JORDI SURINYACH

El nom no fa la cosa. N’hi ha  que en diuen Reagrupament, altres pacte transversal, n’hi ha que fins i tot confien en una nova Solidaritat Catalana. Vivim en temps excepcional, tant pel que fa a la crisis econòmica, com  institucional.  Continuem  a l’espera d’un finançament  que no arriba i   sobre tot d’una sentència que pot donat el tret de gràcia a un edifici constitucional que  comença a fer aigües. Tot plegat pot acabar per posar en qüestió el model institucional de l’estat (Monarquia o República);  el  model territorial (estat federal, autonòmic o unitari)  i un sistema de representació política que  ha estat útil per a consolidar el “règim”, però que no s’adapta massa  bé a una situació de crisis profunda de valors, en especial  d’allò que  hem anomenat  “política,” concepte cada vegada més desprestigiat. La remor de fons, que fa diagnosticar aquesta malaltia incurable, es d’ una banda ,  que en el nucli dur de l’estat  espanyol, comença a existir una corrent d’opinió, cada vegada amb més adeptes,  que pretén  primer deixar sense veu als partits de la perifèria per després intentar uniformitzar definitivament el territori de l´estat.  De l’altre,  que és en  les  nacions històriques  peninsulars sense estat  ( Catalunya i Euskadi principalment) on no s’ ha resolt correctament la  representació del cos electoral. Tot  aquest conjunt de coses diverses, pot posar en crisis el sistema de partits polítics , sobre tot  on el sistema es dobla, sobreposant-se dos de diferents  com és el català i el basc, agreujat per la presència – present i futura -, de governs “autonòmics” , en que  una  part de l’electorat no  veu  ben  representat el seu vot en  governs de coalició legítims però que considera “singulars”. Això explica, que   Catalunya,  hi hagi des de fa temps  nous moviments, que si tenen temps d’ agafar embranzida,  poden intentar alterar l’ actual sistema de partits,  que  aparentment sembla consolidat pels darrers trenta anys de democràcia constitucional.   El temps dirà si l’ aposta de Joan Carretero donarà  fruït o com passa tan sovint en política, simplement s’ avançarà  en el temps a allò que tard o d’hora succeirà. Dir que cal situar un nou eix en la política catalana entre independentistes i unionistes sobta, però persegueix  que hi hagi una forta sotragada  al esquema nascut a la transició. Dit d’una altre manera, els perills  que amenaçen la continuïtat de la  personalitat de Catalunya, són avui tant importants, que som molts els electors que poden veure amb simpatia que es pugui  formular un pacte transversal sobiranista, amb forma de candidatura electoral, ja que no ha estat possible plasmar-ho en  el govern  català, mitjançant  un acord de les representacions parlamentaries del catalanisme polític. Digueu-ne com vulgueu, però aquesta nova solidaritat catalana, li fa falta al país.  Catalunya  necessita d’ un  nou Reagrupament catalanista i de progrés que faci possible el dret a decidir. El catalanisme d’un costat i de l’ altre  ha de deixar de mirar-se de reüll, per  obrir-se de bat a bat i unir-se  per a  construir  un nou pol nacional i cívic que asseguri al país i  la seva gent  benestar, llibertat ,sobirania i progrés. I això només té una paraula que ho expressi: Independència!.