JORDI SURINYACH

Amb tot això del finançament, tinc la sensació que assistim al final d’una manera d’entendre el catalanisme polític. Les dues forces parlamentàries que fins avui el representen han quedat enradats en la teranyina constitucional espanyola. Després de llargs anys de pensar que s’ avançava amb el “peix al cove”, ara coneixen els límits d’un tacticisme  que els ha embolicat en un parany del que tenen feina per sortir-se’n. Mentrestant,  l’ electorat més conseqüent  i sobiranista, s’estan adonant  que aquest   camí  no porta enlloc i que cal buscar-ne d’altres.  Que es tingui èxit, depèn  que les decisions s’ adoptin en el moment que calen. L’ administració del “temps” en política és   fonamental, però també ho és l’ existència  d’un gruix social que hi doni suport. A banda del que s’ expressa en els mitjans i del comportament majoritari dels opinadors oficials i de certs dirigents de l’ anomenada “societat civil”, que és amplificada  pels  defensors de l’ ordre, cada vegada  hi ha un grup més important dins  la societat catalana, que valora molt negativament el nou  acord del finançament. L’economista Xavier Sala Martin,  ha gosat posar-hi un exemple ” Si, desprès d’una gran negociació, el Sheriff de Nottingham, arriba a un acord de que només et robarà 50 quan tradicionalment et robava 100, i si, arribat el dia de complir, et diu que ha canviat d’opinió i només et robarà 80, tu, que has de fer? Celebrar que et roben 20 menys que abans o emprenyar-te perquè el Sheriff es un lladre compulsiu que no compleix el que promet? Es pot marxar del bosc de Sherwood?.  Sortir de la ratera, en paraules de Salvador Cardus, es on rau  la solució a bona part dels nostres actuals problemes. Es tracta de teixir la nostre pròpia teranyina de forma perseverant,  intel·ligent i  pacient sense renunciar ni als principis ni a la coherència.  Això suposa ara,  no deixar-se portar  per l’ estúpid entusiasme  amb que alguns han rebut el nou  acord de finançament.  Digui el que es digui, no se’ns ha ofert un   nou model, ja que es consolida la dependència financera de la Generalitat i de propina s’ incompleix  el vigent Estatut. Els diners  que reberem  continuaran  depenen en  exclusiva de la quantitat total que Espanya vulgui destinar a les comunitats de règim comú, entre elles Catalunya. Les xifres donades per Saura, Puigcercós i Castells són una suposició,  sense masses  garanties de compliment  que no han estat confirmades per la ministra. No es garanteix el principi d’ordinalitat ni el sistema  és transparent.  El dèficit fiscal de Catalunya continuarà ,  doncs el model  aprovat no conté cap garantia  que el redueixi. El camí  que cal encetar per sortir de l’ atzucac constitucional, en que el catalanisme parlamentari  ens ha posat – uns abans  i altres després -és  ben diferent.  Sense deixar-nos entabanar, ens cal primer reagrupar-nos, passar revista a les nostres forces, sumar nous aliats, agafar empenta i  finalment decidir-nos a saltar la paret… Sembla que se’ns ha girat feina!.

http://www.youtube.com/watch?v=il2i1yn0OfI&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=97fr1nztoAo&feature=related

Dissabte començava un cap de setmana farcit de gesticulacions per part de la direcció republicana, que em va fer témer el pitjor. Finalment  el pronòstic, ahir diumenge, va quedar confirmat. Hi haurà finançament pel 15 de Juliol i ZP s’ haurà sortit amb la seva ( a la cinquena va la vençuda!) . El govern de Catalunya, però especialment ERC,  ha acceptat una proposta de finançament fent uns càlculs aproximatoris del model proposat que no han estat  confirmats per la titular del Ministeri. Tot plegat  tan  sospitós, com que tot això succeeixi durant el cap de setmana i que es tingui el rètol preparat a Calàbria. Amb tot , cal reconèixer que  si l’ objectiu  del tripartit, era vendre una determinada imatge de coherència interna i centralitat, inicialment ho han aconseguit. La posició en que ha quedat CIU no serà en les properes setmanes còmoda. Durant un temps, es podrà dir  que el missatge  convergent s’ ha radicalitzat i que  ha actuat per  càlculs electorals, el que no sembla   de cap manera suficient per a tornar al govern. Just el problema  contrari que ara té ERC.  Escollir la centralitat, amb un intent per donar més credibilitat al seu nou cartell electoral, pot fer pagar la factura de perdre   bona part del seu electorat tradicional i a sobre no guanyar-hi res. És aquest, el resultat de cinc anys de lluites fratricides entre els dos partits   parlamentaris del catalanisme polític. Si no es van posar d’acord amb dissenyar una estratègia  conjunta de país en el procés d’ aprovació de l’estatut i així ens va anar, ara repeteixen la jugada amb un resultat que a mig termini serà escàs per a  les dues forces polítiques, oblidant la lliçó  que quan la història es repeteix és converteix en tragicomèdia. En els propers dies ens caurà a sobre  una important  operació publicitària, amb l’ argument que estem davant el millor finançament per a  Catalunya. El temps ens ho dirà. De moment no coneixem, ni l’ exactitud de les dades ni el contingut real de l’acord, ni com s’ han fet les simulacions per  a fixar l’ import de 3.855 milions en el quart any ( us adjunto sota d’ aquest apunt com ho veu la gent d’ Esquerra Independentista a qui no els hi surten els números). Em temo que si al final es confirma que el nou pacte es un miratge,  hi haurà més  descrèdit cap a l’ actual classe política catalana, que pot haver jugat  amb  el país. En un bloc he llegit  que equivocar-se és de savis, però que repetir l’ errada és d’estúpids. Ens cal, com més aviat millor construir un projecte nou si realment volem sortir del cercle viciós i esvair el fum que tenim al davant. 

Des d’Esquerra Independentista constatem que fins a un 35% de l’Executiva Nacional d’ERC (14 dels seus membres) no han donat suport al model de finançament proposat pel PSOE . Volem felicitar la valentia i la coherència mostrada pels companys i les companyes que s’hi han oposat i no han volgut participar d’una escenificació preparada a consciència des de feia dies.

En la mesura que més d’un terç de la militància d’ERC no està representada a l’Executiva Nacional, és clar que el rebuig al model de finançament pot ser majoritari entre la militància. Així, i per tal de donar compliment als Estatuts del partit, és obligatori que es convoqui el referèndum que 1114 militants van demanar perquè es pugui rebutjar un model de finançament pèssim per al nostre país.

Les raons, tal i com economistes de són nombroses:

ÉS TOTALMENT INSUFICIENT

1) Els 2000-2500 milions d’euros que es preveuen per a cadascun dels tres primers anys d’aplicació del model només representen una reducció del 10% de l’espoli fiscal de 21.000 milions d’euros previst per a l’any 2009 (amb les dades de la Fundació Josep Irla i la Generalitat). L’any 2005 el dèficit fiscal fou de 18.595 milions segons la Fundació Josep Irla.

2) El dèficit de la Generalitat (Ingressos menys despeses) de l’any 2008 va ser de -4800 milions. El finançament pactat condemna la Generalitat a continuar patint importants dèficits públics i perpetua l’espoli fiscal que sofreix Catalunya.

ÉS UN ENGANY

3) Catalunya passarà l’any 2009 del rànquing 93 en finançament per habitant (per sota la mitjana espanyola de 100) a només el 94 amb el nou finançament i com a molt al 97 el 2012. En cap cas al 102% o al 105% com s’està venent. El 102 i el 105 surt de comparar el finançament total de Catalunya (que inclou les partides de Mossos i presons) amb el finançament de la resta de CCAA que no han de fer front a aquestes despeses. Si restem del finançament de Catalunya les partides per fer front a aquestes competències que les altres CCAA s’estalvien, i llavors comparem el finançament de Catalunya homogeneïtzat- amb el de les altres Comunitats Autònomes ens adonem que tornem a quedar al 94 o 97, molt per sota de la mitjana!.

4) Tal i com ha reconegut la ministra Salgado, el model de finançament és el mateix que va proposar Solbes al mes de desembre de l’any passat i que tots els partits polítics catalans van rebutjar per insuficient.

5) La xifra anunciada de 3855 milions d’euros per al quart any d’aplicació del model el 2012 és una hipòtesi estadística que no es complirà, ja que pronostica un increment impossible d’ingressos per impostos i l’Estat sempre es reservarà el 50% de la despesa pública (com ha assegurat la ministra). La mateixa ministra Salgado no ha volgut corroborar aquesta xifra que només han donat per bona el PSC, ERC i IC.

6) Els 3855 milions d’euros en cap cas representen una reducció d’un terç del dèficit fiscal com s’ha arribat a afirmar. Primer, perquè el 2012 no s’assoliran els 3855 milions com ja hem exposat, segon, perquè l’any 2009 el dèficit fiscal serà de 21.000 milions i un terç d’aquest dèficit representa 7000 milions i no els 5000 calculats per ERC amb les dades del 2005 (dades, a més, del Ministeri d’Economia, obviant les de la pròpia Fundació Irla) i, tercer, perquè no es poden sumar als 3.855 milions 1200 milions més pressupostats per inversions en infraestructures perquè l’Estat sempre executa un nivell d’inversions molt inferior al pressupostat.

7) La ministra Salgado ja ha dit que no contradirà les hipòtesis que cada CCAA faci dels suposats increments de recursos que li reportarà el nou model de finançament. Tothom farà els càlculs que li semblin més oportuns per vendre el finançament a la seva Cominitat Autònoma.

INCOMPLEIX L’ESTATUT DE FORMA FLAGRANT

8) No recull cap de les variables que exigeix l’Estatut i que havien de corregir a l’alça el model de finançament anterior: immigració, esforç fiscal, costos diferencials (major cost de la vida a Catalunya) i població en risc d’exclusió.

9) Moltes de les partides pactades han quedat fora del model i dependran d’allò que els Pressupostos Generals de l’Estat vulguin concedir-nos cada any. Es pressuposa, per tant, que ERC aprovarà els PGE del PSOE i en qualsevol moment aquestes partides poden desaparèixer.

10) L’Estatut preveu tres anys perquè el model s’apliqui, en cap cas quatre. Esperar el 2012 que es compleixin les promeses que ara ens fan aquells que ens han mentit de forma sistemàtica és com esperar un miracle.

11) No hi ha hagut cap tipus de bilateralitat. La ministra ha reconegut més de 100 reunions per pactar el model amb totes les CCAA. Simplement ens hem acoblat al model de règim comú.

Països Catalans, dotze de juliol de dos mil nou.

Hi ha determinats polítics catalans, que tenen la costum de gesticular  cada vegada que preveuen que s’ han d’empassar un nou gripau de  ZP. Ens diuen,  amb cara de pocs amics, que aquesta vegada plantaran cara, per després   mirar cap un altre banda,  quan  es fa  evident  que hi haurà nou  engany.  Es per això que em fa cada vegada més basarda escoltar els seus laments. Davant la data del 15 de Juliol es repeteix la gesticulació , pel que  es possible que hi hagi nou incompliment. Ara se’ns diu que serà abans del 9 d’agost. S’ acceptarà  l’ endarreriment , amb l’ excusa d’aconseguir,  com diu el President  Montilla,  “el millor finançament de la història de Catalunya”. Seran doncs sis els terminis vençuts durant un any , fent-se palès que quan es tracta de Catalunya, a l’estat li es  ben igual que s’ incompleixi la llei. Deixant de banda els venciments i tot el que diu l’ estatut,  no es complirà el criteri d’ ordinalitat i per tant els catalans  continuarem pagant  més del que rebem. Les xifres addicionals no seran res de l’ altre món, pel que l’ espoli fiscal continuarà, fent perdre competitivitat a l’ economia catalana. Si al final, com per art d’ encanteri  s’ aconsegueix l’ acord,  tots els corifeus ens  diran  que és  millor que  el previst en el “Pacte del Majestic” – faltaria mes! –, oblidant i  amagant que  en els darrers anys la població de Catalunya ha crescut  per sobre del que era previsible  i que  l’Estat ha transferit noves competències. Ningú farà esment  a que el darrer acord de finançament, fou l’ adoptat en la norma estatutària,  que es preveia molt superior al que ara es pretén fixar. El que ens  oferirà  de ZP, serà un nova engalipada, per molt  condiment que tingui. El 15 de juliol, pot quedar com una altre  de les dates  del farsant ZP , tal vegada com  el 9 d’agost, el 17 de novembre i  el 31 de desembre de l’ any passat  o l’1 de març i el 21 de maig d’enguany. Dies en que l’ estat espanyol – com té per costum –  se’n fot de tots nosaltres.

(Article que avui publica EL PUNT)

Mantinc  des de fa temps que  el sistema de partits polítics català  està a punt del col·lapse, encara que no ho aparenti. Hi han símptomes però,  que la catarsi pot produir-se a mig termini. Els partits polítics a Catalunya, s’han consolidat com a mers organismes pel repartiment de càrrecs dels seus dirigents i no com els instruments útils que el país necessitava en democràcia, òrgans vius i útils per a la ciutadania  per a fer possible la  participació. El sistema de partits ha adquirit els mateixos defectes de qualsevol comunitat humana tancada en si mateixa, egoista, opaca i poc preparada per a rebre crítiques. Però el trencament de relacions entre electes i electors  comença a fer-se tant abismal , que ja s’ han començat a generar els anticossos.  Fallen els mecanismes d’intermediació entre electors i  institucions, per raó del procés de deslegitimació dels Partits del sistema (gairebé tots). Són inexistents els  òrgans de debat i de participació, el que està afectant la pròpia credibilitat de les administracions nascudes  en democràcia, principalment les més properes. Els partits han esdevingut, col·lectius tancats, on internament només  és protegeix allò que  els dirigents pensen que es correcte dir. No hi ha  espai  intern  pel lliurepensament, la crítica, la participació, la transparència, les corrents i les heterodòxies.  El concepte de democràcia interna  ha esdevingut un fet  formal  i no hi ha diferències entre els mètodes de treball dels partits del sistema, sigui quin sigui  l’ ideologia o pensament que diuen  defensar. Instal·lats en aquest estat de coses,  és lògic que predomini  la  política d’usar i llençar, que a hores d’ ara és clarament hegemònica. Els partits nascuts  durant la transició, versió espanyola o catalana, necessita de canvis radicals si es que realment es vol una regeneració democràtica que  necessitarà d’ honestedat i transparència per fer  tornar  la credibilitat. El model de representació que tenim es  del tot insostenible,  necessitant  d’un canvi radical en el comportament  dels electes i en la relació entre aquests i els electors. Caldrà per tant  noves lleis que regulin la representació de la ciutadania en les institucions i especialment d’una nova llei electoral. Qualsevol proposta de canvi ha de ser  “trencadora” en aquest  terreny. Els que pretenguin organitzar en una nova força, l’ independentisme democràtic  present en la societat catalana, per intentar convertir-la  en  majoritària,  hauran  de tenir clar que només renovant el  concepte i el model de  partit  polític i   posant en un primer ordre de prioritats, tant  la regeneració democràtica com  l’ independència nacional,  començaran a guanyar la batalla de la credibilitat,  amb el  ferm  compromís d’ abandonar per sempre el concepte “Kleenex” de la política i de la nostre vida quotidiana.
 
 

A les sis de la tarda d´ahir 30 de Juny , Joan Carretero era entrevistat al Canal Català de TV amb seu a Premià de Mar. Una hora més tard , és  TV  de Mataró  el mitjà que l’ acull per una nova altre entrevista. El programa de reagrupament és tan elemental com a contundent: Dignitat i Patriotisme. Per dir-ho d´una altre manera, independència i regeneració democràtica  van estretament relacionats.  A les vuit en punt, la Sala del Casal l’ Aliança de Mataró,  unes dues-centes persones   l´esperen.  La majoria volen escoltar sense embuts ni intermediaris que és allò  que defensa Reagrupament. La majoria no tenen afiliació partidària, però n’ hi ha que han donat suport a CIU, ERC  i a la CUP. Gent plural, que vol  respostes  concretes sobre on cal anar. Entre els assitents em trobo l’ Eva a qui li demano  en faci la ressenya de l´acte i que ara acompanyo amb aquest apunt.

IL·LUSIÓ, PATRIOTISME I DIGNITAT

Una de les paraules que més s’escoltaren entre el públic que ahir al vespre omplia el Casal de l’Aliança fou “il·lusió”. El doctor Joan Carretero, líder de Reagrupament, va convocar els maresmencs a escoltar les bases del projecte polític que recentment ha començat a caminar, de forma decidida, vers l’horitzó electoral del 2010.  I ho va fer, com és habitual en ell, de forma desacomplexada, clara i sense embuts, tornant a posar sobre la taula conceptes tan importants, i tan denigrats, com patriotisme i dignitat, eixos que Reagrupament ha volgut que esdevinguessin claus en l’ideari d’aquesta associació que aspira a ser transversal, i a aglutinar tothom que consideri prioritari aconseguir la independència de Catalunya, per damunt d’ideologies i puritanismes estèrils. Ahir al Casal vam poder escoltar arguments d’una senzillesa contundent. Vam escoltar que per aconseguir la independència fem falta tots, i ens cal, per tant, un denominador comú que ens ajudi a unir esforços, que el reconeixement de les nostres seleccions esportives, de la nostra llengua i de la nostra cultura ens serà automàticament atorgat quan aconseguim el reconeixement nacional, i ni un minut abans, que el món no ens està esperant, ni ens concedirà res pel qual nosaltres, els primers interessats, no estiguem disposats a lluitar, i que com a país som en una cruïlla en la qual cal triar entre resignar-nos alegrement a ser una comunitat autònoma de règim comú, o treballar sense complexos per la independència. Fa més de cent anys que Catalunya intenta trobar el seu encaix a Espanya, per la via de la pedagogia, de la modernització del país veí o de la submissió del propi. I està clar que ens hem equivocat de trencaclosques. Com a catalans no hi encaixarem mai. Fa massa anys que a Catalunya ens entretenim jugant a dretes i esquerres mentre de mica en mica, o no tant de mica en mica, ens estem quedant sense recursos, sense país i sense llengua, i el que pot arribar a ser irreversible, sense il·lusió. A Catalunya, com va dir Alfred Bosch, en un encertadíssim article, som especialistes en  tibetejar, que vol dir “reclamar amb insistència els drets d’altri per no recordar gaire els propis”. I Carretero ahir ens va recordar la paraula màgica: PROU. Això és el que vam poder sentir  ahir les aproximadament 200 persones que vam anar a escoltar a Joan Carretero, que ja fa temps que està recorrent el país, comarca a comarca, explicant un projecte engrescador de regeneració política que ha de dur Catalunya a poder decidir el seu futur. I mentre l’escoltàvem, un alè d’il·lusió i esperança semblava recórrer la sala. Potser aquesta vegada sí. Encara hi som a temps.

Eva Rumí i Guimó.

Ara fa tres anys que els catalans vàrem aprovar un nou estatut d’autonomia. El procés fou llarg, enrevessat i força pesat. Escoltàrem  insults per totes bandes i després comprovàrem  com les “rebaixes” promogudes al Congrés del diputats, entre d’altres, per l’ actual President de la Generalitat, serien efectives. Com que no en tenien prou, presentaren  recursos d’ inconstitucionalitat, produint-se la paradoxa que la nova llei orgànica, tot i haver estat aprovada, no es portaria a la pràctica, a l’ espera d’allò que decidís  el Tribunal Constitucional.   Se’ns va demanar respecte i sobre tot acatament a la decisió dels magistrats. Ara que estem a prop de conèixer el resultat final, just quan no hi hauran més pròrrogues en el finançament, el país s’ haurà de preguntar sobre  si dotze magistrats poden alterar el resultat del vot  popular. El conflicte de legitimats està anunciat  i  deixarà ben clar qui són  els  límits reals del nostre dret a decidir  en l’ actual marc constitucional. Joan Carretero fou el primer polític en actiu, que just al començament del procés estatutari, va parlar-ne sense embuts i  amb claredat, pronosticant que anàvem de mal a pitjor. La crítica el va foragitar   del Govern de la Generalitat primer, després del nucli dirigent del seu partit i finalment ha acabat per proposar  una cosa nova, que no es ni partit,  ni coalició, sinó una associació que pretén  aglutinar a tot l’ independentisme, amb vocació transversal. Després de veure i comprovar la falta de capacitat dels  partits catalanistes   per traduir en mobilització l’ engany , desconsideració i espoli al que com a catalans  hem estat sotmesos, sembla raonable que el nivell  de descrèdit de la classe política catalana en el seu conjunt hagi anat a més i que algú ens proposi un nou camí per a  sortir de l’ atzucac. Tres anys després, existeix la  possibilitat d’ obrir una nova etapa. Joan Carretero  i la gent de Reagrupament, volen  impulsar  un projecte  de canvi, dignitat patriòtica i regeneració democràtica,  amb voluntat de  sortir   de la frustració que provoca l’esgotament de l’ autonomisme, proposant com objectiu possible  l’ assoliment de l’ estat català. Serà doncs d’ interès  escoltar les seves propostes, a l’acte que Reagrupament organitza  a Mataró  el proper 30 de Juny.

(Col·laboració a la web del Cap Gros).

El proper dia trenta de juny, Reagrupament es presentarà en  un acte públic a la Sala del Casal  l’ Aliança de Mataró  amb la presència de Joan  Carretero. Es conegut que  els convocants volen construir  una plataforma  independentista de caràcter transversal que pugui presentar-se a les eleccions de 2010, amb tres propostes programàtiques: L’assoliment de la independència de Catalunya per la via democràtrica  com a  únic camí per a satisfer les necessitats  de la societat catalana; La regeneració de la política, amb institucions properes i  al servei dels ciutadans i  la modificació  en  profunditat de l’actual sistema de representació política, per fer-la més participativa i transparent.

No sembla que la  direcció republicana  es doni per assabentada del que suposa el resultat de les eleccions de diumenge, tant per l´alta abstenció com  pels vots obtinguts  per la candidatura de l’ Oriol Junqueres. Presentant un independent de prestigi, es pretenia ” reagrupar” el vot independentista i evitar  el vot de càstig a un candidat de l´aparell. Tot i aixó, la pèrdua de 70.000 vots respecte a les anteriors europees  i el fet que s’hagi produït  en major percentatge a la  Catalunya no metropolitana, suposa un fracàs a  l’ estratègia de pactes de govern  ( el tripartit), amb el que es pretenia arrencar vots dels feus electorals del PSC; quan justament  ha passat tot el contrari.  Per pròpia voluntat,  els dirigents republicans han acceptat amb cert fatalisme i determinisme, el suplici de Sísif, al que han estat condemnats  novament per l’ electorat. Així  era descrit per Homer a l’ Odissea:  “Sísif  sofria grans dolors i traginava un penyal enorme  fins al cim d’una muntanya…i quan ja estava a punt d’arribar al crestall, la roca davallava rodolant i tornava a començar de nou… “ Amb la marxa de Joan Carretero, l´ únic sector crític organitzat com a corrent dins d´ ERC , és “ Esquerra Independentista”. En la seva pàgina web es publica avui una editorial, que amb  el  títol  “governar amb el psc , o dormir amb l´enemic”,  fa referència a que l’ estratègia d’ arrossegar el PSC cap a posicions més decididament catalanistes, ha estat un desastre, afirmant “ que no s’ha assolit cap dels objectius nacionals que s’han anat plantejant com a “prova del cotó” per veure com evoluciona el PSC en quant a consciència nacional. L’Estatut va ser trinxat pels seus teòrics socis de Madrid (amb l’inestimable ajut de CiU, per descomptat). La normalització lingüística, lluny de consolidar-se, ha rebut subtils però ferotges atacs del govern “amic” del PSOE en forma de terceres hores de castellà que, es digui el que es digui, s’estan començant a aplicar a moltes aules segons denuncien els mateixos professors. El model de finançament penja d’un fil. I així successivament. Tot plegat ens ha de portar a preguntar-nos si no són ells els qui han estirat ERC cap a postulats i actituds que fa poc menys de cinc anys eren impensables en aquest històric partit. Si més no, així semblen haver-ho interpretat els centenars de milers de persones que ens han anat deixant de votar. Definitivament, governar amb el PSC és com dormir amb l’enemic: pot ser divertit durant una nit, però a la llarga acaba sent un desastre”. No sembla que es pugui dir  millor, però em temo que no es tracta tant de tornar a començar, sense aprendre el que suposa  la condemna a perpetuïtat de Sísif, sinó de començar  a treballar per fer,  amb ERC i/o  amb qui sigui, tota una altre cosa.

La mala jugada de Zapatero, “obligant”  al govern català , per la via dels fets consumats, a posar diners al pla d’ajuda de compra de vehicles, ha  deixat altre cop  en entredit   als dos socis menors del tripartit. D’ una banda, els d’ ICV, després de rumiar-s’ho una mica,  s’ han empassat l’ immens gripau  que els hi suposa tenir que beneir les subvencions per l’ adquisició de vehicles poc sostenibles. De l’ altre, ERC, altrament dits independentistes, s’ han auto limitat  en el dret a decidir sobre les  pròpies competències, pel que es fa difícil  atorgar credibilitat a gesticulacions  i  grandiloqüències quan afirmen  ser els defensors del  dret a decidir sense límits,  per qüestions que semblen  més difícils i complexes. Ja és gairebé tradició  en aquest govern, que  com més gran és l’ enrenou que provoca  les paraules de ZP,  més fàcil es pronosticar que s’ acabarà acceptant allò que proposi. Passat amb escreix, l’ equador de la legislatura catalana,  m’apunto a felicitar l’ intel·ligència del  PSC, per  la llarga llista de projectes  aprovats per un govern dit de coalició, que  habitualment ha prescindit de les conviccions dels  socis menors. Sembla lògic que hi hagi qui es pregunti  que carai  hi fan  en un govern on el partit  més gran  sempre acaba fent el  que  vol. La  seva permanència  i continuïtat, només s’ explica pel desig  gens dissimulat d’ aconseguir els beneficis que proporciona la mera ocupació d’ espais de poder,  encara que això suposi renunciar a  la  defensa conseqüent dels  interessos  dels catalans. Ara ,  l’ excusa  de tot plegat ha estat la de donar suport a mesures  que permetin fer  front a  la crisis econòmica. Es  un bon argument,  si no fos perquè  tot el que sembla s’ avança per un cantó, s’ endarrereix per l’ altre, si  la ciutadania té la sospita i alguns la convicció,  que el país  està administrat per un govern que discrepa d’ell mateix, sota l’ atenta mirada  del senyor de la Moncloa.

(Article que em publica avui el Punt).

La copa  ha aixecat passions entre els seguidors de l’ Atlhetic de Bilbao i del Barça. Les dues aficions han donat una llicó del que es  civisme, esportivitat i patriotisme. Per molt que algunes televisions hagin intentat manipular el que passava, com per exemple donant imatges d’ un seguidor basc posant-se la mà al cor  escoltant l’ himne espanyol, la realitat ha estat una altre de ben diferent. Bascos i catalans han mostrat al món, que pertanyen a dues nacions sense estat, era obvi que l’ anunciada xiulada a l´himne i al monarca,  fos l’ expressió generalitzada d’ aquesta voluntat de ser,  que tanta complicitat genera  entre les dues aficions, amb independència del resultat i del guanyador.  Ahir a València no només es va jugar a  futbol. Com a proba us adjunto la postal  repartida a Mestalla  per EGI (PNB), JNC (CDC) i el Bloc Jove(BNV).  

  http://www.sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idioma=CAS&idnoticia_PK=612124&idseccio_PK=803

Em consta que Els “reagrupats”  del Maresme s’ han començat a reunir  per interrogar-se sobre el que cal fer. La majoria  són antics militants d’ERC, però també hi ha  afiliats republicans que  es resisteixen a donar-se de baixa. La resta són   independentistes sense afiliació coneguda , atrets pels articles de Joan Carretero, que uns  fa temps que no voten i altres trien  principalment les paperetes de CIU , ERC o les CUP.  Les opinions del reagrupats són plurals i diverses, si bé hi ha coincidència general en  els objectius: “Dignitat i Patriotisme”. Es un programa “minimalista”, que pretén superar l’ actual desconcert que impregna al conjunt de la societat catalana. Com a mínim hi ha claredat sobre allò que sembla essencial.  Sobre el que són hi ha pluralitat d’ opinions. Uns proposen constituir-se en Partit. D’ altres, mantenir-se com a corrent o com associació i/o nucli impulsor d’una futura candidatura transversal. Diversitat que s’ expressa amb tranquil·litat, serenor  i sense cap estridència. En aquest inici d’ incipient activisme, els reagrupats són un “estat d´ànim”, que cal  organitzar, si es que realment volen  representar el que pensa un sector cada vegada més important  del país i que  posa l´objectiu de la independència en el centre del debat polític.
 
PD (1): El que això del programa minimalista en política no els hi agradi per poc sustancial , que recordin el ” Salut i Feina” de Jordi Pujol que tan bon resultat li va donar fa vint-i-nou anys.

PD (2) Com sempre us recomano l’ article a l’ Avui  de  Salvador Cardús:
http://paper.avui.cat/article/dialeg/163305/mereixer/ladmiracio.html

El nom no fa la cosa. N’hi ha  que en diuen Reagrupament, altres pacte transversal, n’hi ha que fins i tot confien en una nova Solidaritat Catalana. Vivim en temps excepcional, tant pel que fa a la crisis econòmica, com  institucional.  Continuem  a l’espera d’un finançament  que no arriba i   sobre tot d’una sentència que pot donat el tret de gràcia a un edifici constitucional que  comença a fer aigües. Tot plegat pot acabar per posar en qüestió el model institucional de l’estat (Monarquia o República);  el  model territorial (estat federal, autonòmic o unitari)  i un sistema de representació política que  ha estat útil per a consolidar el “règim”, però que no s’adapta massa  bé a una situació de crisis profunda de valors, en especial  d’allò que  hem anomenat  “política,” concepte cada vegada més desprestigiat. La remor de fons, que fa diagnosticar aquesta malaltia incurable, es d’ una banda ,  que en el nucli dur de l’estat  espanyol, comença a existir una corrent d’opinió, cada vegada amb més adeptes,  que pretén  primer deixar sense veu als partits de la perifèria per després intentar uniformitzar definitivament el territori de l´estat.  De l’altre,  que és en  les  nacions històriques  peninsulars sense estat  ( Catalunya i Euskadi principalment) on no s’ ha resolt correctament la  representació del cos electoral. Tot  aquest conjunt de coses diverses, pot posar en crisis el sistema de partits polítics , sobre tot  on el sistema es dobla, sobreposant-se dos de diferents  com és el català i el basc, agreujat per la presència – present i futura -, de governs “autonòmics” , en que  una  part de l’electorat no  veu  ben  representat el seu vot en  governs de coalició legítims però que considera “singulars”. Això explica, que   Catalunya,  hi hagi des de fa temps  nous moviments, que si tenen temps d’ agafar embranzida,  poden intentar alterar l’ actual sistema de partits,  que  aparentment sembla consolidat pels darrers trenta anys de democràcia constitucional.   El temps dirà si l’ aposta de Joan Carretero donarà  fruït o com passa tan sovint en política, simplement s’ avançarà  en el temps a allò que tard o d’hora succeirà. Dir que cal situar un nou eix en la política catalana entre independentistes i unionistes sobta, però persegueix  que hi hagi una forta sotragada  al esquema nascut a la transició. Dit d’una altre manera, els perills  que amenaçen la continuïtat de la  personalitat de Catalunya, són avui tant importants, que som molts els electors que poden veure amb simpatia que es pugui  formular un pacte transversal sobiranista, amb forma de candidatura electoral, ja que no ha estat possible plasmar-ho en  el govern  català, mitjançant  un acord de les representacions parlamentaries del catalanisme polític. Digueu-ne com vulgueu, però aquesta nova solidaritat catalana, li fa falta al país.  Catalunya  necessita d’ un  nou Reagrupament catalanista i de progrés que faci possible el dret a decidir. El catalanisme d’un costat i de l’ altre  ha de deixar de mirar-se de reüll, per  obrir-se de bat a bat i unir-se  per a  construir  un nou pol nacional i cívic que asseguri al país i  la seva gent  benestar, llibertat ,sobirania i progrés. I això només té una paraula que ho expressi: Independència!.

Aviat farà  un any vaig manifestar a un membre destacat de Reagrupament, que l’ organització de la corrent interna – això es el que era – havia de ser sobre tot útil per a donar conèixer al conjunt de la militància republicana quines les propostes polítiques que fèiem per aconseguir canviar el rumb d´una estatègia que jutjàvem  equivocada.   Passats un dies, li vaig  reiterar  per escrit el que pensava. Han passat tantes coses durant aquest temps, que val la pena reproduir el que deia:  ” Soc partidari   de fer-nos entendre. Si bé  el nostre objectiu es la independència nacional, cal construir  un nou reagrupament catalanista ( m´agrada el nom!)  de contingut social i progressista,  com  expressió de la voluntat de  dissenyar una  estratègica dirigida al conjunt  del catalanisme polític i de tot el país, que ens permeti  esdevenir  força majoritària. Potser es d’ això, del que hauríem de parlar amb més detall a la ponència alternativa (…). Entre tots, hem de saber superar el risc que tenim al davant. Hem de ser clars, coherents i contundents en l’exposició dels nostres objectius, si bé  tenint clar que la gent no entendria  que convertíssim el legítim debat democràtic en un enfrontament intern entre “bons” i “dolents”, sense possibilitat d’ un mínim d’ acord, el que ens obliga ha ser suaus en les formes. Durant els darrers  trenta anys de “democràcia constitucional”, ERC  ha  anat vivint  diferents crisis internes. Tot plegat ens  ha  donat una imatge de partit “sui generis”,  heterodox, alternatiu , liberal i si vols  llibertari. (…). La voluntat expressada  d’ esdevenir  la casa comuna  del catalanisme de progrés, ha estat  posada en qüestió periòdicament per unes crisis internes mal explicades i poc enteses pels nostres compatriotes, que han estat  agreujades per  les actituds dels que suporten malament les dissidències. El futur dirà si  la  prova del nou de l’ independentisme democràtic, no haurà  estat esdevenir partit de govern, sinó aconseguir   fer un debat intern, consistent i  racional , sense necessitat de marginar a cap sector. La pluralitat ideològica interna  i la varietat d’estratègies possibles, de cap manera  hauria d’  impedir analitzar i constatar  que  alguns dels camins  endegats ara fa quatre  anys,  no han estat  encertats i que potser ja  es hora d’  iniciar-ne la revisió, sense necessitat de caure en una nova   catarsi auto destructiva. Fer-ho a més,   atorgant   al conjunt  dels  afiliats  un pes decisiu en la presa de les  decisions de canvi, es segurament per tots nosaltres  un repte i un risc, però ben segur que només així,   podem engrescar al país a  fer realitat el  somni de l’ INDEPENDÈNCIA”. Malauradament el més dolent dels pronòstics ha acabat per confirmar-se i  ja es pot dir que la prova del nou del que parlava no ha estat superada. Aquesta experiència ens ha de servir per que  en el futur , si finalment  hi prou gruix per mantenir-nos  drets i amb ganes -,  no es repeteixin els malencerts  i fem tot el possible per evitar-ho. El més important avui, és  veure si és possible  que la proposta de Reagrupament serveixi  per  situar i reforçar l’independentisme a l’eix del debat polític català, busqui  la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana, treballi pel creixement de la base social de l’independentisme català i  fomenti el debat,  l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans.

No es van atrevir  fer-ho amb l´Heribert Barrera, tot i  que les raons  serien similars. Carretero els hi  feia encara més nosa. Conscients  del  perill que suposava  mantenir en actiu un militant amb llarg recorregut polític, han decidit  tirar pel dret. No era doncs d’ esperar ni més cintura ni nervis d’ acer. Tenien  al davant dues possibilitats. La primera, afirmar  que el posicionament de Joan Carretero no suposava  res de nou  i que era  conegut  que els renovadors  proposaven   que el partit republicà  liderés  la constitució d’una candidatura independentista transversal, tot  afegint  que era una  opinió que no havia estat assumida per la majoria, si bé  era legítim mantenir-la en un partit de tradicció republicana i lliure-pensadora, en que  que els diferents sectors  s’ expressen lliurement. I l’adoptada avui, amb el  conegut pròleg d’ acusar-lo, de ser un agent de la dreta , tot  demanant-li  públicament  que marxés, per tot just  una setmana després  obrir un expedient sancionador amb suspensió de militància. Carretero, en el seu article,  feia una proposta política al conjunt de la militància  republicana,  que només podia ser resolta  a través del debat polític i  de cap manera amb mesures administratives com les adoptades. L’ acord de l’ executiva Nacional o és una greu errada política  pròpia de qui es troba a la defensiva  o , el que seria extraordinàriament més greu, amaga un posicionament polític injustificable, que espero no tingui res a veure amb els moviments existents a dins del  tripartit per a justificar el “Si” a un acord de finançament de mínims. Queda en les hemeroteques  la proposta feta per l’  actual President d’ ERC,  el 13 de desembre de l’ any  passat,  d’ una candidatura catalanista  transversal  a les eleccions al parlament europeu , amb l´objectiu  de defensar el dret a decidir dels Països Catalans, en el que no va  haver ningú que l’ acusés  d’ activitat fraccional.  Amb la marxa de Jaume Renyer i Joan Carretero –  candidats a la presidència d’ ERC encara no fa ni un any – ,  es tanca  la  possibilitat de diàleg intern,  el que no és cap bon presagi per aquestes sigles històriques.  “Alea jacta est”