TRENTA ANYS.
A Mataró, en molt pocs dies de diferència , una associació de veïns ha suspès un programa d’actes festius al·legant desavinences amb el municipi. Una altre ha amenaçat de retirar-se dels òrgans de participació territorial, justificant-ho en que no serveixen per res. Els sindicats, l’ organització de consumidors i el moviment veïnal s’ ha manifestat a les portes de la casa gran, demanant que impostos i tributs no augmentin per sobre del cost de la vida. Tot plegat és produeix, a pocs dies del 30è aniversari de les primeres eleccions municipals des de la represa democràtica . Durant aquests llargs anys, l’alcaldia de la meva ciutat i de moltes capitals de comarca i de l’entorn metropolità, ha estat legítimament i democràticament en mans d’ un únic partit que ha bastit una estratègia que curiosament ha acabat per erosionar els aliats més fidels, fins convertir-los en els seus satèl·lits permanents. Durant tres dècades, el merescut prestigi dels Ajuntaments democràtics, assolits per l’ esforç plural de gent molt diferent, ha estat manllevat només per uns. Sembla doncs obvi que tan lletja costum no pugui durar sempre. Ara, molt lleument, és comença a detectar un mar de fons, que de mica en mica comença a calar en sectors de la ciutadania, tal i com mostren certes enquestes fetes a la capital nacional, on s’ expressa el cansament pel domini polític gairebé absolut d’un únic grup, que vol i pretén controlar-ho tot, sense adonar-se que està exhaurint bona part d’ un capital i un discurs que mostra símptomes de cansament. Qui mana molt, pot acabar per no escoltar a ningú. I es ben sabut que la prepotència és gairebé sempre el preludi de la decadència. Trenta anys després, ens trobem al final d’ un cicle municipal, que ja no els donarà més rèdits?.
(Artuicle que avui publica El Punt).