Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Música, cinema, teatre

Sondheim-Send in the clowns-Streisand

Publicat el 31 de gener de 2011 per rginer
A mí m’agrada Barbra Streisand, de sempre. Recordo l’any 1965 o 1966, el meu cap va tornar de Nova York i ens va deixar un disc de 45r amb una cançó mítica ‘People’ interpretada per Barbra Streisand. Ha fet versions absoutament esplèndides, i una d’elles és la cançó de Stephen Sondheim ‘ Send in the clowns’  del seu musical ‘A little night music’ estrenada a Broadway l’any 1975, i interpretada per Glynis Johns. Judi Dench va interpretar el paper de Desirée a Londres. Frank Sinatra va popularitzar aquesta cançó, però, sabeu, ningú com la Streisand.

‘A little night of Music’ es va representar al Festival del Grec del 26 de juny al 31 de juliol de l’any 2000. Molt dignament i va ser tot un gaudi.El paper de Desirée el va intepretar Vicky Peña, i en el repartiment vam poder veure a en Jordi Boixaderas, na Mònica López, l’Àngel Llàcer, Montserrat Carulla, Constantino Romero. El director va ser en Mario Gas.  

Send in the clowns  és el títol de la cançó que Desiré canta al final de l’obra, sentada al llit, té por i tristesa, recorda la seva vida, els seus dubtes, la seva carrera com actriu, les seves decisions, el seu error. Sempre m’he preguntat que volia dir, o, quin significat tenia la lletra d’aquesta cançó i en Stephen Sondheim el seu autor ens ho explica en una entrevista l’any 1990:
El títol no es refereix als pallassos de circ, però sí simbolitza als imbècils. Tothom em pregunta el sentit d’aquest títol; mai vaig pensar que podría ser esotèric. Volia utilitzar el llenguatge teatral,  perque Desirée fa el paper d’una actriu, pero se suposa que no treballa en un circ ( quan l’obra no funciona bé, sempre diem … doncs enviem als estúpids (let’s send in the clowns), per entendre’ns ‘comencem a fer acudits’, per amagar la frustració d’un fracàs. Sempre vull saber, quan escric una cançó, quin serà el final. Send in the clowns no el trobava, fins que vaig escriure : Don’t bother, they are here (no et preocupis, són aquí) sí, en realitat tots som uns estúpids. 

He trobat a Vimeo el video perfecte de Barbra Streisand cantant aquesta cançó, i a més subtitulada en castellà. Una gran intepretació, molt en el seu paper de ‘diva’, però actúa, emociona i dimonis, com sap mirar a la càmara …. i quina veu !
El video anterior trobat a Vimeo ha deixat d’aparèixer i he trobat aquesta versió a You Tube, interpretació en directe, en un DVD anomenat ‘One Voice’ …. i repeteixo el que he manifestat anteriorment …Una gran interpretació, molt en el seu paper de ‘diva’, però actúa, interpreta, emociona i dimonis, com sap mirar a la càmara … i quina veu !

Sis anys d’absència d’una veu com els àngels

Publicat el 15 de gener de 2011 per rginer

Sí, ja fa sis anys que ens va deixar Victòria dels Àngels López Giménez, filla d’emigrants vinguts d’Andalusia, nascuda i veïna de l’Universitat de Barcelona.

Una veu celestial, com el seu nom, i que quan escoltes alguna de les seves interpretacions per la ràdio, de seguida saps que és una veu d’àngel. Toldrà, Mompou la seva música interpretada per ella és d’un altre món. El lied francès o alemany o les Bacchianas brasileres de Villa Lobos. Va enregistrar 22 òperes completes !! 
A Bayreuth, capital de la música wagneriana, encara recorden el seu pas per aquest festival interpretant Tannhäuser. 

Al Saló de Sant Jordi, un dia de gener de l’any 2005, erem una cua de gent per retre un homenatge sincer i acompanayar-la. Sobtadament, un home, desconegut, davant d’ella va començar a cantar amb una veu extraordinària. Va ser un moment, uns instants emotius que ni tan sols puc recordar la cançó que va interpretar, però va saber treure la seva tristor i emocions de la millor manera, cantant.

Música i pintura : William Bruguereau (1825-1905) i Plaisir d’Amour de Jean Paul Egide Martini (1741-1816) i la veu de Victòria dels Àngels.

Temps passat, res ha canviat. Enyoradissa ?

Publicat el 5 de gener de 2011 per rginer

Arran el passi del documental dedicat a Joan Baez per TV3 l’any passat ( sí, l’any passat …) i l’apunt del Vilaweb Boss i el comentari del Cafè en Grà, de sobte, m’ha aparegut un rampell per viatjar en el temps de la dècada dels 60.

Durant la meva visita al professor Hu’u Ngoc a Hà Nôi, i en veure el meu interès en el seu país, em va preguntar : Així, vostè és de la generació de la guerra de Viêt Nam?
Doncs sí, li vaig contestar i la conversa es va anar allargant i allargant.

Aquets díes he estat cercant articles, informacions, apunts, escoltant músiques d’aquella generació que vollia canviar el món. He tornat a veure el documental dedicat a Joan Baez; aquest any ja en ferà 70 d’anys ! I continúa éssent igual de lluitadora, i els seus pensaments no han canviat. Escoltant les seves cançons i les lletres. Veure-la acompanyant als estudiants de Grenada, Alabama o amb el Dr Luther King, o patint el bombardeig cruel i assassí dels B52 sobre Hà Nôi. Aquest any ferà una gira per França i cantarà a Tolosa …..

Torno a escoltar a Barry McGuire i la seva cançó  ‘Eve of destruction’ …. But you tell me over and over and over again. my friend, we are on the eve of destruction.
O els magnifics The Mamas and the Papas i el seu California Dreamin’. 
O aquell rocker Joe McDonald cantant I feel like I’m fixin to die. Lluitem, per què, no hi ha temps de fer preguntes, tots anem directes a la mort.
I la gent començava a cridar … fuck and fuck … de ràbia continguda per una guerra absurda i cruel.
Bob Dylan, Woodstock, Jane Fonda …. I els corresponsals de guerra, el Wikileaks d’aquells temps, els que amb les seves fotografíes anàven ensenyant al món la crueltat i l’horror de les guerres i els mil.lions de morts.
Aquest video a You Tube ‘ Eve of Destruction’ hi han imatges esgarrifoses .. és la realitat. Si voleu llegir la lletra, mireu el video directament a You Tube i feu un click a ‘Transcript’ ……

Dècada dels 60 … volíen canviar el món i, ho hem aconseguit ? Pot ser durant un petit període, un somni, un oasi insignificant. Avui, 2011, res ha canviat. Els rics són encara més rics, i ara hi han més pobres, no només per manca de diners, també perque hi ha por de perdre les comoditats, el viure bé, en abundància. O també perque hi ha egoïsme, poca solidaritat, deixar fer. Diners, diners, especuladors, financeres, poder, manca de sentiments. Sortosament sempre apareixen grups de gent que no volen viure així, i volen canviar el món. 

Aquelles cançons de la dècada del 60, aquell voler canviar el món, continúen vigents, són reals. No ha canviat res i la gent es revolta.

Escolto una de les cançons que més m’agraden The Boxer de Simon & Garfunkel … I am just a poor boy, though my story’s seldom told, I have squandered my resistance, for a pocket full of mumbles such are promises, all lies and jests, still a man hears what he wants to hear and disregards the rest … Sí, només escoltem el que volem escoltar, i som indiferents a la resta …

I així continuaría més i més, recordant el temps passat. Tinc una ànima enyoradissa, res més, i m’agrada escoltar velles cançons i llegir texts d’aquells anys i veure fotografíes. Però ara estem ja en un altre secle, i aprofito el temps per gaudir de les coses bones que aquesta dècada m’ofereix, que n’hi han i moltes.

Com avui, Nit de Reis; a veure que trobaré al balcó ! Carbó ?

El temps passat, ahir, avui, demà …. Tots els díes surt el sol !

Video You Tube – Barry McGuire – Eve of Destruction.

La Garriga : ‘Playing for a Change’ en versió catalana

Playing for a Change (un dels meus enllaços): Aquest grup de músics d’arreu del món que fan videos i música, perque senzillament creuen que la música és sinònim de pau i comunicació entre totes les persones del món, s’han trobat amb uns músics que els fan la competència, i de quina manera ¡¡!! El grup de músics i la gent de La Garriga.

Un video fantàstic, músics extraordinaris i la versió de ‘Somewhere over the rainbow’ és increïble. Una descoberta, casual, en una tarda plàcida, i en mig d’un silenci gratificant.

No és un lipdub, no, és música, i ells mateixos en el video ja diuen que és un homenatge a la gent de ‘Playing for a Change’, però que ells també ho poden fer, des d’un petit poble de Catalunya perque es pugui veure arreu del món.

Gaudiu-ne i a passar-ho bé i enhorabona garriguenques i garriguencs !!!

Un núvol blanc

Avui, demà, demà-passat i l’altre, en la nostra cultura es recorden les persones estimades que ja no hi són.
La cançó de’n Lluis Llach ho expressa molt i molt bé; un gest tan senzill com és estimar.
I sí, en una branca existeix aquest núvol blanc que al llarg de l’any anem mirant i ens acompanya, no només aquests díes, sino per sempre més.

El video és de l’últim concert de’n Lluís, a Verges, any 2007.
El núvol blanc a Pagan, Birmània, una tarda del mes d’octubre de 2009

Victòria dels Àngels-Boticelli-Villa-Lobos

Em ve molt de gust deixar aquest video que he trobat …. You Tube no deixa mai de sorpendre’ns. Tot admirant a Boticelli, escoltem la música suau dels vuit cellos, sota la direcció del mateix compositor, el gran Heitor Villa-Lobos, i la seva Bachiana Brasileira numero 5 i qui millor per cantar i interpretar aquesta música que la gran i enyorada Victòria dels Àngels.

Aquest ‘pont’ no ha estat com tú haguéssis desitjat ? Doncs escolta aquesta música i les emocions i el plaer et feran tornar la pell de gallina.

Un gaudi, una bellesa.

Vaig a fer un ‘replay’ ara mateix.

Un músic de jazz …. sense piano: Herman Leonard

Publicat el 18 d'agost de 2010 per rginer

No era músic, no tocava cap instrument …. però sí en tenia un: la seva càmera i amb ella ens ha deixat unes fotografíes imprescindibles i emocionants. Va ser el fotògraf dels grans del jazz. – ABOVE ALL, ENJOY THE MUSIC –
            
Vivía a Nova Orleans i l’huracà Katrina se li va emportar més de vuit mil negatius …. però encara en va poder salvar moltíssims.

Llegeixo :

— No li donava importància al fum del tabac, fins que vaig veure les fotografíes que jo mateix feia.
–Quina sort i quina felicitat poder viure aquells anys.
–Miles Davis va ser un dels meus favorits, la seva mirada, els seus ulls.       
El vaig fotografiar sis setmanes abans de morir, i ara en veure la seva fotografia, ell ho sabia.

Va morir als 87 anys el dia 14 d’agost. Va ser un d’aquells éssers humans de gran talent i bonhomia, apassionat i sempre prest per ajudar. Va ser un grandíssim fotògraf i artista, que va estimar per damunt de tot la música i va crear uns espais fotogràfics absolutament genials d’aquest món del jazz que ell va admirar i estimar fins l’últim moment.

Us deixo aquest link de la seva pàgina a Facebook. NO US PERDEU de fer un ‘click’ al video de Morrison Hotel Gallery – An evening with Tony Bennett-  on podeu admirar les fotografíes que va fer amb tant d’amor per a tots aquests músics de jazz indiscutibles i màgics i escoltar una cançó – How do you keep the Music playing ? –
 per despertar el dia amb optimisme.

–ACÍ —


Ahir nit mirant les estrelles : The Straight story / David Lynch

Publicat el 31 de maig de 2010 per rginer

Un dia emboirat, una ànima cansada, llegir una mica, gaudir de la llum del sol fins que desapareix i la foscor de la nit va arribant. Encara puc veure algunes estrelles, no gaires, per les llums de Ciutat i de sobte recordo que per BTV emeten una pel.lícula ….
” The Straight story ” de David Lynch. – Cinema sense interrupcions -. Feia molts anys que no l’havia vist; però va ser tot un regal per acabar bé el dia, mirant les estrelles del cel amb en Richard Farnsworth (Alvin Straight) i Sissy Spacek (la seva filla Rose), a qui els Serveis Socials li van robar els seus quatre fills.
He trobat aquest video a You Tube; un esplèndid resum del film.

http://www.youtube.com/watch?v=d1pKEI-Sv-8

La música del video és de Marcelo Zovras/Peter Vronsky- Reprise -;  no és la banda sonora de la pel.lícula.

Vam viatjar junts amb el petit tractoret de tallar gespa fins arribar a casa el seu germà acompanyats amb la música d’Angelo Badalamenti, extraordinari contrapunt d’aquest viatge.
No es parlàven, i feia més de deu anys que ni es veien. En arribar només calia cridar el nom: ‘Lyle’, ‘Alvin’; Seure plegats al porxo i tornar a mirar el cel i les estrelles com quan eren petits, adolescents, joves, adults. 

L’actor Richard Farnsworth ja va fer el rodatge patint un càncer d’ossos. M’agrada que aquests actors secundaris arribin al final del seu camí i tinguin una oportunitat de fer ‘el paper’ …. No han estat mai notícia, ni de primera plana, però el seu treball sempre ha estat i serà importantíssim dins qualsevol projecte sigui de cinema o teatre o de la mateixa vida …. ‘el secundari’ sempre hi és, com també la família i sobretot el germà.










Esclat: J.S. Bach – Nigel Kennnedy

Publicat el 10 d'abril de 2010 per rginer

Vaig tenir el privilegi de veure un gran violinista, Nigel Kennedy, genial, diferent, únic, trencador, com a invitat de l’Orquestra Ciutat de Barcelona fa més de vint anys, Dos concerts. El seu enregistrament de les ‘Quatre Estacions’ de Vivaldi va ser un autèntic rècord de vendes.
La seva carrera musical ha estat un esclat. Fins i tot actualment interpreta unes versions de jazz increïbles. Ja fa uns anys que viu entre Anglaterra i Polònia. Les seves versions de Jaz Coleman / The Doors són impagables.

Però jo he descobert aquest video a You Tube; J.S. Bach i Nigel Kennedy. Pocs comentaris a fer; només gaudir de la música; si de cas recordar la frase de William Shakespeare – ”Nit de Reis’ – 

       –    IF MUSIC BE THE FOOD OF LOVE, PLAY ON !  –


Mozart-Bergman-Màrius Torres-febrer-la Candelera

Publicat el 1 de febrer de 2010 per rginer

Febrer és un mes malenconiós, o així em sembla. L’avantatge és que és el més curt de l’any. Demà dia 2, treuré el pessebre. És el que he vist fer tota la vida a casa … desar el pessebre el día de la Candelera, fins el proper Nadal (dia 13 de desembre-Santa Llúcia). Si la Candelera plora l’hivern és fora, si la Candelera riu l’hivern és viu. També ho he escoltat de sempre a casa. De fet, febrer és un mes de molt hivern, molt fred. Encara recordo un any,  jo era petita, i la temperatura va arribar fins a -5º … i les canonades es van trencar, i no vam poder tenir aigua durant molts de díes.

En aquesta meva nova vida ‘asiàtica’, és el mes del nou any. El proper dia 13 de febrer, celebraran la gran festa del Têt a Viêt Nam durant tres díes i la gent ja va comprant les branques en flor dels albercoquers i els presseguers per guarnir les cases. Aquest és l’any del ‘Tigre’ …. indecisos, flexibles, s’acomoden a qualsevol situació, rei de la jungla.
Aquest matí tampoc ha vingut la merla. Va aparèixer fa unes dues setmanes, però el fred sembla que l’ha fet tornar a cercar un bon aixopluc. Les mimoses comencen tot just ara a florir, una mica més tard que de costum.

Escolto novament ‘La flauta Màgica’ en un video de You Tube de la pel.lícula de Bergman. Una meravella. A més canten en suec; no us sona millor que l’alemany ?
I també llegeixo a en Màrius Torres ….

Mozart

Enduts d’un ritme fàcil i profund,
també els nostres compassos voldríen, un a un,
volar i somriure.
També la nostra llei és una gràcia ardent,
ala d’un ordre en moviment,
ràpida, lliure ….
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
però és música, viure !

1941

(… llegiu més .. el video és tot just al text  )

Ouvertyr: Trollflöjten – W.A. Mozart/Ingmar Bergman

Publicat el 24 de gener de 2010 per rginer

Ingmar Bergman va fer la millor versió mai vista de ‘La flauta màgica’ de W.A. Mozart.
El mestre en sabia molt de fer cinema. L’any 1976, crec, va filmar aquesta pel.lícula. 
La vaig veure als cinemes Verdi, una, dues, fins a tres vegades. Em va entusiasmar.
Només començar, la música, el bon cinema, les imatges, tot va ser una delícia inoblidable, un guster, fins el final que no hi voldríes arribar mai.
El DVD de la pel.lícula és deficient i no l’he comprat. Cercant dins la xarxa, he trobat la ‘overture’ original de la pel.lícula i a més tres videos d’altres escenes, d’una qualitat perfecta. És una gran lliçó de cinema. Avui, diumenge, m’ho he passat molt i molt bé.

Sóc grega … Melina Mercouri – ‘Te pedia tou Pirea’

Publicat el 11 de gener de 2010 per rginer

Cercant una música concreta, m’he trobat sense voler-ho, amb uns videos de la gran Melina Mercouri i per sobre de tots, aquest bocí de la pel.lícula ‘Never on Sunday’ de Jules Dassin, on canta extraordinàriament la famosíssima cançó ‘Els nens de El Pireu’. Vells temps, cinquanta anys ? Doncs sí.  La pel.lícula data de l’any 1960 i va ser un èxit. De fet, la cançó escrita per Manos Hadjidakis va guanyar l’Oscar. Moltes versions d’aquesta cançó, però cap com l’original interpretada per ella; una veritable deessa grega del secle XX.  Un regal.

No recordo si la censura franquista va canviar el nom de la pel.lícula, els diàlegs i tampoc recordo si veritablement Melina Mercouri feia el paper original de prostituta o senzillament la van convertir en una ‘mestressa de casa’ …..  

Sí, que amb aquesta pel.lícula, va expresar el seus sentiments a tot el món:

” SÓC GREGA ” 

FLY AWAY HOME : Música, pel.lícula, sentiments … oques

Publicat el 8 de gener de 2010 per rginer

En el meu arxiu, de fet al mateix ‘desktop’, vaig guardar fa molt de temps, aquesta pel.lícula  i quan estic així com una mica tristota, me la miro i l’ànim torna a prendre el vol, com les oques de l’Amy, vives gràcies a ella i com una mare ‘postissa’ les fa volar per immigrar al sud on trobar la calor i la vida,  pilotant l’aparell volador que el seu pare s’ha inventat.

La cançó la trobo preciosa, i no hi havia forma de trobar-la, i ahir cercant, l’he trobat:
10.000 miles – Mary Chapin Carpenter .

I també he trobat aquest video amb un excel.lent resum de la pel.lícula i amb la veu de May Chapin Carpenter intèrpret d’aquesta cançó amb una lletra que podeu trobar si llegiu una mica més ….


10,000 miles

Fare thee well
My own true love 
Farewell for a while
I’m going away
But I’ll be back
Though I go 10,000 miles 

10,000 miles
My own true love
10,000 miles or more
The rocks may melt
And the seas may burn
If I should not return 

Oh don’t you see
That lonesome dove
Sitting on an ivy tree
She’s weeping for
Her own true love
As I shall weep for mine 

Oh come you back
MY own true love
And stay a while with me
If I had a friend
All on this earth
You’ve been a friend to me.