DirectorRob Epstein i Jeffrey Friedman. Guió Rob Epstein, Jeffrey Friedman. Producció Werc Werk Works (EUA), RabbitBandini Productions (EUA), Telling Pictures (EUA), Radiant Cool (EUA). Durada 1h30.
Repartiment James Franco (Allen Ginsberg), Jon Hamm (Jake Ehrlich), David Strathairn (Ralph McIntosh), Bob Balaban (jutge Clayton Horn), Andrew Rogers (Lawrence Ferlinghetti), (Mary-Louise Parker (Gail Potter), Jeff Daniels (David Kirk), Todd Rotondi (Jack Kerouac), Jon Prescott (Neal Cassady), Aaron Tveit (Peter Orlovski), Treat Williams (Mark Schorer), Alesandro Nivola (Luther Nichols), Allen Ginsberg
Sinopsi El títol de la pel·lícula és el de l'obra més coneguda del poeta Allen Ginsberg, que el 1957 va dur el seu editor, el també poeta Lawrence Ferlinghetti, davant d'un tribunal de San Francisco, acusat d'obscenitat. Robert Epstein i Jeffrey Friedman reconstrueixen aquell moment històric des de tres punts de vista. D'una banda, documenten el desenvolupament del judici; per altre cantó, reconstrueixen les reaccions de l'entorn del jove Allen Ginsberg, i alhora, presenten el poema, "Howl" , objecte de l'escàndol judicial, tot visualitzant-lo com una "fantasia beat", amb dibuixos d'Eric Drooker i música de carter Burwell. Duels verbals intensos es van viure al decurs de les sessions judicials presidides pel jutge Clayton Horn, entre el fiscal Ralph McIntosh i l'advocat defensor Jake Ehrlich, que aleshores era un jurista eminent del moviment dels drets civils. Cada part va citar testimonis i experts i, a l'hora de la sentència, el jutge conservador va emetre una sentència tan sorprenent com apassionant. Festival de Berlín 2010 [Competició: "Howl" (al / ang / fr)] Festival de Sundance [US Dramatic Competition]
El poder a l'ombra (The Ghost Writer / The Ghost-writer / L'uomo nell'ombra)
DirectorRoman Polanski. Guió Roman Polanski, a partir de l'adaptació de Robert Harris de la seva pròpia novel·la"El poder a l'ombra" (Edicions 62). Producció RP Films (França), France 2 Cinéma (França), Elfte Babelsberg Film (Alemanya), Runteam III (Regne Unit), Studio Babelsberg (Alemanya). Durada 2h08.
Repartiment Ewan McGregor (The Ghost), Kim Cattrall (Amelia Bly), Pierce Brosnan (Adam Lang), Olivia Williams (Ruth Lang), James Belushi (John Maddox), Tom Wilkinson (Paul Emmett), Eli Wallach, Timothy Hutton (Sidney Kroll),
Sinopsi El títol original del film, "The Ghost Writer" fa referència al protagonista, un escriptor-negre d'èxit a qui contracten perquè acabi les memòries de l'ex Primer Ministre Britànic, Adam Lang. Tot just començar aquesta col·laboració, l'escriptor comença a ensumar-se com n'és de perillosa: una ombra plana sobre la mort accidental de qui havia començat aquesta feina, l'antiga mà dreta de Lang... Festival de Berlín 2010 [Competició: "El poder a l'ombra" (al / ang / fr)]
Tuan Yuan (Tuan Yuan / Apart Together) DirectorWang Quan'an . Guió Wang Quan'an, Na Jin. Producció Lightshades Filmproductions Ltd. (la Xina). Durada 1h33. Repartiment Lisa Lu (Qiao Yu’e), Ling Feng (Liu Yansheng), Xu Caigen (Lu Shenmin), Monica Mo, Ma Xiaoqing Sinopsi Liu Yansheng, antic soldat que havia lluitat contra l'exèrcit comunista, retorna a Xangai, la ciutat d'on va fugir el 1949, davant l'avanç implacable de l'exèrcit de Mao. Refugiat a Taiwan durant dècades, aprofita un primer viatge autoritzat de retorn al continent per a retrobar-se amb Qiao Yu’e, el primer i únic amor de la seva vida, a qui hagué d'abandonar, tot i que n'esperava un fill. S'adona que Qiao Yu'e, que ara està casada i té canalla amb un suboficial comunista, se'l segueix estimant com abans i li proposa d'anar-se'n amb ell a Taiwan, compensant econòmicament el marit i els fills. A ca la Qiao Yu'e, aquesta proposta provoca un terrabastall i ella no sap què ha de fer... fins el dia que el marit pateix una embòlia que el deixa viu de miracle... Festival de Berlín 2010 [Competició · Inauguració: "Tuan Yuan" (al / ang / fr)] Webs oficials [x]
Dijous comença la seixantena edició del Festival de Berlín i ja tot ja és gairebé a punt. Des de fa uns dies, es pot consultar la programació completa del certamen, al web oficial, en què cal destacar la dels apartats:
Durant el festival, tinc previst de dedicar cada dia un apunt al programa de la jornada i, a mesura que vagi podent, aniré fent els "post" amb les fitxes de les pel·lícules (per ordre cronològic) en competició o particularment destacables, en els quals -com és habitual- hi penso posar l'enllaç amb les cròniques que publiquin els enviats especials dels nostres mitjans.
FOTOUna dona, una pistola i una botiga de fideus, en què Zhang Yimou s'ha inspirat en Sang fàcil dels Coen
Invictus (Invictus) DirectorClint Eastwood. Guió Anthony Peckham, basat en el llibre El factor humà, de John Carlin (Ed. La Campana). Fotografia Tom Stern. Música Kyle Eastwood, Michael Stevens. Muntatge Joel Cox, Gary D. Roach. Producció Warner Bros. Pictures (EUA), Spyglass Entertainment (EUA), Revelations Entertainment (EUA), Mace Neufeld Productions (EUA), Malpaso Productions (EUA). Durada 2h13. Repartiment Morgan Freeman (Nelson Mandela), Matt Damon (François Pienaar), Marguerite Wheatley (Nerine), Matt Stern (Hendrick Booyens), Julian Lewis Jones (Etienne Feyder), Patrick Lyster (Sr. Pienaar), Penny Downie (Sra. Pienaar), Tony Kgoroce (Jason Tshabalala), Patrick Mofokeng (Linga Moonsamy), Adjoa Andoh (Brenda), Leleti Khumalo (Mary).
Sinopsi Nelson Mandela és elegit president d'una Sud-Àfrica pregonament divida racialment, econòmicament i socialment, de resultes d'anys d'injustícia, especialment com a conseqüència de l'Apartheid. Troba en la selecció nacional de rugby (emblema per als blancs racistes), l'instrument per a unir tot el país, davant el Campionat Mundial que el 1995 s'ha de celebrar justament a Sud-Àfrica. L'equip no té gaire probabilitats de fer-hi cap bon paper; però el flamant president troba la complicitat de François Pienaar, el capità de la selecció, que s'encomana de la sana, lliure, indestructible determinació del nou líder del seu país (alhora que n'hi va descobrint la impressionant trajectòria com a víctima de l'Apartheid, primer, i com a artífex del perdó i d'una posta decidida per la reconciliació, després).
Articles en aquest blog [A cop calent] [Comentari] [Altres veus] [Llibre]
DirectorRob Marshall. Guió Michael Tolkin i Anthony Minghella, basat en l'homònim musical de Broadway, d'Arthur Kopit i Maury Yeston, inspirat en la pel·lícula 8 1/2, de Federico Fellini. Fotografia Dion Beebe. Música original Andrea Guerra. Muntatge Claire Simpson, Wyatt Smith. Producció The Weinstein Company (EUA), Relativity Media (EUA), Marc Platt Productions (EUA), Lucamar Productions (EUA), Cattleya (Itàlia). Durada 1h58.
Repartiment Daniel Day-Lewis (Guido Contini), Marion Cotillard (Luisa Contini), Penélope Cruz (Carla), Judi Dench (Lilli), Nicole Kidman (Claudia Jenssen), Kate Hudson (Stephanie), Sophia Loren (la mamma), Fergie (Saraghina), Ricky Tognazzi (Dante).
Sinopsi Guido Contini és un autor cinematogràfic en crisi. Les seves primeres obres van convocar un reconeixement unànim; cosa ben diferent del que ha passat amb els seus darrers treballs. Tanmateix la crítica li té una gran consideració, el públic el venera, la premsa li para una gran atenció. I Guido té una flaca: les dones! Malda per no perdre la dona (sublim, Louise) i alhora estar per l'amant (vigorosa, Carla), l'assetja una periodista (seductora, Stephanie), el captiva l'estrella de les seves pel·lícules (glamurosa, Claudia)... Passa una mala època, eixut d'inspiració creativa i, al damunt, el seu cap balla entre totes aquestes dones, mentre l'apreten Dante (el productor) i l'entorn tècnic i artístic de la que ha de ser la seva nova pel·lícula. Perdut, intenta refugiar-se en un balneari a Anzio, on fins i tot busca consell en un cardenal que és allà fent salut... Sort en té de la seva fidel col·laboradora i confident (la cap de vestuari, Lilli) i del fantasme de la seva pròpia mare... Articles en aquest blog [Comentari] [Altres veus] [Tràiler]
No. Un guió no és una pel·lícula. I no ho dic pas perquè el protagonista de Nine, cineasta en crisi, no hagi escrit ni una ratlla del guió a partir del qual es podria rodar la pel·lícula que, delerosos, esperen fer el productor, els banquers, els ajudants, les actrius... Dic i remarco l'obvietat que "un guió no és una pel·lícula", pel que fa amb8 1/2, de Fellini, el coreògraf reconvertit en director de cinema Rob Marshall.
Aquest pastisset dolç fins a l'enfitament, de rostres bells, vestuari a joc amb el decorat, jardins esponerosos, fotografia esteticista a la manera de postal d'època... ens l'empassem més a gust si recodem un altre film d'època de Stephen Frears, Les amistats perilloses, en què el mateix guionista (Christopher Hampton) també adaptava una novel·la (en aquella ocasió, de Choderlos de Laclos i ara, dues de Colette) i en la qual el seductor John Malkovich s'enamorava de Michelle Pfeiffer, desestibilitzant les recargolades maniobres sentimentals de la més granadeta Glenn Close, delerosa de posar pals a les rodes a un seu jove amant, que l'ha deixada per una noia més de la seva edat. Ara, Chéri no se situa a la França barroca, sinó a la de la Belle Époque de començament del segle XX, les (i els) protagonistes de la història no són aristòcrates, sinó prostitutes que viuen com a senyorasses (gràcies a les grans fortunes dels seus clients habituals), això sí, viuen igualment al marge de la societat (en aquest cas, no pas per qüestió de classe, sinó de "moral" pública) o bé en són els seus fills. Però el cor de la pel·lícula és idèntic: l'amor que brolla i desfà tràgicament els plans preversos de qui juga a moure els fils sentimentals dels altres.
Kathy Bates és qui pren el relleu a Glenn Close en l'art de l'alcavoteria; Pfeiffer no és ara una dama virtuosa que cau encisada per un seductor, sinó una altra veterana del sexe que veu com el cor se li obre cap a qui ve a ser com el seu propi fillol, un xicot tan expert en el sexe com mancat de l'amor de debò que troba en la seva estimada Nou-nou (Pfeiffer). El problema no rau però en aquestes diferències, posats a comparar els dos films; sinó que allà on Les amistats perilloses eren àcides, aquí Chéri és de pH neutre. Frears, a Chéri no s'interessa tant pels jocs de poder amb l'amor: se centra sobretot en l'amor com a vincle pregon, que es ferma inesperadament, imprevisiblement, i que, tant se val si se'l viu amb plena consciència de provisionalitat o circumstàncies, si se'l mira de substituir amb altres cossos o amb d'altres vivències en indrets idíl·lics, es revela un lligam indestructible.
Stephen Frears, però, queda enlluernat per la recreació ambiental i les belleses de Rupert Friend i Michelle Pfeiffer. Per fi la Michelle Pfeiffer que alguns tan enyoràvem, mal sigui amb aquells vestits a joc cromàtic amb els decorats (que, per altra banda, encara la fan més bonica). Llàstima que el tractament dramàtic de la història no hagi tingut més gruix i, com deia, fins i tot ens hàgim enfitat massa amb tant de pastisset dolç (i mira que Frears ja ha intentat compensar-ho amb remarcables imatges eròtiques!).
FOTO Michelle Pfeiffer, a Chéri, de Stephen Frears
Emotiva aproximació excessivament hagiogràfica a la figura del president Nelson Mandela, Invictus excel·leix com a reivindicació del polític ètic, del dirigent públic fonamentat en valors pregonament humans, en contraposició al model imperant de simples gestors de la cosa pública.
En canvi, s'hi desaprofita el potencial del personatge de François Pienaar (Matt Damon), el capità de la selecció sud-africana de rugby que, de plançó dels racistes blancs, acaba sent l'estrella esportiva de tot el país, unit per primer cop sota l'eslogan promogut des de Presidència: "una nació, una selecció" -més o menys-. Una evolució, la d'aquest noi i la dels que l'envolten, que oferia la possibilitat de parlar de les dificultats, paradoxes, perplexitats i giragonces del procés, com a contrapunt a la lúcida gosadia integradora de Mandela. La pel·lícula ja hi apunta, en aquesta direcció; però s'entreté molt en detalls fins i tot secundaris que emfasitzen la bondat d'aquell home providencial, i no esmerça ni prou estona ni gaire atenció a Pienaar i els seus.
FOTO Entrada del dilluns 1 de febrer de 2010, als Lauren Costa Brava, de Blanes
SGAE, cinema, videoclub i sexe (Lluís Llort, Avui): Hi ha qui fins i tot es descarrega films tot just estrenats i dels que donen sentit a una cita de José Sacristán: "La diferència entre veure una pel·lícula al cinema o a la tele és com entre follar o fer-se una palla". La veritat, prefereixo el format de més qualitat. I en el cinema, també.
Les lliçons d''INVICTUS' (Pere Meroño, blog Pere Meroño): Curt i ras: fem com el dirigent comunista sud-africà Nelson Mandela i durem aquest poble, tot ell, sense exclusions apriorístiques, unit, cap a la llibertat.
Joan Pineda. El metge pianista -sense enllaç- (Imma Merino, Presència núm. 1980, del 5 a l'11 de febrer de 2010): perfil, article i entrevista a Joan Pineda, que jubilat com a metge, continua acompanyant al piano la projecció de films muts. Una mostra d'aquest treball és al CD "Joan Pineda a la Filmoteca".
No és país per al cinema? (David Castillo, Avui): (..) l'adaptació de textos tan psicològicament complexos com els de McCarthy exigirien la presència d'un altre poeta -com David Lynch- per fer-ne una versió solvent (..)
Música i emocions (Esteve Riambau, Avui): 'Nine' i 'Invictus' són a la cursa dels Oscars. Penélope Cruz aspira a l'estatueta per un musical i Morgan Freeman recrea Nelson Mandela.
Més cine (Arturo San Agustín, El Periódico): (..) li vaig respondre que alguns col·legues sí que enterren els nostres mites com es mereixen. El que passa, així ho vaig manifestar a la comtessa, és que els col·legues de la ràdio, que compten amb la música i les cançons, si en saben i volen poden organitzar més bé determinats funerals. I això és el que fa el col·lega Àlex Gorina a Catalunya Ràdio, en el seu programa "La finestra indiscreta" (..) | Cine (Arturo San Agustín, El Periódico): (..) Jaime Arias, de 1956 a 1965, va col·laborar en les produccions de United Artists i Paramount, és a dir, amb bona part del cine, perquè gairebé tot el que ha vingut després, inclòs aquell famós "art i assaig", només han estat pel·lícules, pretensions, polítiques, subvencions i gales o horrors exhibint-se sobre moqueta vermella. Quina gala la de dilluns, Jaime. Quin horror. Quina vergonya (..)
Surten els números? (Maria Josep Jordan, Avui): (..) si és certa la xifra, es podria dir que l'actor -que va ser verge fins als 20- en 35 anys d'activitat es va emparellar cada dia de l'any amb una dona diferent.
Barcelona, capital del documental (Francesc Escribano, El Periódico): La celebració d’una nova edició del DocsBarcelona vol situar la ciutat al nivell d’altres capitals de referència, com ara Amsterdam o Toronto, amb la presència d’algunes pel·lícules de caràcter excepcional.
Frank Capra, de tesi a llibre (Jordi Camps Linnell, El Punt): L'editorial deI prestigiós Institut Valencià de Cinematografia publica un treball del professor de la UdG Ramon Girona.
Albert Serra porta la seva obra menys coneguda a la 10a Macca (Jordi Camps Linnell, El Punt): (..) oferirà una sessió de la seva obra menys coneguda, concretament sis treballs audiovisuals (destaquen "Sant Pere de Rodes", "L'Alto Arrigo", "Rússia", "Bauçà" i "Lectura d'un poema") marcats per la seva personal petja artística; i, que a diferència dels seus llargmetratges, no han gaudit de tanta repercussió.
La Metròpolis del cinema-sense enllaç- (Eulàlia Iglesias, Time Out Barcelona): La Berlinale celebra 60 anys amb la projecció de la versió original recuperada del clàssic de Fritz Lang.
Recull de ressenyes, articles i reportatges o programes audiovisuals que informen sobre les estrenes a part de la nostra cartellera cinematogràfica, publicats entre el 4 i el 10 de febrer de 2010:
EL PADRASTRE (The stepfather / El padrastro / Le beau-père), de Nelson McCormick: El padrastro (Bernat Salvà, El Punt · Sortimi Avui · Sortim) |El padrastro(Àlex Solà, Cine.cat)
La Finestra indiscreta 07.02.2010 1a hora, La Finestra indiscreta 07.02.2010 2a hora, La Finestra indiscreta 08.02.2010 1a hora i La Finestra indiscreta 08.02.2010 2a hora (Catalunya Ràdio)
EL PADRASTRE (The stepfather / El padrastro / Le beau-père), de Nelson McCormick: Un 'remake' correcte (Quim Casas, El Periódico)|El padrastro (Antonio José Navarro, Time Out Barcelona)
The Hurt Locker (The Hurt Locker / En tierra hostil / Démineurs), de Kathryn Bigelow
Kathryn Bigelow estructura The Hurt Locker com un diari de l'activitat d'uns artificiers nord-americans destinats a l'Iraq i de manera que cadascuna d'aquestes jornades militars sigui com una petita pel·lícula de suspens. L'acumulació d'aquests episodis bèl·lics conforma un film més de gènere que no pas el que aparenta, trenat amb un discurs sobre l'addicció abismal a la guerra. Discurs explícit, lineal, més explicatiu que reflexiu.
Tota la pel·lícula, d'un cap a l'altre, està condicionada per la persepctiva nord-americana de la situació a l'Iraq (segurament perquè no podia ser altrament, atès que tot és vist pels ulls d'uns soldats nord-americans), arribant a fer sentir a l'espectador la sensació que qualsevol iraquià pot ser un terrorista. No, no és The Hurt Locker una obra com Redacted, de Brian De Palma, ni A la Vall d'Elah, de Paul Haggis, per esmentar dos films que, entre altres qüestions, presentaven una mirada crítica sobre l'estada de l'exèrcit dels EUA en aquell país de l'Orient Mitjà, entrant igualment a fons en les contradiccions d'aquella experiència personal en els soldats. The Hurt Locker -feta a la mateixa època que aquells dos títols, malgrat que no s'hagi estrenat fins ara- s'interessa essencialment només en la manera amb què viuen l'experiència els tres protagonistes i sobretot en l'enganxada adrenalítica, talment una drogoaddicció, del personatge que interpreta de manera eficient Jeremy Renner; però no és neutra respecte al conflicte, perquè adopta la perspectiva que adopta. Certament, Bigelow, també pels ulls del personatge de Renner, mostra puntualment una actitud de comprensió i fins un punt de solidaritat humana (el nen que podria haver estat reclutat com a xicot-bomba, la presumpta mare indignada, l'home a qui es malda per salvar...), però en un context de malfiar de tothom...
Fa uns dies, vaig parlar d' Enrique González Macho.
A l' Avui.cat, hi ha un apartat que no solc mirar-me mai titulat "Good Morning Madrid", perquè ni vull perdre temps llegint les bestieses que ens diuen, ni estic gens d'acord que se'ls pari tanta atenció. Una cosa és "entendre l'enemic" -com planteja el Mandela d'Invictus respecte als blancs racistes- i l'altra és castigar-se o excitar la morbositat amb les bestieses de l'enemic. Tanmateix i, gràcies a un comentari de Julian Juan Lacasa, he fet una excepció amb l'article que parla de González Macho:
Com deia ahir, vaig enviar un correu electrònic als Cinemes Méliès, de Barcelona, ran del tancament de la sala la jornada de vaga convocada pel Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya. I me l'han contestat dues vegades.
Primer, ahir mateix, amb el text següent que, tot i que anava personalitzat a mi i signat per una persona concreta de l'empresa, crec que no en traeixo cap mena de confidencialitat publicant-lo, precisament per l'interès que té:
Bon dia Salvador,
Gràcies per la confiança mostrada en els darrers anys.
Lamento que deixis de venir els Méliès per aquest fet, quan irònicament som de lluny el Cinema que mes pel·lícuels projecta en català (Ara mateix n’hi ha dues, Garbo i Hollywood contra Franco), però entenc el teu punt de vista i amb certa manera el comparteixo.
Jo també pensó que la nostra llengua s’ha de protegir i qualsevol esforç es importantíssim, per que sigui de forma real una llengua d’us culte en el nostre petit país.
Comentar-te però, que els Cinemes Méliès secuden la protesta per estar afiliats al Gremi d’Empresaris i no per altres motius polítics.
No pateixis que jo mateix et borrar de la llista del butlletí electrònic i els deixaràs de rebre!
Gràcies per confiar amb nosaltres tots aquests anys i agraint la teva sinceritat, reb una calorosa salutació
I s'acaba el correu tot reproduint aquesta frase: "La amistad duplica las alegrías y divide las angustias por la mitad. Sir Francis Bacon (1561-1626)"
És de justicia reconèixer al Méliès la seva tasca i si precisament ha sorprès que també fessin vaga és precisament perquè ells, precisament ells, no són el mateix que la immensa majoria dels empresaris exhibidors que, ni la seva trajectòria té res a veure en cap sentit amb la d'aquells. Tanmateix, penso que s'han equivocat afegint-se a la vaga i l'argument que hi han participat per estar afiliats al Gremi d’Empresaris i no per altres motius polítics és realment molt feble: saben de sobres que aquesta ha estat una acció política i de les de pitjor espècie, ja que el seu Gremi el que pretén és perpetuar la marginalitat del català al cinema, havent practicat durant dècades tota mena d'estratègies per a impedir-ne la més mínima normalització, malmetent qualsevol iniciativa de bona voluntat, enfotent-se del diàleg.
Avui n'he rebut un segon correu, ja d'un altre caire, signat com a "Cinemes Méliès" i amb l'assumpte: "Resposta a les queixes rebudes per la vaga del cinemes Méliès del 1 de febrer de 2010". Pel caràcter general que té, em permeto igualment de publicar-lo, oimés en la mesura que ajuda més encara a reconèixer la tasca als Méliès i, alhora, demostra que efectivament hi ha un posicionament polític -com no podia ser d'altra manera en una gent intel·ligent i sensible com els del Méliès-:
Benvolguts senyors/es, Hem rebut el vostre correu electrònic i ens agradaria fer una sèrie de precisions sobre el que ens dieu a la vostra carta:
a) Si per alguna cosa s’han distingit els cinemes Méliès és per el seu suport al cinema en català, per exemple, els quatre documentals nominats als premis Gaudí han estat exhibits a les nostres sales. La llista de pel·lícules projectades o subtitulades en català als Méliès és interminable. Per tant, no tenim cap necessitat de demostrar la nostra catalanitat. b) Sí que lamentem que la nostra política cultural de clàssics, com l’estrena de més de tres-cents títols, així com la recent continuïtat d’estrenes en versió original subtitulada, no ha tingut mai el suport necessari per part de la Generalitat de Catalunya. Sobretot si tenim en compte que a França existeixen ajudes específiques per a cinemes similars als Méliès. c) La nostra política de preus populars i abonaments també ha estat totalment ignorada pels respectius organismes; aquest fet no ens ha importat en excés atès que les persones que gestionem els Méliès no hem percebut mai un sou per dur a terme aquesta tasca. d) Malauradament, iniciatives dutes a terme pels Méliès durant els dos últims anys, com per exemple, fer tres sales digitals dedicades al cinema en català –conjuntament amb uns altres cinemes de la ciutat— han trobat repetidament la incomprensió de l’Ajuntament de Barcelona, sense rebre suport ni de cap mitjà de comunicació ni del públic. e) També voldria recordar que l’any 2000, quan s’estaven projectant vàries pel·lícules en català al cinemes Méliès –entre elles, Mones com la Becky, de Joaquim Jordà i Núria Villazán— un grup que es deia Nacionalista de Defensa al Cinema Català va fer pintades a la façana del cinema i va fer malbé diverses instal·lacions del mateix. Les nostres protestes no van ser escoltades per ningú i de nou va quedar clara la falta d’informació de les persones que van cometre aquests actes. Méliès va fer front a totes les despeses sense cap ajuda per part de la Generalitat de Catalunya. f) Pel que fa a la convocatòria de vaga del 1 de febrer de 2010 m’agradaria deixar clar que és una convocatòria conjunta de la patronal i dels sindicats UGT i CGT, sindicat majoritari en el sector del cinema. En cap moment es tracta d’un lockout, tot i que per part de la Generalitat de Catalunya s’ha presentat com una iniciativa de la patronal. g) La nostra particular oposició a la llei no és la mateixa que la de les multinacionals. Nosaltres, concretament no estem d’acord en que s’apliqui un sistema de sancions tan rigorós i sobretot si tenim en compte la poca sensibilitat que s’ha tingut cap als cinemes Méliès; atès que nosaltres hem demanat moltes vegades que s’apliqués la mateixa normativa que a França als cinemes de la tipologia dels Méliès. h) Entenem que estem parlant d’una llei purament electoralista feta per uns polítics gens preocupats pel cinemes i que només volen fer del cinema en català una bandera per guanyar vots a les properes eleccions; sobretot sorprèn veure’ls assistint al cinema el dia de la convocatòria de la vaga per tal d’aconseguir “la foto”, quan en quinze anys no els hem vist mai a cap de les sessions dels Méliès. Naturalment els Méliès estem preocupats pel cinema en català i per la nostra llengua en general, però hem de dir que a nosaltres ningú ens ha cridat per parlar dels nostres problemes i de les nostres preocupacions. Cordialment, Cinemes Méliès
Fixem-nos que ara ja titllen la llei d'"electoralista", "feta per polítics gens preocupats pels cinemes"... Home, que el conseller Tresserras té un currículum i, a més, el gran problema d'aquesta Llei és el calendari de legislatura: l'han volgut fer després de la llei espanyola i l'actual equip de Cultura i Mitjans de Comunicació saben que l'únic que poden fer és deixar-la aprovada perquè l'apliqui qui vingui després. Segurament perquè el calendari és el que és, el projecte de Lei és millor del que hauria estat en un altre moment; però no pas per electoralisme, sinó perquè és el fruit positiu de l'experiència i el llegat que es considera millor per al futur immediat. L'argument de l'electoralisme no convindria al soci majoritari del govern tripartit, perquè li aniria en contra i, per tant, com a argument ja es veu que no s'aguanta. Cosa molt diferent és el cas de Joan Puigcercós i el seu maldestre i barroer oportunisme.
Barrejar el perfil seriós i positiu dels redactors del projecte de Llei del Cinema de Catalunya amb la potineria política del dirigent del partit (quan és públic i notori, a més, que ni Tresserras ni Voltas no pertanyen al sector Puigcercós) crec que els Méliès ho fan perquè estan emprenyats (i permeteu-me el terme). Emprenyamenta que els comprenc, atès l'historial que expliquen (i encara que la manera de descriure l'episodi de les pintades i les instal·lacions...) i farien bé els grups parlamentaris d'entrevistar-se amb la gent del Méliès perquè la Llei recollís finalment les aportacions positives que poguessin fer.
Quant al tema de les sancions... ningú no les voldria les sancions i si s'hi han posat (a l'avantprojecte) és perquè se sap el pa que es gasta. I els Méliès ho saben i, per tant, saben ben bé amb quina realitat topen quan, més enllà de les bones manres d'explicar les coses, hom queda davant la crua veritat que, en aquest nostre país hi ha productors que no deixen fer pel·lícules en català a nous directors (i als Méliès els coneixen bé els productors nostrats), hi ha escoles de cinema que desincentiven els rodatges en versió original catalana, hi ha distribuïdores que no volen saber-ne res del cinema en català i hi ha un munt d'exhibidors que no volen cinema en català a les seves sales.
La teta asustada, de Claudia Llosa, amb coproducció de l'empresa catalana Oberon Cinematogràfica, ha estat nominada a l'Oscar de Millor Pel·lícula de parla no anglesa. És -i ja em perdonareu-, l'única sorpresa que he sabut torbar a les nominacions que s'acaben de fer públiques.
A la categoria de Millor Pel·lícula -enguany engreixada fins a 10 títols-, no hi podien faltar ni hi falten Avatar, The Hurt Locker,Precious, Una educació ni Als núvols; sumem-hi la cinta d'animació Up, Un home seriós, Inglourious Basterds, Districte 9 i The Blind Side... títols, tots plegats, que han anat sortint una i altra vegada, les darreres setmanes al bé de Déu de premis i nominacions que hi ha, sobretot al món anglosaxó. Potser el que sobta un pèl és que hagin empatat a 9 candidatures cadascuna, Avatar i The Hurt Locker, així com el fet que Inglourious Basterds n'hagi congriades fins a 8 -moltes, moltes-. I evidentment una notícia important: que Up, cinta d'animació, n'hagi aconseguides 5, entre les quals la de millor pel·lícula -segona vegada a la història dels Oscar que una pel·lícula d'animació entra en aquesta categoria, d'ençà que el 1992 ho féu La Bella i la Bèstia-.
Fa mesos que diem que Christoph Waltz sembla destinat a guanyar l'Oscar d'Actor en paper secundari i, certament, entra a la cursa per l'estueta com a màxim favorit, deixant gairebé al nivell de comparsa els altres candidats: Damon, Harrelson, Plummer i Tucci (per bé que, a la història dels 82 anys dels guardons de l'Acadèmia, hi hagut no pas poques sorpreses a l'hora de la veritat, precisament en aquesta categoria). Com goso pronosticar que el vespre del 7 de març, Mo'Nique, de Precious, també deixarà assegudes a la butaca les seves col·legues actrius en papers secundaris Cruz, Farmiga (i com m'agradaria que guanyés aquesta dona!), Gyllenhaall i Kendrik.
El documentalThe Cove, que es pot dir que també ha guanyat pertot allà on anat arranca des de la primeríssima posició en aquesta categoria, de la mateixa manera que l'alegria per la nominació de La teta asustada com a millor film de parla no anglesa no ens hauria de fer perdre de vista que se les ha amb La cinta blanca i encara amb Un profeta. Certament, l'Ós d'Or de Berlín 2009 contra la Palma d'Or i el Gran Prix de Canes 2009; però en aquest pols, els acadèmics sembla que no haurien de emnystenir que La cinta blanca és La cinta blanca! Per bé que... quants anys fa que no l'encertem amb aquest Oscar? Realment, la tradició de deixar-nos amb un pam de nas és el que podria donar esperances a Claudia Llosa, així com als responsables dels altres dos títols en brega: Ajami i El secret dels seus ulls.
Finalment, les coses han quedat força com es veia a venir que serien, als Gaudí: Tres dies amb la família, de Mar Coll, millor pel·lícula en llengua catalana, millor direcció i millor actriu (Nausicaa Bonnín);Garbo: l'home que va salvar el món, d'Edmon Roch, millor documental i millor guió, i Els condemnats, d' Isaki Lacuesta, millor pel·lícula de llengua no catalana, i [REC]2, de Jaume Balagueró i Paco Plaza, un grapadet dels guardons "tècnics" (so, efectes especials / digitals, maquillatge i perruqueria, muntatge).
En canvi, ben magres de reconeixement han quedat les que es presentaven a la gala amb un bon farcell de nominacions. Trash, que en tenia 13, s'ha quedat amb 1 Gaudí (Música original); El gebre, que en tenia 11, n'ha sortit amb només 2 Gaudí (direcció artística i fotografia), i Xtrems, igualment amb 11 nominacions, se n'ha anat a casa amb les mans buides.
Aquestes coses ja passen en la cosa dels premis; però aquesta diferència tan exagerada entre el que havien estat les nominacions i el que han sigut els resultats fa tuf d'estratègia: es promociona sobretot unes pel·lícules "catalanes" en l'etapa de les nominacions i després se'n guardonen unes altres, perquè quedin igualment promocionades. No hi sabria veure cap mal, a actuar d'aquesta manera; però potser que es fes d'una manera més subtil, que no es vegi tan el llautó.
Tres dies amb la família s'ha endut 3 premis importants, però en nombre d'estatuetes, empata amb Les dues vides d'Andrés Rabadán (actor -Brendemühl-, actriu en paper secundari -Clara Segura-, actor en paper secundari -Andrés Herrera-) i [REC]2 les guanya totes dues, amb 4 Gaudí.
El Premi Gaudí d'Honor ha estat per a Josep Ma Forn, com es va anunciar en fer-se públic que l’acadèmia catalana del cinema nomenava membres d’Honor Montserrat Carulla, Antoni Padrós, Arnau Olivar, Fermí Marimón i Jesús Pérez.
Seguint la iniciativa d'un bon amic, acabo d'enviar un correu electrònic als Cinemes Méliès, encapçalat per l'assumpte "Adéu, Méliès":
Atès que els Cinemes Méliès s'han adherit al tancament patronal del Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya en contra de la normalització de la llengua catalana al cinema, us comunico que fins que aquests cinemes no compleixin amb el percentatge de còpies catalanes que la llei del cinema estipuli un cop hagi estat aprovada, no hi ficaré els peus. De moment, i mentre espero deixar de rebre el vostre butlletí electrònic, aquest correu -i els que el succeeixin- se'n va de pet a la safata del correu brossa. Seguiu amb aquesta brillant estratègia empresarial, i ja veurem si us continuen sortint els números. Atentament, Salvador Montalt
Fitxes i enllaços informatius, de les pel·lícules amb article en aquest bloc, a partir del 29.08.2008. I enllaç amb els articles d'aquest bloc sobre la pel·lícula.
Nine; Als núvols; La cinta blanca; Això... és complicat!; Avatar; Cel·la 211; L'imaginari del doctor Parnassus; Àgora; El secret dels seus ulls; Enemics públics; Acne; Cendres del temps-Redux; Up; Paranoid Park; Secret Sunshine; Cataluña-Espanya; Good; Los abrazos rotos; Sicko; Ponyo al penya-segat; Liverpool; El vol del globus vermell;
Gran Torino;
Els cas curiós de Benjamin Button;
El lector;
Slumdog Millionaire;
... i més
Park Chan-wook, Gaspar Noé, Ken Loach, Ang Lee, Michael Haneke, Jane Campion, Isabel Coixet, Elia Suleiman, Pedro Almodóvar, Brillante Mendoza, Xavier Giannoli, Lou Ye, Andrea Arnold, Marco Bellocchio, Carmen Castillo, Albert Serra, Sam Mendes, Youssef Chahine, Hal Hartley, Michelangelo Antonioni, Ingmar Bergman, Edward Yang, Sofia Coppola, Robert Altman, Gillo Pontecorvo, Sven Nykvist, Hou Hsiao-hsien, Kieslowski
