QUI DIU QUE MANA?
La mala jugada de Zapatero, “obligant” al govern català , per la via dels fets consumats, a posar diners al pla d’ajuda de compra de vehicles, ha deixat altre cop en entredit als dos socis menors del tripartit. D’ una banda, els d’ ICV, després de rumiar-s’ho una mica, s’ han empassat l’ immens gripau que els hi suposa tenir que beneir les subvencions per l’ adquisició de vehicles poc sostenibles. De l’ altre, ERC, altrament dits independentistes, s’ han auto limitat en el dret a decidir sobre les pròpies competències, pel que es fa difícil atorgar credibilitat a gesticulacions i grandiloqüències quan afirmen ser els defensors del dret a decidir sense límits, per qüestions que semblen més difícils i complexes. Ja és gairebé tradició en aquest govern, que com més gran és l’ enrenou que provoca les paraules de ZP, més fàcil es pronosticar que s’ acabarà acceptant allò que proposi. Passat amb escreix, l’ equador de la legislatura catalana, m’apunto a felicitar l’ intel·ligència del PSC, per la llarga llista de projectes aprovats per un govern dit de coalició, que habitualment ha prescindit de les conviccions dels socis menors. Sembla lògic que hi hagi qui es pregunti que carai hi fan en un govern on el partit més gran sempre acaba fent el que vol. La seva permanència i continuïtat, només s’ explica pel desig gens dissimulat d’ aconseguir els beneficis que proporciona la mera ocupació d’ espais de poder, encara que això suposi renunciar a la defensa conseqüent dels interessos dels catalans. Ara , l’ excusa de tot plegat ha estat la de donar suport a mesures que permetin fer front a la crisis econòmica. Es un bon argument, si no fos perquè tot el que sembla s’ avança per un cantó, s’ endarrereix per l’ altre, si la ciutadania té la sospita i alguns la convicció, que el país està administrat per un govern que discrepa d’ell mateix, sota l’ atenta mirada del senyor de la Moncloa.
(Article que em publica avui el Punt).