Chào ông Viêt Nam

Avui és La Candelera i sembla que riu, és a dir, l’hivern és viu, però tenim la primavera a tocar. Les mimoses del passatge ja han florit i ens regalen color i olors. La merla ja aterra sovint i s’amaga darrera de l’arbre del pati de veïns i ens regala un concert extraordinari. Tot comença a obrir-se a la vida, poc a poc. El dia és més llarg i a les sis de la tarda no és negra nit.

Com és costum, treuré el pessebre i el guardaré dins la mateixa caixa de fa molts anys fins el proper Nadal (dia 13 de desembre-Santa Llúcia). I també ja començo a celebrar el Nou Any vietnamita, el Tê’t. És el dia 10 de febrer. Vaig rebent notícies de Hà Nôi i els carrers són plens d’arbres i branques d’albercoquer i també de kumquats (tarongers).
Aquest és l’any de la ‘Serp’ …. persones tranquil.les, poc parladores però sàvies, compassives, i amb rauxa, que apareix de forma insospitada i pot fer tremolar la terra. 
Arxiu: Carrer de Hà Nôi. Pintura. Preparant el Tê’t.

I escolto W.A. Mozart. Una descoberta a You Tube: puc gaudir de la pel.lícula d’Ingmar Bergman ‘La Flauta Màgica’ de l’any 1975, en una boíssima versió, i ha estat el millor regal d’aquesta Candelera. No us la perdeu. És la millor versió que he vist d’aquesta òpera i no he trobat mai el DVD. Cinema, teatre, òpera. Ingmar Bergman va saber-ho fer. És una delícia i un regal. Ja la tinc arxivada dins ‘els meus favorits’ i la puc veure en pantalla gran. Us deixo un tastet ….. però abans llegeixo poesia:

Mozart

Enduts d’un ritme fàcil i profund,
també els nostres compassos voldríen, un a un,
volar i somriure.
També la nostra llei és una gràcia ardent,
ala d’un ordre en moviment,
ràpida, lliure ….
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
però és música, viure !
                                          Màrius Torres. 1941. 

Vint anys de la mort d’Audrey Hepburn. Mai hem canso de veure les seves pel.lícules o fullejar el llibre Audrey Hepburn – An elegant spirit – A son remembers: Sean Hepburn Ferrer. 
Quan he obert el llibre, m’he trobat amb la crítica teatral de l’obra ‘Dissabte, diumenge, i dilluns’ d’Eduardo de Filippo, obra de teatre que vaig anar a veure un dia del mes de febrer de 2004. Anna Lizaran – Rosa Priore-  en va ser la protagonista, juntament amb en Jordi Bosch – Peppino Priore. També hi era el programa de l’obra. Jo sí crec en que de vegades el temps, els moments es troben. Vint anys de la mort d’Audrey Hepburn; cerco el llibre, i dins em trobo amb la crítica de’n Joan de Sagarra, 8 de febrer 2004; Anna Lizaran, tot just ens va deixar avui fa deu díes. La senyora Priore cuinant el ragú tot el dia, ofesa, perque en Peppino ja no li fa cas. Una parella al llindar dels 50 i amb els problemes normals de convivència. I això mateix és el que jo volia veure: la mirada de rancúnia, de dona ofesa, humiliada de la senyora Pîore envers el seu home, el senyor Priore, que ja no se la mira com abans, ja ni li parla i es nega a provar el ragú. I aquesta és la mirada, la de la senyora Priore, que jo volia veure en els ulls d’Anna Lizaran, la meva estimadíssima Annita. – Joan de Sagarra – 08.02.2004.

De les pel.lícules de l’Audrey Hepburn, m’agrada recordar i veure-les, ‘My Fair Lady’ i ‘Dos a la carretera’ i l’escena del ball a la ‘cova existencialista’ de Funny Face. Torno a publicar el video de Breakfast at Tyffany’s i la cançó ‘Moon River’ interpretada per ella mateixa, perque és l’expresió màxima de la seva bondat, de la seva personalitat,  de la seva humanitat, de tot l’amor que va donar sempre. El que va fer com ambaixadora d’UNICEF, els seus viatges al cul del món, la seva implicació amb els que no tenen res, és encomiable. Si ho desitgeu, podeu continuar llegint, en anglès, manifestacions fetes per aquesta dona valenta, denunciant la pobresa i com els polítics i els Parlaments del món giren l’esquena i miren sempre per els seus beneficis electorals.

Actrius. Dones. Humanes,. Avui obrint un llibre les he entrellaçat, sense voler-ho. 

 

Del llibre ‘ Audrey Hepburn . An elegant Spirit’ – Sean Hepburn Ferrer. ATRIA Books.
Edició Octubre 2003.

I used to travel, go to hotels, go to game parks, go to other things. I never went into a village. I never knew that in Mali, one of the poorest countries in the world they had a 2.000-year-old history. They used to have an empire that stretched up to Egypt. I never knew that in Central America you had traditions going back 3.000 years. These people, if we give them a chance, respond fantastically. My concern is not about the people. My pessimism is that in the developed world, (among) people that have the capacity to make a difference, we are turning our back on a series of issues. I’m optimistic about the people much more than I ever was before. I beleive in the people. But I have an acute sense of frustration about the debates in our congress and in ….. parliaments around the world where we put aside the longer-term issues for tomorrow’s electoral promises. That’s not just an American problem. There is a lack in the world of medium and long-term leadership. And most of people don’t care because they can’t see it.

Politics are something which are very hard for me to understand, because their machinations are so complicated. Politics, by definition, are supposed to be for the people, for the welfare of people. Humanitarian means human welfare. And responding to human suffering, that’s finally what politics should be, ideally. That’s what I dream about. 

As you grow older, you will discover that you have two hands: one for helping yourself, the other for helping others. — Quan arribes a la vellesa, descobreixes que tens dos mans: una per ajudar-te a tú mateixa i l’altra per ajudar als demés.–

 

Si no teniu fe en la gent, en la vida no aneu al cinema a veure la pel.lícula. Si sou insensibles, no hi aneu tampoc, si no somnieu o no us agraden les aventures, fugiu de la sala de cinema i si no us agraden els animals, quedeu-vos a casa.
Vaig anar a veure el film Història de PI. La supervivivència d’un tigre de Bengala i un adolescent hindú. L’any 2010, any del Tigre del calendari vietnamita, vaig escriure un post. El tigre és el meu animal favorit.

Quan sóc al cinema, miro la pel.lícula, torno a casa i continúo pensant en la pel.lícula, i els meus pensaments encara hi són un dia, i segurament un altre. Està clar que al llarg de les dues hores dins la sala he viscut, he somniat, he plorat, he rigut, m’he emocionat i he gaudit de bon cinema. He vist en pantalla 3D les imatges més boniques i màgiques d’aquesta terra on vivim. Ha estat la primera visió d’una pel.lícula en 3D. No crec que cap altra la superi. Sincerament veure-la en un altre format no pot ser el mateix, no pots rebre les sensacions viscudes.

De vegades penses que la narració és densa, avorrida, però fa uns girs espectaculars i sobre tot el final és, no sé, admirable. Ang Lee és un gran director. Les seves pel.lícules sempre m’han agradat (Tigre i Drac, Brokeback Mountain, Sentit i Sensibilitat, La tempesta de gel).  Té una sensibilitat especial i la sap transmetre a l’espectador i s’envolta d’un equip estratosfèric, fotografia, música.

Per sobreviure en Pi intenta pescar i pot fer entrar a la xarxa un peix gran, molt gran i amb molta força. Ha d’alimentar en Richard Parks, el tigre i a ell mateix. Com no pot amb la força del peix agafa la destral i el mata amb ràbia, amb crits de supervivència. Mira els ulls del peix i es creuen les mirades. Plora, i li demana perdó.

És una escena del film.

Vador, Club 7 Cinema, vaig llegir la teva crítica. Quasi, quasi d’acord amb tú. No la puc comparar amb ‘Master and Commander’. Les dues són ja de les meves preferides. Vaig entrar a la sala ben informada. Ha estat la única crítica llegida. No en sabia res més d’aquest meravellós film anomenat ”Història de Pi”.

Ara tinc curiositat de llegir la novel.la. Crec que data de l’any 2001 i les vendes s’han enfilat fins a 7 milions d’exemplars. 
Autor: Yan Martell, Canada. Gènere: Ficció. Publicada: Setembre 2001.

Ha estat un epíleg perfecte per acomiadar l’any 2012.

 

Tornant de comprar el pa (per cert, Fleca Fortino, Travessera de Gràcia 145, a deu minuts de casa caminant), he passat per la Rambla de Prat per davant els cinemes Bosque.
Un cartell informa: Cinema Aribau – 50 anys de l’estrena de West Side Story. Passi de la pel.lícula dia 7 de desembre a les 10 del vespre.

Immediatament la meva memòria ha entrat en funcionament. Tenia aleshores disset anys. Vaig anar a l’estrena. En sortir de veure la pel.lícula era en un núvol. Fins a set vegades vaig tornar al cinema Aribau, set. No recordo el preu de les entrades, vint ? vint-i-cinc pessetes? 
No era barat, encara que fent mans i mànigues, podia ser assumible per la gent treballadora. A casa teníem una economía força peculiar: Els meus pares treballaven, el pare, al moll , de bastaix, la mare a casa cosint dues dotzenes de camises al dia, sentada mes de deu hores davant la màquina de cosir Wertheim o Singer. Després de molts anys, la mare va deixar de treballar, perque el meu germà i jo vam entrar en aquest món del treball, ben jovenets. Tot el nostre sou anava a una bossa comuna que la meva mare administrava. L’avi vivia amb nosaltres, jubilat, però sense cobrar ni un duro; eren altres temps. El meu pare feia els seus raconets de guardiola en sabates, calaixos, butxaques d’abric. Complicat de trobar aquests racons. La mare deixava el seu moneder sempre obert. I de tant en tant el meu germà i jo l’obriem i preníem algunes monedes, per anar al cinema, comprar tebeos. Era un espoli control.lat i admès.

La colla d’amics i amigues ens trobàvem tots els vespres en un bar del carrer Gran de Gràcia. Durant moltes setmanes el tema de conversa va ser ”West Side Story”. Amèrica,   Nova York, música, ball, somnis, històries d’amor, dificultats, violència. Era un retrat d’Amèrica diferent de les pel.lícules ensucrades de la programació dels cinemes. Un musical extraordinari. Els balls, les cançons, la història, Nova York.

He estat cercant a la xarxa un bon resum de la pel.lícula, per festejar aquests cinquanta anys. Una mica difícil. He escollit una escena, curta, la de la sala de ball on els Jets i els Sharks ens demostren lo bé que saben ballar aquest ‘Mambo’ inoblidable. En Leonard Bernstein va compondre una música difícil de superar.

 

Dissabte passat vaig gaudir d’una sessió de cinema a casa, com les d’abans, quan era joveneta. Tres pel.lícules, quasi en sessió continuada.
Els dies que més feliç era allà pels anys 1950-1955, eren les sessions de cinema i veure de dos a tres pel.lícules. L’àvia, el meu germà i jo. Carmanyola i beguda. Berenar i sopar al cinema. Somniar. Malgrat els doblatges i la censura, com erem petits, no en sabíem res i era tot un gaudi acompanyar al ‘noi’ o la ‘noia’ de la pel.lícula en les seves aventures.
Era un fugir del dia a dia. De les penúries de viure en una dictadura i els pares fent punys i mànigues per tirar endavant una família, parella, pares, dos fills, cunyats. Podíem ser entre 8 i 9 persones.

Dissabte vaig començar amb ‘La Ley del Silencio’. Director Elia Kazan. Marlon Brando, Eva Marie Saint, Lee J. Cobb, Karl Malden, Rod Steiger.  15:00 hores. Cadena BTV. Sense interrupcions. El meu pare sempre present. Treballador al moll de Barcelona.
Les màfies. L’abús de poder. Marlon Brando en estat pur. Un guió escrit per Arthur Miller, que finalment no el va acabar. Una pel.lícula de ‘culte’.

Fent un zapping, hem trobo al Paramount Chanel, ‘Gunfight at the O.K. Corral’. Director: John Sturges. Guió: Leon Uris. Burt Lancaster. Kirk Douglas. Rhonda Fleming. Jo Van Fleet, Earl Holliman, Dennis Hopper, John Ireland.  I la cançó …… Dimitri Tiomkin i Frankie Lane. Wyatt Earp, Doc Holliday. El Far West. Els bons i els dolents. La llei. Un dels actors, no recordo el nom, però sí la seva participació com a domador d’elefants a la pel.lícula ‘El Mayor Espectáculo del Mundo’. Torno a recordar al pare. Lector de les noveles de’n Silver Kane i en Marcial Lafuente Estefania.

Temps per preparar el sopar, fer uns petits treballs a l’ordinador i a les 10 del vespre, la tercera pel.lícula, cadena BTV. ‘Anatomia de un asesinato’. Director Otto Preminger. James Stewart. Lee Remick. Ben Gazzara. Música Duke Ellington (fantàstica). Defensar un assassí. La pel.lícula de judicis per excel.lència. Gran James Stewart.
En acabar la sessió, vaig recordar un detall, ja oblidat per part meva. La faixa que les dones portàvem. Com el tema era la defensa d’un assassí que va matar l’home que va violar la seva dona, les calces i la faixa eren peces importants i de sobte vaig recordar … si jo portava faixa quan era adolescent ! Quin martiri ! Havíem d’amagar la panxa i marcar cintura.

Pel.lícules velles, però també actuals. Bon cinema, gran cinema. Quin dissabte !!

Fotografia: Lee Remick (porta faixa) i el seu gosset Terry. Explicant al seu advocat (James Stewart, immens) com la van violar.

 

Dins el món musical, és coneguda la vàlua de la Jove Orquestra Simón Bolívar de Veneçuela i el seu jove Director Gustavo Dudamel. Dudamel s’ha convertit en un dels directors de més prestigi del món. Actualment és el Director Artístic de l’Orquestra Filarmònica de Los Angeles i compagina el càrrec amb el de Director de la Jove Orquestra del seu país

Però aquest vídeo que he trobat és boníssim. Enregistrat en els Proms de Londres l’any 2007. Interpreten ‘Mambo’ de Leonard Bernstein. Enguany, avui i el dia 26 d’aquest mes tornaran a actuar a Londres després de cinc anys i les entrades als seus dos concerts s’han esgotat. No n’hi ha per menys en veure aquest video !

José Antonio Abreu ha estat l’impulsor d’un sistema musical per educar els infants de Veneçuela. Gran músic i pedagog, va fundar aquest sistema l’any 1975.
Sistema Nacional de las Orquestas y Coros Juveniles e Infantiles de Venezuela.
— Primer passió, després refinament — afirma el senyor Abreu. Molts països han copiat aquest sistema, no només d’Amèrica del Sud, també europeus i als EE.UU.
                                    
El resultat és aquest video. Disfruteu d’aquest Mambo, de la banda sonora de West Side Story, com l’he disfrutat jo mateixa. 

Fotografia: Gustavo Dudamel en plena acció ….

Només heu de fer un click a  …..     – ACÍ – 

Un aniversari més, i aquest força desapercebut. Els músics del nostre país són de vegades els grans oblidats (Robert Gerhard és un altre exemple).
Eduard Toldrà i Soler. Vilanova i la Geltrú, 7 d’abril 1895 – 31 de maig 1962.
50 anys de la seva mort.

Avui voldria recordar aquell adolescent de disset anys que va compondre una sardana bellíssima per a piano i flauta travessera.

Un goig. 

 

He rebut un missatge molt curt d’una persona molt propera. No pot ser més adient per un dia com avui.

LLUNA PLENA. PEIXOS. Avui 10:39 vespre. 
La lluna, la cançó, el moment, la cantant, la lletra i tu ……. dona, a viure plenament el teu dia.

 

Regirant i cercant m’he trobat aquest video de l’immensa Mina. La cançó interpretada per ella, la millor, és un cant a l’amor, és un obrir la porta a tots els sentiments de la dona. Sona una harmònica … i les esgarrifances apareixen.
El gran Gino Paoli va compondre aquesta cançó. En les festes d’adolescència i joventut, en un pis, amb el pick up i el disc de 45 revolucions, aquesta cançó era l’epíleg de la festa, el preferit per a tots.

Ens calen més ‘cielo en una stanza’.

La cançó era part important de la película de’n Valerio Zurlini ‘La ragazza con la valigia”.  Les adolescents enamorades de’n Jacques Perrin i els nois tots per terra dels passadissos dels cinemes emocionats amb na Claudia Cardinale.
Anys 60, fa molt de temps. La versió de Mina és la millor que he trobat a You Tube.
Original de l’any 1962, programa de televisió italiana.

 

Playing for Change, com sempre, ha encertat en aquest video de la cançó de’n John Lennon Imagine.

Més que mai hem d’imaginar-nos que és possible viure en un món millor i s’ha de lluitar per aconseguir-ho; lluites pacífiques, sense violència, poc a poc, però sense aturar-nos. Continuar pujant la muntanya i deixant el camí net.

 

En aquest enllaç  Kyal Tway Sone Tae Nya  podem escoltar la cançó interpretada per Htoo Eain Thin. Vaig començar l’any amb aquesta música i vaig escriure que cercaria la traducció, i ja la tinc. 
Tot aquest temps que he escoltat la cançó, entenia el significat de les paraules, sense saber-ho. La música, la interpretació, expressen exactament el que Htoo Eain Thin volia dir cantant; enyorança, tornar a casa, nit d’estrelles, esperança, lluitar per els teus somnis.
Els censors no van poder ‘retallar’ cap mot. Les paraules són les que són i ens expressen la tristor de la gent a Birmània que viuen lluny dels seus sentiments i de la seva llibertat, en el seu propi país.
Cançons com aquesta ajuden a foragitar la por.

Kyal Tway Sone Tae Nya : Una nit plena d’estrelles.

I la nit és plena d’estrelles com els meus somnis
La nit plena d’estrelles com les meves esperances de viure
I cantaré la cançó amb tota la força del meu cor fins que es trenqui
En una nit plena d’estrelles, enyoro casa meva que és tan lluny
En una nit plena d’estrelles, sí estem lluny, però ens retrobarem
quan passin aquests díes de sofriment
Ara em sento sol i trist i encara és fosc quan obro els ulls pel matí
Encara que vulgui tornar a casa, segueixo lluitant per tots els meus somnis inacabats
Oh, estrelles meves, deixeu-me explicar-vos els meus sentiments i
com enyoro el meu amor, els amics, la meva família cada instant del dia
La nit plena d’estrelles, sí ens retrobarem
La nit plena d’estrelles és un goig, una meravella
Esperaré el dia que pugui tornar a casa ple d’esperança i alegria caminant pel carrer
a posta de sol.

Fotografía: Nit d’estrelles

Encara hi han més de 1.000 presoners polítics que esperen ser lliures.

Un altre dels canvis a Birmània: Increïble ! Un Festival de Cinema Lliure a Rangoon durant la setmana 31.12.11 al 5.01.12. Presideix el Festival Daw Aung San Suu Kyi i l’organitzador és el gran actor, escriptor i artista Zarganar, lliure de la presó tot just fa dos mesos.
S’hi han presentat 54 pel.lícules, documentals i curtmetratges. 
Totes rodades i fetes dins el país, per artistes birmans i amb els pocs mitjans que tenen.
Documentals i curtmetratges on es pot veure el sentit de l’humor, la ironía, la denúncia, del sistema politic que pateixen des de fa més de 62 anys i per primera vegada sense el comité de censors ! 

Han escollit un nom excel.lent per aquest Festival: Festival de Cinema i Art Lliures. 
Les pel.lícules guanyadores ja es poden veure lliurement per You Tube, sense censura.
Veure una pel.lícula de 40 minuts – Ban that scene -, millor comédia – on ironitzen com el comité de censura miren les pel.lícules i ” talla per ací, talla per allà, això no pot ser, què diran de nosaltres els forasters, ací no hi ha corrupció ” i sobtadament entren uns cistells plens de menges i regals, que aquest comité accepta amb molt de gust, és un canvi difícil de creure tot just fa uns mesos.
El Festival ha estat un èxit. La gent es fregava els ulls. Uuf! Han vist un reguitzell de curtmetratges, documentals, pel.lícules, en un cinema de Rangoon, sense haver d’invertar-se cap enginy per entrar a internet i veure-les a casa, d’amagat.

Jo he escollit el curtmetratge guanyador: 
–Click in Fear– , http://youtu.be/rPpBKhhhVGs 
per mostrar la qualitat dels treballs, i a més, recordar que encara hi han presoners polítics, com el monjo jove que es manifesta amb el bol d’almoina cap avall i que el reporter gràfic Law Eh Soe va fotografiar. Aquesta fotografia va ser una icona de la gran manifestació, una ofensa molt greu per el Govern. Un novici que rebutja les almoïnes del govern ! Law Eh Soe, avui exiliat, ens comenta, que la llibertat encara no és una realitat en el seu país. No sap encara on és el monjo de la fotografia.

També trobo que l’editor, director, càmera de Democratic Voice of Burma (DVB) Sai Kyaw Khaing ha fet una molt bona feina i finalment el narrador, en Pascal Khoo Thwe, Llicenciat en Literatura Anglesa per l’Universitat de Cambridge, és tot un prestigi. 
Vaig escriure un apunt –Birmània-Danmark- on feia esment del llibre escrit per en Pascal Khoo Thwe – From the land of the ghosts – i que tant em va ensenyar per comprendre millor el seu país.

Aquests canvis en la vida diària són positius, sens dubte, però no han arribat al poble, als treballadors, als presoners, a les ètnies que són foragitades dels seus pobles. Continúa el meu escepticisme, encara que va minvant, poc a poc, amb el tempo del sudest asiàtic.
El partit democràtic NLD ha estat admès per concórrer novament en futures eleccions i les primeres, parcials, seràn durant la primera setmana del mes d’abril, i Daw Aung San Suu Kyi s’hi podrà presentar.
Ella ha manifestat que creu en el President, el militar reconvertit en civil, Thein Sein, però desconeix el pensament dels alts càrrecs militars que dominen un exèrcit de més de 400.000 soldats.
Una situació, que hem fa pensar amb Nelson Mandela i Frederik DeClerk.

Fotografia: Manifestació setembre 2007. Novici. Fotògraf: Law Eh Soe.

 

Htoo Eain Thin és un dels millors músics a Birmània. Les seves cançons m’acompanyen sovint a casa. Va morir l’any 2004 en circumstàncies encara no aclarides. Aquesta cançó és plena de vida, de música, d’emocions. Amb l’ajut del meu amic en K. estic traduïnt la lletra. Val a dir que la Junta Militar del país aplica una censura ferotge, i les lletres de les cançons són tendres, emotives, la mare, l’amor, la tendresa, els paisatges, res que pugui destorbar la ‘convivència’, segons els censors.
El mes passat, l’any passat, Daw Aung San Suu Kyi va rebre a casa seva més de 60 artistes, músics, directors de cinema, escriptors, poetes. La fotografia que he deixat en l’arxiu n’es la prova. Un canvi molt gran, molt, en la vida dels birmans.
Mai hagués pensat que tots aquests artistes poguéssin ser amb ella i a casa seva i la fotografia publicada en tots els diaris.

Aquell encontre s’ha convertit en un gran concert multitudinari que es celebrarà a Yangon aquest mes de gener on actuaran els millors grups de música i cantants del país.
Bandes famoses, com Emperor i el seu cantant Zaw Win Thint, Metal Zone, Heaven Born, Lazy Club, desconegudes en el nostre món occidental.
La recaptació per als infants de les ètnies Kachin i Karen, majoritàriament, que malviuen en camps de refugiats i prop de les fronteres on pateixen atacs indiscriminats de l’exèrcit del seu propi país.

Daw Aung San Suu Kyi presentarà el concert i s’espera una assistència massiva. Un altre dels canvis que viuen a Birmània. Un concert multitudinari organitzat per la NLD, el partit polític opositor als militars.

Htoo Eain Thin hauria volgut ser-hi. El poble no podrà escoltar la seva música, però estic segura que algún dels grups de rock i cantants li retran un homenatge i cantaran alguna de les seves cançons.

Fotografia: Amarapura – Pont U Bein. El sol marxa, l’any 2011 i tornarà a sortir l’any 2012.

 

És un d’aquells díes grisos, de malestar, tristots. Va ser ahir dissabte, tres de desembre. I tot d’una fent allò que se’n diu ‘zapping’ a la televisió, aterro a BTV i … sorpresa !  Emeten la pel.lícula French Can Can de Jean Renoir (1955).
El color gris va canviar per encanteri en color vermell, el malestar en bones sintoníes i la tristor en emocions i rialles.

Jean Gabin, Françoise Arnoul, Maria Felix, un cameo de na Edith Pîaf i Patachou !
I un final apoteòsic, increïble. Més de 6 minuts d’un frenètic can-can. Jean Renoir va retre un bellíssim homenatge al seu pare pintor.

I recordo dues paraules apreses:
Esbatanar: Obrir de bat a bat.
La pel.lícula de’n Jean Renoir va obrir de bat a bat totes les meves emocions i finestres tancades.

I una altra paraula, llegida en un comentari del video : Epoustouflant.
Una paraula en llengua francesa que descriu exactament aquests minuts bojos del final de la pel.lícula. 

Us recomano de fer un ‘click’ en aquest video ……..

 

FREEDOM TO CREATE és una organització amb una finalitat molt concreta: Premiar els candidats escollits per diferents països del món en les diferents branques de l’art i la creativitat. Escriptors, musics, poetes, pintors, intelectuals, arquitectes, metges, periodistes, fotògrafs … empresonats o no. Els nominats no tenen, en cap cas, la llibertat en els seus països per crear, per expressar-se. Els tapen la boca i la vista, els lliguen les mans i els peus. Són perseguits, jutjats i empresonats. El seu delicte: crear art dins el seu petit món lliure que intenta conviure en un país on les llibertats no existeixen.

Enguany el músic Win Maw, de Birmània, ha estat el premiat, com artista empresonat. El primer que va guanyar el premi va ser també un birmà, Zarganar, escriptor, actor, i que precisament va tornar a ser lliure no fa encara dos mesos. Win Maw va ser jutjat l’any 2008 i sentenciat a 17 anys de presó. El seu delicte: En un escorcoll a casa seva van trobar gravacions per la DVB ( Democratic Voice of Burma) i va ser denunciat d’acord amb la llei d’immigració i delictes tecnològics. Aquests ‘delictes tecnològics’ es refereixen a videos, fotografíes, internet, etc. etc. que són enviats clandestinament fora del país.

Paga la pena visitar la web de Freedom to Create. Fundada l’any 2006 per el senyor Richard Chandler, nat a Nova Zelanda i avui ciutadà de Singapore. 

www.freedomtocreate.com

També podeu veure un video de les paraules de Daw Aung San Suu Kyi adreçades a l’audiència el dia del lliurament del premi a Win Maw. Aquest és un petit resum:

Agraeixo aquest premi i estic contenta, però també preocupada i trista, perque en Win Maw és encara a la presó. Cal ajudar els artistes que tenen aquesta capacitat de crear més bellesa en el nostre món i fer-nos veure aspectes de la nostra vida que sense la seva creativitat ni tan sols ho sabríem.
Jutjar-los i empresonar-los per les seves idees i consciència és convertir la nostra terra més petita, més rància, més tancada. Per això agraïm a tots els artistes la seva creativitat, les seves idees, el voler oferir bellesa. Ells i elles transformen el nostre món més habitable i i ens fan sentir més feliços.
Heu premiat a un músic. La música és molt important en les nostres vides. Ens despertem cada dia escoltant uns sons, que no és música, però que es poden convertir en acords per l’inspiració i creativitat dels artistes.