Estem molt acostumats que les pel·lícules ens expliquin una història o trenin un discurs i no tant a trobar-nos amb obres cinematogràfiques en què, com passa en certs temes jazzístics, l'important són els sentiments que s'hi transmet. És el cas de Like someone in love, que Abbas Kiarostami ha presentat a la Competició de Canes 2012.

No és en va que el títol del film sigui el de l'estàndard que Bing Crosby va fer famós el 1945 i posteriorment interpretarien figures com Frank Sinatra, Ella Fitzgerald, Chet Baker o, més cap aquí, Bjork. Tema que, certament, sona alguna vegada al llarg del metratge, en versió de Fitzgerald. Kiarostami hi entrelliga una colla de personatges durant una nit i l'endemà, captant-ne i traspassant-nos-en la temperatura emocional. Són un venerable professor jubilat que ha contractat una noia guapíssima per a passar-hi la nit; aquesta universitària, jove i atractiva, que es paga els estudis venent el cos, i el seu xicot, un gelós mecànic de cotxes. Però també una àvia que ha vingut del poble a ciutat per a parlar amb la néta estudiant i li va deixant missatges al mòbil, i una veïna tafanera del professor que, de seguida que en té l'oportunitat, explica a aquesta mossa tant la seva vida sentimental i la del professor.

Geni i figura, Kiarostami no deixa d'ambientar bona part del film a l'interior d'un cotxe, on s'esdevé el gruix dels diàlegs entre els tres protagonistes principals. És així que en coneixem mentalitats, ens assabentem de part dels seus passats, dels secrets i mentides que traginen, de les expectatives i pors... No pas a base de xerrameca desfermada, sinó de simples converses, deixant que l'el·lipsi cinematogràfica actuï perquè lliguem caps si cal. Fent que el fora de camp sigui tan eloqüent com el que tenim en pantalla i, en aquest sentit, que el so esdevingui element essencial del relat.

Havent-la rodada al Japó i amb un equip japonès, Kiarostami no s'ha estat de fer-hi una pinzellada a la Yasuhirô Ozu a través d'aquella àvia que va a Tòquio per a parlar amb la néta. I això que pràcticament ni ens l'ensenya. Mentre el taxi du la noia de la capital a cal professor, anem resseguint la jornada d'aquella àvia a través dels missatges que ha deixat gravats al mòbil de la néta, anant-li dient on és, com la pot trobar, el que li ha passat, el que ha vist, el que espera d'ella. És magnífic com, amb pocs minuts i recorrent a l'audio d'un telèfon, es pot arribar a explicar tant, evocar un món filmogràfic i començar a perfilar un dels personatges!

Quan l'"acció" de la pel·lícula passa de la nit al dia, la pantalla queda en blanc pel reflex de la llum diurna a un parabrisa. És la llum que passa per entre els ponts d'unes autopistes superposades, de manera que quan el vehicle avança, l'ombra d'aquests ponts apareix al vidre, enquadrant dinàmicament, ara el vell professor que condueix, ara la noia que l'acompanya, ara tots dos, ara un o l'altre, segons el moviment coreogràfic que van describint aquestes ombres. Dura ben poc, però és un botó de mostra de l'acurat, elegant i prolífic, treball visual de Kiarostami en aquest film.

Sí, com una cançó de sentiments que s'assaboreix mentre dura i paladeges encara hores després, recordant l'entranyable Tadashi Okuno, en el rol del professor Watanabe Takashi; la maquíssima i fràgil Rin Takanashi, en el paper d'Akiko, i, per què no, Ryo Kase, el capsigrany i gelós Noriaki, Like someone in love és esplèndida. I tanmateix ha dividit el personal; segurament perquè no tothom està disposat a encaixar el que es considera un canvi de Kiarostami. Hi ha qui diu que es reinventa; veig a venir que d'altres afirmaran que els productoprs francesos i japonesos l'han desnaturalitzat... Tant se val. Us recomano que, quan s'estreni, us diposeu a gaudir de Like someone in love en tot el seu esplendor.

Després de la duresa que Michael Haneke havia aportat a la Competició, l'alleugeriment ha vingut amb Kiarostami i, també, amb el nou Hong Sangsoo. Que n'arriba a ser de simpàtica, lúdica i intel·ligent En un altre país, del cineasta sud-coreà! Es tracta d'un film que va nàixer quan ell i la francesa Isabelle Huppert van coincidir en un festival de cinema i es van plantejar de fer alguna cosa junts. I en Hong ho deixa molt clar: el títol fa referència, d'una banda, al fet que Huppert roda en un país diferent al seu i, per altre cantó, també a la idea que els tres personatges que ella interpreta al film són estrangers a Corea (el d'una actriu cobejada, el d'una esposa adúltera i el d'una dona acabada de divorciar). I a més, el fil argumental d'En un altre país és el d'una estudiant de cinema que escriu succesivament el guió de tres històries explícitament per a la Huppert. Anne (és a dir, Huppert) arriba a un hotel de Mohang, menat per la filla de l'amo i on s'hostatja un director de cinema aficionat a la beguda i faldiller en companyia de la dona embarassada,  i coneix un monitor de natació ben servicial.

Cada història esdevé una variació juganera de les situacions sentimentals de tots plegats i, com qui no vol la cosa, Hong Sangsoo hi va conformant una comèdia romàntica múrria i força divertida. Perquè, a més de similituds i diferències, fa que alguns objectes (un paraigua, una ampolla de vidre...) passin d'una història a l'altra, obrint-se a altres lectures; com ara la d'agafar-ho tot com diverses possibilitats del mateix, cosa que ho redimensiona. Per exemple, el metacinema que li permet el fet que la noia guionista vulgui atendre les expectatives diguem-ne amoroses del monitor de natació, no tan sols confirma que vist en global som efectivament davant d'una comèdia romàtica, sinó que projecta una reflexió sobre el cinema mateix, quant al joc amb els personatges, en situacions similars.

Quan en una jornada festivalera et programen tres pel·lícules en competició i de la mena de les de Kiarostami, Hong i Resnais, gairebé no dónes a l'abast a treballar-les. Al damunt, Encara no heu vist res, d'Alain Resnais, és d'aquelles obres de densa càrrega referencial (s'hi combinen un parell de representacions d"Euridyce" i " Cher Antoine ou l'Amour raté", de Jean Anouilh, que efectuen, d'una banda, un bon grapat d'actors "seus", com Mathieu Amalric, Pierre Arditi, Sabine Azéma, Anne Consigny, Hippolyte Girardot, Lambert Wilson, Michel Piccoli..., i per altre cantó, la jove companyia de La Colombe). I Resnais hi explora el vincle entre teatre i cinema, canviant el decorat dels "seus" amb moderna tecnologia de cine, treballant-hi el valor del primer pla, conjugant-hi personatges a base de dividir la pantalla, fent-los dialogar amb els que incorporen els de la companyia de La Colombe... No obstant això o precisament per això, el text de la peça original s'hi imposa. Resnais entra amb el factor "pas del temps", tot contrastant els intèrprets de diverses generacions que han fet aquests mateixos personatges en versions diferents i, per tant, ens fa parar atenció fins aquest nivell de matís, mentre el text ens va parlant de l'amor, de la mort... Tot plegat fa de la visió d' Encara no heu vist res una experiència gairebé esgotadora que, a més, convida a millorar el coneixement dels mites i les peces teatrals de base.

Recordem que l'obra que s'hi representa és la història d'Orphée i Eurydice. Ella, actriu en una companyia teatral de gira coneix el violinista Orphée en una estació de tren, se n'enamora i deixa la companyia per anar-se'n a viure-hi. El destí hi intervindrà, la mort els separarà, però es retrobaran i finalment la mort els unirà, ja per sempre més. Aquest argument dóna peu al cineasta a parlar de la fantasmagoria (i el cinema no deixa de ser-ne una, de fantasmagoria), a parlar de la persistència de l'obra més enllà de la mort del seu autor (atesos els seus noranta anys d'edat, la pel·lícula acaba agafant així un ostensible caire testamentari)...

FOTO Like someone in love, d'Abbas Kiarostami

Canes 2012: programa del dilluns 21 de maig.

Selecció Oficial - Competició.

Encara no heu vist res (Vous n'avez encore rien vu), d'Alain RESNAIS. Producció germano-francesa. Amb Denis Podalydès i Andrzej Seweryn; amb actors que que fan d'ells mateixos: Mathieu Amalric, Pierre Arditi, Sabine Azéma..., i actors de la companyia de La Colombe: Vimala Pons, Sylvain Dieuaide. Ha mort un home de teatre i es reuneixen a ca seva els amics que han actuat en alguna o altra versió de la seva peça "Eurycide"; els ha deixat dit que es mirin l'assaig enregistrat d'un jove companyia teatral que n'hi havia demanat els drets. Tot veient-lo, els records agafen els amics i no resisteixen la temptació d'anar-ne representant el text, per bé que ja no tenen l'edat dels seus personatges.  Inspirant-se lliurement en la peça Euridyce i també en Cher Antoine ou l'Amour raté, de Jean Anouilh, el veterà Alain Resnais proposa un joc cinematogràfic entre els diferents nivells de representació que posa en pantalla, en un film que promet molt i ha desfermat expectatives. Durada: 1h55.

Like Someone in Love (Like Someone in Love), d' Abbas KIAROSTAMI. Producció franco-japonesa.  Amb Rin Takanashi, Tadashi Okuno, Ryo Kase, Denden. Al japó, el 2011. Un home ja gran, universitari i molt erudit, ferm defensor de les tradicions; una estudiant, jove i atractiva, que ven els seus encants per a pagar-se els estudis; un noi gelós, d'una violència a punt d'esclatar: en un sol dia, s'estableixen lligams inesperats entre tots tres. Després de Còpia certificada, rodada a la Toscana, Abbas Kiarostami ha anat a viure i fer aquesta pel·lícula al Japó, amb un equip japonès, farcit de col·laboradors habituals d'autors japonesos d'avui en dia. Durada: 1h49.

En un altre país (Da-Reun Na-Ra-E-Sun | In Another Country) de HONG Sangsoo. Producció sud-coreana. Amb Isabelle Huppert, Yu Jun-Sang, Jung Yumi. Fruit d'un guió cinematogràfic, tres dones que es diuen Anne i, l'una darrera l'altra, visiten la ciutat costanera de Mohang, s'estan al mateix hotel de la platja, veuen el mateix socorrista... La mateixa actriu incorpora les tres Anne, que no acaben de ser ben bé la mateixa en cada cas, en què, al mateix indret i topant amb la mateixa gent, viuen experiències inèdites en cada ocasió. Potser el cineasta més joganer del panorama actual, Hong Sangsoo (Oki's Movie, Dona a la platja, Conte de cinema, La dona és el futur de l'home) ara deconstrueix els personatges (com a El dia que ell arriba, jugava amb el temps i a Ha ha ha ho feia amb l'espai). Durada: 1h28.

Selecció Oficial - Fora de Competició.

Sessions de mitjanit.

Ai To Makoto (Ai To Makoto | For Love's Sake) de Takashi MIIKE. Producció japonesa. Amb Satoshi Tsumabuki, Tsuyoshi Ihara, Masachika Ichimura. Ai, una noia de bona família, innocent i bona estudiant d'institut vol ajudar Makoto, un jove delinqüent, guillat i buscarraons. Però la seva bona intenció no fa sinó empitjorar les coses. Makoto, que havia estat traslladat al bon institut d'ella, l'expulsen i va a raure al pitjor centre escolar. Això no treu que ella, tossuda el segueixi, cosa que provoca la gelosia de la "reina" d'aquest nou centre, que acaba segrestant Ai, en la seva guerra particular amb Makoto, que li correspon l'amor. El japonès Takashi Miike adapta el manga epònim d' Ikki Kajiwara i Takumi Nagayasu, convertint-lo en la resposta japonesa a "West Side Story". AP: Film Press Plus. Més informació: Imdb. Durada: 2h14.

Selecció Oficial - Un Certain Regard.

Djeca —Infants de Sarajevo— (Djeca | Children of Sarajevo | Enfants de Sarajevo) d' Aida BEGIC. Producció franco-germano-turco-bosniana. Amb Marija Pikic, Ismir Gagula. Dos orfes del setge que patí Sarajevo durant la guerra de Bòsnia. Ella va passar una etapa de delinqüència i ara ha trobat la pau en l'Islam, per la qual cosa voldria que son germà fes el mateix; però ni tan sols sap la doble vida que mena aquest adolescent. Els efectes d'aquella guerra sobre els individus són temàtica habitual en la filmografia d'Aida Begić, que el 2008 guanyà el Gran Premi de la Setmana de la Crítica amb Primera neu i el 2001 participà en la Selecció de la Cinéfondation, amb Primera experiència de mort. Durada: 1h30.

Elefant blanc (Elefante blanco | White Elephant), de Pablo TRAPERO. Producció argentino-franco-espanyola. Amb Ricardo Darin, Jérémie Renier, Martina Gusman. Dos capellans compromesos socialment i una assistent social breguen per resoldre problemes socials en una barriada de barraques a la rodalia de Buenos Aires. Envoltat del seu equip guionístic habitual (els emergents cineastes argentins Alejandro Fadel, Martín Mauregui, Santiago Mitre), Pablo Trapero (Carancho, Leonera, El bonaerense) segueix amb les seves ficcions de base realista, parlant de la cara galdosa de la societat argentina contemporània. Durada: 1h50.

Después de Lucía (Después de Lucía), de Michel FRANCO. Producció franco-mexicana. Amb Tessa Ia Gonzales, Hernán Mendoza, Gonzalo Vega Sisto. Lucía ha mort d'accident i el dol, els costa de superar al marit i la filla. Sobretot a ell. Van a Mèxic per a canviar d'aires. Per a la noia, nou col·legi: és la nova, la brillant. Desperta enveges i odis. Pateix tota mena d'abusos; però no vol dir-ne res al pare, massa preocupat. La distància entre ells dos, cada cop més gran. Relacions familiars enterbolides, del director de Daniel i Ana (germà adolescent i germana a punt de casar-se), Michel Franco. Durada: 1h43.

Selecció Oficial - Cannes Classics.

Runaway Train, d'Andrei KONCHALOVSKY —1985—

Còpies restaurades.

Tess, de Roman POLANSKI —1979—. Restauració en 4K supervisada pel mateix Polanski, que s'ha manifestat "impressionat" per la feina que han fet els laboratoris. Aquesta projecció sembla que serà molt especial, ja que significarà la reaparició del cineasta en un festival de cinema (recordem que, pels interessos de la justícia nord-americana, el van detenir no fa pas gaire anys quan era en un altre certamen) i també el retorn a Canes, 19 anys després d'haver-se'n esfumat, de qui va ser-ne es pot dir musa durant moltes edicions, Natassja Kinski.

Brasil.

Xica da Silva, de Carlos DIEGUES —1976—. Durada: 1h54.

Documentals de cinema.

Me and Me Dad, de Katrine BOORMAN. Sobre el pare de la realitzadora i productora, John Boorman. Opera prima.

Al voltant de la selecció oficial.

Cinema de la platja.

Quinzena dels Realitzadors.

3, de Pablo STOLL. Coproducció uruguaiano-germano-argentino-xilena. Amb Sara Bessio, Anaclara Ferreyra Palfy, Humberto de Vargas. Pablo Stoll, autor de 25 Watts i Whisky, conjuntament amb el malaguanyat Juan Pablo Rabella, ha començat una trajectòria en solitari el 2009 i ara presenta aquesta comèdia sobre tres persones absurdament condemnades a ser una família: l'exmarit que, al cap de deu anys, vol tornar amb la dona i la filla, que també són en un tombant de les seves respectives vides. Durada: 1h55.

Rengaine (Rengaine | Hold Back), de Rachid DJAÏDANI. Producció francesa. Amb Slimane Dazi, Stéphane Soo Mongo, Sabrina Hamida. Opera prima del paleta, guarda de seguretat, boxejador, actor de teatre i cinema, novel·lista i doocumentalista francès Rachid Djaïdani, que ara debuta al camp dels llargmetratges de ficció sobre la topada de mentalitats que es produeix quan es volen casar un noi cristià de raça negra i una xicota magrebina. Durada: 1h15.

Habitació 237 (Room 237), de Rodney ASCHER. Documental que explora les diverses teories que s'han creat sobre la significació autèntica de La resplendor (The Shining), de Stanley Kubrick. Opera prima de Rodney Ascher, curtmetratgista, realitzador televisiu i publicitari, amb cert interès (mal sigui irònic) pel cinema de terror (Visions of Terror, The S from Hell). Durada: 1h44.

Setmana de la Crítica.

Peddlers, de Vasan BALA. Producció índia. Amb Gulshan Devaiah, Siddharth Mennon, Kriti Malhotra. A Bombai, una dona amn un objectiu, un traficant de droga i un policia estrany i sexualment impotent topen, amb conseqüències o no. Opera prima de Vasan Bala, cineasta indi que ha estat director associat de Michael Winterbottom al rodatge de Trishna (2011). Durada: 1h56.

Sessions Especials de la Setmana de la Crítica.

J'enrage de son absence (J'enrage de son absence), de Sandrine BONNAIRE. Producció francesa. Amb William Hurt, Alexandra Lamy, Augustin Legrand. La mort d'un fill els separà. Ella ha refet la vida, s'ha casat i és mare d'un nen de set anys. Ell sembla que encara no ho ha superat, torna al cap de deu anys i es fa molt amic del nen; tant que alla ho vol tallar en sec. Segon llargmetratge de Sandrine Bonnaire, després d' Elle s'appelle Sabine. Durada: 1h38.

Programa 2 de curtmetratges.

Riu roig, Song Hong (Fleuve rouge, Song Hong | Red River, Song Hong), de Stéphanie LANSAQUE i François LEROY. Producció francesa. Durada: 14'52".

Circle Line, de Shin SUWON. Producció sud-coreana. Durada: 26'.

Horitzó (Orizont | Horizon), de Paul NEGOESCU. Producció romanesa. Durada: 11'.

Sopar de família (Middag med familjen | Family Dinner), de Stefan CONSTANTINESCU. Producció sueca. Durada: 25'30".

La Bifle (La Bifle | The Dickslap), de Jean-Baptiste SAUREL. Producció francesa. Durada: 25'30".

***

FOTO Roman Polanski i Nastassja Kinski, al rodatge de Tess (1979)

Opera prima del fill de David Cronenberg, Antiviral, és ben bé això, el debut del fill de son pare. Ja no és que hagi pogut comptar amb privilegiats mitjans de producció, sinó que el noi deixa ben clar que vol seguir les passes paternes, oferint-nos, amb la sofisticació tecnològica del cinema d'avui en dia, un producte hereu (o emulació) dels de la primera època de David Cronenberg. Res a dir-hi, si no fos que un bon plantejament argumental s'empantanega sense remei en un desenvolupament recargolat, en què no deixen d'aparèixer inconnexes i perdudes referències a l'imaginari del progenitor d'en Brandon Cronenberg.

A Antiviral es construeix de manera força competent un món futur, en què la dèria de la gent pels famosos ha creat uns mercats avui en dia impensables. Pots anar a botigues on, mitjançant la instrumentalització genètica, es van creant teixits musculars a partir de cèl·lules dels famosos i, per tant, pots comprar-hi un tall de "carn" de l'estrella a qui tens més devoció, per a menjar-te'l . O pots visitar una clínica especialitzada a injectar virus prèviament covats en el cos d'una de les figures que veus constantment en revistes i tanques publicitàries o, per descomptat, a la televisió. Esclar que, si hi ha mercat, també cobdícia. I tothom mira de treure'n suc. Les empreses del sector recorren a totes les estratègies possibles: controlen els famosos, breguen per les exclusivitats, practiquen l'espionatge industrial, lliguen curt els seus tècnics... Però aquests professionals tenen a les mans la possibilitat de fer el seu propi tràfic (clandestí)... I això és el que entrampa el protagonista, emmalaltit des de la primera imatge del film, perquè desvia virus de la clínica, tot injectant-se'ls al propi cos.

Un cop establert el context i presentada la història... Com s'ha de continuar? I aquí ve el problema. D'una banda, aquest protagonista (Caleb Landry Jones) ha d'esbrinar les causes que han dut a la mort anunciada d'una estrella a qui ell va injectar virus (injectant-se'n ell també, de passada) i, de mica en mica, va topant amb gent que apunten cap a diversos caps de possibles trames. Ell, entre uns i altres, hi navega i la pel·lícula, també, sense decidir-se a ser un simple thriller fantacientífic, ni una divagació per un univers neo-cronenberguià. Resultat: un reguitzell d'imatges, sovint esquitxades amb litres de sang, onirisme de cos entubat que forma part d'una màquina, brots de violència paroxística, decorats blancs immaculats que esperen òbviament ser tacats, casa enigmàtica amb doctor especial, manipulacions genètiques que aturen màquines, pantalles que donen cara als virus...

FOTO Antiviral, de Brandon Cronenberg

Davant d'un film com Amor, de l'austríac Michael Haneke, ens podem preguntar on rau la creació artística quan el que es posa en pantalla és com un home gran cuida la seva dona des que un primer atac la deixa mig paralitzada i fins al final (passant pel progressiu deteriorament que vol dir una certa normalitat amb cadira de rodes, després allitament i incapacitat de lligar cap discurs verbal...). Descrit amb precisió clínica, s'hi pot identificar qualsevol persona que hagi viscut a casa seva un procés d'aquesta mena. No som pas davant d'una docu-ficció, tanmateix. No. Certament, Michael Haneke (La cinta blanca, Caché, La pianista) ho tracta amb el seu estil sec, mostrant bàsicament les situacions diverses del procés terminal que descriu, sense cap mena de concessió al melodrama, i passant als intèrprets l'expressió de l'ampli ventall d'estats anímics que s'hi genera. I aquí és on entra el gran Jean-Louis Trintignant.

El cineasta ha reconegut que ha volgut fer aquesta pel·lícula per a poder treballar amb Trintignant i per això l'hi ha escrita i l'ha rodada en francès. La grandesa de Trintignant es manifesta en com hi representa aquest ventall d'emocions, amb una subtilesa i naturalitat extraordinàries. Sigui la relativa satisfacció inicial pel fruit de la pròpia generositat, o l'esgotament físic i psíquic a mesura que l'acció d'amor topa amb la sensació d'impotència davant la decadència progressiva i irreversible de l'ésser estimat. Al seu costat, la també veterana actriu Emmanuelle Riva, hi aporta l'involutiu i complex bagatge emocional del personatge de la dona emmalaltida. D'ells dos depèn totalment la pel·lícula, que transcorre entre les quatre parets del pis parisenc d'aquesta parella d'avis, cultes professors de música ja retirats, per on només passen ocasionalment algunes visites.

Isabell Huppert, en el paper secundari de la filla de la parella, intèrpret musical que viu a Anglaterra quan no és de gira internacional, és una de les escasses visites que es reben en aquell pis. I la profunda manca de comunicació que s'evidencia entre ella i son pare l'enllaça amb els personatges típics de la filmografia de Haneke (amb els de Bennys's Video i Funny Games al capdavant). No obstant això, pot arribar a sorprendre el vincle d'amor i el nivell de diàleg intel·ligent (mentre és possible) entre la parella d'avis d' Amor, que fins donen peu a algun moment d'humor, cosa inèdita en Haneke. Més grossa és la patacada, no ens distraguéssim. Aquí, l'amor queda sotmès a dura prova i, quan supera un obstacle, n'apareix un altre, i un altre... fins al límit extrem. Per una vegada que fa "un film d'amour", el cineasta planteja la impossibilitat del lliurament absolut a l'altre, ni que sigui per la incapacitat humana d'acceptar el dolor i la decadència d'aquest altre, estimat.

Podem concloure, doncs, que la singularitat de la posada en escena de Michael Haneke a Amor rau en la tensió entre el caràcter diguem-ne descriptiu de les situacions i les respostes humanes dels que les viuen, amb tota la força dramàtica que brolla de la vida i la tragèdia que significa el procés cap a la mort. El despullament formal fa ressaltar el paper dels personatges i, a través seu, trena les reflexions. Se li pot retreure que no diu res que la vida ja no digui; però es pot replicar també que, precisament per això, ha aconseguit una pel·lícula el·loqüent com la vida mateixa. I això potser no és atractiu, però és molt.

Tot i que no em sembla la millor obra de Haneke i a desgrat que ja se n'han recollit opinions escèptiques, Amor ha estat rebuda a Canes amb una bona ovació i ha desfermat un notable interès dels festivalers, ben visible a l'entorn de la roda de premsa i a la presentació de l'equip del film al Palau de Festivals.

Esclar que, per acollida entusiàstica, la de La caça, del danès Thomas Vinterberg, que ha estat aclamada desmesuradament amb "bravos" al final de la projecció. Es tracta d'un film diguem-ne eficaç, que relata el calvari que passa un treballador de llar d'infants quan una menuda el denuncia per abusos sexuals. El guió, que es posa les coses bé i resulta molt diàfan i lineal, es posa de la part d'aquest personatge, per a exposar com una mentida infantil desferma una resposta social que no atorga el benefici del dubte, ni contempla la presumpció d'innocència. Aquí no es tracta de narrar la lluita èpica perquè la veritat triomfi, ni de denunciar mancances al sistema educatiu o judicial. L'objectiu del film és la societat i la seva actitud infame: el rebuig o agressions que van patint el protagonista (Mads Mikkelsen) o el seu fill adolescent, de vells amics, antics companys, botiguers porucs, companys de feina, veïns de tota la vida... Tant és així que, en alguns moments al decurs de la projecció, el públic s'hi ha implicat, aplaudint determinades accions en defensa de la dignitat. Francament, si no fos per la temàtica, aquest fóra un títol amb possibilitats d'èxit dels que l'acadèmia danesa sol proposar als Oscar.

FOTO Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva, a Amor, de Michael Haneke

Canes 2012: programa del diumenge 20 de maig.

Selecció Oficial - Competició.

Amor (Liebe | Love | Amour), de Michael HANEKE. Producció franco-germano-austríaca. Amb Isabelle Huppert, Jean-louis Trintignant, Emmanuelle Riva. L'amor d'una parella d'avis queda sotmès a una prova molt dura quan ella torna de l'hospital després d'haver patit un atac. L'assèpsia emocional, les mancances afectives, són omnipresents en el cinema de Michael Haneke (Palma d'Or 2009 amb La cinta blanca, Millor Director 2005 amb Caché i Grand Prix 2001 amb La pianista). I ara planteja un repte difícil a un amor ja granat. Tanmateix, diuen que és de debò "un film d'amour"... Durada: 2h06.

La caça (Jagten | The Hunt | La Chasse), de Thomas VINTERBERG. Producció danesa. Amb Mads Mikkelsen, Annika Wedderkopp, Thomas Bo Larsen. Havent superat un divorci dur, en Lucas, que té quaranta anys, ja té nova xicota, una nova feina i està refent el lligam amb el seu fill adolescent; però les coses es torcen... Thomas Vinterberg , que es revelà amb el "film Dogma" Festen, premi de Jurat 1998 torna, fent equip novament amb Tobias Lindholm, coguionista de Submarino (Berlinale 2010), el seu retorn a festivals de primera . Durada: 1h51.

Selecció Oficial - Sessió Especial 65è Aniversari.

Un dia especial (Une journée particulière - Histoire(s) de festival Nº 4 | A Special day), de Gilles JACOB i Samuel FAURE. Document sobre l'estada a Canes de 34 cinestes de renom internacional per a presentar-hi Chacun son cinéma, el film col·lectiu amb què se celebrà el seixantè aniversari del Festival. El dia abans de l'estrea, unes càmeres els van seguir tothora, sense deixar-los de petja, per les bambalines del certamen, cosa que ha donat peu a unes imatges úniques... Estem parlant de gent com Gus van Sant, Les frères Coen, Aki Kaurismäki, Roman Polanski, Nanni Moretti, Ken Loach, Zhang Yimou, Bille August, Chen Kaige, Abbas Kiarostami, Walter Salles, Wong Kar-Wai, Elia Suleiman,Takeshi Kitano, Claude Lelouch, els germans Dardenne, Atom Egoyan, Tsai Ming Liang, Jane Campion... Vendes internacionals: Films Distribution. Durada: 1h01.

Selecció Oficial - Sessions Especials.

Les Invisibles, de Sébastien LIFSHITZ. Producció francesa. Documental del cineasta, militant de la causa gai, Sébastien Lifshitz (Les corps ouverts, Presque rien, La traversée, Wild Side, Plein Sud), que recull el testimoni dels homes i dones nascuts entre les dues grans guerres mundials i que comprteixen el fet de ser homosexuals i haver-ho viscut obertament. AP: Film Press Plus. Distribuïdores: Ad Vitam. Durada: 1h55.

Villegas, de Gonzalo TOBAL. Producció franco-holandesa-argentina. Amb Esteban Lamothe, Esteban Bigliardi, Mauricio Minetti. Dos cosins que fa temps que no es veuen van junts en cotxe, per assistir a l'enterrament de l'avi, a Villegas, poble de la ruralia on van crèixer junts. El viatge esdevé un trajecte emocional, marcat pel retrobament, el pes del passat i la fi d'una època. "Opera prima" de l'argentí Gonzalo Tobal, guanyador del Primer Premi de la Cinéfondation 2007, amb Ahora todos parecen contentos, cosa que li dóna dret que el seu primer llarg sigui programat a la Selecció Oficial. I ve't aquí la presència d'aquesta ficció enmig de tants documentals! El projecte ha passat pel 21è Cine en Construcció (Tolosa de Llenguadoc) i pel BAFICI 2012 -BAL. Vendes internacionals. Urban. Distribució: Epicentre*. Més informació: Cinenacional | Imdb. Durada: 1h38.

Selecció Oficial - Un Certain Regard.

La piragua (La pirogue), de Moussa TOURÉ. Producció senegaleso-germano-francesa. Amb Souleymane Seye Ndiaye, Laïty Fall, Malamine Dramé "Yalenguen". En Baye Laye du una piragua de pesca, a la rodalia de Dakar, i ha de passar emigrants fins a les illes Canàries, en una travessada que pot ser mortal. Odissea de l'emigració, basada en la novel·la Mbëkë Mi à l'assaut des vagues de l'Atlantique, d'Abasse Ndione, amb què el senegalès Moussa Touré ha tornat a posar-se rere la càmera, set anys després d'haver dirigit el documental 5x5. Durada: 1h27.

Confessió d'un fill del segle (Confession d'un enfant du siècle | Confession of a Child of The Century), de Sylvie VERHEYDE. Producció franco-anglo-alemanya. Amb Pete Doherty, Charlotte Gainsbourg, August Diehl. Adaptació de la novel·la Confessions d'un enfant du siècle, que el poeta Alfred de Musset va dedicar a George Sand i en la qual reflecteix la tempestuosa relació que tingué amb l'escriptora, mitjançant els dubtes d'amor que —acabades les guerres napolòniques— rebroten en el protagonista, un noi escarmentat, respecte la vídua de què s'ha enamorat. De Sylvie Verheyde, recuperada per al cinema d'ençà Stella, després d'una dilatada etapa televisiva, en què tanmateix signà telefilms, com Un amour de femme. Durada: 2h00.

Selecció Oficial - Cannes Classics.

Documentals de cinema.

Method to the Madness of Jerry Lewis, de Gregg BARSON. Producció: Mansfield Avenue Productions, per a Encore. Durada: 1h55.

Al voltant de la selecció oficial.

Cinema de la platja.

Quinzena dels Realitzadors.

Una família respectable (Yek Khanévadéh Mohtaram | A Respectable Family | Une Famille Respectable), de Massoud BAKSHI. Coproducció franco-iraniana. Amb  Babak Hamidian, Mehrdad Sedighian, Mehran Ahmadi. Un universitari iranià torna d'Occident al seu país, per fer unes classes, i aviat queda engolit per un remolí d'intrigues de mena diversa i s'adona en què s'ha convertit la seva "família respectable". Opera prima del crític iranià de cinema, guionista, productor i realitzador de documentals i d'un curtmetratge, Massoud Bakshi. Durada: 1h30.

Infància clandestina (Infancia clandestina | Enfance Clandestine), de Benjamin ÁVILA. Coproducció argentino-catalano-brasilera. Amb Ernesto Alterio, Natalia Oreiro, César Troncoso. Inspirada en la història del mateix autor, reconstrucció de la clandestinitat d'un fill de guerriller montonero a final dels anys setanta, a Buenos Aires. De Benjamín Ávila, productor de televisió educativa, guionista i curtmetratgista argentí, que va debutar el 2004 amb Nietos (Identidad y memoria), sobre els fills dels "desapareguts" durant la dictadura argentina i la seva relació amb les àvies de la plaça de Mayo. Durada: 1h52.

Adéu Berthe -L'enterrament de la iaia- (Adieu Berthe - L'enterrement de mémé | Granny's Funeral), de Bruno PODALYDÈS. Producció francesa. Amb Denis Podalydès, Valérie Lemercier, Isabelle Candelier. Comèdia sobre una iaia que es mor i un nét que se n'havia oblidat "una mica", ell que és farmacèutic, està casat i prepara secretament una festa per a la filla de l'amant. Bruno Podalydès participa també a Canes 2012 amb Encara no heu vist res, d'Alai Resnais. Durada: 1h40.

Setmana de la Crítica.

Enllà de les parets (Hors les murs | Beyond the Walls), de David LAMBERT. Coproducció quebequesa-franco-belga. Amb Guillaume Gouix, Matila Malliarakis, David Salles. Història d'amor a primera vista entre dos homes, que es converteix en rutina quotidiana. La promesa era d'amor etern; però la presó els separa i ja res podrà tornar a ser igual.  Opera prima de David Lambert. Durada: 1h38.

***

FOTO La caça, de Thomas Vinterberg

Una pel·lícula ambientada a l'època de la prohibició, certament amb algun personatge avesat a la metralleta, però que té de protagonistes tres germans dedicats a traficar clandestinament amb alcohol i un agent especial, violent i perfumat, al servei del sistema judicial corrupte que se les campa a començament dels anys trenta, pel comtat de Franklin, a Virgína: d'això en diríem un film de gàngsters; però el director australià John Hillcoat, amb guió del músic Nick Cave, ho acaba tractant com un western. És Lawless, que ha entrat en Competició a Canes.

L'actor britànic Gary Oldman hi encarna el gàngster d'aquells rodals i Guy Pearce hi interpreta el policia violent, mentre que Tom Hardy i Jason Clarke hi incorporen dos dels tres destil·ladors germans Bondurant, bregats en la lluita per defensar el seu negoci i protectors del petit del clan (Shia LaBeouf). Entre uns i altres, els esclats de violència van esquitxant la pantalla. Però aquí, poca cosa de cinema negre. No hi ha ni l'aire tèrbol que el caracteritza, ni èpica detectivesca, ni denúncia en perspectiva: l'acció policial es representa a través de les hiperbòliques maneres sàdiques d'aquell agent especial. En canvi, les trifulgues van covergint inevitablement cap un duel final, tan típic dels westerns, com ho són la dona expeditiva de passat fosc (Jessica Chastain) que treballa a la taverna, l'ambigüitat legal del xèrif del poble o la figura del petit dels Bondurant, mogut no tant per la supervivència com per l'ambició dels diners, fer les coses altrament i guanyar-se una noia (Mia Wasikowska)... Tot ben reciclat pel cineasta, que reprèn irònicament la reflexió fílmica de John Ford, sobre quedar-se amb la llegenda, quan pot no avenir-se a la realitat.

Així doncs: Western? Gangsters? Els gèneres cinematogràfics no són sinó una manera de fer, un conjunt d'arquetips amb què es pot comptar per a trenar una història. Allò que importa és si les pel·lícules els trascendeixen o s'hi queden entrampades. Lawless no va gens enllà dels marges genèrics, però acaba agafant una tangible personalitat cinematogràfica gràcies a l'atmosfera que crea. És un ambient de muntanyes, boscos,  camins i ponts intercomtals, una ruralia supervivent en temps difícils, una gent que s'espavila, un món on tothom es coneix i es regula pels seus propis codis no escrits, en què els ulls grossos de la policia local es conjuga amb la florida de destil·leries amagades (fins que les corruptes autoritats provinents de Chicago hi implanten un règim de terror i allò esdevé un autèntic país sense llei)...

Saber que hi ha fets reals a la base d'aquesta història (basada en la novel·la "The Wettest Country in the World", en què l'autor, Matt Bondurant, relata les activitats de la família del seu avi), atorga un valor especial al tractament que n'ha fet John Hillcoat. Al capdavall, des de la ficció i les convencions genèriques, s'ha aproximat a un temps d'un país, fent-ne partícep l'espectador precisament gràcies a l'atmosfera fílmica.

També hi ha un relat de caràcter no fictici a la base d'Enllà dels turons, del romanès Cristian Mungiu, cinta que, com la John Hillcoat, ha dividit ostensiblement les opinions, recollint esbroncades i aplaudiments. Jo sóc dels que defensem especialment Enllà dels turons i la considero amb opcions a premi.

Mungiu s'ha inspirat en uns fets reals, tractats als llibres de Tatiana Niculescu Bran. A un petit convent de monges ortodoxes que un capellà ha muntat dalt d'un turó, ben arraconat de la ciutat que té a tocar, hi fa cap una noia arribada d'Alemanya per a endurse'n una novícia, molt íntima seva a l'orfenat on van créixer. Però no se'n surt, perquè el capellà coacciona la novícia i aquesta no vol renunciar a Déu; cosa que desferma una profunda, persistent i agressiva rebel·lió de l'amiga, gens disposada ni a fer-se monja ni a quedar-se sense l'única persona que li val en aquest món. Aquest comportament de l'amiga se l'intenta apaivagar, primer, amb els recursos bàsics de la religió, després clínicament i finalment amb una extrema litúrgia de penitència, propera a l'exorcisme.

Guanyador de la Palma d'Or 2007 amb 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, Mungiu torna a mostrar un pols narratiu molt ferm i un talent destacable per a mantenir una tensió dramàtica, constant i cadenciosa, en aquesta ocasió, mentre va posant contra les cordes aquella comunitat religiosa. En definitiva, utilitza el personatge d'aquesta amiga que irromp en el aquell món, per a fer-ne evident l'aïllament i l'estancament en un passat. Les va enclotant en la seva retòrica de lectura textual de les escriptures i textos doctrinals, en el seu delit de rebre senyals divines i els seus rites arcaics, en el seu terreny abonat a la superstició, on la condició humana queda enganyada, quan no molt castigada. En aquest convent costa poc de trobar-hi una al·legoria sobre el paper de l'integrisme religió a la societat. Una societat, per cert, que el cineasta no deixa del tot al marge, aprofitant els contactes puntuals que hi tenen les seves monges: orfenat on els nois violen les companyes internes, famílies d'acollida que "administren" els diners dels acollits, emigració per fugir de les males condicions, sistema sanitari penós, marits que estossinen les dones... Un altre món del que raonablement fugen aquelles bones dones que han trobat la pau al convent i s'han agafat al clau roent que els ha ofert aquell capellà.

FOTO Enllà dels turons, de Cristian Mungiu

Canes 2012: programa del dissabte 19 de maig.

Selecció Oficial - Competició.

Lawless (Lawless | Des hommes sans loi) de John HILLCOAT. Producció nord-americana. Amb Tom Hardy, Shia LaBeouf, Guy Pearce. Drama criminal ambientat a la Virgínia de l'era de la Depressió. Amb guió de Nick Cave, a partir de la novel·la The Wettest Country in the World, que Matt Bondurant escrigué sobre les activitats de la família del seu avi, dedicats al comerç il·legal de licor i que van topar amb les autoritats, disposades sucar dels seus beneficis. Havent adaptat amb gran talent estètic Cormac McCarthy a l'atmosfèrica i apocalíptica La carretera (2009), expectació per veure aquest nou treball de John Hillcoat. Durada: 1h55.

Enllà dels turons (După dealuri | Beyond the Hills | Derrière les collines), de Cristian MUNGIU. Producció franco-belga-romanesa. Amb Cosmina Stratan, Cristina Flutur, Valeriu Andriuta. Inspirada en fets reals, tractats als llibres de Tatiana Niculescu Bran. Alina, una noia romanesa d'una vintena d'anys, torna d'Alemanya a Romania, per a endur-s'hi Voichiţa, l'amiga amb qui van crèixer juntes en un orfenat, l'única persona que de debò ella mai ha estimat i que mai l'hagi estimada. Però Voichiţa ha trobat Déu i, en l'amor, tenir Déu com a rival ho fa tot difícil... Cristian Mungiu, cineasta romanès avesat a Canes, autor de 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, Palma d'Or 2007, torna a la Competició al cap de cinc anys. Durada: 2h35.

Selecció Oficial - Fora de Competició.

The Sapphires, de Wayne BLAIR. Producció australiana. Amb Deborah Mailman, Shari Sebbens, Miranda Japsell. Adaptació de l'exitosa peça teatral homònima de Tony Briggs, basada en una història real. Per l'Austràlia de 1968, un músic irlandès de caràcter fort, a qui li agrada tant la música soul com el Whisky, descobreix un grup femení (de noies aborígens, "estrangeres" a la seva pròpia terra, atractives, joves, plenes de talent i fermes), els canvia el nom i els organitza una gira per les zones de guerra de Vietnam del Sud. Pel Delta del Mekong, on les mosses canten pels "marines", esveren les masses, esquiven les bales i s'enamoren... Opera prima de Wayne Blair. Distribuïdores: Diaphana. Més informació: Imdb. Durada:1h40.

Sessions de mitjanit.

Dracula 3D, de Dario ARGENTO. Amb  Thomas Kretschmann, Marta Gastini, Asia Argento, Unax Ugalde, Rutger Hauer. Producció hispano-franco-italiana. Versió de Dracula en 3D estereocòpica: les noves tecnologies al servei del clàssic literari, en mans de Dario Argento, tot un mestre d'un cert tipus de cinema de terror. Kretschmann, l'oficial alemany d' El pianista, de Polanski, és el comte Dràcula; Rutger Hauer, en Van Helsing; l'Unax Ugalde, el jove bibliotecari que entra a treballar pel compte i descobreix l'origen de les morts violentes que s'estan produint, preocupant-se especialment per salvar la pell de Mina (Gastini). Més informació: Imdb. Durada: 1h46.

Selecció Oficial - Un Certain Regard.

Els cavalls de Déu (Les chevaux de Dieu | God's Horses), de Nabil AYOUCH. Producció franco-belga-marroquina. Amb Abdelhakim Rachid, Abdelilah Rachid, Hamza Souidek. Nascut a França, Nabil Ayouch ha desplegat una important tasca de promoció del cinema al/del Marroc i a la riba mediterrània d'Àfrica, fins al punt d'allunyar-se un xic de la seva carrera com a autor, que té en Ali Zaoua, prince de la rue (1999) la seva obra més coneguda i que té de protagonistes, nens que la fan per la zona portuària de Casablanca. La mateixa ciutat, si bé la seva barriada de Sidi Moumen, és l'escenari en què transcorre Els cavalls de Déu. I novament la canalla en són els personatges principals, tot reconstruint la reconducció que l'integrisme islamista féu de noiets com ells, fins arribar a convertir-los en els "màrtirs" dels atemptats del 16 de maig de 2003. Durada: 1h55.

Antiviral (Antiviral), de Brandon CRONENBERG. Producció canadenca. Amb Caleb Landry Jones, Sarah Gadon, Malcolm McDowell. Thriller de ciència-ficció, amb vocació de sàtira del món de la fama. L'argument, amb aspectes molt propis del cinema de David Cronenberg (pare de l'autor), va d'un virus que es cultiva a la pell de famosos, per a vendre'l i injectar-lo a fans enderiats. El protagonista treballa en una clínica i, a més de dedicar-s'hi, hi trafica usant el seu propi cos; però quan du al damunt el virus que ha mort una super famosa, ha d'espavilar-se si no hi vol deixar la pell. Opera prima de Brandon Cronenberg, que en els seus curtmetratges (anteriors) ja ha evidenciat una certa dèria per les injeccions, clíniques, miralls, models, càmeres que sotgen... els testos s'assemblen a les olles! Durada: 1h50.

Selecció Oficial - Cannes Classics.

The Ring, d'Alfred HITCHCOCK —1927—. Els arxius del British Film Institute (BFI) estan restaurant nou films muts d’Alfred Hitchcock. Al Festival de Canes se'n projecte aquest, amb l'acompanyament musical —a tall de miniconcert— del músic Stephen Horne. Més informació: Vídeo BFI.

Lawrence d'Aràbia (Lawrence of Arabia), de David LEAN —1962—. En motiu del cinquantè aniversari del rodatge i l'estrena de Lawrence d'Aràbia, n'ha fet una restauració en format 4K i així és que torna a Canes un dels títols emblemàtics de l'èpica del Cinerama —anys seixanta—.

Al voltant de la selecció oficial.

Alexandre Desplat. Una història personal de la música dels films.

Cinema de la platja.

Quinzena dels Realitzadors.

La Sirga (La sirga | The Towrope) de William VEGA. Coproducció colombiano-franco-mexicana. Amb Joghis Seudin Arias, Julio César Roble, Floralba Achicanoy. Una dona fuig de la guerra i fa cap a l'hostal "La Sirga", d'un seu familiar esquerp i solitari, vora una llacuna al capdamunt dels Andes; però aquell refugi aviat pot deixar de ser-ho amb l'arribada del fill d'aquell familiar, que no és aigua clara. Opera prima de William Vega. Durada: 1h28.

El penedit (El taaid | Le Repenti) de Merzak ALLOUACHE. Producció algeriano-francesa. Amb Nabil Asli, Adila Bendimered, Khaled Benaissa. una mirada sobre els integristes a qui la llei ha permès penedir-se dels seus actes terroristes, però no cura les ferides morals que els han deixat. Nova aproximació a la realitat dels seu país i la seva gent de l'algerià Merzak Allouache, premiat el 1994 per Bab-El Oued City, en què també es mirava un l'endemà, en aquell cas, el de les revoltes tràgiques d'octubre de 1988 en aquell popular barri d'Alger. Durada: 1h27.

Sessió Especial.

La noche de enfrente (La noche de enfrente | La nuit d'en face), de Raúl RUIZ. Coproducció franco-xilena. Amb Christian Vadim, Sergio Hernandez, Valentina Vargas, Chamila Rodriguez. Pel·lícula-testament de de Raúl Ruiz (Puerto Montt, Xile, 25.07.1941 -  París, França, 19.08.2011). que morí al cap d'una setmana i mitja d'haver enllestit aquest film sobre un home que, davant la mort, repassava el seu passat. Estrena mundial. Durada: 1h50.

Setmana de la Crítica.

Els veïns de Déu (Les Voisins de Dieu | God's Neighbors), de Meni YAESH. Coproducció israeliano-francesa. Amb Roy Assaf, Gal Friedman, Itzik Golan. Tres joves jueus i més aviat violents s'han autodesignat vigilants de la llei religiosa al barri; però un s'enamora... Opera prima de Meni Yaesh. Durada: 1h38.

Sessió Especial.

Augustine, d'Alice WINOCOUR. Producció francesa. Amb Vincent Lindon, Stéphanie Sokolinski, Chiara Mastroianni. Al París de 1885, la relació entre el profesor Charcot, investigador de la histèria, i Augustine, pacient, conillet d'índies i objecte del desig. Opera prima d' Alice Winocourt.   Durada: 1h42.

Programa 1 de curtmetratges.

Ce n'est pas un film de cow-boys, de Benjamin PARENT. Producció francesa. Durada: 12'.

Un dimanche matin, de Damien MANIVEL. Producció francesa. Durada: 18'.

Hazara, de  Shay LEVI. Producció israeliana. Durada: 19'.

O Duplo (O Duplo | Doppelgänger), de Juliana ROJAS. Producció brasilera. Durada: 25'30".

Yeguas y cotorras, de Natalia GARAGIOLA. Producció argentina. Durada: 28'.

***

FOTO Antiviral, de Brandon Cronenberg

És força habitual que el Festival de Canes programi en una mateixa jornada pel·lícules que comparteixen temes. Avui ha estat el cas de la decebedora Reality, de Matteo Garrone, i la poc significativa Paradís: Amor, d'Ulrich Seidl. Tant l'una com l'altra documenten falsos paradisos amb predicament al món occidental: el "reality shows" televisius i el turisme sexual, respectivament.

L'italià Matteo Garrone, que el 2008 guanyà el Grand Prix de Canes amb Gomorra, es manté fidel al seu bon estil docu-ficcional i ara, en lloc de mostrar la societat pairal de la màfia, ens fa conèixer les capes populars napolitanes, a través d'un peixater napolità, la seva família, la plaça on despatxa, les àvies amb qui trafiqueja per arribar a final de mes, els amics del bar... i el badoqueig televisiu que tots plegats practiquen, amb una mena de devoció per als famosos de la petita pantalla, especialment, els del programa "Grande Fratello".

El protagonista de Reality, simpàtic de mena i exhibicionista impenitent, cedeix a les pressions de la família i passa un càsting per entrar a una nova edició d'aquell concurs. Convençut que l'agafaran i que deixarà de tenir problemes de diners, ho dóna per fet i es converteix en un precipitat heroi del seu entorn. Mentre espera que el truquin, de mica en mica va perdent la percepció de la realitat. Una alienació absoluta, però, que resulta cinematogràficament  insubstancial, estèril i mancada d'interès. Ni tan sols aporta res sobre els "reality shows", llevat d'un moment aïllat,  que confirma la buidor de tota la segona part del metratge: Garrone posa el seu peixater trastocat mirant al televisor una emissió del "Grande Fratello" i les imatges que en veiem són del "putiferi" característic d'aquests programes. Contrast eloqüent: per aquesta marranada, tant de trasbals?

Aniello Arena, que encarna aquest peixater és, a la vida real, un intern de la presó romana de Volterra. Ha debutat al cinema, en aquest film que ha rodat amb autorització judicial per anar al plató de rodatge, i es va forjar com a actor en la tasca teatral que es fa amb els presidiaris d'aquell centre i reflectida a Cèsar ha de morir, dels germans Taviani,  Ós d'Or a Berlín 2012.

Del turisme sexual com a falsa escapatòria per als europeus i forma d'explotació del tercer món en parla l'austríac Ulrich Seidl a Paradís: Amor. Aquesta ficció, amb l'actriu Margarete Tiesel,  segueix les vacances d'una cuidadora de discapacitats austríaca, grassa com una figura de Rubens i d'uns cinquanta anys d'edat, que deixa la filla adolescent a Viena i, a les platges de Kenya, es va convertint en una "mamma sugar". Va passant d'un noi a l'altre, avesats a endur-se dones blanques com aquella a les habitacions de mala mort on els ofereixen el cos robust, sense cobrar-los res, fins que les enganxen totalment i comencen a exprémer-les econòmicament tant com poden, apel·lant a presumptes mil-i-una necessitats. Explotats, al seu torn hi han trobat una manera de tirar endavant. Víctimes d'un sistema turístic neo-colonial, en converteixen igualment en víctimes aquestes dones, que amb els seus diners i aquells desficis delirants i denigrants queden lluny, molt lluny, de qualsevol felicitat paradisíaca.

Ulrich Seidl ho filma amb prou distància, exposant amplament els cossos nus, desposseint-los de càrrega eròtica. I sense renunciar ni tan sols a una depriment escena orgiàstica. El sexe aquí es conjuga amb el retrat de l'exotisme com a esquer comercial d'un muntatge occidental al bell mig de la misèria africana, que ven plaer frívolament a costa de les més bàsiques necessitats dels natius africans. Visualment, el contrast entre el centre hoteler de postal i els abocadors a les entrades dels pobres poblats de l'indret; la corda que, a la platja, separa els turistes prenent el sol dels nois disposats a vendre el que sigui al que traspassi la ratlla... En resum, una pel·lícula sòlida i coherent, que aconsegueix el que es proposa, per poc innovadora que sigui tant de contingut com de forma.

FOTO © Coproduction Office Paradís: Amor, d'Ulrich Seidl

Canes 2012: programa del divendres 18 de maig.

Selecció Oficial - Competició.

Reality (Reality), de Matteo GARRONE. Producció franco-italiana. Amb Aniello Arena, Loredana Simioli, Nando Paone. Engrescat pels familiars, un peixater napolità, simpàtic i exhibicionista, participa en un càsting per entrar al programa televisiu "Gran Germà". Des d'aquell moment, la seva percepció de la realitat no serà mai més la mateixa. L'estil docuficció de Matteo Garrone (Gomorra, L'imbalsamatore) se centra ara en el ganxo popular dels "reality shows. Durada: 1h50.

Paradís: Amor (Paradies: Liebe | Paradise: Love | Paradis: Amour), d' Ulrich SEIDL. Producció austríaco-franco-alemanya. Amb Margarete Tiesel, Inge Maux, Peter Kazungu. Primera part d'una trilogia d'Ulrich Seidl (Import/Export, Hundstage) sobre tres dones d'una família que se'n van de vacances per separat. La Teresa, una dona austríaca d'uns cinquanta anys i mare d'una noia que està entrant en la pubertat, se'n va de vacances a les platges de Kenya: passa d'un noi de la platja a un altre, d'una decepció a una altra. Una pel·lícula sobre turisme sexual, dones grans i homes joves, el valor de mercat de la sexualitat, el poder del color de la pell, Europa i Àfrica, i els explotats, que no poden sinó convertir en víctimes altres víctimes. Durada: 2h00

Selecció Oficial - Fora de Competició.

Madagascar 3 (Madagascar 3: Europe's Most Wanted | Madagascar 3: De marcha por Europa | Madagascar 3: Ricercati in Europa), d' Eric DARNELL, Tom MCGRATH, Conrad VERNON.  Producció nord-americana. Film d'animació, amb les veus de Ben Stiller, Chris Rock, David Schwimmer. Havent fugit a l'Àfrica en l'anterior film; ara els protagonistes volen tornar a casa seva, a Nova York. Un circ ambulant, el pretext. Europa, de camí... Directors: Eric Darnell (Formiguez i saga Madagascar) i Tom McGrath (saga Madagascar i Megamind) Conrad Vernon (Shrek 2, Montres vs alienígenes). Durada: 1h30.

Selecció Oficial - Sessions Especials.

Contaminant el Paradís (Der Müll Im Garten Eden | Polluting Paradise) de Fatih AKIN. El 2006, Fatih Akin rodà l'escena final d'un seu film a Camburnu, el poble turc d'on són originaris els seus pares. S'hi assabenta del projecte de construir-hi un abocador gegantí, amenaça de catàstrofe ecològica contra la que s'oposa tothom, començant per l'alcalde. Akin decideix lluitar-hi amb els seus propis mitjans: durant cinc anys enregistra la lluita dels llogarencs contra la prepotència administrativa i aixeca acta dels desastres que ineluctablement van acabant amb el que era tot un paradís. AP: Film Press Plus. Vendes internacionals: The Match Factory. Més informació: Imdb. Durada: 1h38.

Mekong Hotel, d'Apichatpong WEERASETHAKUL.Producció tailandeso-anglesa. Retrat de l'hotel epònim, situat prop del riu Mekong, al nord-est de Tailàndia. El riu marca la frontera entre Tailàndia i Laos. Per les habitacions i les terrasses, Apichatpong Weerasethakul i el seu equip treballen en una pel·lícula anomenada Ecstasy Garden, que va escriure fa anys l'autor de la Palma d'Or L'Oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors. Ecstasy Garden conjumina diversos terrenys, realitat i ficció, revelant així els vincles entre una mare-vampir i la seva filla, els joves amants i el riu. Mekong hotel, filmada quan el pís patia unes gravíssimes inundacions, navega també entre el estrats de l'enderrocament, la política, així com amb un somni que se'n va a la deriva. AP: Film Press Plus. Vendes internacionals: The Match Factory. Durada: 1h01.

Selecció Oficial - Un Certain Regard.

Les bèsties del sud salvatge (The Beasts of The Southern Wild | Les bêtes du sud sauvage), de Benh ZEITLIN. Producció nord-americana. Amb Quvenzhané Wallis, Dwight Henry. Gran Premi del Jurat de Sundance 2012 (US Dramatic Competition, "opera prima" de Benh Zeitlin, cineasta de Nova Orleans (EUA) que debuta amb una ficció de tons apocalíptics (pujada del nivell del mar, reaparició d'animals prehistòriques...) i té de protagonista una intrèpida nena de sis anys i son pare. Units per un fort vincle, la nena se'n va a buscar la mare desapareguda, quan el pare emmalalteix i la natura s'engresca. Durada: 1h32.

Laurence Anyways (Laurence Anyways), de Xavier DOLAN. Producció franco-quebequesa. Amb Melvil Poupaud, Monia Chokri, Nathalie Baye. Un professor francès, que acaba de fer els trenta anys i està molt enamorat de la seva xicota, li fa saber que ell vol canviar de sexe i li demana suport. Durant tota una dècada, a cavall d'aquesta transformació sexual, la parella malda per viure en un trajecte èpic que, sense que ho sàpiguen, els pot costar l'amor, a Fred i Laurence. Tercer esgraó en la vertiginosa filmografia de l'"enfant terrible" del Quebec, Xavier Dolan: revelació amb He mort la mare (2009) i relativa confirmació amb Els amors imaginaris (2010). Durada: 2h45.

Selecció Oficial - Cannes Classics.

Còpies restaurades.

La balada de Narayama (Nrayama Bushi Ko), de Keisuke KINOSHITA —1958—. El cineasta japonès Keisuke Kinoshita va nàixer el 1912 i morí el 1998. Bona part de la seva carrera la féu a Shochiku. Ara, els estudia en commemoren el centenari del naixement aportant aquest film, basat en la novel·la homònima de Shichirô Fukazawa, que el 1983 també va dur a la pantalla Shôhei Imamura (guanyant la Palma d'Or de Canes).

Hi havia una vegada a Amèrica (Once Upon a Time), de Sergio LEONE—1984—. Còpia en 4K restaurada i refeta amb noves escenes, fins a un total de 25 minuts més, d'acord amb el primer muntatge que n'havia fet Sergio Leone el 1984. Restauració impulsada per Martin Scorsese, que serà presentada al Festival en presència de  Robert De Niro, Elizabeth McGovern, Jennifer Connelly, del productors Arnon Milchan i la família Leone.

Al voltant de la selecció oficial.

Cinema de la platja.

Quinzena dels Realitzadors.

No (No), de Pablo LARRAÍN.  Coproducció xileno-nord-americana. Amb Gael García Bernal, Alfredo Castro, Antonia Zegers. Basada en la novel·la Los días del Arco Iris (Referéndum), d' Antonio Skármeta (ed. Planeta). Xile, 1988. En referèndum es decidirà si Pinochet ha de seguir al poder o no. Els partidaris del "No" persuadeixen un publicitari jove i brillant, que esdevingui la punta de llança de la seva campanya. La seva victòria significarà la fi del règim de Pinochet. Pablo Larraín es pot dir que tanca una trilogia al voltant de la dictadura pinochetista: Post Mortem (el cop d'estat), Tony Manero (la lluita clandestina contra el règim) i ara, la fi d'aquella tirania sanguinària. Durada: 1h55.

Alyah, d' Elie WAJEMAN. Producció francesa. Amb Pio Marmaï, Cédric Kahn, Adèle Haenel, Guillaume Gouix. Un noi de vint-i-set anys es planteja deixar París i tot el seu "alyah" —ambient— per començar una nova vida a Tel-Aviv, lluny sobretot del germà destructiu i endeutat que ha passat de ser-li el suport, a convertir-se-li en una càrrega asfixiant. Opera prima d' Elie Wajeman. Durada: 1h30.

Setmana de la Crítica.

HowardCantour.com, de Shia LaBEOUF. Producció nord-americana. Curtmetratge. Amb Jim Gaffigan, Thomas Lennon, Portia Doubleday, Dito Montiel. En Howard Cantour és un crític de cinema de mena guerriller, que viu a través dels films i absolutament lliure; però serà capaç de ser imparcial amb l'últim film dels seu ídol? Quart curtmetratge de l'actor Shia LeBoeuf., present enguany a Canes també com a protagonista del film Lawless, en Competició. Durada: 12'30".

Al galop (Au galop), de  Louis-Do de LENCQUESAING . Producció francesa. Amb Valentina Cervi, Marthe Keller, Alice de Lencquesaing. Se sentia feliç amb el seu company, la criatura i el casament que ja li rondava pel cap; però topa amb un altre home, també pare... La vida se'ls posa al galop. Opera prima de l'actor, director teatral i escriptor Louis-Do de Lencquesaing. Durada: 1h50.

***

FOTO © Coproduction Office Paradís: Amor, d'Ulrich Seidl

Dues pel·lícules que apel·len el lumpen a assumir responsabilitat han coincidit a la competició del Festival de Canes. D'una banda, Després de la batalla, de l'egipci Yuri Nasrallah, ho fa adreçant-se als que, durant la primavera àrab, van ser utilitzats pels partidaris de Mubarak contra els concentrats a la plaça Tahrir. I, per altre cantó, Rovell i os, de Jacques Audriard, constata la transformació d'un home primari, muscle i sexe avesat a l'adrenalina, tanmateix sensible, que només una pataca de la vida el disposarà a assumir-ne, de responsabilitats.

Després de la batalla és un film digne, que mostra les dificultats de democratització a la societat egípcia. I, amb didactisme assumit, en plateja l'absoluta necessitat. Per això, agafa de protagonista una dona amb estudis, militant de la revolta que, en procés de divorci del seu company, s'enamora d'un dels que van intentar rebentar les concentracions a Tahrir. Es tracta d'un home analfabet que treballava passejant turistes per les piràmides, fins que els aldarulls els van deixar sense clients i, fàcilment manipulable, va participar a l'anomenada batalla dels camells (en què una colla van entrar a la plaça, dalt de cavalls, atacant els contraris al règim, fins que aquests s'hi van tornar i apallissar). Les diferències de classe i el fet que la militant conegui també la dona i els fills del cavaller fan inviable la seva relació amorosa. No obstant això i en una confusió entre sentiments i ideologia, la militant brega perquè aquella gent del barri de Nazlet prengui consciència del servilisme feudal que els esclavitza a l'amo de les cases on viuen i dels cavalls amb què esperen poder tornar a treballar; que han d'acabar amb la marginació de la dona i el seu corol·lari, la submissió als marits, que no haurà servit de res el canvi al poder si no es transforma la societat... No ho té fàcil, especialment amb el "seu" cavaller, essència de lumpen, derrotat a Tahrir, humiliat (ell i els seus fills) davant els que l'envolten (bóc expiatori, perquè ara "tots hi eren" en aquella plaça...) i que no veu altra sortida que envilir-se encara més, al servei de l'amo.

La força de l'amor és el que actua de catalitzador tant en l'acció de la militant com en el canvi que experimenta el cavaller. Potència transformadora que també es manifesta en la història que Jacques Audiard i Thomas Bidegain, han escrit per a Rovell i os (basant-se  en el recull de contes "Rust & Bone", de  Craig Davidson). En aquest cas, es tracta del vincle entre una domadora d'orques que ha perdut les cames i el porter d'uns discoteca que temps enrere la va ajudar. L'accident li canvia la vida, a ella, i troba en aquell mascle exboxejador un suport franc, no gens compassiu, clau perquè la noia reviscoli. Ell, però, ha anat a raure en aquells rodals (que són els de Canes, per cert), sense un ral i traginant un fill de cinc anys, perquè els ha acollit sa germana. Es refà amb feines de porter, guarda de seguretat i participant en combats clandestins de boxa salvatge. Però a penes és capaç ni de fer-se càrrec del menut. I  l'exdomadora es veu obligat a acceptar-lo amb la seva animalitat, fins que la persistència dels seus sentiments n'operaran la miraculosa metamorfosi, ran d'una tragèdia.

L'excel·lent cinema físic de Jacques Audriard (El profeta), centrat en el cos i els moviments del protagonista es desenvolupa plenament amb aquests personatges i gràcies a la subtilesa del guió (quan n'és, de subtil) i al rigor amb què ho posa en escena (quan el cineasta es manté rigoròs). El problema és que sembla que hagin anat a buscar un èxit de taquilla encara més gran que amb el film anterior. I així no s'estan de travar el guió i sotmetre'l a les giragonses que els calen, fer-hi algunes trampes i recórrer a algun efectisme dramàtic. De la mateixa manera que se n'aireja i alleugera l'atmosfera fílmica amb dosificades seqüències (normalment carregades de música). Audriard es mostra fins i tot ambigu a l'hora de mostrar la violència, les cames tallades i les protesis de la protagonista. D'una banda ho tracta amb discreció, recorrent a l'el·lipsi, que estalvia la morbositat; però per altre cantó i amb un treball visual magnífic no s'està d'anar ensenyant la noia amputada i les cames ortopèdiques que li acaben posant, així com les sanguinolentes patacades dels boxejadors.  I, a jutjar per l'ovació que se li ha dedicat, cal concloure que se n'ha sortit.

No és aliè a l'èxit que avui sembla haver començat per a aquest film, el treball dels seus actors, especialment la precisió emocional que aporta Marion Cotillard al seu rol de la domadora, ja sigui en representar la pulsió violenta d'aquesta noia especialment en la seva relació amb els homes, ja sigui rebel·lant-se contra la dissort que li ha deparat el destí, ja sigui amb l'atípica relació que manté amb aquest especimen del lumpen europeu, correctament incorporat pel belga Matthias Schoenaerts.

FOTO @ Roger Arpajou i Why NotProductions Matthias Schoenaerts i Marion Cotillard, a Rovell i os, de Jacques Audriard

Canes 2012: programa del dijous 17 de maig.

Selecció Oficial - Competició.

Rovell i os (De rouille et d'os | Rust & Bone), de Jacques AUDRIARD. Producció belgo-francesa. Amb Marion Cotillard, Matthias Schoenaerts, Bouli Lanners. Basada en el recull de contes de  Craig Davidson (text que explora els racons més foscos de l'experiència humana). Acollit a ca la seva germana amb el fill menut, el protagonista coneix accidentalment una noia bonica, segura, domadora d'orques a Marineland. Quan la torna a veure, ella va amb cadira de rodes, ha perdut les cames i no poques il·lusions. Ell l'ajudarà, simplement, sense compassió, sense pietat. Ella reviscolarà. Drama al servei del qual Jacques Audriard (Un heroi molt discret, premi al millor guió de Canes 1996; El profeta, Grand Prix de Canes 2009) ha volgut  posar la força de les imatges, talment com el cinema de petja expressionista féu a l'època de la Gran Depressió nord-americana. Durada: 1h55.

Després de la batalla (Baad El Mawkeaa | After the Battle | Après la bataille), de Yousry NASRALLAH. Producció franco-egípcia. Amb Mena Shalaby, Bassem Samra, Nahed El Sebaï. Durant la primavera àrab, una militant de la plaça Tahrir s'enamora d'un pastor influït pels partidaris de Mubarak. El seu director, Yousry Nasrallah (conegut com l'autor de Dones d'el Caire), va participar l'any passat en el film d'urgència sobre la revolta a Egipte, 18 dies. Durada: 2h06.

Selecció Oficial - Sessions Especials.

Roman Polanski: A Film Memoir, de Laurent BOUZEREAU. Producció anglo-italiana-alemanya. Documental sobre la vida extraordinària de Roman Polanski, des de la infantesa al gueto de Varsòvia fins a l'actualitat. Amb entrevistes enregistrades al xlet suís on quedà confinat recentment, il·lustrades amb fragments de les seves pel·lícules, imatges televisives d'arxiu, retalls de premsa, fotografies personals i altres documents. L'autor, Laurent Bouzereau, és un cinèfil especialitzat en documentals tipus "Així es va fer". Més informació: Imdb. Durada: 1h34.

Selecció Oficial - Un Certain Regard.

Mystery (Mystery), de LOU Ye. Producció xino-francesa. Amb Hao Lei, Qin Hao, Qi Xi. Un home amb doble vida; la dona que el descobreix; l'altra dona que mor atropellada i la policia sospita que no ha estat pas un accident... Acabada la prohibició governamental, Lou Ye (Love and Bruises, Nits d'embriaguesa primaveral, Summer Palace, Purple Butterfly) ha tornat a rodar legalment a la Xina. Durada: 1h38: Film inaugural d'Un Certain Regard.

Estudiant (Student), de Darezhan OMIRBAYEV. Producció kazakh. Amb Maiya Serkibayeva, Yedyge Bolysbayev, Bakhytzhan Turdaliyeva. Inspirada amb Crim i càstig, de Dostoievski, el crim d'un estudiant sense un ral i solitari que roba en una botiga i acaba lliurant-se a la policia. Context de pobresa, en una societat que ha substituït l'igualitarisme per la divisió competitiva. Nou film de Darezhan Omirbayev, format al Moscú dels anys vuitanta, cronista  del desemparament del seu país, el Kazakhstan, d'ençà la desaparició del'URSS. Tercer cop que participa a Un Certain Regard (La carretera —2001—, Assassí a sou (Killer) —Premi Un Certain Regard 1998—. Durada: 1h30.

Selecció Oficial - Cannes Classics.

Documentals de cinema.

Woody Allen: A Documentary, de Robert WEIDE. De la sèrie American Master (PBS). Vendes internacionals: Hanway Films. Distribuïdores: Memento Films. Durada: 1h53.

World Cinema Fondation.

After The Curfew (Lewat Djam Malam), d’Usmar ISMAIL —1954—. Restauració que ha anat a càrrec del Museu Nacional de Singapur i la World Cinema Foundation, a partir de la còpia original conservada a la Filmoteca d'Indonèsia.

Kalpana, d'Uday SHANKAR —1948—. Restauració efectuada per la Cinemateca de Bolonya, a càrrec de la World Cinema Foundation, a partir d'una còpia del negatiu conservat a l'Arxiu Nacional del Cinema de l'Índia.

Al voltant de la selecció oficial.

Cinema de la platja.

Quinzena dels Realitzadors.

The We and the I (The We and the I), de Michel GONDRY.  Producció francesa. Amb Michael Brodie, Teresa L. Rivera, Laidychen Carrasco. Alumnes d'un institut del Bronx, dalt d'un autobús escolar, de retorn a casa el dia que comencen les vacances d'estiu. El grup i l'individu. De la cridòria i facècies col·lectives, quan hi són tots, a les relacions més íntimes a mesura que el vehicle es va buidant, parada rere parada. Del cineasta "pop", prestigiós autor de videoclips i espots publicitaris, l'imaginatiu, vocacionalment pueril, prou surrealista Michel Gondry -The Green Hornet (2010), L'espina al cor (2009), La ciència del son (2006), Eternal Sunshine of the Spotless Mind  (2004)-. Durada: 1h43. Film d'inauguració Quinzena Realitzadors 2012.

Carrossa d'Or 2012. Lliurament del guardó a Nuri Bilge Ceylan, lliçó de cinema a càrrec seu i projecció del seu film Núvols de maig.

Setmana de la Crítica.

Broken, de Rufus NORRIS. Producció britànica. Amb Tim Roth, Cillian Murphy, Rory Kinnear. Basada en la novel·la Broken, de Daniel Clay, relat iniciàtic d'una noia, testimoni d'una agressió brutal, que busca refugi en un noi tendre, taciturn, atonyinat per la vida. Opera prima del director teatral i actor Rufus Norris. Durada: 1h30. Film inaugural de la 51 Setmana de la Crítica.

Els salvatges (Los Salvajes), d' Alejandro FADEL. Producció argentina. Amb  Leonel Arancibia, Roberto Cowal, Sofía Brito, Martín Cotari, César Roldan. Cinc adolescents fugen d'un centre de menors. Cacen per menjar, roben, es droguen, es renten pels rius, es barallen, fan l'amor... Opera prima de l'argentí Alejandro Fadel, guionista de Pablo Trapero. Durada: 2h10.

***

FOTO The We and The I, de Michel Gondry, inaugura la Quinzena dels Realitzadors

Amb un film d'aventures adolescents, en què el nord-americà Wes Anderson es recrea a pleret en l'estètica dels contes d'aquesta mena, es rabeja evocant la màgia dels estius adolescents, ens regala moments de tendresa amable i ràfegues de divertida caricatura, s'expressa amb gran cura de la imatge i la banda sonora... Així ha començat Canes 2012: amb simpatia que s'agraeix i un talent que es gaudeix i algun dia potser acabarà fent una obra de debò important.

Moonrise Kingdom compta amb la figura d'una mena de follet (Bob Balaban, amb jaqueta vermella i una mena de barretina verda) que fa les funcions de narrador. Bàsicament per anar ressituant l'espectador, sobretot quan el guió de Roman Coppola i Wes Anderson va fins i tot inncessàriament endavant i endarrere en la presentació dels personatges; o pràcticament  per enfilar la resolució del film. Però també serveix per a caracteritzar-lo com a conte tan bon put comença el relat de l'aventura que emprenen la canalla protagonista. Els debutants Jared Gilman i Kara Hayward són, respectivament, un noi escolta que és de campament en una illa al davant de les costes de Nova Anglaterra, a mitjan dècada dels seixanta, i una noieta que viu en aquesta illa. Ell amaga un secret i no es pot pas dir que caigui bé a la resta de companys del campament. Ella, rebel, no vol seguir a casa seva. Així és que s'escapen, viuen una experiència candorosament alliberadora enmig de la natura i es descobreixen un amor pur. D'entre els objectes que la noia s'ha endut de casa, un tocadiscos amb piles (i això permet a Wes Anderson fer sonar diversos temes de l'època) i llibres que va llegint, mentre la càmera ens n'ensenya ostensiblement la portada, establint un vincle visual amb les narracions d'aventura juvenil que la pel·lícula recrea i homenatja.

El món dels adults, que sol afectar negativament els protagonistes joves en tots els films de Wes Anderson, aquí es fa present en els personatges que es posen a buscar la parelleta fuigitiva. És a dir, el policia de cara trista, que viu sol i revela un bon cor, interpretat pel "dur" d'en Bruce Willis; un matrimoni (els pares de la menuda) granadet, hippiós i esgotat, format per Bill Murray i Frances McDormand, i el pueril cap d'escoltisme incorporat per Edward Norton. Tanmateix, Moonrise Kingdom agafa el punt de vista adolescent i, per tant, els adults i els seus problemes queden tractats caricaturescament, no són el tema central del film, per molt que se'ls deixi força galdosos. En canvi, hi té un pes dramàtic molt fort el mal, el dolor emocional, que causa en els adolescents l'abandonament, la traïció o l'engany que perceben dels grans: sigui la causa dels brots de rebel·lió de la nena protagonista, sigui la clau del secret que tragiona el seu amic.

No es pot pas dir, però, que Wes Anderson vagi més enllà dels tòpics en la caracterització del món adolescent; encara que disposi de dos campaments escoltes sencers. Certament, hi ha el turbulent remolí d'innocència i maldat propi de l'edat, hi ha els joc encara infantil i les pulsions gairebé guerreres que s'hi barregen, etc. Però Moonrise Kingdom no és ni vol ser Stand by Me: aquí el que hi ha és la recreació del món dels contes, de la seva estètica i de tot una època, passat pel filtre de la fantasia, i no pas els abismes dels contes que ens feia reviure Rob Reiner a través dels seus aventurers púbers.

Ja als títols de crèdit (magnífics), abans fins i tot de fer aparèixer el follet de jaqueta vermella i barretina verda, Wes Anderson emmarca visualment la pel·lícula en l'àmbit infantil. Va passant la càmera per les diverses cambres de la casa de Bill Murray, Frances McDormand i fills, talment com si filmés una típica caseta de fireta. I, al llarg del film, no deixarà de prioritzar l'expressió visual per davant de qualsevol altre recurs narratiu. Les situacions les converteix sovint en gags de notable eficàcia còmica, gràcies a aquest plantejament de la imatge. Imatges, d'uns colors més aviat primaris i plans, en què els objectes prenen un valor superior al simple atrezzo. I en aquesta ocasió, no cal dir que li dóna molt de joc tant l'estètica "sixties" com la iconografia escolta i les seves formes paramilitars, amb ganganassos que jugen tot comportant-se com a militars i canalla que no deixa de ser-ho malgrat la parafernàlia amb què se'ls embolcalla.

Podríem comentar el treball que Wes Anderson fa també amb la música, a la pel·lícula. Fins i tot durant els títols de crèdit final, posa la veu d'un dels seus menuts a comentar els moviments musicals orquestrats per Alexandre Desplat. De la mateixa manera que, a la seqüència inicial veiem els fills petits d'aquell matrimoni granadet, hippiós... que escolten pel tocadiscos una mena de classe de música sobre les variacions musicals. I ja he assenyalat que aquesta andròmina de tocadiscos (relíquia "sixtie") acaba fornit una bona antologia de temes, mentre acompanya els fugitius, que se l'han endut.

I és que sí, Anderson, segueix fidel al seu univers estètic i temàtic, en segueix traient suc i es percep que hi xala de valent. Resulta creïble el que diuen que participar en un seu rodatge és d'un entusiasme encomanadís. Però potser paradoxalment aquesta virtut acaba conformant-li la principal limitació.

FOTO Moonrise Kingdom, de Wes Anderson

Jornada inaugural, avui, de la 65a edició del Festival de Canes. I això vol dir, festa grossa a les escales del Palau de Festivals de la Croisette i al Gran Auditori Lumière. A partir de les sis de la tarda, començarà a engrescar-se l'espectacle amb la progressiva arribada de famosos i coneguts. Hi han de ser presents Bérénice Béjo, l'actriu de L'artista, que oficiarà de mestra de cerimònies de la gala inaugural; el jurat sencer, encapçalat pel president Nanni Moretti; estrelles i estrelletes a qui no va malament l'estona de càmera televisiva que se'ls dedica mentre passen entre flaixos fotogràfics i enfilen les escales, i, per descomptat, acabant la primer gran desfilada d'enguany, l'equip del film que enceta el certamen i la competició, Moonrise Kingdom, de Wes Anderson, i du a Canes un bon grapat de rostres destacats, com Bruce Willis, Edward Norton, Bill Murray, Tilda Swinton i Jason Schwartzman.

Canes 2012: programa del dimecres 16 de maig.

Selecció Oficial - Competició.

Moonrise Kingdom (Moonrise Kingdom), de Wes ANDERSON. Producció nord-americana. Amb Jared Gilman, Kara Hayward, Bruce Willis, Edward Norton, Bill Murray, Frances Mcdormand, Tilda Swinton, Jason Schwartzman. Una illa, davant per davant de Nova Anglaterra, anys seixanta. Un nen i una nena s'enamoren i fugen i, en buscar-los, la ciutat queda de cap per avall, cosa que potser no és tan dolenta... Wes Anderson completa enguany la seva personal ronda pels grans festivals de cinema. Havent participat anteriorment a les competicions de Berlín (Els Tenenbaum, Life aquatic with Steve Zissou)  i Venècia (Viatge a Darjeeling), ara debuta amb tots els honors a Canes, amb aquest film escrit conjuntament amb Roman Coppola i envoltat del seu equip habitual. Durada: 1h34. Film inaugural de Canes 2012.

***

FOTO © StudioCanal Moonrise Kingdom, de Wes Anderson

Aquest és un apunt instrumental, que és útil per a navegar a totes les categories d'aquest bloc sobre el Festival de Canes, incloent-hi també els dedicats a l'Off-festival, és a dir, Quinzena dels Realitzadors i a Setmana de la Crítica:

Selecció Oficial Competició: Competició.

Selecció Oficial Fora deCompetició: Fora de Competició i Sessions Especials.

Selecció Oficial Sessions Especials: Fora de Competició i Sessions Especials.

Selecció Oficial Un Certain Regard: Un Certain Regard.

Selecció Oficial Canes Curtmetratges: Curtmetratges en Competició.

Selecció Oficial Cinéfondation: Cinéfondation: la selecció.

Selecció Oficial Cannes Classics: Cannes Classics.

Al voltant de la Selecció Oficial: Al voltant de la Selecció Oficial.

Quinzena dels Realitzadors Quinzena dels Realitzadors 2012.

Setmana de la Crítica : 51a Setmana de la Crítica.

Tots els films que participe a la Competició del Festival de Canes 2012, ordenats per ordre alfabètic del cognom del seu autor, amb una referència als intèrprets, una ràfega de la sinopsi i breu indicació sobre el director.

Els títols de cada pel·lícula enllacen amb les fitxes que n'he anat publicant en aquest blog, i on hi ha una apliació de la informació i tot d'altres enllaços. Contingut que es va actualitzant a mesura que apareixen noves dades o publicacions que hi enllaço.

Enguany, trencant una tendència que semblava imposar-se darrerament, ha augmentat el nombre de films en concurs. Si sempre han estat una vintena i darrerament més aviat la xifra anava a la baixa, en aquesta 65a edició són 22 els que hi participen, tot aspirant a figurar d'una o altra manera al Palmarès que decidirà el Jurat presidit per l'italià Nanni Moretti i que es farà públic a la gala de cloenda, el 27 de maig de 2012. Un jurat que, de feina en tindrà, vista i mirada amb detall la llista de participants.

Canes 2012: Competició.

Moonrise Kingdom (Moonrise Kingdom), de Wes ANDERSON. Producció nord-americana. Amb Jared Gilman, Kara Hayward, Bruce Willis, Edward Norton, Bill Murray, Frances Mcdormand, Tilda Swinton, Jason Schwartzman. Una illa, davant per davant de Nova Anglaterra, anys seixanta. Un nen i una nena s'enamoren i fugen i, en buscar-los, la ciutat queda de cap per avall, cosa que potser no és tan dolenta... Wes Anderson completa enguany la seva personal ronda pels grans festivals de cinema. Havent participat anteriorment a les competicions de Berlín (Els Tenenbaum, Life aquatic with Steve Zissou)  i Venècia (Viatge a Darjeeling), ara debuta amb tots els honors a Canes, amb aquest film escrit conjuntament amb Roman Coppola i envoltat del seu equip habitual. Durada: 1h34. Film inaugural de Canes 2012.

Rovell i os (De rouille et d'os | Rust & Bone), de Jacques AUDRIARD. Producció belgo-francesa. Amb Marion Cotillard, Matthias Schoenaerts, Bouli Lanners. Basada en el recull de contes de  Craig Davidson (text que explora els racons més foscos de l'experiència humana). Acollit a ca la seva germana amb el fill menut, el protagonista coneix accidentalment una noia bonica, segura, domadora d'orques a Marineland. Quan la torna a veure, ella va amb cadira de rodes, ha perdut les cames i no poques il·lusions. Ell l'ajudarà, simplement, sense compassió, sense pietat. Ella reviscolarà. Drama al servei del qual Jacques Audriard (Un heroi molt discret, premi al millor guió de Canes 1996; El profeta, Grand Prix de Canes 2009) ha volgut  posar la força de les imatges, talment com el cinema de petja expressionista féu a l'època de la Gran Depressió nord-americana. Durada: 1h55.

Holy Motors (Holy Motors), de Leos CARAX.  Amb Denis Lavant, Kylie Minogue, Edith Scob, Eva Mendes. Vint-i-quatre hores a la vida d'un individu que va de vida en vida, passant d'una identitat a una altra: a vegades home, a vegades dona; a vegades prou jove, d'altres, un vell moribund; pobre de misèria o ric afortunat; assassí, pidolaire, monstre, treballador, pare de família... Leos Carax, poeta de la "marginalitat" (Els amants del Pont Neuf, Tôkyô!; d'un romanticisme abismal, en tortuoses històries d'amor entre éssers entotsolats o mig perduts (Boy meets girl) o en circumstàncies extremes (Mala sang); cineasta d'imatges melancòlicament belles, prou crues, que traspuen sovint una violència del desencaix, quan no una turbulència dels sent¡ments (Pola X), torna una dècada i escaig després del seu darrer llargmetratge. Durada: 1h50.

Cosmòpolis (Cosmopolis), de David CRONENBERG. Producció luso-franco-canadenca.  Amb Robert Pattinson, Jay Baruchel, Paul Giamatti, Juliete Binoche, Samantha Morton, Mathieu Amalric. Adaptació de la novel·la Cosmòpolis, de Don DeLillo (Edicions 62). David Cronenberg té material, en el llibre de referència, per oferir-nos una obra pura essència del seu cinema —després d' Un mètode perillós (2011), Promeses de l'Est (2007), Una història de violència (2005)—. Tanmateix la publicitat del film insisteix molt en el triangle Robert Pattinson, Dom DeLillo, David Cronenberg (famoset, renom literari, prestigi autoral) i aquestes coses sovint acaben reflectint pèrdua de personalitat creativa, al servei del producte. Veurem... 1h48.

The Paperboy (The Paperboy | Paperboy), de Lee DANIELS. Producció nord-americana. Amb Matthew McConaughey, Zac Efron, Nicole Kidman, John Cusack. Un periodista torna a la seva ciutat natal de Florida, convençut que té l'article que el llançarà professionalment. Una dona enigmàtica que es carteja amb condemnats a mort li demana que intervingui en el cas d'un sentenciat presumptament innocent. El germà del periodista, un noi que reparteix diaris a estones i està embadalit amb aquella dona misteriosa, el du pertot arreu, del penal als aiguamolls, on els secrets es va fent cada cop més espessos... Adaptació de la novel·la eròtico-criminal The Paperboy, de Peter Dexter (Paris Trout, Rush,  Mulholland Falls), que durant gairebé una dècada Pedro Almodóvar havia tingut entre mans. Finalment, ha estat el productor (Monster's Ball) i director (Precious) Lee Daniels qui se n'ha fet càrrec. Durada: 1h41.

Killing Them Softly (Killing Them Softly | Cogan - La mort en douce), d' Andrew DOMINIK. Producció nord-americana. Amb Brad Pitt, Ray Liotta, Richard Jenkins, James Gandolfini. Comèdia negra basada en la novel·la Cogan's Trade, de George V. Higgins, amb un mercenari que encalça els tres lladres capsigranys que han robat als participants en una partida de pòquer protegida per la màfia. L'atracament ha deixat els gàngsters en mala situació econòmica i en Cogan ha de restablir la normalitat, però també ha de mirar per ell... Tercer llargmetratge del neo-zelandès Andrew Dominik, l'autor de L'assassinat de Jesse James pel covard Robert Ford (2007) —impecable, negra aproximació a la fi del mític bandit de l'Oest Americà—, que va debutar l'any 2000 amb Chopper, —recreació de la història d'un llegendari criminal que, mentre complia condemna a la presó, escrigué l'autobiografia, futur best-seller—. Durada: 1h40.

Reality (Reality), de Matteo GARRONE. Producció franco-italiana. Amb Aniello Arena, Loredana Simioli, Nando Paone. Engrescat pels familiars, un peixater napolità, simpàtic i exhibicionista, participa en un càsting per entrar al programa televisiu "Gran Germà". Des d'aquell moment, la seva percepció de la realitat no serà mai més la mateixa. L'estil docuficció de Matteo Garrone (Gomorra, L'imbalsamatore) se centra ara en el ganxo popular dels "reality shows. Durada: 1h50.

Amor (Liebe | Love | Amour), de Michael HANEKE. Producció franco-germano-austríaca. Amb Isabelle Huppert, Jean-louis Trintignant, Emmanuelle Riva. L'amor d'una parella d'avis queda sotmès a una prova molt dura quan ella torna de l'hospital després d'haver patit un atac. L'assèpsia emocional, les mancances afectives, són omnipresents en el cinema de Michael Haneke (Palma d'Or 2009 amb La cinta blanca, Millor Director 2005 amb Caché i Grand Prix 2001 amb La pianista). I ara planteja un repte difícil a un amor ja granat. Tanmateix, diuen que és de debò "un film d'amour"... Durada: 2h06.

Lawless (Lawless | Des hommes sans loi) de John HILLCOAT. Producció nord-americana. Amb Tom Hardy, Shia LaBeouf, Guy Pearce. Drama criminal ambientat a la Virgínia de l'era de la Depressió. Amb guió de Nick Cave, a partir de la novel·la The Wettest Country in the World, que Matt Bondurant escrigué sobre les activitats de la família del seu avi, dedicats al comerç il·legal de licor i que van topar amb les autoritats, disposades sucar dels seus beneficis. Havent adaptat amb gran talent estètic Cormac McCarthy a l'atmosfèrica i apocalíptica La carretera (2009), expectació per veure aquest nou treball de John Hillcoat. Durada: 1h55.

En un altre país (Da-Reun Na-Ra-E-Sun | In Another Country) de HONG Sangsoo. Producció sud-coreana. Amb Isabelle Huppert, Yu Jun-Sang, Jung Yumi. Fruit d'un guió cinematogràfic, tres dones que es diuen Anne i, l'una darrera l'altra, visiten la ciutat costanera de Mohang, s'estan al mateix hotel de la platja, veuen el mateix socorrista... La mateixa actriu incorpora les tres Anne, que no acaben de ser ben bé la mateixa en cada cas, en què, al mateix indret i topant amb la mateixa gent, viuen experiències inèdites en cada ocasió. Potser el cineasta més joganer del panorama actual, Hong Sangsoo (Oki's Movie, Dona a la platja, Conte de cinema, La dona és el futur de l'home) ara deconstrueix els personatges (com a El dia que ell arriba, jugava amb el temps i a Ha ha ha ho feia amb l'espai). Durada: 1h28.

El gust dels diners (Do-Nui Mat | The Taste of Money | L'ivresse de l'argent), d' IM Sangsoo. Producció sud-coreana. Amb Kim Kang-woo, Baek Yoon-sik, Youn Yuh-jung. En Youngjak mena els assumptes privats d'una família industrial tan rica com de moral dubtosa. Entrampat en una espiral de dominació i secrets, perdut entre els seus principis i la possibilitat d'escalar ràpidament esgraons cap a una vida més confortable, haurà de decidir-se, si vol sobreviure en aquest univers on regnen els diners, el sexe i el poder. Es presenta com un complement de La criada, amb què Im Sangsoo  competí a Canes 2010 (film "noir" amarat d'una certa temperatura social, éssent la criada del títol, una dona de personalitat inquietant que, convertida en amant del pare de la família que l'ha contractada, acaba duent pel pedregar tota aquella gent benestant). Durada: 1h53.

Like Someone in Love (Like Someone in Love), d' Abbas KIAROSTAMI. Producció franco-japonesa.  Amb Rin Takanashi, Tadashi Okuno, Ryo Kase, Denden. Al japó, el 2011. Un home ja gran, universitari i molt erudit, ferm defensor de les tradicions; una estudiant, jove i atractiva, que ven els seus encants per a pagar-se els estudis; un noi gelós, d'una violència a punt d'esclatar: en un sol dia, s'estableixen lligams inesperats entre tots tres. Després de Còpia certificada, rodada a la Toscana, Abbas Kiarostami ha anat a viure i fer aquesta pel·lícula al Japó, amb un equip japonès, farcit de col·laboradors habituals d'autors japonesos d'avui en dia. Durada: 1h49.

La part dels àngels (The Angels' Share | La part des anges), de Ken LOACH. Producció franco-belga-italo-anglesa.  Amb Paul Brannigan, John Henshaw, Gary Maitland. Comèdia agredolça sobre un noi que acaba de ser pare i no vol per al seu fill una vida com la seva. Condemnat a fer serveis a la comunitat, l'educacor assignat l'ensinistra en el món del whisky i descobreix que té un talent impensable per a la cata. Es limitarà a transformar aquest do en engany i començar així una nova etapa en la seva trajectòria de petits delictes i violència? O bé en un nou futur, ple de promeses? Només els àngels ho saben... Onzena Competició de Ken Loach al Festival de Canes i dissetena vegada que presenta pel·lícula a la Croisette. Durada: 1h46.

A la boira (V tumane | In The Fog | Dans la brume), de Sergei LOZNITSA. Producció germano-letona-russo-bielorussa. Amb Vladimir Svirski, Vlad Abashin, Sergei Kolesov. Drama existencial, basat en la novel·la de 'escriptor bielorús Vasiliy Bykov. Un bosc de la Bielorússia ocupada pels alemanys, el 1942. Dos partisans. Un home a liquidar, acusat de col·laboracionisme. Com prendre una opció moral en circumstàncies en què ja no hi ha moral? A la Segona Guerra Mundial, ningú no és innocent. El prestigiós documentalista Sergei Loznitsa (La meva felicitat) segueix novament el recorregut d'un personatge abocat a un atzucac. Durada: 2h07.

Enllà dels turons (După dealuri | Beyond the Hills | Derrière les collines), de Cristian MUNGIU. Producció franco-belga-romanesa. Amb Cosmina Stratan, Cristina Flutur, Valeriu Andriuta. Inspirada en fets reals, tractats als llibres de Tatiana Niculescu Bran. Alina, una noia romanesa d'una vintena d'anys, torna d'Alemanya a Romania, per a endur-s'hi Voichiţa, l'amiga amb qui van crèixer juntes en un orfenat, l'única persona que de debò ella mai ha estimat i que mai l'hagi estimada. Però Voichiţa ha trobat Déu i, en l'amor, tenir Déu com a rival ho fa tot difícil... Cristian Mungiu, cineasta romanès avesat a Canes, autor de 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, Palma d'Or 2007, torna a la Competició al cap de cinc anys. Durada: 2h35.

Després de la batalla (Baad El Mawkeaa | After the Battle | Après la bataille), de Yousry NASRALLAH. Producció franco-egípcia. Amb Mena Shalaby, Bassem Samra, Nahed El Sebaï. Durant la primavera àrab, una militant de la plaça Tahrir s'enamora d'un pastor influït pels partidaris de Mubarak. El seu director, Yousry Nasrallah (conegut com l'autor de Dones d'el Caire), va participar l'any passat en el film d'urgència sobre la revolta a Egipte, 18 dies. Durada: 2h06.

Mud (Mud), de Jeff NICHOLS.  Amb Matthew McConaughey, Tye Sheridan, Jacob Lofland, Reese Witherspoon. L'amistat entre un fugitiu i uns nois de catorze anys que, en una illa al bell mig del Mississipí, se'l troben amagat i l'ajuden; especialment un d'aquests adolescents, delerós de l'afecte que no troba a casa. Combinació de gènere cinematogràfic i aproximació als abismes familiars/afectius, com ve sent habitual en la filmografia de Jeff Nichols (Buscar refugi, gran èxit a la Setmana de la Crítica 2011; Shotgun Stories, presentada al Fòrum de la Berlinale 2007). Durada: 2h15.

Encara no heu vist res (Vous n'avez encore rien vu), d'Alain RESNAIS. Producció germano-francesa. Amb Denis Podalydès i Andrzej Seweryn; amb actors que que fan d'ells mateixos: Mathieu Amalric, Pierre Arditi, Sabine Azéma..., i actors de la companyia de La Colombe: Vimala Pons, Sylvain Dieuaide. Ha mort un home de teatre i es reuneixen a ca seva els amics que han actuat en alguna o altra versió de la seva peça "Eurycide"; els ha deixat dit que es mirin l'assaig enregistrat d'un jove companyia teatral que n'hi havia demanat els drets. Tot veient-lo, els records agafen els amics i no resisteixen la temptació d'anar-ne representant el text, per bé que ja no tenen l'edat dels seus personatges.  Inspirant-se lliurement en la peça Euridyce i també en Cher Antoine ou l'Amour raté, de Jean Anouilh, el veterà Alain Resnais proposa un joc cinematogràfic entre els diferents nivells de representació que posa en pantalla, en un film que promet molt i ha desfermat expectatives. Durada: 1h55.

Post Tenebras Lux (Post Tenebras Lux), de Carlos REYGADAS. Producció franco-holandesa-mexicana. Amb Adolfo Jimenez, Natalia Acevedo, Willebaldo Torres. A Mèxic, en Juan i la seva jove família han deixat enrere la ciutat per a instal·lar-se a la ruralia. Allà gaudeixen d'un món que s'agafa la vida d'una altra manera i també el pateixen. En Juan es pregunta si aquests mons són complementaris o bé si estan confrontats inconscientment per a eliminar-se entre ells. Records d'infantesa i adolescència, somnis de vida, emocions i pensaments sobre l'existència, que Carlos Reygadas —Japón (2002), Batalla en el cielo (2005), Llum silenciosa (2007)— ha filmat en indrets on ha viscut. Durada: 1h40.

A la carretera (On the road  | Sur la route), de Walter SALLES. Producció anglo-nord-americana. Amb Garrett Hedlund, Sam Riley, Kristen Stewart, Amy Adams, Tom Sturridge, i la participació de Kirsten Dunst i Viggo Mortensen. Dels diaris de viatge d'Alberto Granado i Ernesto "Che" Guevara —Diarios de motocicleta (2004)—, el brasiler Walter Salles passa ara a la carretera de Jack Kerouac, Neal Cassady i companyia —amb permís d'un film entre mig, Linha de passe (2008)—. Dels Gael García Bernal i Rodrigo de la Serna, ara passa, en l'adaptació de la novel·la clau per a entendre el pensament i la prèdica de la generació beat, a una nova generació d'actors. Durada: 2h20.

Paradís: Amor (Paradies: Liebe | Paradise: Love | Paradis: Amour), d' Ulrich SEIDL. Producció austríaco-franco-alemanya. Amb Margarete Tiesel, Inge Maux, Peter Kazungu. Primera part d'una trilogia d'Ulrich Seidl (Import/Export, Hundstage) sobre tres dones d'una família que se'n van de vacances per separat. La Teresa, una dona austríaca d'uns cinquanta anys i mare d'una noia que està entrant en la pubertat, se'n va de vacances a les platges de Kenya: passa d'un noi de la platja a un altre, d'una decepció a una altra. Una pel·lícula sobre turisme sexual, dones grans i homes joves, el valor de mercat de la sexualitat, el poder del color de la pell, Europa i Àfrica, i els explotats, que no poden sinó convertir en víctimes altres víctimes. Durada: 2h00.

La caça (Jagten | The Hunt | La Chasse), de Thomas VINTERBERG. Producció danesa. Amb Mads Mikkelsen, Annika Wedderkopp, Thomas Bo Larsen. Havent superat un divorci dur, en Lucas, que té quaranta anys, ja té nova xicota, una nova feina i està refent el lligam amb el seu fill adolescent; però les coses es torcen... Thomas Vinterberg , que es revelà amb el "film Dogma" Festen, premi de Jurat 1998 torna, fent equip novament amb Tobias Lindholm, coguionista de Submarino (Berlinale 2010), el seu retorn a festivals de primera . Durada: 1h51.

***

FOTO Cartell oficial de la 65a edició del Festival de Canes

Canes 2012: al voltant de la selecció oficial.

Lliçons de cinema.

Alexandre Desplat. Una història personal de la música dels films.
Dissabte 19.05.2012, 14.30h.

Normal Lloyd. Una lliçó d'Història.
Dijous 24.05.2012, 17.00h.

Philip Kaufman. Una lliçó de posada en escena.
Divendres 25.05.2012, 14.00h.

Cinema a la platja.

Programa del Cinema a la Platja 2012. Bàsicament centrat en James Bond, però amb regals cinèfils com la projecció de la còpia restaurada de Tauró, de Steven Spielberg.

Càmera d'Or.

Films que opten a la Càmera d'Or 2012. Es tracta de primeres pel·lícules presentades en qualsevol apartat de qualsevol dels tres certamens que tenen lloc simultàniament a Canes (Fesival, Quinzena i Setmana).

Cannes Junior.

Programació pensada per als més menuts. S'hi projectarà:

La botiga dels suïcides (Le Magasin des suicides | The Suicide Shop), de Patrice LECONTE. Producció franco-belga. Film d'animació. En una ciutat deprimida, on tothom ha perdut l'esma, el negoci més reeïxit és la botiga dels suïcides; però la mestressa acaba de tenir una criatura que és l'alegria de la vida... Basat en la novel·la de Jean Teulé, Le magasin des suicides (Ed. Julliard). Patrice Leconte, que debuta en l'animació després d'haver dirigit films com ara Confidències massa íntimes (2004), L'home del tren (2002), La vídua de Saint Pierre (2000), La noia del pont (1999), Ridícul (1996), El marit de la perruquera (1990), Monsieur Hire (1989).  Vídeos: Tràiler VO. Més informació: Imdb (fr). Vendes internacionals: Wild Bunch International. Distribuïdores: ARP Sélection. Durada: 1h19.

***

Més informació: Autour de la Sélection 2012.

***

FOTO Element de la imatge gràfica de la 65a edició del Festival de Canes

Tots els films programats  Canes 2012 Fora de Competició o en Sessions Especials. Pel que fa als de Fora de Competició, l'enllaç del títol du a la fitxa de la pel·lícula que previament he penjat e aquest blog; llevat dels films seleccionats per a sessions de mitjanit, el títol dels quals enllaça directament amb el web del Festival, perquè no n'he pogut fer la fitxa corresponent. Quant als que es projecten en Sessions Especials, el títol també enllaça amb el web del Festival, perquè tampoc n'he pogut fer les fitxes.

En aquest apunt, tanmateix, hi ha una breu informació de totes les pel·lícules i les que no tenen fitxa, van sovint amb algun tipus d'enllaç informatiu complementari.

Canes 2012: Fora de Competició.

Jo i tu (Io e te | Moi et toi), de Bernardo BERTOLUCCI. Producció helvètico-italiana. Amb Tea Falco, Jacopo Olmo Antinori, Sonia Bergamasco. Adaptació de la novel·la Io e te, de Niccolò Ammaniti. Relat iniciàtic que entrelliga somnis i realitat i té de protagonistes un noi de catorze anys introvertit que aprofita la setmana blanca per a aïllar-se encara més del món i la seva germanastra que el descobreix. El retorn de Bernardo Bertolucci, nou anys després de Somiadors i amb l'empenta de la Palma d'Or Honorífica que rebé a la passada edició de Canes. Durada: 1h37.

The Sapphires, de Wayne BLAIR. Producció australiana. Amb Deborah Mailman, Shari Sebbens, Miranda Japsell. Adaptació de l'exitosa peça teatral homònima de Tony Briggs, basada en una història real. Per l'Austràlia de 1968, un músic irlandès de caràcter fort, a qui li agrada tant la música soul com el Whisky, descobreix un grup femení (de noies aborígens, "estrangeres" a la seva pròpia terra, atractives, joves, plenes de talent i fermes), els canvia el nom i els organitza una gira per les zones de guerra de Vietnam del Sud. Pel Delta del Mekong, on les mosses canten pels "marines", esveren les masses, esquiven les bales i s'enamoren... Opera prima de Wayne Blair. Distribuïdores: Diaphana. Més informació: Imdb. Durada:1h40.

Hemingway & Gellhorn, de Philip KAUFMAN. Producció nord-americana. Amb Clive Owen, Nicole Kidman,  Robert Duvall. Drama centrat en la història d'amor entre Ernest Hemingway i la corresponsal a la Segona Guerra Mundial, Martha Gellhorn, amb qui Hemingway s'inspirà en escriure Per qui toquen les campanes? i l'única dona que li va demanar el divorci. Telefilm de Philip Kaufman, autor de la història original de la saga d'Indiana Jones, cineasta que ha tocat un ventall de gèneres, reconegut especialment per l'esplèndida La insuportable lleugeresa de l'ésser  i amb certa vocació per a tocar fragments biogràfics de personatges coneguts, ja siguin Henry Miller i companyia (Henry i June), el marquès de Sade (Quills) o, ara Ernest Hemingway i Martha Gellhorm. Impartirà una lliçó de cinema a Canes 2012. Durada: 2h34.

Madagascar 3 (Madagascar 3: Europe's Most Wanted | Madagascar 3: De marcha por Europa | Madagascar 3: Ricercati in Europa), d' Eric DARNELL, Tom MCGRATH, Conrad VERNON.  Producció nord-americana. Film d'animació, amb les veus de Ben Stiller, Chris Rock, David Schwimmer. Havent fugit a l'Àfrica en l'anterior film; ara els protagonistes volen tornar a casa seva, a Nova York. Un circ ambulant, el pretext. Europa, de camí... Directors: Eric Darnell (Formiguez i saga Madagascar) i Tom McGrath (saga Madagascar i Megamind) Conrad Vernon (Shrek 2, Montres vs alienígenes). Durada: 1h30.

Thérèse Desqueyroux (Thérèse Desqueyroux | Thérèse D), de Claude MILLER. Producció francesa. Amb Audrey Tautou, Gilles Lellouche, Anaïs Demoustier. Film pòstum de Claude Miller, que adapta la novel·la epònima del Premi Nobel François Mauriac, publicada el 1927 (i traduïda al català per Joan Sales) i que ja fou duta al cinema el 1962 (Thérèse Desqueyroux, Georges Franju). Ambientada a la societat burgesa d'Aquitània dels anys vint del segle passat i centrada en la figura d'una dona que s'ofega sota el pes de les convencions i brega per alliberar-se del matrimoni infeliç que li han arreglat i d'un entorn que percep com a hostil. Durada: 1h50. Film de Cloenda de Canes 2012.

***

Sessions de mitjanit.

Dracula 3D, de Dario ARGENTO. Amb  Thomas Kretschmann, Marta Gastini, Asia Argento, Unax Ugalde, Rutger Hauer. Producció hispano-franco-italiana. Versió de Dracula en 3D estereocòpica: les noves tecnologies al servei del clàssic literari, en mans de Dario Argento, tot un mestre d'un cert tipus de cinema de terror. Kretschmann, l'oficial alemany d' El pianista, de Polanski, és el comte Dràcula; Rutger Hauer, en Van Helsing; l'Unax Ugalde, el jove bibliotecari que entra a treballar pel compte i descobreix l'origen de les morts violentes que s'estan produint, preocupant-se especialment per salvar la pell de Mina (Gastini). Més informació: Imdb. Durada: 1h46.

Maniac (Maniac), de Franck KHALFOUN. Producció franco-nord-americana. Amb Elijah Wood, America Olivo i Nora Arnezeder. Just quan els carrers semblaven segurs, apareix un assassí en sèrie amb una dèria per les cabelleres i amb ganes de sang... Es tracta del tímid propietari d'una botiga de maniquís que, en conèixer una artista i fer-s'hi molt, s'hi endèria tant que desferma una pulsió reprimida de feia molt, la d'encalçar possibles víctimes i matar-les. Dirigeix Franck Khalfoun (Parking 2, A un pas de la mort). Vendes Internacionals: Wild Bunch. Distribuïdores: Studio 37*. Més informació: Imdb | Unifrance. Durada: 1h30.

Ai To Makoto (Ai To Makoto | For Love's Sake) de Takashi MIIKE. Producció japonesa. Amb Satoshi Tsumabuki, Tsuyoshi Ihara, Masachika Ichimura. Ai, una noia de bona família, innocent i bona estudiant d'institut vol ajudar Makoto, un jove delinqüent, guillat i buscarraons. Però la seva bona intenció no fa sinó empitjorar les coses. Makoto, que havia estat traslladat al bon institut d'ella, l'expulsen i va a raure al pitjor centre escolar. Això no treu que ella, tossuda el segueixi, cosa que provoca la gelosia de la "reina" d'aquest nou centre, que acaba segrestant Ai, en la seva guerra particular amb Makoto, que li correspon l'amor. El japonès Takashi Miike adapta el manga epònim d' Ikki Kajiwara i Takumi Nagayasu, convertint-lo en la resposta japonesa a "West Side Story". AP: Film Press Plus. Més informació: Imdb. Durada: 2h14.

***

Canes 2012:Sessions Especials.

Contaminant el Paradís (Der Müll Im Garten Eden | Polluting Paradise) de Fatih AKIN. El 2006, Fatih Akin rodà l'escena final d'un seu film a Camburnu, el poble turc d'on són originaris els seus pares. S'hi assabenta del projecte de construir-hi un abocador gegantí, amenaça de catàstrofe ecològica contra la que s'oposa tothom, començant per l'alcalde. Akin decideix lluitar-hi amb els seus propis mitjans: durant cinc anys enregistra la lluita dels llogarencs contra la prepotència administrativa i aixeca acta dels desastres que ineluctablement van acabant amb el que era tot un paradís. AP: Film Press Plus. Vendes internacionals: The Match Factory. Més informació: Imdb. Durada: 1h38.

Roman Polanski: A Film Memoir, de Laurent BOUZEREAU. Producció anglo-italiana-alemanya. Documental sobre la vida extraordinària de Roman Polanski, des de la infantesa al gueto de Varsòvia fins a l'actualitat. Amb entrevistes enregistrades al xlet suís on quedà confinat recentment, il·lustrades amb fragments de les seves pel·lícules, imatges televisives d'arxiu, retalls de premsa, fotografies personals i altres documents. L'autor, Laurent Bouzereau, és un cinèfil especialitzat en documentals tipus "Així es va fer". Més informació: Imdb. Durada: 1h34.

Trashed (Trashed | Saccage), de Candida BRADY. Producció britànica. Jeremy Irons condueix aquest documental de la periodista anglesa Candida Brady, sobre els efectes dels residus en la nostra salut. L'actor parla amb científics, polítics i gent normal i corrent afectada per la contaminació dels residus. Al film, es combinen imatges belles i senyals d'alarma; però no es deixa que s'imposi el derrotisme. Vídeo: Tràiler VO. Web: Trashedthefilm (ang). Més informació: Imdb. Durada: 1h38.

The Central Park Five, de Ken BURNS, Sarah BURNS i David McMAHON. Producció nord-americana. El 1989, cinc nois negres i hispans de Harlem van ser detinguts i condemnats per la violació d'una dona blanca al Central Park de Nova York. Es van passar entre sis i tretze anys a la presó, fins que un violador en sèrie va confessar ser l'únic autor d'aquell crim, conduint a l'exoneració dels càrrecs que pesaven contre ells. Amb el rerefons d'una ciutat en decadència, en un clima de violència tensió racials, la pel·lícula descriu la història d'aquell crim, de la precipitació policíaca, dels mitjans de comunicació delerosos de sensacionalisme, del públic ofès i de les cinc vides esguerrades per aquest error judicial. Dels documentalistes Ken Burns (The War), Sarah Burns, David McMahon. Durada: 1h59.

Diari de França (Journal de France), de Raymond DEPARDON i Claudine NOUGARET. Producció francesa. Documental. Amb la seva autocaravana i des de fa sis anys, el documentalista i fotògraf Raymond Depardon (La vida moderna, 10e Chambre, La captiva del desert... ) recorre el territori francès i el retrata amb càmera de gran format. Un llarg periple solitari per tota mena de carretres va dur a pensar en un diari de viatge... Vídeos: Tràiler VO. Web: Journaldefrance-lefilm (fr). Vendes internacionals: Wild Bunch. Distribuïdores: Wild Bunch. Més informació:  CommeAuCinema (fr). Durada: 1h40.

El jurament de Tubruq (Le serment de Tobrouk), de Bernard-Henry LÉVY. Producció francesa. Documental de Bernard-Henri Levy, gravat durant els vuit mesos del conflicte libi que acabà amb el règim de Moammar al-Gaddafi. El film mostra l'evolució d'aquella guerra especial: revolta espontània i popular que esdevé revolució, gràcies a la determinació d'alguns homes i dones, a Líbia, per descomptat, però també a París, Londres, Nova York i arreu. I demostra com les conviccions i les idees poden canviar el curs de la història i fer possible una ingerència humanitària i política que fins aquell moment semblava impensable. Fa encara més preocupant, encara més indignant, l'espectacle de crims que diàriamet que hi ha, des de gairebé les mateixes dates i encara fins avui mateix, a la Síria de Bachar El Assad. Durada: 1h40.

Les Invisibles, de Sébastien LIFSHITZ. Producció francesa. Documental del cineasta, militant de la causa gai, Sébastien Lifshitz (Les corps ouverts, Presque rien, La traversée, Wild Side, Plein Sud), que recull el testimoni dels homes i dones nascuts entre les dues grans guerres mundials i que comprteixen el fet de ser homosexuals i haver-ho viscut obertament. AP: Film Press Plus. Distribuïdores: Ad Vitam. Durada: 1h55.

A musica segundo Tom Jobim, de Nelson PEREIRA DOS SANTOS. Producció brasilera. Fa cinquanta anys, el músic i compositor brasiler Antonio Carlos Jobim (1927-1994) feia descobrir la bosa nova al món sencer, de cop, amb Garota de Ipanema. En aquest film i a tall de "rapsòdia cinematogràfica", les cançons d’Antonio Carlos Jobim les interpreten artistes de la talla de Dizzy Gillespie, Ella Fitzgerald, Sarah Vaughan, Judy Garland, Sammy Davis Jr., Oscar Peterson, Diana Krall, Henri Salvador, Jean Sablon, Chico Buarque, Lisa Ono, Pierre Barouh i per descomptat, ell mateix. Cap comentari, no s'hi fa: la música parla per ella mateixa. Imatges, postals, documents oficials, cartells, àlbums i partitures complementen els fragments de concerts antològicament triats. Se n'ha encarregat el cineasta Nelson Pereira Dos Santos. Vídeo: Tràiler. Durada: 1h24.

Villegas, de Gonzalo TOBAL. Producció franco-holandesa-argentina. Amb Esteban Lamothe, Esteban Bigliardi, Mauricio Minetti. Dos cosins que fa temps que no es veuen van junts en cotxe, per assistir a l'enterrament de l'avi, a Villegas, poble de la ruralia on van crèixer junts. El viatge esdevé un trajecte emocional, marcat pel retrobament, el pes del passat i la fi d'una època. "Opera prima" de l'argentí Gonzalo Tobal, guanyador del Primer Premi de la Cinéfondation 2007, amb Ahora todos parecen contentos, cosa que li dóna dret que el seu primer llarg sigui programat a la Selecció Oficial. I ve't aquí la presència d'aquesta ficció enmig de tants documentals! El projecte ha passat pel 21è Cine en Construcció (Tolosa de Llenguadoc) i pel BAFICI 2012 -BAL. Vendes internacionals. Urban. Distribució: Epicentre*. Més informació: Cinenacional | Imdb. Durada: 1h38.

Mekong Hotel, d'Apichatpong WEERASETHAKUL.Producció tailandeso-anglesa. Retrat de l'hotel epònim, situat prop del riu Mekong, al nord-est de Tailàndia. El riu marca la frontera entre Tailàndia i Laos. Per les habitacions i les terrasses, Apichatpong Weerasethakul i el seu equip treballen en una pel·lícula anomenada Ecstasy Garden, que va escriure fa anys l'autor de la Palma d'Or L'Oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors. Ecstasy Garden conjumina diversos terrenys, realitat i ficció, revelant així els vincles entre una mare-vampir i la seva filla, els joves amants i el riu. Mekong hotel, filmada quan el pís patia unes gravíssimes inundacions, navega també entre el estrats de l'enderrocament, la política, així com amb un somni que se'n va a la deriva. AP: Film Press Plus. Vendes internacionals: The Match Factory. Durada: 1h01.

***

Sessió Especial 65è Aniversari.

Un dia especial (Une journée particulière - Histoire(s) de festival Nº 4 | A Special day), de Gilles JACOB i Samuel FAURE. Document sobre l'estada a Canes de 34 cinestes de renom internacional per a presentar-hi Chacun son cinéma, el film col·lectiu amb què se celebrà el seixantè aniversari del Festival. El dia abans de l'estrea, unes càmeres els van seguir tothora, sense deixar-los de petja, per les bambalines del certamen, cosa que ha donat peu a unes imatges úniques... Estem parlant de gent com Gus van Sant, Les frères Coen, Aki Kaurismäki, Roman Polanski, Nanni Moretti, Ken Loach, Zhang Yimou, Bille August, Chen Kaige, Abbas Kiarostami, Walter Salles, Wong Kar-Wai, Elia Suleiman,Takeshi Kitano, Claude Lelouch, els germans Dardenne, Atom Egoyan, Tsai Ming Liang, Jane Campion... Vendes internacionals: Films Distribution. Durada: 1h01.

***

FOTO Element de la imatge gràfica de la 65a edició del Festival de Canes

Tots els films d' Un Certain Regard, llistats per ordre alfabètic del cognom del seu autor, amb enllaç a la fitxa del film i una brevíssima presentació.

Vint pel·lícules, d'un total de 27 autors. De la Xina i l'Índia, de Colòmbia i el Marroc, de Bòsnia i França, del Canadà i Cuba, de Mèxic i Estats Units, del Kazkhstan i el Senegal, d'Argentina i el Japó... Adaptacions de novel·les de Dostoievski, de Musset, Ndione... Ficcions inspirades en fets rels, exploracions de climes socials, problemes globals, conflictes íntims... Drames i comèdies més o menys sarcàstiques. Primeres pel·lícules, films de cineastes emergents i fins el nou lliurament d'un veterà generador de polèmiques. Autors que han estat anteriorment en competició en aquest o d'altres certamens de primera categoria i d'altres que aspiren a arribar-hi algun dia. Actors en papers importants i d'altres que no són professionals... És Un Certain Regard 2012.

Canes 2012: Un Certain Regard.

Miss Lovely (Miss Lovely), d'Ashim AHLUWALIA. Producció índia. Amb Nawazuddin Siddiqui, Niharika Singh, Anil George. La devastadora història de dos germans que produeixen sòrdids films de sexe i terror a meitat dels anys vuitanta pels baixos fons de Bombai. Inspirada remotament en la vida de Kanti Shah, son germà i la seva dona, l'actriu Sapna Tanveer. Llargmetratge d' Ashim Ahluwalia, els curts del qual s'han projectat en prestigiosos centres d'art modern d'arreu del món i un seu documental passà pel Fòrum de la Berlinale 2006. Durada: 1h50.

La Playa DC (La Playa DC), de Juan Andrés ARANGO. Producció franco-brasilera-colombiana. Amb Luis Carlos Guevara, Andrés Murillo, James Solís. La lluita d'un noi afro-colombià per a integrar-se al món urbà de Bogotà, és el tema d'aquesta opera prima del colombià —residet al Quebec— Juan Andrés Arango García, que completà la formació cinematogràfica a Vancouver i a l'ESCAC barcelonina (direcció de Fotografia). Els seus curts i documentals previs han estat guardonats i el projecte de La Playa DC, ha passat per diverses plataformes de suport, entre les quals Cine en Construcció de Sant Sebastià 2011. Durada: 1h30.

Els cavalls de Déu (Les chevaux de Dieu | God's Horses), de Nabil AYOUCH. Producció franco-belga-marroquina. Amb Abdelhakim Rachid, Abdelilah Rachid, Hamza Souidek. Nascut a França, Nabil Ayouch ha desplegat una important tasca de promoció del cinema al/del Marroc i a la riba mediterrània d'Àfrica, fins al punt d'allunyar-se un xic de la seva carrera com a autor, que té en Ali Zaoua, prince de la rue (1999) la seva obra més coneguda i que té de protagonistes, nens que la fan per la zona portuària de Casablanca. La mateixa ciutat, si bé la seva barriada de Sidi Moumen, és l'escenari en què transcorre Els cavalls de Déu. I novament la canalla en són els personatges principals, tot reconstruint la reconducció que l'integrisme islamista féu de noiets com ells, fins arribar a convertir-los en els "màrtirs" dels atemptats del 16 de maig de 2003. Durada: 1h55.

Djeca —Infants de Sarajevo— (Djeca | Children of Sarajevo | Enfants de Sarajevo) d' Aida BEGIC. Producció franco-germano-turco-bosniana. Amb Marija Pikic, Ismir Gagula. Dos orfes del setge que patí Sarajevo durant la guerra de Bòsnia. Ella va passar una etapa de delinqüència i ara ha trobat la pau en l'Islam, per la qual cosa voldria que son germà fes el mateix; però ni tan sols sap la doble vida que mena aquest adolescent. Els efectes d'aquella guerra sobre els individus són temàtica habitual en la filmografia d'Aida Begić, que el 2008 guanyà el Gran Premi de la Setmana de la Crítica amb Primera neu i el 2001 participà en la Selecció de la Cinéfondation, amb Primera experiència de mort. Durada: 1h30.

Renoir (Renoir), de Gilles BOURDOS. Producció francesa. Amb Michel Bouquet, Vincent Rottiers, Christa Theret. El cineasta de Niça Gilles Bourdos, no gaire prolífic i autor del thriller fantàstic Et après (Et après | Afterwards | Premonición), però habitualment centrat en personatges històrics i que, d'una o altra manera estiguin lligats al món de l'art, en aquesta ocasió recrea, en l'ambient paradisíac de la Provença marítima, el moment que una noia pèl-roja, vitalista i d'una bellesa radiant, té reviscolat l'ancià pintor Auguste Renoir i enlluernat el seu fill i futur cineasta, Jean Renoir. Durada: 1h51. Cloenda d'Un Certain Regard.

Tres mons (Trois mondes | Three Worlds), de Catherine CORSINI. Producció francesa. Amb Clotilde Hesme, Raphaël Personnaz, Arta Dobroshi. Un noi d'origen humil, a punt de fer un bon casament, atropella un home i fuig; ho veu una dona que atén la víctima i vol ajudar-ne la dona, una immigrant sense papers. Però quan topa a l'hospital amb el noi que va veure fugir, no pot denunciar-lo... Tres mons, el de la núvia, el del noi i la testimoni i el de la immigrant sense papers, en mans de Catherine Corsini, guionista i realitzadora televisiva no gaire reeïxida al cinema, amb un cert interès pels conflictes sentiments i les relacions triangulars (Partir, La repetition). Durada: 1h41.

Antiviral (Antiviral), de Brandon CRONENBERG. Producció canadenca. Amb Caleb Landry Jones, Sarah Gadon, Malcolm McDowell. Thriller de ciència-ficció, amb vocació de sàtira del món de la fama. L'argument, amb aspectes molt propis del cinema de David Cronenberg (pare de l'autor), va d'un virus que es cultiva a la pell de famosos, per a vendre'l i injectar-lo a fans enderiats. El protagonista treballa en una clínica i, a més de dedicar-s'hi, hi trafica usant el seu propi cos; però quan du al damunt el virus que ha mort una super famosa, ha d'espavilar-se si no hi vol deixar la pell. Opera prima de Brandon Cronenberg, que en els seus curtmetratges (anteriors) ja ha evidenciat una certa dèria per les injeccions, clíniques, miralls, models, càmeres que sotgen... els testos s'assemblen a les olles! Durada: 1h50.

7 dies a l'Havana (7 días en la Habana | 7 jours à La Havane | 7 giorni all'Havana), de Benicio DEL TORO, Pablo TRAPERO, Elia SULEIMAN, Julio MEDEM, Gaspar NOÉ, Juan Carlos TABIO, Laurent CANTET. Producció franco-espanyola. Amb Josh Hutcherson, Vladimir Cruz, Emir Kusturica, Daniel Brühl, Mirta Ibarra, Jorge Perugorria. Film col·lectiu. Retrat de l'Havana d'avui, ciutat mítica a les portes d'una transformació que l'haurà de canviar per sempre més. 7 episodis autònoms, cadascun dedicat a una dia de la setmana a la capital —els barris, l gent, mirada externa o vivència...—, amb una trama compartida. Durada: 2h09.

Le grand soir (Le grand soir), de Benoît DELÉPINE i Gustave KERVERN. Producció franco-germano-belga. Amb Albert Dupontel, Benoît Poelvoorde, Brigitte Fontaine. El punk més vell d'Europa i un dependent en atur, germans ja granadets i més aviat galdosos, es posen a buscar el presumpte pare biològic d'un d'ells, sense saber que es tracta d'un pretext dels seus pares perquè se'ls en vagin de casa. Nova comèdia del tàndem gran-guinyolaire Benoît Delépine i Gustave Kervern, contestataris, insolents, a voltes d'un absurd surrealista,  d'un humor de traç gruixut i sovint passat de voltes (Mammuth, Louise-Michel, Avida, Aaltra). Durada: 1h32.

Laurence Anyways (Laurence Anyways), de Xavier DOLAN. Producció franco-quebequesa. Amb Melvil Poupaud, Monia Chokri, Nathalie Baye. Un professor francès, que acaba de fer els trenta anys i està molt enamorat de la seva xicota, li fa saber que ell vol canviar de sexe i li demana suport. Durant tota una dècada, a cavall d'aquesta transformació sexual, la parella malda per viure en un trajecte èpic que, sense que ho sàpiguen, els pot costar l'amor, a Fred i Laurence. Tercer esgraó en la vertiginosa filmografia de l'"enfant terrible" del Quebec, Xavier Dolan: revelació amb He mort la mare (2009) i relativa confirmació amb Els amors imaginaris (2010). Durada: 2h45.

Después de Lucía (Después de Lucía), de Michel FRANCO. Producció franco-mexicana. Amb Tessa Ia Gonzales, Hernán Mendoza, Gonzalo Vega Sisto. Lucía ha mort d'accident i el dol, els costa de superar al marit i la filla. Sobretot a ell. Van a Mèxic per a canviar d'aires. Per a la noia, nou col·legi: és la nova, la brillant. Desperta enveges i odis. Pateix tota mena d'abusos; però no vol dir-ne res al pare, massa preocupat. La distància entre ells dos, cada cop més gran. Relacions familiars enterbolides, del director de Daniel i Ana (germà adolescent i germana a punt de casar-se), Michel Franco. Durada: 1h43.

Fins a perdre el cap (À perdre la raison | Loving Without Reason), de Joachim LAFOSSE. Producció franco-belga-luxemburguesa. Amb Niels Arestrup, Tahar Rahim, Émilie Dequenne. Basada en uns fets reals que van trasbalsar l'opinió pública a Bèlgica: en un clima afectiu insoportable, una mare va matar els seus cinc fills abans d'intentar suïcidar-se. El director belga Joachim Lafosse segueix interessat en les fronteres de l'afectivitat: a Élève libre, era un adolescent a qui un adult les hi desmuntava; a Nua propietat, s'esmicolava el lligam intens entre dos germans, per una decisió de la mare, i ara novament una persona més gran empudega d'amor els més joves.  Durada: 1h54.

Gimme the Loot (Gimme the Loot), d' Adam LEON. Producció nord-americana. Amb Ty Hickson, Tashiana Washington, Zoe Lescaz. Gran Premi a la Millor Ficció del SXSW 2012. Un noi i una noia del Bronx estan disposats a ser els millors grafiters de la ciutat. "Opera prima" —avalada pel Lincoln Center— del nova-iorquès Adam Leon, autor del curt Killer, sobre els ritus iniciàtics urbans. Durada: 1h20.

Mystery (Mystery), de LOU Ye. Producció xino-francesa. Amb Hao Lei, Qin Hao, Qi Xi. Un home amb doble vida; la dona que el descobreix; l'altra dona que mor atropellada i la policia sospita que no ha estat pas un accident... Acabada la prohibició governamental, Lou Ye (Love and Bruises, Nits d'embriaguesa primaveral, Summer Palace, Purple Butterfly) ha tornat a rodar legalment a la Xina. Durada: 1h38: Film inaugural d'Un Certain Regard.

Estudiant (Student), de Darezhan OMIRBAYEV. Producció kazakh. Amb Maiya Serkibayeva, Yedyge Bolysbayev, Bakhytzhan Turdaliyeva. Inspirada amb Crim i càstig, de Dostoievski, el crim d'un estudiant sense un ral i solitari que roba en una botiga i acaba lliurant-se a la policia. Context de pobresa, en una societat que ha substituït l'igualitarisme per la divisió competitiva. Nou film de Darezhan Omirbayev, format al Moscú dels anys vuitanta, cronista  del desemparament del seu país, el Kazakhstan, d'ençà la desaparició del'URSS. Tercer cop que participa a Un Certain Regard (La carretera —2001—, Assassí a sou (Killer) —Premi Un Certain Regard 1998—. Durada: 1h30.

La piragua (La pirogue), de Moussa TOURÉ. Producció senegaleso-germano-francesa. Amb Souleymane Seye Ndiaye, Laïty Fall, Malamine Dramé "Yalenguen". En Baye Laye du una piragua de pesca, a la rodalia de Dakar, i ha de passar emigrants fins a les illes Canàries, en una travessada que pot ser mortal. Odissea de l'emigració, basada en la novel·la Mbëkë Mi à l'assaut des vagues de l'Atlantique, d'Abasse Ndione, amb què el senegalès Moussa Touré ha tornat a posar-se rere la càmera, set anys després d'haver dirigit el documental 5x5. Durada: 1h27.

Elefant blanc (Elefante blanco | White Elephant), de Pablo TRAPERO. Producció argentino-franco-espanyola. Amb Ricardo Darin, Jérémie Renier, Martina Gusman. Dos capellans compromesos socialment i una assistent social breguen per resoldre problemes socials en una barriada de barraques a la rodalia de Buenos Aires. Envoltat del seu equip guionístic habitual (els emergents cineastes argentins Alejandro Fadel, Martín Mauregui, Santiago Mitre), Pablo Trapero (Carancho, Leonera, El bonaerense) segueix amb les seves ficcions de base realista, parlant de la cara galdosa de la societat argentina contemporània. Durada: 1h50.

Confessió d'un fill del segle (Confession d'un enfant du siècle | Confession of a Child of The Century), de Sylvie VERHEYDE. Producció franco-anglo-alemanya. Amb Pete Doherty, Charlotte Gainsbourg, August Diehl. Adaptació de la novel·la Confessions d'un enfant du siècle, que el poeta Alfred de Musset va dedicar a George Sand i en la qual reflecteix la tempestuosa relació que tingué amb l'escriptora, mitjançant els dubtes d'amor que —acabades les guerres napolòniques— rebroten en el protagonista, un noi escarmentat, respecte la vídua de què s'ha enamorat. De Sylvie Verheyde, recuperada per al cinema d'ençà Stella, després d'una dilatada etapa televisiva, en què tanmateix signà telefilms, com Un amour de femme. Durada: 2h00.

25.11.70, el dia que Mishima va triar el seu destí (11·25 jiketsu no hi: Mishima Yukio to wakamono-tachi | 11·25 The Day He Chose His Own Fate | 25 novembre 1970, le jour ou mishima a choisi son destin), de Kôji WAKAMATSU. Producció japonesa. Amb Arata Iura, Shinnosuke Mitsushima, Shinobu Terajima. El veterà infant terrible de cinema fet al Japó, Kôji Wakamatsu, recrea el final de Yukio Mishima, amb l'assalt al quarter general de l'exèrcit i el seu harakiri, vist des del vessant humà, donant joc als seus homes i contextualitzant-ho en els canvis experimentats al japó al decurs del segle XX. Durada: 2h00.

Les bèsties del sud salvatge (The Beasts of The Southern Wild | Les bêtes du sud sauvage), de Benh ZEITLIN. Producció nord-americana. Amb Quvenzhané Wallis, Dwight Henry. Gran Premi del Jurat de Sundance 2012 (US Dramatic Competition, "opera prima" de Benh Zeitlin, cineasta de Nova Orleans (EUA) que debuta amb una ficció de tons apocalíptics (pujada del nivell del mar, reaparició d'animals prehistòriques...) i té de protagonista una intrèpida nena de sis anys i son pare. Units per un fort vincle, la nena se'n va a buscar la mare desapareguda, quan el pare emmalalteix i la natura s'engresca. Durada: 1h32.

***

FOTO Element de la imatge gràfica del Festival de Canes 2012

Les bèsties del sud salvatge (The Beasts of The Southern Wild | Les bêtes du sud sauvage)

Gran Premi del Jurat al Festival de Sundance, Les bèsties del sud salvatge té de protagonista una nena de sis anys, per bé que: No n'és tant la protagonista com l'ànima. La pel·lícula existeix totalment en el seu propi món: mitològic, antropològic, folclòric i apocalíptic, ens diuen des de Sundance. Rodada amb actors no professionals i ambientada al sud del Estats Units, aquesta opera prima —fruit d'un projecte avalat pel mateix Sundance Institut— segueix el vincle fort entre un pare i la seva filla intrèpida, en un món on només poden sobreviure el forts. El pare, que la prepara pel dia de demà quan ell no hi sigui, agafa una malaltia misteriosa i, sobtadament, la Natura es capgira: la terra s'escalfa, els casquets polars es fonen i alliberen tot de criatures prehistòriques... Hushpuppy planta cara a la fi del món, afirmant la dignitat d'explicar la seva pròpia història: que una vegada van ser allà... —destaquen des de Sundance—

Curtmetratgista (Egg, Origins of Electricity, I Get Wet, Glory at Sea), compositor, membre fundador de la companyia independent Court 13, Benh Zeitlin (que viu a Nova Orleans —alguna cosa ha de tenir a veure amb el fet que aquest seu primer film passi en un context apocalíptic que inclou gran pujada de l'aigua del mar— debuta havent participat en diversos programes artístics de Sundance i comptant amb el suport de San Francisco Film Society, Rooftop Films, NHK, i Cinereach.

Les bèsties del sud salvatge (The Beasts of The Southern Wild | Les bêtes du sud sauvage)

Director: Benh Zeitlin. Guió: Benh Zeitlin, Lucy Alibar. Música: Benh Zeitlin. Producció: Journeyman Pictures (Nova York, EUA). Durada: 1h32.

Repartiment: Quvenzhané Wallis (Hushpuppy), Dwight Henry (Wink), Lowell Landes (Walrus), Levy Easterly (Jean-Battiste).

Sinopsi: La Hushpuppy, de sis anys, viu en uns aiguamolls amb son pare. De sobte, la natura s'engresca, la temperatura s'enfila, els glaciars es fonen i alliberen una autèntica legió d'urs. Amb l'aigua que no para de pujar, els urs que apareixen i la salut de son pare que va malament, la Hushpuppy se'n va a trobar la mare, desapareguda.

***

Vídeos: Tràiler VO | Retalls, entrevista, roda de premsa, al Festival de Canes 2012.

Webs oficials: Beastsofthesuthernwild [f] [t] (ang).

AP: Wolf Cons. Vendes internacionals: E One. Distribuïdores confirmades abans o durant Canes 2012: Golem | ARP.

Més informació: Imdb (ang) | Sensacine (esp) | AlloCiné (fr) | CommeAuCinéma (fr) | MyMovies (it).

***

FESTIVAL DE CANES 2012  Un Certain Regard: Les bèsties del sud salvatge (fr / ang /esp). 

Premis al Festival de Canes: Pendent.

---

Apunts de context en aquest blog: Canes 2012: programa diari | Tot Canes 2012 | Canes 2012: Un Certain Regard | Canes 2012 · Un Certain Regard: la selecció.

Apunts d'actualització, en aquest blog, posteriors a Canes 2012: pendent.

---

Informacions fins a l'estrena a Catalunya.

Informacions, incloses novetats de distribució: pendent.

Altres festivals: Sundance 2012 US Dramatic Competition. Premis: Sundance 2012: 1 premi (Millor Pel·lícula US Dramatic Competition) i 1 menció (Excel·lència en la Fotografia).

***

FOTO Les bèsties del sud salvatge, de Benh Zeitlin

25.11.70, el dia que Mishima va triar el seu destí (11·25 jiketsu no hi: Mishima Yukio to wakamono-tachi | 11·25 The Day He Chose His Own Fate | 25 novembre 1970, le jour ou mishima a choisi son destin)

El tractat de seguretat americano-japonès signat el 1951 (AMPO) va generar no poques protestes al decurs dels anys seixanta. Al Japó, els moviments estudiatils reclamaven un canvi profund en l'ordre social, amb el suport cada vegada més gran del món pagès i obrer. A l'altre costat de l'espectre polític, els estudiants conservadors es mobilitzaven per a contrarestar les forces d'esquerra. Va ser entre aquest jovent que Mishima reclutà els membres de la seva milícia personal, la Tatenokai (Societat de l'Escut). Ara bé, contra qui volien lluitar els nois de la Tatenokai? I quin fou el veritable sentit del gest increïble de Mishima? En aquesta pel·lícula, m'interesso pels enemics [de dretes] dels protagonistes [d'esquerres] del meu film United Red Army (2007) —que recrea una famosa i tràgica acció armada d'estudiants d'extrema esquerra japonesos—. Com els militants de l'extrema esquerra, també Mishima volia transformar el Japó per a salvar-lo. Però, vist en perspectiva, tothom pot constatar que no la nostra societat no ha canviat. Per què lluitaven? Qui era el seu enemic de debò? Per què Mishima va decidir acabar d'aquella manera? Com han de morir els éssers humans? I per què? Cada pregunta en porta una altra. Per això havia de fer aquesta pel·lícula (Koji Wakamatsu, material de difusió del film).

El veterà Kôji Wakamatsu (Wakuya-machi, Tôda-gun, Miyagi, Japó, 01.04.1936), que va col·laborar estretament amb Nagisa Oshima, està considerat un autèntic "infant terrible" del cinema que es fa al Japó. Sigui perquè de jovenet passà una temporada a la presó, esguerrant la seva previsió de convertir-se en tot un yakuza; sigui perquè treballant en tasques administratives en la secció d'autoritzacions de rodatge a Shinjuku va tenir oportunitat de comprovar com les gastava el poder; sigui perquè es va bregar com a cineasta en productes "pink" (films eròtics, rodats en ben pocs dies, amb quatre rals, actors no professionals, de vocació "underground", que provocaven grans escàndols); sigui perquè s'hi trobà bé amb l'esperit contestatari d'algunes d'aquelles produccions, el cas és que, a mitjan anys seixanta, ja va provocar una indignació general i un incident diplomàtic entre Alemanya i el Japó, amb Els secrets darrere el mur, encetant una via clarament política (denunciadora de les hipocresies) en la seva filmografia, claraments adscrita al tremp de la "Nouvelle vague" francesa.

Ara, després d'haver presentat Caterpillar a la Berlinale 2010, arriba a Un certain Regard amb 25.11.70, el dia que Mishima va triar el seu destí, en què ha gosat tornar a tocar una figura destinada a ser eternament polèmica, com la de Mishima; però això sí, sembla que ha defugit centrar-se en els fets i ha focalitzat la pel·lícula en la vessant humana del personatge, donant veu als seus companys d'armes i ressituant aquells esdeveniments en el context més ampli dels canvis succesius experimentats per la societat japonesa.

25.11.70, el dia que Mishima va triar el seu destí (11·25 jiketsu no hi: Mishima Yukio to wakamono-tachi | 11·25 The Day He Chose His Own Fate | 25 novembre 1970, le jour ou mishima a choisi son destin)

Director: Kôji Wakamatsu. Guió: Masayuki Kakegawa, Koji Wakamatsu. Producció: Wakamatsu Production (Japó), Skhole Co. Ltd. (Japó). Durada: 2h00.

Repartiment: Arata Iura (Yukio Mishima), Shinnosuke Mitsushima (Masakatsu Morita), Shinobu Terajima (Yoko Mishima, la dona), Soran Tamoto (Otoya Yamaguchi)

Sinopsi: Si creiem que és tan importat viure amb dignitat, com no li hem de donar el mateix valor a la mort? Cap mort no és debades (Yukio Mishima). El 25 de novembre de 1970, un home se suicidà davant del quarter general de l'exèrcit a Tòquio. Darrere seu deixava una llarga llista d'obres mestres literàries i una controvèrsia que mai no s'ha esvaït del tot. Es deia Yukio Mishima, un dels novel·listes més famosos i respectats del Japó. Amb qutre membres de la seva guàrdia personal, la Tatenokai, Mishima havia segrestat el comandant del quarter general. Adreçant-se als soldats formats al pati, els demanà que l'ajudessin a fer caure el règim i restaurar el poder de l'Emperador. Quan els soldats van començar a enriure-se'n, va aturar el discurs i entrà al despatx del comandant per a cometre l'harakiri, el suïcidi ritual dels samurais, obrint-se el ventre abans de ser decapitat per un dels seus homes. Què volia dir Mishima amb aquests seus últims actes? Què va veure abans de morir?

***

Vídeos: Tràiler VO | Retalls, entrevista, roda de premsa, al Festival de Canes 2012.

Webs oficials: 11-25 (jap).

AP: x. Vendes internacionals: Pendent. Distribuïdores confirmades abans o durant Canes 2012: pendent.

Més informació: Imdb (ang) | Sensacine (esp) | AlloCiné (fr) | CommeAuCinema (fr) | MyMovies (it).

***

FESTIVAL DE CANES 2012  Un Certain Regard: 25.11.70, el dia que Mishima va triar el seu destí (fr / ang /esp). 

Premis al Festival de Canes: Pendent.

---

Apunts de context en aquest blog: Canes 2012: programa diari | Tot Canes 2012 | Canes 2012: Un Certain Regard | Canes 2012 · Un Certain Regard: la selecció.

Apunts d'actualització, en aquest blog, posteriors a Canes 2012: pendent.

---

Informacions posteriors a Canes 2012 i fins a l'estrena a Catalunya.

Informacions, incloses novetats de distribució: pendent.

Altres festivals: pendent. Premis: pendent.

***

FOTO 25.11.70, el dia que Mishima va triar el seu destí, de Koji Wakamatsu