LA LLIÇÓ DE BRUSSEL·LES.
La manifestació dels deu mil a Brussel·les, deixa en l’aire una pregunta: Hi ha actualment una majoria parlamentària a Catalunya que doni suport a l’ exercici del dret d´autodeterminació?. Si la resposta, pretén ser positiva, seria hora de no posar més dubtes a la credibilitat dels sectors cada vegada més influents dins de CDC favorables al dret a decidir. No cal adherir-se a la Casa Gran, ni convertir-se en simpatitzant, per a valorar positivament que hi hagi gent que pensi que aquest partit “encapçalarà el procés cap a la independència” o que l´Àngel Colom i l’ Alfons López Tena tinguin papers cada vegada menys residuals a la nova Convergència. Si tot plegat fa dir a l’ Iceta que hi ha certa “deriva radical” en les noves propostes convergents, deu ser que no van del tot mal encaminats, pronunciant-se a favor del dret a decidir i obrint-se als nous catalans provinents de l’ immigració. Segurament també volen ampliar el seu espai electoral, buscant la complicitat d’ antics electors d’ERC, més proclius a l’ acord entre forces nacionalistes. Però el fet, més que produir gelosia, o desconcert, hauria de servir per fer autocrítica als que veuen allunyar-se sectors que abans eren propers. D’ existir ja ara una majoria a favor del dret a decidir, en seu parlamentària catalana, els que de ben segur es quedarien a fora, serien els dos grans partits unionistes espanyolistes, acompanyats dels tres diputats de “Ciudadanos”. La lliçó de Brussel·les segurament és, la necessitat d’internacionalitzar el conflicte polític entre l’ estat espanyol i Catalunya, però que el primer pas per a resoldre l’ entrellat en que ens trobem, continua estan al nostre abast.