MÉS FUM!.
Amb tot això del finançament, tinc la sensació que assistim al final d’una manera d’entendre el catalanisme polític. Les dues forces parlamentàries que fins avui el representen han quedat enradats en la teranyina constitucional espanyola. Després de llargs anys de pensar que s’ avançava amb el “peix al cove”, ara coneixen els límits d’un tacticisme que els ha embolicat en un parany del que tenen feina per sortir-se’n. Mentrestant, l’ electorat més conseqüent i sobiranista, s’estan adonant que aquest camí no porta enlloc i que cal buscar-ne d’altres. Que es tingui èxit, depèn que les decisions s’ adoptin en el moment que calen. L’ administració del “temps” en política és fonamental, però també ho és l’ existència d’un gruix social que hi doni suport. A banda del que s’ expressa en els mitjans i del comportament majoritari dels opinadors oficials i de certs dirigents de l’ anomenada “societat civil”, que és amplificada pels defensors de l’ ordre, cada vegada hi ha un grup més important dins la societat catalana, que valora molt negativament el nou acord del finançament. L’economista Xavier Sala Martin, ha gosat posar-hi un exemple ” Si, desprès d’una gran negociació, el Sheriff de Nottingham, arriba a un acord de que només et robarà 50 quan tradicionalment et robava 100, i si, arribat el dia de complir, et diu que ha canviat d’opinió i només et robarà 80, tu, que has de fer? Celebrar que et roben 20 menys que abans o emprenyar-te perquè el Sheriff es un lladre compulsiu que no compleix el que promet? Es pot marxar del bosc de Sherwood?. Sortir de la ratera, en paraules de Salvador Cardus, es on rau la solució a bona part dels nostres actuals problemes. Es tracta de teixir la nostre pròpia teranyina de forma perseverant, intel·ligent i pacient sense renunciar ni als principis ni a la coherència. Això suposa ara, no deixar-se portar per l’ estúpid entusiasme amb que alguns han rebut el nou acord de finançament. Digui el que es digui, no se’ns ha ofert un nou model, ja que es consolida la dependència financera de la Generalitat i de propina s’ incompleix el vigent Estatut. Els diners que reberem continuaran depenen en exclusiva de la quantitat total que Espanya vulgui destinar a les comunitats de règim comú, entre elles Catalunya. Les xifres donades per Saura, Puigcercós i Castells són una suposició, sense masses garanties de compliment que no han estat confirmades per la ministra. No es garanteix el principi d’ordinalitat ni el sistema és transparent. El dèficit fiscal de Catalunya continuarà , doncs el model aprovat no conté cap garantia que el redueixi. El camí que cal encetar per sortir de l’ atzucac constitucional, en que el catalanisme parlamentari ens ha posat – uns abans i altres després -és ben diferent. Sense deixar-nos entabanar, ens cal primer reagrupar-nos, passar revista a les nostres forces, sumar nous aliats, agafar empenta i finalment decidir-nos a saltar la paret… Sembla que se’ns ha girat feina!.