REAGRUPAMENT PER FER-NOS ENTENDRE.
Aviat farà un any vaig manifestar a un membre destacat de Reagrupament, que l’ organització de la corrent interna – això es el que era – havia de ser sobre tot útil per a donar conèixer al conjunt de la militància republicana quines les propostes polítiques que fèiem per aconseguir canviar el rumb d´una estatègia que jutjàvem equivocada. Passats un dies, li vaig reiterar per escrit el que pensava. Han passat tantes coses durant aquest temps, que val la pena reproduir el que deia: ” Soc partidari de fer-nos entendre. Si bé el nostre objectiu es la independència nacional, cal construir un nou reagrupament catalanista ( m´agrada el nom!) de contingut social i progressista, com expressió de la voluntat de dissenyar una estratègica dirigida al conjunt del catalanisme polític i de tot el país, que ens permeti esdevenir força majoritària. Potser es d’ això, del que hauríem de parlar amb més detall a la ponència alternativa (…). Entre tots, hem de saber superar el risc que tenim al davant. Hem de ser clars, coherents i contundents en l’exposició dels nostres objectius, si bé tenint clar que la gent no entendria que convertíssim el legítim debat democràtic en un enfrontament intern entre “bons” i “dolents”, sense possibilitat d’ un mínim d’ acord, el que ens obliga ha ser suaus en les formes. Durant els darrers trenta anys de “democràcia constitucional”, ERC ha anat vivint diferents crisis internes. Tot plegat ens ha donat una imatge de partit “sui generis”, heterodox, alternatiu , liberal i si vols llibertari. (…). La voluntat expressada d’ esdevenir la casa comuna del catalanisme de progrés, ha estat posada en qüestió periòdicament per unes crisis internes mal explicades i poc enteses pels nostres compatriotes, que han estat agreujades per les actituds dels que suporten malament les dissidències. El futur dirà si la prova del nou de l’ independentisme democràtic, no haurà estat esdevenir partit de govern, sinó aconseguir fer un debat intern, consistent i racional , sense necessitat de marginar a cap sector. La pluralitat ideològica interna i la varietat d’estratègies possibles, de cap manera hauria d’ impedir analitzar i constatar que alguns dels camins endegats ara fa quatre anys, no han estat encertats i que potser ja es hora d’ iniciar-ne la revisió, sense necessitat de caure en una nova catarsi auto destructiva. Fer-ho a més, atorgant al conjunt dels afiliats un pes decisiu en la presa de les decisions de canvi, es segurament per tots nosaltres un repte i un risc, però ben segur que només així, podem engrescar al país a fer realitat el somni de l’ INDEPENDÈNCIA”. Malauradament el més dolent dels pronòstics ha acabat per confirmar-se i ja es pot dir que la prova del nou del que parlava no ha estat superada. Aquesta experiència ens ha de servir per que en el futur , si finalment hi prou gruix per mantenir-nos drets i amb ganes -, no es repeteixin els malencerts i fem tot el possible per evitar-ho. El més important avui, és veure si és possible que la proposta de Reagrupament serveixi per situar i reforçar l’independentisme a l’eix del debat polític català, busqui la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana, treballi pel creixement de la base social de l’independentisme català i fomenti el debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans.
Benvolgut,
sí que és possible. De fet ja ho està essent. La sacsejada de la proposta de Reagrupament s’ha propagat de manera increïble, impensable.
Mentre l’independentisme no parava de crèixer, Esquerra no parava de perdre suports entre l’electorat, fins al punt que més de la meitat dels seus antics votants l’any 2003 ja no la voten.
Sense que ningú s’hi hagi referit, les CUP ja surten reclamant el seu espai i marcant distàncies amb la proposta de Reagrupament (amb arguments penosos i idèntics als d’Esquerra, però ho han fet).
Opinadors de prestigi com en Cardús també s’hi han pronunciat. Altres personalitats com en Renyer o en Xavier Hernández, igual. Tots donant suport a les tesis d’en Joan Carretero.
Sense esmentar-lo, aquesta mateixa setmana també en Lluís Llach deia que ja només hi ha una solució: la independència.
La sacsejada ha estat molt saludable. I el futur és ple d’esperança i d’il·lusió.
Elies