EXCUSES DE MAL NEGOCIADOR.
Ara fa una setmana el Secretari General d’Indústria, que és un dels interlocutors amb el govern de l’estat en matèria de finançament, publicava en el diari Avui un article, amb la pretensió de justificar la bondat de l ’ estratègia adoptada pel tripartit en general i especialment per ERC en la comissió negociadora. Pretenia l’ articulista denunciar la suposada incoherència dels que ens hem mostrats crítics en tot aquest procés. L’ objectiu que sobre el paper tots compartim, és el d’ aconseguir un bon model de finançament, que permeti reduir el dèficit fiscal, com a condició per a que els ciutadans de Catalunya puguin tenir més i millor serveis i l’economia catalana esdevingui més competitiva. El mètode per aconseguir-ho ha de partir – segons se’ns diu-, de la prèvia acceptació de les regles de joc fixades pel pacte Mas- Zapatero, que va donar lloc a l´ actual estatut, obviant l’ alt càrrec, que el “pacte” va tenir el beneplàcit del President Maragall i el Conseller Saura i que per tant, s’ assumien bona part de les esmenes al projecte original, signades i avalades pel ministre Montilla. Val la pena deixar constància del fet, per no manipular l´història i així assenyalar de veritat la responsabilitat alíquota de cadascú en la rebaixa del text estatutari inicial. Per tant, si avui encara no hi ha acord, no es perquè uns o altres hagin tret més o menys pit , sinó perquè les propostes posades sobre la taula per Madrid no complien la llei orgànica de l’estat, es a dir l’estatut vigent. Això ni és mèrit dels partits del govern, ja que al menys dos defensen el que van aprovar a les Corts Generals, ni suposa cap demèrit per CIU. En tot cas mostra l’ arrogància de l´estat, disposat fins i tot a no complir les seves lleis. Nou estatut suposa un canvi de les regles de joc. Les negociacions fetes quan CIU estava en el govern, poden ser criticables però és injust no recordar que es feien sobre unes altres regles, que convidava a optar per l’ estratègia de peix al cove. Canviades les regles, no sembla oportú comparar dos processos negociadors radicalment diferents, si a més es fa amb intenció d’amagar les pròpies debilitats. El nus gordià de la qüestió es troba just aquí. L’ actual negociador, defuig així la pròpia responsabilitat per justificar l’ actual paràlisis negociadora. La posició catalanista, s’ estigui al govern – ERC- , o a l’ oposició – CIU -, tenia que haver estat tot un altre, fent front comú defensant el principi que l’ Estatut, aprovat per les cambres catalana i espanyola i referendant pel poble de Catalunya no pot ser esmenat, retallat o alentit en funció dels interessos del poder polític espanyol. Això vol dir, que qualsevol iniciativa política feta per no complir -lo suposa un conflicte de similar magnitud al que pot provocar una retallada o una sentència interpretativa del Tribunal Constitucional. Els negociadors del tripartit han optat per fer una altre estratègia, oblidant que es molt possible que finalment la disciplina “federal” socialista, pot acabar per imposar-se. El negociador designat per ERC, té un oblit encarà més greu: El compromís del seu partit, contret en el programa de les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2006 de defensar mesures que s’apropin als resultats del concert econòmic cooperatiu , es a dir gestió efectiva de la recaptació dels impostos i la formulació d’un contingent de cooperació entre territoris en un màxim del 2% del PIB català” (Programa 2006 pàg. 6 ) i el que figura en la ponència estratègica aprovada pels militants en el darrer Congrés d’ ERC, on es deia que s’ ha de disposar ” d’una proposta i de criteri propi en finançament, d’acord amb el model compromès amb els nostres electors el 2006 per tal que sigui incorporada pel Govern en les seves negociacions amb el govern de l’Estat”. De tot això el “negociador” no en fa el més mínim esment. No seria estrany que en les properes setmanes El President Montilla ens surti amb el “ciri trencat” de defensar un acord gens favorable pel país i que dins les files republicanes hi hagi qui ho justifiqui.