.

Tot i arrenglerar-me amb  els postulats  que Joan Carretero i RCAT, ha vingut defensant  dins d´ERC,   m´impacienta que els reagrupats no ens haguem pronunciat sobre  fets  especialment colpidors per qualsevol patriota i que fa necessari que  el més aviat possible   alçem la veu  sobre  l’ actual atzucac en que el país  es troba. L’ importància del pacte que s´està preparant a Euskadi entre PP i PSOE, suposarà un pas enrera irreversible, confirmant-se així la negativa “constitucional” del  no reconeixement a la realitat plurinacional, pluricultural i plurilinguïsitic de l´estat Espanyol. Fins ara ho han  intentat maquillar d´una o altre manera, però  finalment  han decidit passar pàgina a allò que anomenaven l´Espanya Plural. Amb l´acord  dels “constitucionals”,  ja no caldrà  esperar  conèixer el contingut de la sentència del Constitucional ni l´acord de finançament, per donar per definitivament tancada un període que  no ha donat els fruits que des de la perifèria il·lusòriament  preveiem. Tot plegat  ha de suposar un canvi d´estratègia en  la política dels partits  nacionals d’ Euskadi, Galícia i Catalunya.  La signatura del pacte a Vitòria,  és un clar  avís per a navegants, llançat pels dos grans partits espanyols, que ha de tenir una  única resposta. L’ anunci formal que  ERC, no aceptarà   els pactes de geometria variable que proposa el PSOE i que per tant l’ acord afecta directament a  la continuïtat del govern d´entesa. Els corrents renovadors s’ han de fer ressó  de  la nova situació  i  proposar iniciatives  al conjunt de la militància, si la  direcció  republicana  continua  com si no passés res. Es en aquest nou context la proposta d´Esquerra Independentista, si bé no pot ser l’única  qüestió prioritària, té l’  interés d’ ajudar a  dinamitzar el debat intern i hauria de comptar  amb tot el suport de RCAT. (Us adjunto l’ argumentari que els companys d´EI m´han lliurat).

           
 1. Perquè és una decisió transcendental pel futur de tots aquells que viuen als Països Catalans: sense finançament la crisi es multiplica La proposta de finançament és clau pel nostre partit, perquè d’ella en dependrà el nostre futur com a societat i el benestar dels seus integrants. La gravetat de la crisi econòmica, fa que sigui més important que en cap altre moment de la nostra història recent disposar d’un nou model de finançament que redueixi substancialment el dèficit fiscal que patim (de més de 20.000 milions d’euros, 3.000 euros per català i any). Sense aquests recursos econòmics el nostre país no podrà afrontar la crisi, ni fer la revolució tecnològica i d’innovació que necessita la nostra indústria perquè no tanqui les portes, ni es podrà recol·locar
a les persones aturades, ni serem capaços d’ajudar a les famílies i al teixit empresarial a superar el tràngol que suposa l’increment de l’atur i la restricció del crèdit, ni fer les infraestructures pendents de tants anys

2. Perquè podríem hipotecar el nostre projecte polític per molts anys La decisió que prengui el partit, en el sentit d’acceptar o no aquest model de finançament que proposarà el PSOE, és una decisió que marcarà el present i el futur del nostre projecte polític. Qüestions bàsiques del nostre ideari com la reivindicació del Concert Econòmic, la solvència de les finances de la Generalitat o l’exigència de posar fi a l’espoli fiscal quedarien greument hipotecades si s’acceptés un model de finançament insuficient. ERC ha denunciat el problema del finançament des de fa més de 20 anys. Ara que s’ha aconseguit unir en aquesta denúncia a amplis sectors de la societat, una acceptació d’un mal acord pot fer desaparèixer l’èxit fruit de molts anys d’esforç. Si s’accepta un model insuficient no tindrem credibilitat per tornar a defensar aquestes reivindicacions durant molts anys. I llavors, amb quin programa ens presentarem a les eleccions? I quin resultat traurem? Davant d’aquesta evidència cal que totes i tots tinguem la seguretat que podrem decidir.

3. Per respecte a les normes de funcionament intern que hem decidit entre totes i tots al passat Congrés Nacional i marquen els Estatuts d’ERC. A favor del referèndum està tota la legalitat interna d’ERC. El passat Congrés Nacional va aprovar per majoria portar a la pràctica referèndums interns, i va aprovar la següent esmena: “Esquerra Republicana potenciarà i concretarà el caràcter assembleari del seu funcionament, element distintiu de la mateixa. Aprofundirà en els mecanismes republicans de democràcia participativa i en la radicalitat democràtica en la presa de decisions,impulsant primàries per escollir els/les caps de llista electorals en l’àmbit nacional i en l’àmbit de les diferents circumscripcions electorals, limitant mandats i utilitzant la convocatòria de referèndums interns en les grans decisions de país…” Així mateix, els Estatuts del partit també promouen que es convoquin referèndums interns per les qüestions fonamentals. L’Article 31 ho deixa ben clar: “Se celebraran referèndums, per sufragi universal de totes les persones afiliades, per prendre acords en qüestions que es considerin fonamentals, a petició de l’Executiva Nacional, del Consell Nacional, d’una tercera part de les Executives Regionals o del 10% de les persones afiliades.”

4. Quants dies tenim per recollir les signatures? Pocs, el model de finançament es pot donar a conèixer d’un moment a un altre. Setmanalment ens posarem en contacte perquè ens comenteu com ho portem i quants/es militants us han signat. En un parell de setmanes hauríem d’intentar tenir les signatures al nostre abast recollides.

5. Perquè el convoquem a través d’una recollida de signatures (10% de les persones afiliades) i no esperem que ho faci l’Executiva Nacional o el Consell Nacional? Perquè l’Executiva del partit no vol convocar-lo. En el passat Consell Nacional del 21 de febrer, es va adreçar una pregunta a l’Executiva Nacional en el sentit de si pensava convocar aquest referèndum sobre el finançament i la resposta va ser que referèndum vinculant no, en tot cas consultes. El dia anterior el Secretari General Joan Ridao va fer unes declaracions on plantejava la possibilitat de fer una enquesta telefònica o una consulta a través d’internet per conèixer la opinió de la militància. Finalment, el passat dia 24, el Secretari General va donar l’assumpte per “tancat” en declaracions a RAC1, donant una senyal inequívoca de no tenir voluntat de seguir les normes internes del partit. Com tots sabem, la única forma segura, eficaç i transparent de conèixer la decisió de la militància, i la única possibilitat que ofereixen els Estatuts del partit, és el referèndum vinculant per sufragi universal. Això és el que ERC necessita i per això cal que el promovem la militància.

6. Perquè hi ha precedents i ens ajudarà a treure uns bons resultats a les eleccions europees Aquesta és una proposta constructiva, ben vista per la ciutadania i que ens diferencia en positiu de la resta de partits. Per això estem convençuts que la convocatòria d’aquest referèndum és allò que necessita la candidatura d’ERC a les eleccions europees del juny per agafar una bona embranzida d’aire fresc i per aconseguir el millor resultat possible. Aquesta és una iniciativa què motivarà i cohesionarà el partit, com ja va passar en la consulta a la militància en relació al referèndum de l’Estatut retallat que va permetre a ERC treure un gran resultat a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2006, vint-i-un diputats (bastants més dels que actualment ens donen les enquestes).

7. Perquè estem promovent la llei de consultes populars No podem oblidar que ERC és el partit que està promovent la llei de consultes populars per convocar referèndums. Per tant, ningú entendria que restringíssim aquesta pràctica a casa nostra.

8. Quan volem que es convoqui el referèndum? Perquè comencem a recollir les signatures ara? Volem que es convoqui després de conèixer-se la proposta definitiva del govern espanyol sobre el model de finançament. Però cal recollir les signatures des d’ara per poder preparar tot l’operatiu necessari i perquè som conscients que la proposta es pot fer pública d’un dia per l’altre, i llavors no ens donaria  temps a recollir en uns pocs dies les signatures necessàries.

9. Perquè ha d’unir el partit en una sola veu; la de la majoria de la militància La celebració d’un referèndum intern segons el previst en la normativa interna només pot suscitar la unanimitat al voltant del dret a decidir de cada militant. Sobre la decisió que es prengui, és prou important com per a que no hi puguin haver recels, ambigüitats ni divisions. La decisió de la majoria serà respectada per tothom, ja que sorgirà del respecte a les normes, a la militància i al dret a decidir, que són principis que tots compartim. Qualsevol altre procediment pot crear confusions sobre si la decisió presa és la que realment vol la majoria de la militància.

10. El referèndum pot posar en dificultats la direcció del partit? Al contrari, si el finançament redueix substancialment l’espoli fiscal tots avalarem en referèndum les negociacions de la direcció i aquesta sortirà reforçada del procés democràtic. I si el finançament és dolent, i la direcció s’hi oposa, tota la militància podrem demostrar a la societat que la direcció té tot el partit al darrere, que ERC és un partit madur i cohesionat i podrem afrontar el futur amb moltes més garanties.

La manifestació dels deu mil a Brussel·les, deixa en l’aire una pregunta: Hi ha  actualment una majoria parlamentària a Catalunya que doni suport a l’ exercici del dret d´autodeterminació?. Si la resposta, pretén ser positiva, seria hora de no posar més  dubtes a la credibilitat dels sectors cada vegada més influents dins de CDC  favorables al dret a decidir. No cal   adherir-se a la Casa Gran,  ni convertir-se en simpatitzant, per a valorar positivament que  hi hagi gent  que pensi que aquest partit  “encapçalarà el procés cap a la independència” o que l´Àngel Colom i l’ Alfons López Tena tinguin  papers cada vegada menys residuals a la nova Convergència.  Si  tot plegat fa dir a l’ Iceta  que  hi  ha certa “deriva radical” en les noves propostes convergents, deu ser que no van del tot  mal encaminats,  pronunciant-se a favor del dret a decidir i  obrint-se als nous catalans provinents  de l’ immigració. Segurament també  volen  ampliar el seu espai electoral, buscant  la complicitat d’ antics electors d’ERC, més proclius a l’ acord entre forces nacionalistes.  Però el fet, més que produir gelosia, o desconcert,  hauria de servir  per fer autocrítica als que veuen allunyar-se sectors que abans eren propers.  D’ existir  ja ara una majoria a favor del dret a decidir, en seu parlamentària catalana,  els que  de ben segur  es quedarien a fora, serien  els dos grans partits unionistes  espanyolistes, acompanyats dels tres diputats de “Ciudadanos”. La lliçó de Brussel·les segurament  és,  la necessitat d’internacionalitzar el conflicte polític entre l’ estat espanyol i  Catalunya, però que  el  primer pas  per a resoldre l’ entrellat en que ens trobem, continua  estan  al nostre abast.

L´estatègia del nacionalisme espanyol (PP-PSOE) ha acabat per funcionar, donant sentit a la coneguda opinió de Josep Pla, sobre les escasses diferències  entre un nacionalista espanyol de dretes i un d’ esquerres, els dos batejats ara amb l´eufemisme de “constitucionalistes”.  No fa ni una setmana  que  els  partits grans de la política espanyola, s’ insultaven, s’ amenaçaven i fins i tot es   querellaven. Però en un  tres i no res, trobant-se  a la perifèria del “seu” estat nació i amb l´objectiu comú de fer desaparèixer certes “anomalies”  “regionals” per  uniformitzar sense entrebancs  el “seu” territori nacional, se’n obliden de tot, es reconcilien,  per entendre’s  i abraçar-se a la vista de tothom. Ells, que havien acusat als altres “nacionalistes”, de dividir  i d’ intentar asssolir el conflicte civil quan s’ aliaven , no tardaran ara ni cinc  minuts en  pactar , amb l´única intenció d’ arraconar  i si és possible aniquilar la  molesta “diferència”.  L’ estructura de l’estat amb tot el poder dels seus aparells,  acabarà imposant un pacte nacional,  amb l’ absurda col·laboració  d’una  part de l’ esquerra  abertzale, que entossudida en no denunciar una organització violenta que els complica l´existència, han actuant amb absoluta miopia política.  Des de Catalunya, el resultats electorals d’ Euskadi però també de Galícia, han de servir per veure amb més claredat  que  l´eix nacional existeix  i la defensa del seu interés també, com fa segles que entenen els nacionalistes espanyols. Fer segons quins pactes, amb forces que representen interessos nacionals diferents i contraposats, acaben per portar al desastre als qui pretenen  desconèixer aquesta regla elemental.

Pretenen revisar el pacte d’ entesa, centrant la negociació en les polítiques socials (  que sense acord ni millora en el finançament  és un brindis al sol)  i en el replantejament de les politíques pressupostàries per encarar la crisi (aguantar com sigui, dit de forma ben  planera). Diuen que el pacte es revisarà amb discrecció, suposo que  la mateixa amb la que es negocia el finançament , per després fer escarafalls pel consum intern  demanant transparència. Pel que sembla – o potser no -, continuarem amb el “tragala” del tripartit. Cap comentari sobre l’ estat de les  negociacions amb Madrid,  la sentència del Constitucional que ens caurà a sobre, el Pla B, la Llei de referèndums, la Llei Electoral, el desplegament de vegueries i el referèndum del 2014, que com se sap convocarem just abans d’ esdevenir sub seu de l’ Olimpíada de Madrid. Tota aquesta estúpida comèdia,  succeeix quan no fa més de  24 hores  que l’ Anna Terron,  Secretaria per a la Unió Europea del Departament de la Presidència de la Generalitat ha declarat que  desconeix que hi van fer els deu mil  catalans convocats a manifestar-se  a Brusel·les a favor del dret d´autodeterminació. Ella sola  ha  deixat en evidència  als socis de govern català que donen  suport a la convocatòria i veuen  com  la “seva” representant , expressa  l’ opinió col·lectiva del  govern. Més enllà de la manifestació , que servirà per a   donar testimoni de la voluntat d’ exercir un dret col·lectiu , hi ha una altre feina més important a  fer a Brusel·les, a New York  i a tots els foros internacionals. Catalunya necessitar d’ un  lobby propi, que  defensi els  interessos econòmics, socials , culturals i lingüístics i que busqui i trobi aliats  per a la causa catalana. Tot el contrari del que  fa la delegació del Govern de Catalunya a Brusel·les.  A la reunió  de seguiment del pacte d’ entesa  d’ això no se’n  ha parlat, encara que només hagi estat  per a satisfer al Sr. Iceta i amb ell, a  tot el PSC.

Segueixo amb interés la política basca, encara que moltes vegades se’n fa bastant incomprensible. No he estat mai seguidor dels “eusko barretina”, malaltia infantil del catalanisme sobiranista que es mira acomplexadament el nacionalisme basc. Això no treu que tingui opinió  sobre el  que darrerament estan succeint a Euskal Herria. La primera és que ETA – com la majoria dels grups armats -, és un fre pel progrés  nacional  dels bascos i perquè puguin assolir la plena sobirania. La violència sempre genera més violència. Això no m’impedeix afegir que la Llei espanyola de Partits Polítics, atempta contra la lliure expressió del poble basc i deixa injustament fora del sistema democràtic a bona part de l’esquerra independentista basca, alterant els resultats electorals, amb el clar objectiu de beneficiar els partits espanyolistes. Crec que es preten  aconseguir així  un govern “unionista” al País Basc, encara que sigui per la porta de darrera.  Cal que les coses canviïn a Euskadi a millor i paradoxalment això suposa  que el nou govern basc, continuï presidit per Ibarretxe, si bé  amb més  influència  de grups  com Eusko Alkartazuna  i Aralar ,  forces  que s’ han rejovenit i que  proclamen  obertament el seu ideari independentista de forma pacífica. Eusko Alkartasuna ho té fumut, doncs porta masses anys confonent-se amb el seu germà gran , el PNB.  Espero que Aralar, sigui una força emergent, doncs representa una forma diferent de veure l’esquerra abertzale,  que aposta exclusivament per la política en tots els seus sentits. Falta una setmana  de campanya electoral,  per veure com acaba tot plegat.

El compliment de moltes partides dels pressupostos de la Generalitat per aquest exercici, estan  del tot condicionats a les actuals negociacions sobre el finançament. Això, en l’ actual situació de crisi econòmica, pot esdevenir una greu irresponsabilitat si com sembla tot acaba malament. La falta de voluntat del govern de l´estat i de les forces que  directa o indirectament li donen suport, entre d’ altres els vint-i-cinc diputats del PSC, ho està fent  possible. La situació està bloquejada  i potser ja és hora que  des de  Catalunya, algún prengui l’ iniciativa de canviar-ho. L’ oposició  convergent poca cosa pot fer més, denunciar aquest estat de coses encara que sigui al preu de ser acusats de posar pals a la roda, per no donar suport a les negociacions  que impulsa el govern de català. Per tant la responsabilitat principal, recau en les forces del govern. El PSC no sembla estar gaire  preocupat per l’assumpte, tot i que sap que  tot plegat a la llarga pot acabar per deteriorar  la seva imatge partidària. IC, formalment denuncia els incompliments, però  com sempre es situa a roda dels socialistes, no sigui que amb tot aquest enrenou es quedessin sense les cadires que tan els agrada escalfar. Ens queda només ERC. Diuen  que  amb el govern d´entesa, estant construint un  estat propi. Justificació pel consum intern republicà, que pretén amagar el carreró sense sortida en que  la direcció republicana s’ha situat. El comprensible desconcert  que els envolta, no els hauria de paralitzar i  emmudir a les reunions del govern. Ells com a mínim poden, demanar una posició més contundent i conseqüent davant dels reiterats incompliments i si cal, plantar cara assumint  el risc polític que això els suposaria, per evitar un perill molt superior: La pèrdua de bona part del seu electorat. Això sí –prego em discuplin si molesta -, que seria un greu endarreriment en la construcció  de l’ estat propi.