IL.LUSIÓ, PATRIOTISME I DIGNITAT.
A les sis de la tarda d´ahir 30 de Juny , Joan Carretero era entrevistat al Canal Català de TV amb seu a Premià de Mar. Una hora més tard , és TV de Mataró el mitjà que l’ acull per una nova altre entrevista. El programa de reagrupament és tan elemental com a contundent: Dignitat i Patriotisme. Per dir-ho d´una altre manera, independència i regeneració democràtica van estretament relacionats. A les vuit en punt, la Sala del Casal l’ Aliança de Mataró, unes dues-centes persones l´esperen. La majoria volen escoltar sense embuts ni intermediaris que és allò que defensa Reagrupament. La majoria no tenen afiliació partidària, però n’ hi ha que han donat suport a CIU, ERC i a la CUP. Gent plural, que vol respostes concretes sobre on cal anar. Entre els assitents em trobo l’ Eva a qui li demano en faci la ressenya de l´acte i que ara acompanyo amb aquest apunt.
IL·LUSIÓ, PATRIOTISME I DIGNITAT
Una de les paraules que més s’escoltaren entre el públic que ahir al vespre omplia el Casal de l’Aliança fou “il·lusió”. El doctor Joan Carretero, líder de Reagrupament, va convocar els maresmencs a escoltar les bases del projecte polític que recentment ha començat a caminar, de forma decidida, vers l’horitzó electoral del 2010. I ho va fer, com és habitual en ell, de forma desacomplexada, clara i sense embuts, tornant a posar sobre la taula conceptes tan importants, i tan denigrats, com patriotisme i dignitat, eixos que Reagrupament ha volgut que esdevinguessin claus en l’ideari d’aquesta associació que aspira a ser transversal, i a aglutinar tothom que consideri prioritari aconseguir la independència de Catalunya, per damunt d’ideologies i puritanismes estèrils. Ahir al Casal vam poder escoltar arguments d’una senzillesa contundent. Vam escoltar que per aconseguir la independència fem falta tots, i ens cal, per tant, un denominador comú que ens ajudi a unir esforços, que el reconeixement de les nostres seleccions esportives, de la nostra llengua i de la nostra cultura ens serà automàticament atorgat quan aconseguim el reconeixement nacional, i ni un minut abans, que el món no ens està esperant, ni ens concedirà res pel qual nosaltres, els primers interessats, no estiguem disposats a lluitar, i que com a país som en una cruïlla en la qual cal triar entre resignar-nos alegrement a ser una comunitat autònoma de règim comú, o treballar sense complexos per la independència. Fa més de cent anys que Catalunya intenta trobar el seu encaix a Espanya, per la via de la pedagogia, de la modernització del país veí o de la submissió del propi. I està clar que ens hem equivocat de trencaclosques. Com a catalans no hi encaixarem mai. Fa massa anys que a Catalunya ens entretenim jugant a dretes i esquerres mentre de mica en mica, o no tant de mica en mica, ens estem quedant sense recursos, sense país i sense llengua, i el que pot arribar a ser irreversible, sense il·lusió. A Catalunya, com va dir Alfred Bosch, en un encertadíssim article, som especialistes en tibetejar, que vol dir “reclamar amb insistència els drets d’altri per no recordar gaire els propis”. I Carretero ahir ens va recordar la paraula màgica: PROU. Això és el que vam poder sentir ahir les aproximadament 200 persones que vam anar a escoltar a Joan Carretero, que ja fa temps que està recorrent el país, comarca a comarca, explicant un projecte engrescador de regeneració política que ha de dur Catalunya a poder decidir el seu futur. I mentre l’escoltàvem, un alè d’il·lusió i esperança semblava recórrer la sala. Potser aquesta vegada sí. Encara hi som a temps.
Eva Rumí i Guimó.