Comença prou bé, amb una bona reconstrucció de l'ambient social al Londres de 1961, quan la grisor econòmica i vital de postguerra ja era irrespirable per a les noves generacions, delereoses de festa i diversió. Per a representar-ho, Jenny, la noieta protagonista i com s'enlluerna amb els sopars elegants, els clubs, les curses de cavalls i els viatges a què la convida David, l'home que se n'ha enamorat. I com ho viu amb les companyes i topa amb la professora i la directora de l'escola. Institució acadèmica que, conjuntament amb la família de Jenny, conformen una pintura de l'esmentada grisor ambiental (pèl caricaturesca, però força encertada).
Així doncs, comença prou bé; però aviat s'esguerra i el que prometia ser una múrria i esmoladeta comèdia digna del Nick Hornby (que en signa el guió), acaba convertint-se en un relat biogràfic d'escàs interés llepat pels violins melodramàtics d'una banal comèdia romàntica.
La cosa ja s'esberla en una escena molt concreta, quan Jenny ha d'encarar l'alçada moral de David. Resulta inversemblant, no pas perquè la noia contradigui la seva (sòlida) formació ètica (al capdavall és una adolescent amb pardalets al cap, per molt intel·ligent que sigui, tot i que...); resulta inversemblant per com Lone Scherfig i Nick Hornby, directora i guionista respectivament, l'han plantejada i resolta malament. Ni les magnífiques arts seductores de David (esplèndid en tot moment, Peter Sarsgaard) no expliquen que una mossa tan llesta i tan culta s'avingui tan fàcilment i ràpidament al caramelet de la vida alegre, al preu que sigui. Només ho "justifiquen" dues coses: la necessitat de dur el guió per on el volen portar i el fet que estem davant l'adaptació cinematogràfica d'unes memòries personal (justament perquè es basa en un cas real, també podem arribar a empassar-nos la descomunal i passiva innocència dels pares -sobretot del pare-, embadalits amb David; punt imprescindible al guió perquè l'argument avanci). Tanmateix, (remarco) el problema de versemblança d'aquella escena clau no rau en l'actitud de Jenny, sinó en la manera de posar-ho en escena i les ratlles de diàleg, en la manera com ho tracten.
A partir d'aquí, la cosa va de mal borràs. Els estira-i-arronsa entre Jenny i la professora o la directora són tirallongues de tòpics sobre "llençar el futur", "l'avorriment de l'estudi"... que, lluny d'aportar cap reflexió sobre les qüestions contingents, més aviat fan caure la pel·lícula pel pendent de la superficialitat, no sense deixar una impressió d'impotència: s'ha volgut i no s'ha pogut (o sabut) aprofitar el material que es tenia. Pitjor encara: de quina manera s'hi silencia el plaer amb l'art i el coneixement (que Jenny havia demostrat), a millor glora dels oripells de la vida mundana, de manera que la professora i la directora esdevenen simples i lànguids espàrrings, privats d'una qualsevol capacitat de reviscolar en la noia allò que li saben plaent i culte, tot sigui perquè el personatge pugui abocar-se a l'"alegria" i la qüestió deixar-la reduïda al tòpic ("pop", per cert).
El que s'hi imposa és l'aventura romàntico-adolescent de la protagonista (carismàtica, Carey Mulligan, potser a vegades massa simpàtica i tot) i, efectivament, segueix per viaranys molt i molt fressats i previsibles, emfàticament subratllats (de debò!) per violins... La perfecta fusió del Sundance més empalagós amb el Hollywood més convencional!
Això sí, el guió és de qui és i Hornby brega per a aprofitar-ho tot. I tant, que acaba tractant del comportament dels pares i del dels amics de David i del de mateixa Jenny (no sé si com volent dir "no us penséssiu que no me n'he adonat, que tot plegat és inversemblant o forçat -ai, l'ambígua aproximació de l'amic Danny a Jenny, gairebé tan sobtada com excessiu és el registre d'aquest antic "Noi d'Història"-). Ho tracta es pot dir catàrticament, però de fet li agafa més un caire narratiu que dramàtic, no sense deixar de fer la sensació que s'està intentant arreglar el que ja no té remei.
FOTO Peter Sarsgaard i Carey Mulligan, a Una educació, de Lone Scherfig
Un profeta (Un prophète / A Prophet), de Jacques Audriard
Com una metàfora del món, l’àrab sense res a perdre i tot a guanyar anirà destruint els fonaments d’una societat que funciona i que es creu segura en el seu present, agafant-ne tot el que li pot ser útil per arribar a la humiliació absoluta dels antics dominadors sense que siguin conscients de què passa (Un profeta, Núria Vidal, Time Out Barcelona)
És com si Audiard, de la mateixa manera que també es valora el rigor de Haneke, permetés recuperar un cinema compacte com una roca i alhora amb una porositat metafòrica a través de la qual la presó reflecteix certes mutacions socials: el mateix cineasta diu que "Un prophéte" mostra l'ascensió dels àrabs a les presons i a tota la societat, fet que valora positivament (..) Certament, "Un prophéte" és un film de pes. La consagració d'Audiard a costa de perdre certa volada personal? (Procés de formació a la presó, Imma Merino, El Punt)
Però, sigui com sigui, aquest crític no pot deixar d'enyorar les trames més existencials de les pel·lícules anteriors de Jacques Audiard, els seus herois potser menys representatius i en canvi més complexos, les seves imatges més personals. ¿Hem guanyat un narrador ferm i implacable a canvi de perdre un poeta? (Poesia i prosa, Carlos Losilla, Avui)
(..) suposa un altre pas de rosca de Jacques Audiard en relació amb totes les variants del cine policíac. En el seu primer film, "Regarde les hommes tomber", va explorar la relació entre un aspirant a delinqüent i un gàngster madur. A "Lee mis labios" va treballar sobre el voyeurisme sonor al narrar la història d’una secretària sorda i un expresidiari. En la seva anterior pel·lícula, "De tant bategar se m’ha parat el cor", va portar a un terreny més desencantat un fantàstic thriller de James Toback, "Melodía para un asesinato". Ara, amb "Un profeta", aborda la variant del cine carcerari barrejant els ressorts purs de la ficció amb una certa mirada documental implícita, d’altra banda, en aquest tipus de relats (Crònica d'un aprenentatge, Quim Casas, El Periódico)
Enllestida la temporada de premis, són els festivals de cinema els que marquen les fites més importants del calendari cinèfil. N'hi ha de totes mides i colors, arreu del món, d'importàncies diverses... És un calendari que travessa mesos i estacions, del qual ara ens centrem en la primavera i l'estiu: Del 08.04.2010 al 14.04.2010 Perpinyà. Confrontation 46. "Les arts a la pantalla".
The Hurt Locker, una pel·lícula presentada a la Mostra de Venècia de l'any 2008, on fou acollida prou bé per la crítica i premsa especialitzada, i de la qual no se'n sentí cantar ni gall ni gallina durant mesos, havent estat estrenada a Itàlia (!) l'octubre de 2008 i de manera prou discreta als Estats Units a mitjan 2009 (i a França, per exemple, el mes de setembre passat, sense gaire escarafalls), va començar a ser reivindicada aquest desembre per les associacions de crítics de les principals ciutats nord-americanes, i després d'una "ensopegada" als Globus d'Or (de tendència més "comercial", els membres de la premsa estrangera acreditada a Hollywood, la van deixar en blanc de les 3 nominacions que tenia, apostant del tot per Avatar), va anar de seguida congriant nous, importants i fins sorprenents suports: el del gremi de productors, el dels directors i fins i tot el dels guionistes. En aquest context, els acadèmics britànics també la van votar com a millor pel·lícula als BAFTA i els irlandesos no van voler ser menys i el van considerar com a millor film internacional.
El triomf als Òscar, on ha guanyat un total de 6 estatuetes (entre les quals la de millor pel·l·lícula i millor direcció) esdevé doncs un nou èxit de l'efecte bola de neu. Es tracta d'apostar, al moment adequat, per un títol concret i anar-lo carregant de premis i reconeixements, convertint-lo en la pel·lícula de referència. Així és com els acadèmics de Hollywood van quedar ben convençuts queNo és país per a vells, dels germans Coen, era el film de l'any 2007 i que Slumdog Millionaire, de Danny Boyle, ho era el 2008. L'estratègia de "lobbys" es demostra ben eficaç. Enguany semblava que la cosa canviaria, perquè sobretot ran dels Globus d'Or, els impressionants resultats d'Avatar a la taquilla i un ostensible consens industrial quant a la magnificiència tecnològica del film de Cameron, feien preveure que l'epopeia fantacientífica dels barrufets de Pandora esdevindria la pel·lícula de l'any i, per tant, seria el marqueting de les "majors" i el públic els que dictarien quin era "el film de moda". Però no. No ha estat així. Novament, la bola de neu ha reeixit.
Certament, hi ha moltes interpretacions a fer-hi. Hi ha qui parla d'al·lèrgia dels acadèmics als èxits de taquilla -argument fonamentat, però diverses vegades desmentit al llarg de la història dels Òscar-. Hi ha qui retreu el poc predicament que la ciència ficció té entre els votants -i no va errat, però de relats fantàstics que hi han triomfat, n'hi ha-. Tampoc no es pot afirmar que sigui gens fàcil generar l'efecte bola de neu. Mimèticament, aquest any Precious podria haver pres el relleu a un altre pel·lícula "encantadora" del cinema "independent" com fou Slumdog Millionaire, i no ha estat així. Sí, en canvi, que The Hurt Locker, com Slumdog Millionaire i No és país per a vells comparteixen un caràcter atípic en els estàndards comercials i industrials de Hollywood (i bona prova n'és que, sovint, aquests títols estan distribuïts per cases especialitzades en productes cara al gran públic que no solen volen gestionar les "majors" en els seus catàlegs). Tampoc s'hauria de pensar que l'efecte bola de neu sigui fruit necessàriament de cap trama orquestrada; en tot cas, no n'hi ha cap constància. Probablement sigui fruit d'una consciència arrelada de la cultura del "lobby", de propostes intel·ligents a què d'altres s'afegeixen o, simplement, de dinàmiques que s'agafen. No fa pas tants anys, a l'època que els estudis Miramax dels germans Wenstein prefabricaven sistemàticament productes a mida d'Òscar, la "moda" eren històries sensibles banyades amb musiqueta de piano... i tot allò ha passat a la història! Però ho vam "patir" unes quantes edicions dels premis de l'acadèmia.
Sigui el que sigui, l'esplèndid treball de direcció que Kathryn Bigelow fa a The Hurt Locker ha estat ben recompensat en forma esclar de l'Òscar de l'especialitat i cinc d'altres: el de millor pel·lícula, millor guió, millor muntatge, millor so i millor muntatge de so. Al seu costat, Avatar ha hagut de conformar-se amb els de millor fotografia, efectes visuals -només hagués faltat!- i direcció artística. És a dir, llevat del cas de la fotografia, el film de Bigelow ha derrotat el de Cameron en totes les categories que competien; de manera que Avatar ni tan sols ha arrasat en els guardons de caràcter tècnic: és que quan s'hi posen!
Ho sento pels defensors d' Inglourious Basterds, però la de Tarantino ha hagut de quedar-se amb l'única estatueta a què de debó tenia opcions: la de Christoph Waltz, com a actor en paper secundari. Un premi tan previsible com ho han estat la immensa majoria dels d'aquesta nit: actriu en paper secundari, per a Mo'Nique, de Precious; actor, per a Jeff Bridges, de Cor boig (que també ha guanyat el de lacançó); UP, film d'animació i banda sonora; The Cove, documental, i fins el vestuari, per a The Young Victoria.
Les úniques sorpreses de la nit han estat l'Òscar de millor guió adaptat per al de Precious, que -a part del guardó a l'actriu secundària- no sé si interpretar com un reconeixement esbiaixat a la pel·lícula que potser sí hauria pogut ser l' Slumdog... d'enguany, i la desastrosa concessió de l'estueta del millor film de parla no anglesa a El secret dels seus ulls, en detriment de La cinta blanca i fins d' Un profeta. Com ja he dit al llarg d'aquesta nit, m'agradava que La teta asustada fos candidata a aquest Òscar, però francament no hi comptava pas, que l'hi donessin.
Curiós i anecdòtic ha estat el cas de Sandra Bullock. Vint-i-quatre hores després d'haver estat guardonada com a pitjor actriu de l'any als Razzie, van els de l'Òscar i la premien amb l'estatueta que l'acredita com a millor actriu de l'any. Esclar que estem parlant de dos treballs diferents, en dues pel·lícules diferents. Però em temo que la Bullock sempre és la Bullock i el que canvia és el que l'envolta (temàtica, gènere, vestuari...). Tanmateix, com podien els acadèmics resistir la temptació de no reconèixer la intèrpret del paper d'una mare abnegada en un drama de superació que, a més, ha arribat al cor de milions de nord-americans?! No s'hi han resistit pas, gens ni mica!
És ara que m'acabo de llevar per seguir la Nit dels Òscar. De moment, tot va força com era previst. Estem a les categories en què les màximes favorites donen peixet a la resta de títols. Tot i així, The Hurt Locker ja du 1 Òscar important -el de guió- i va empatada amb Avatar, que ja n'ha arreplegat un dels considerats menors -direcció artística-. Potser la primera sorpresa és que se'ls hagi acudit premiar el guió de Precious, fent-la passar al davant del d' In the loop,Una educació o Als núvols. Dels actors en papers secundaris, Waltz i Mo'Nique, per descomptat! Etcètera. El cas és que ben aviat tot sembla que ha de quedar en mans dels films de Kathryn Bigelow i James Cameron, en un duel en què The Hurt Locker arrancaria com a favorita per als guardons més importants i Avatar, per als més aviat tècnics. Avui, però ja no és cosa de pronòstics, sinó de resultats.
A partir d'aquest moment, doncs, aniré seguint l'evolució de la Nit d'Òscar, amb constants actualitzacions d'aquest apunt.
06.00h. Confirmadíssim: per a l'acadèmia de Hollywood, The Hurt Locker és la pel·lícula de l'any! Perquè l'acaben de guardonar amb l'Òscar de millor pel·lícula i perquè d'aquesta manera acaba amb un total de 6 estatuetes, doblant en nombre les 3 que ha aconseguit Avatar, la campiona de la taquilla que, de màxima favorita tot just fa un parell llarg de mesos, ha vist com l'anava avançant per l'esquerra The Hurt Locker, amb succesius reconeixements gremials, tornant a produir-se l'efecte bola de neu que ha marcat els Òscar d'aquests darrers anys. Així doncs, el comptador final és aquest:
05.52h. Jeff Bridges els ha fet bons, els pronòstics, confirmant el suport del tot Hollywood que ha anat congriant amb el seu rol de decadent cantant de country aferrat a una darrera esperança de redempció, una temàtica molt i molt al gust dels nord-americans. Al cap de cinc nominacions aconseguides al llarg de la seva carrera, finalment Bridges ha aconseguit l'Òscar; just quan ja és tan veterà com el seu personatge a Cor boig. I Sandra Bullock ha passat al davant de les col·legues, i això vol dir Hellen Mirren i Meryl Streep i fins i tot de l'emergeny Carey Mulligan i de la revelació de Precious, Gabourey Sidibe: ella, amb la seva mare esforçada en el drama-drama The Blind Side, que ha fet calaix dels grossos a la taquilla nord-americana. Així doncs, els dos guanyadors dels Globus d'Or repeteixen als Òscar i deixen el comptador així:
05.24h. Quin desastre: acaben d'atorgar l'Òscar al millor film de parla no anglesa a El secret dels seus ulls, deixant-nos amb un pam de nas els partidaris deLa cinta blanca i fins als que ho eren d' Un profeta. La teta asustada m'agradava que hi fos, però no la hi comptava pas, per al l'Òscar. Em sento com si el Madrid hagués apallissat el Barça! El comptador -amb aquesta "ignomínia"-, doncs:
05.12h. El duel no deixa treva: l'Òscar del muntatge ha estat per a The Hurt Locker, que per ara va guanyant no tan sols en nombre de guardons, sinó a totes i cadascuna de les categories en què tenia Avatar com a principal rival. The Cove acaba de ser confirmada com a millor documental. És una d'aquelles pel·lícules que podem etiquetar de "San Miguel", perquè allà on van, triomfen. I és que aquesta estatueta la rep al final d'una llarguíssima trajectòria de premis i reconeixements, que l'han convertit definitivament en el documental de l'any. El comptador, doncs, queda així, quan ja entrem a la recta final (queden només 5 Òscar per a lliurar):
05.00h. El ritme de la cerimònia de proclamació i lliurament de les estatuetes sempre va pautat per les pauses publicitàries i així és com es passen estones, com el darrer quart d'hora, de poques novetats, i d'altres en què se'n van donant una rere l'altra, en un no parar. Fa ben pocs minutets que la cosa s'ha reprès i ha estat un altre moment de glòria per a Up, que ha guanyat l'Òscar a la millor banda sonora original i en suma 2, perquè ja havia aconseguit el de millor film d'animació. I Avatar empata, amb el dels efectes visuals (al qual no competia The Hurt Locker)! El comptador, doncs:
04.33hThe Hurt Locker està arreplegant Òscar que semblaven predetestinats a Avatar. Li acaba de "prendre" els del so i muntatge de so. Fins ara i per començar, la cosa era un duel discret, perquè Avatar no era candidata al guió, ni The Hurt Locker a la direcció artística; però amb aquests dos guardons "sonors", els primers en què eren concurrents tots dos títols, Bigelow s'ha endut el gat a l'aigua. Així doncs, el comptador queda actualitzat així:
DirectorScott Cooper. Guió Scott Cooper, basat en la novel·la Crazy Heart, de Thomas Cobb. Fotografia Barry Markowitz. Música Stephen Bruton, T-Bone Burnett. Muntatge John Axelrad. Producció Butcher's Run Films (EUA), Informant Media (EUA). Durada 1h52.
Repartiment Jeff Bridges (Bad Blake), Maggie Gyllenhaal (Jean Craddock), Robert Duvall (Wayne), Tom Bower (Bill Wilson), James Keane (mànager), Ryan Bingham (Tony), Paul Herman (Jack Greene), Rick Dial (Wesley Barnes)
Sinopsi Bad Blake (Jeff Bridges), cantant de country, està cansat de la vida. Massa vegades s'ha casat, massa anys a la carretera, massa beguda... Però topa amb Jean Craddock (Maggie Gyllenhaal), una periodista que descobreix l'home que hi ha amagat en el músic. I ell s'hi aferra, buscant la redempció en la que pot ser la seva darrera oportunitat.
Federico Fellini (Rímini, 1920 - Roma, 1993) està considerat avui un dels artífexs més importants de la modernitat cinematogràfica. La seva filmografia construeix un món particular, privat i personal, d’imatges visuals líriques i poètiques. La seva obra altera les regles de la narració, desconstrueix el relat i concep de nou el cinema, amb llibertat absoluta i al marge dels corrents. D’aquesta manera, s’erigeix en una valent defensa de la imaginació com a categoria cognoscitiva i comprensiva vàlida. Aquesta exposició, centrada exclusivament en les imatges, explora l’univers fellinià com en una mena de laboratori visual: inclou més de quatre-centes obres i s’hi propicia el diàleg entre les imatges fixes i les imatges animades. Es presenta Fellini a través de les seves diferents obsessions i s’exploren les seves fonts d’inspiració com a matèria primera del seu procés creatiu. No es tracta d’una mostra estrictament cronològica ni filmogràfica: s’aborda més àmpliament el segle del cinema (que també va ser el seu segle), i el segle de la premsa, la televisió, la publicitat i els mitjans de comunicació en general. En una paraula: imatges (text de presentació de l'exposició)
Considerat un dels artífexs de la modernitat cinematogràfica, el cineasta Federico Fellini (Rímini, 1920 – Roma, 1993) altera a la seva obra les regles de la narració, desconstrueix el relat i reconcep el cinema amb una llibertat absoluta. La seva filmografia constitueix un món particular, privat i personal, d’imatges líriques i poètiques, i s’erigeix en una defensa valenta de la imaginació com a categoria cognoscitiva i comprensiva vàlida.
Federico Fellini. El circ de les il·lusions, organitzada per l’Obra Social ”la Caixa” i NBC Photographie, posa un èmfasi especial en les obsessions de Fellini, les imatges que el van inspirar, les que va somiar i les que va construir. Així, s’atura en aspectes inherents al món fellinià com ara la dona en tot el seu polimorfisme, l’ambigüitat del seu sentiment religiós, la psicoanàlisi i els somnis, o la seva relació amb els mitjans de comunicació. La mostra aplega una iconografia diversa, amb més de 400 peces entre fotografies, dibuixos, revistes, còmics, cartells, entrevistes i extractes de films, alguns dels quals són inèdits fins ara. Tot plegat, amb el doble objectiu de posar en relleu els mecanismes de la creació felliniana i explicar tot el seu cinema a partir d’una nova mirada que abordi d’una manera més àmplia el segle XX, el segle del cinema, de la premsa, de la televisió i de la publicitat: la fàbrica de les imatges. Han col·laborat en la realització de Federico Fellini. El circ de les il·lusions la Fondation Fellini pour le Cinéma (Sion), la Fondazione Federico Fellini a Rímini i la Cineteca di Bologna, i la mostra es podrà veure a CaixaForum Barcelona fins al 13 de juny.
La mostra Federico Fellini. El circ de les il·lusions, comissariada per Sam Stourdzé, es podrà veure a CaixaForum Barcelona (av. Marquès de Comillas, 6-8) del 17 de febrer al 13 de juny de 2010. (text de difusió de l'exposició)
Un bon amic ha penjat al facebook fragments de la carta oberta que Bahman Ghobadi va enviar a Abbas Kiarostami en resposta a les polèmiques declaracions d'aquest últim després de veure Ningú no en sap res dels gats perses (Bahman Ghobadi, 2009) al Festival d'Abu Dhabi. Novembre del 2009 (podeu llegir el meu comentari sobre aquest film de Ghobadi, anant a Vull llegir la resta de l'article). Val a dir que, segons recull David Hudson, en un article al blog Theauteurs.com, aquesta resposta de Ghobadi al seu antic mestre té un fort component emocional, perquè Abbas Kiarostami sembla que havia vist la pel·lícula prèviament, precisament a can Ghobadi, i s'hi havia mostrat d'acord, però després va canviar d'opinió públicament. Igualment, aquest "post" fa esment a un article publicat al New York Times, en el qual s'aclareix que Kiarostami retreu a Ghobadi el fet que decidís fer Ningú no en sap res dels gats perses sense el permís del govern iranià i després decidís fugir del país.
Per a comprendre un pèl més la situació del cinema a l'Iran en el context polític actual, fa bo de llegir aquest altre article publicat al New York Times: [Iran’s Tensions, Foreshadowed in Its Cinema (ang)]
Aquests són els fragments de la carta oberta de Ghobadi a Kiarostami (traduïda a l'anglès), que hi ha al facebook esmentat (disculpeu-me'n la traducció al català), i en la qual, Ghobadi ja retreu a Kiarostami el silenci respecte el règim polític iranià, que -si se'm permet- angunieja especialment ara, ran de la detenció de Jafar Panahi:
"You accused me, and other filmmakers who have heard the voice of the people in the underground, in the closets, homes, streets and backstreets of our city, of lying in our films (...) My dear and respected Master! I, and all film-lovers, respect your opinion on cinema. But that does not mean that we can allow you, in the manner of dictators, to tell everybody in the art world what to do, or to judge any film that is not silent, voiceless and unrelated to the troubles in society, like your own works, as worthless"
"In all these years, you have created films without the slightest influence from politics and society, which of course, is your right and your choice. Silence is also your right, even though if you were to open your mouth and criticize the rulers’ oppression and the chaotic conditions in society, you would still enjoy much more safety than the rest of us (…) The United Nations [would] stand by you. Nonetheless, as I said, staying silent is your right. What is not your right is to utter words that will become headlines in Iranian pro-government newspapers, [words that] make the regime happy. How can you allow yourself, with nasty words, to mock filmmakers who try to support the oppressed people, and worse, to state, in the language of religious dictators, what is forbidden? What has happened since we must hear these words, which we used only to hear from state officials [working with] cinema and from journalists at Kayhan, from you?"
"Earlier, you have stated that Iran is the best place in the world for making films. Maybe for filmmakers such as yourself and for the kind of films that you make. But you are perfectly aware that filmmakers who are concerned with an independent and intellectual cinema, and who are concerned with Iran and Iranian society today, are suffering under military base-like conditions in the film industry. How can you claim that a country that enforces the strictest censorship on film is the best place for filmmaking in the world? In a situation where our filmmakers, one after the other, is forbidden to leave the country, and in which some of them, such as Ja‘far Panahi, lose their opportunity to partake in major, international projects due to [these restrictions], how can you -instead of defending and supporting them– reproach them for not making their films in Iran, which is, according to you, the best place to do so in the world?"
"I have never left the country by my own will and wish. They threw me out of my country. They closed all doors to filmmaking before me. Despite all these problems, and while you were preparing your new film in Italy, I created my last film in the heart of Tehran"
"How can you sleep peacefully when the whole world knows what is happening to Iran’s young people every day? How can you sleep calmly when the people of Iran can not; when they live in fear of a dark future for their children? Do you even know how it is to make a film in fear and terror and without a permit? Do you know how it is to be imprisoned due to your film’s success in Cannes, or interrogation due to things you said abroad? I have experienced all this on my own body, and that is why I cannot sleep comfortably at night like you. That is why the Iranian society is more important than film to me today. In order to help my compatriots who live in pain and injustice, I am even ready to leave the film industry and do my service to them"
"They have never forced you to silence because of your being Kurdish and your being a Sunni Muslim. But in that same country, which is also my country, they have never allowed me to make a movie in my own mother tongue [which is Kurdish], and one of their reasons for stopping my films was exactly that. Like you, I too want to make films in my own country and in my mother tongue. I am also in love with my country and my home. But all this has been taken away from me because I wouldn’t stay silent. And you have all this, paid for by not speaking up and by staying silent (...) Dear Mr. Kiarostami! In these sensitive and crucial days, whether you want it or not, whether it is right or not, the only criterion for dignity, honor and pride is to follow the people and not to follow those who oppose the people. With your statements, you have forbidden us to protest and to support the [Iranian] people at [international film] festivals, or to create films about social and political problems. The people will not forget the silence of artists. The people is the best judge of history"
FOTONingú no en sap res dels gats perses, de Bahman Ghobadi
En la campanya internacional per demanar la llibertat de Jafar Panahi i totes les persones empresonades amb ell, s'ha creat un grup de facebook i una recollida "on line" de signatures (amb garanties de privacitat).
Des d'un bon començament, la francesa Société des Réalisateurs de Films -organitzadora de la Quinzena dels realitzadors, de Canes-, ha fet costat al col·lega iranià empresonat, amb aquest comunicat [Petition pou la libération de Jafar Panahi], i, des del seu web, demana al govern francès que faci gestions per aconseguir-ne l'alliberament [PETITION POUR LA LIBERATION DE JAFAR PANAHI]
(..) és un gran cineasta que, pròxim a l'oposició iraniana, volia rodar una pel·lícula sobre la Revolta Verda arran de l'escàndol de les últimes eleccions presidencials a l'Iran. Ni "El cercle" ni "Offside" s'han pogut estrenar mai a l'Iran. I ara, s'impedeix que faci una altra pel·lícula detenint-lo. Un fiscal de l'estat ha afirmat que no se l'ha arrestat per motius polítics, sinó perquè ha comès un delicte. Quin delicte? És un antic costum de les dictadures negar les motivacions polítiques per les quals s'empresona els seus dissidents. Arran del fet, s'ha engegat una campanya internacional per l'alliberament de Panahi (..) (fragment de l'article esmentat)
D'aquesta campanya internacional de suport a Panahi, n'estic recollint informació, que recolliré en un nou apunt.
El Festival de Canes ha emès un comunicat oficial en què expressa la seva solidaritat i suport a Jafar Panahi, el cineasta iranià a qui el règim ha detingut conjuntament amb la seva família i membres de l seu equip de treball.
No es tracta d'un simple suport diguem-ne gremial per part d'un important festival de cinema a un director. Aquest comunicat té un notable pes polític. Cal tenir present que el Festival de Canes pertany a l'alta estructura de l'Estat francès, amb vincles directes amb el Ministeri d'Afers Estrangers de la República (a més del de Cultura), i, per tant, quan es posiciona davant de qualsevol fet, per cinematogràfic, extracinematogràfic o paracinematogràfic que sigui, el seu pronunciament té alguna cosa a veure amb la política exterior francesa, en forma part. Canes dóna suport a Panahi en el marc de les tensions diplomàtiques entre París i Teheran i n'és un esgraó més. I alhora, Panahi pot comptar que, en aquest suport del Festival, hi ha el pes de la República Francesa.
En el comunicat emès des de la parisenca rue d'Amélie podem llegir que "L'obra cinematogràfica (de Panahi), reconeguda mundialment i premiada als més grans festivals, el situa al nivell dels artistes que el Festival de Canes té per vocació acollir i defensar, particularment en circumstàncies en què el seu art i la seva llibertat d'expressió, de treball o de moviment queden en perill"
No cal dir que aquest posicionament del Festival pot provocar algun problema a l'hora de programar en l'edició d'enguany Còpia certificada, la nova pel·lícula d'Abbas Kiarostami. Certament, la pel·lícula té producció francesa i res no està escrit; però caldrà seguir-ho (especialment, pel que fa a l'actitud de Kiarostami i a la resposta de les autoritats iranianes, si n'hi ha).
Un home solter (A Single Man / Un homme au singulier)
DirectorTom Ford. Guió Tom Ford i David Scearce, basat en la novel·la A Single Man, de Christopher Isherwood. FotografiaEduard Grau. Música Abel Korzeniowski. Muntatge Joan Sobel. Producció Fade to Black (EUA), Artina Films (EUA), Depth of Field (EUA). Durada 1h39.
Repartiment Colin Firth (George), Julianne Moore (Charley), Matthew Goode (Jim), Ginnifer Goodwin (Sra. Strunk), Nicholas Hoult (Kenny), Paulette Lamori (Alva)
Sinopsi Los Angeles, 1962, durant la crisi dels míssils. George Falconer (Colin Firth), professor anglès de 52 anys, malda per trobar un sentit a la vida des que ha mort el seu company Jim (Matthew Goode), amb qui ha conviscut els darrers setze anys. George regira el passat i no pot arribar a imaginar-se cap mena de futur; però una sèrie d'esdeveniments i trobades el portarà a decidir si pot o no tenir un sentit la vida sense Jim. George ha trobat confort en una amiga, Charley (Julianne Moore), dona esplèndida de 48 anys, també carregada de dubtes existencials. Kenny (Nicholas Hoult), un noi que és alumne de George i busca alguna raó que justifiqui la seva homosexualitat, va darrere el professor a qui veu com una ànima bessona.
Precious, de Lee Daniels, ha arrasat a la 25 edició dels ISA, els premis del cinema "independent nord-americà", que s'han lliurat fa escasses hores: s'ha endut els 5 guardons a què aspirava. 5 ISA de 5 nominacions: pel·lícula,direcció, pel·lícula, direcció, primer guió, actriu -Gabourey Sidibe- i actriu en paper secundari -Mo'Nique-.
De la resta de films nominats, pocs han cantat gall o gallina. Especialment sagnant ha estat el cas de The Last Station, el biopic sobre Tolstoi que ha dirigit Michael Hoffman: compartia amb la guanyadora el mateix nombre de nominacions (5) i se n'ha anat a casa de buit. Dels altres títols, 500 dies junts es pot consolar amb el premi al millor guió (1 ISA dels 3 a què aspirava), i The Messenger, amb l'ISA de millor actor en paper secundari a Woody Harrelson (1 de les 4 categories en què havia estat nominada). Pel que fa a Amreeka, definitivament convertida en la ventafocs de Precious, que li fa ombra gairebé sempre que coincideixen, i Sin nombre, que tot tenir 3 nominacions, ja semblava destinada a fer de comparsa de bell antuvi, totes dues s'han quedat també amb un pam de nas.
Jeff Bridges segueix congriant reconeixements pel seu treball a Cor boig, afegint ara l'ISA de MIllor Actor a la seva llarga llista de premis (i, de retruc, fent que la pel·lícula acumuli 2 ISA, ja que també ha guany el de Millor Opera Prima). I els germans Coen, que podien sorir escaldats amb Un home seriós, ho han tingut bé, perquè ja d'entrada, sense haver de competir amb ningú, comptaven amb el Premi Robert Altman, al conjunt dels responsables de la pel·lícula, i al damunt, han vist com Roger Deakins s'enduia l'ISA de Millor Fotografia.
El Premi John Cassavettes ha estat per la senzilla i estimable Humpday (llegiu-ne el comentari, anant a Vull llegir la resta de l'article). Sempre "marxosos" els del cinema idependent "made in USA" han atorgat l'ISA del Millor Documental a Anvil! La història d'Anvil. I igualment sempre "tous", han considerat Una educació com la millor pel·lícula estrangera (per davant de títols com Un profeta...)
L'Iran no és tan lluny (Ramon De España, El Periódico): Van passant els dies i el cineasta iranià Jafar Panahi segueix a la garjola.
El cineasta de les dones iranianes (Imma Merino, El Punt): Jafar Panahi, el director d'«El cercle» i «Offside», ha estat detingut per la seva oposició al govern de la República Islàmica de l'Iran.
Consells per fer una pel·lícula (Ramon Solsona, Avui): Segur que tens al cap alguna història que podria ser una bona pel·lícula, però no t'atreveixes a fer-la perquè et falta domini de la narració cinematogràfica. No t'amoïnis, ho pots solucionar fàcilment si segueixes al peu de la lletra les regles bàsiques que he sintetitzat per a tu en forma de decàleg.
Pel·lícules que sagnen (Josep Maria Fonalleras, El Periódico): No es pot dir que Guillermo Cabrera Infante sués per arribar a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, l’any 1993 (..) Va pujar, amb dificultats, dalt de l’escenari d’un antic teatre i va començar a parlar de Kathryn Bigelow, quasi una desconeguda. La seva conferència era sobre les dones que roden (..) Bigelow reunia totes les condicions.
Atemptat anarquista al Liceu -sense enllaç- (Anna Aguilar, Avui - Presènciai El Punt - Presència): Qui era Santiago Salvador? On era el 7 de novembre de 1893 a les 10 del vespre? Per què aquell dia van morir vint persones al gran teatre de Barcelona? Les respostes, en un documental de Carles Balagué que s'estrena el 12 de març.
Recull de ressenyes, articles i reportatges o programes audiovisuals que informen sobre les estrenes a part de la nostra cartellera cinematogràfica, publicats entre el 4 i el 10 de març de 2010:
CAÇADORS DE DRACS (Chasseurs de dragons / Dragon Hunters / Cazadores de dragones / Il cacciatore di draghi), de Guillaume Iverne, Arthur Qwak: Cazadores de dragones (X.C., Avui · Sortim i El Punt · Sortim) | Cazadores de dragones(Àlex Solà, Cine.cat)
MILLENNIUM 3. LA REINA AL PALAU DELS CORRENTS D'AIRE (Luftslottet som sprängdes / The Girl Who Kicked the Hornet's Nest / Millennium 3: La reina en el palacio de las corrientes de aire / Millénium 3 / La Regina dei Castelli di Carta), de Daniel Alfredson: La història interminable (Xavier Roca, Avui · Sortim i El Punt · Sortim) | Millennium 3 (Àlex Solà, Cine.cat)
La Finestra indiscreta 07.03.2010 1a hora, La Finestra indiscreta 07.03.2010 2a hora, La Finestra indiscreta 08.03.2010 1a hora, La Finestra indiscreta 08.03.2010 2a hora i La Finestra indiscreta 08.03.2010 3a hora (Catalunya Ràdio)
FOTO Cartell català de Millennium 3: La reina al palau dels corrents d'aire, de Daniel Alfredson
Recull de crítiques publicades entre el 4 i el 10 de març de 2010:
CAÇADORS DE DRACS (Chasseurs de dragons / Dragon Hunters / Cazadores de dragones / Il cacciatore di draghi), de Guillaume Iverne, Arthur Qwak.: Un bonic embolcall (Nando Salvà, El Periódico) | Cazadores de dragones (Carles Mir, Time Out Barcelona)
El director iranià Jafar Panahi ha estat detingut pel règim integrista islàmic de l'Iran. Ran de les primeres manifestacions contra el frau electoral, ja va tenir problemes amb la policia, que el va detenir i deixar anar en un acte que va transcòrrer al cementiri on era enterrat una víctima de la repressió política. Molt més cap aquí, el govern de Mahmoud Ahmadinejad va denegar-li el permís per sortir del país i assistir al Festival de Berlín, on havia de participar en un debat sobre el present i el futur del cinema a l'Iran. Panahi, la seva família i una quinzena de convidats que eren dilluns a casa seva, van ser arrestats per tot d'homes vestits de civil, que els van conduir a un indret desconegut. Segons que ha fet públic avui l'agència France Press, Jafar Panahi estava preparant una pel·lícula sobre les mobilitzacions post-electorals i la quinzena d'individus amb qui estava era l'equip amb què preparava el projecte cinematogràfic. "No se l'ha detingut perquè sigui un artista o per raons polítiques. El jutge ho ha ordenat perquè ha comès un delicte", ha manifestat avui el fiscal general de Teheran, Abbas Jafari Dolatabadi. Pel que es veu, el delicte ha estat voler fer una pel·lícula "hostil al règim".
Antic ajudant d'Abbas Kiarostami, Panahi guanyà la Càmera d'Or de Canes amb El globus blanc; el Lleopard d'Or a Locarno amb El mirall; el Lleó d'Or de Venècia, amb El cercle i el l'Ós d'Argent Gran Premi del Jurat, a Berlín, amb Offside. Partint d'un marc a la "Kiarostami", el seu cinema ha anat agafant cada cop més consistència crítica respecte a la societat contemporània iraniana.
La detenció de Jafar Panahi i l'intent del règim per tallar d'arrel la producció d'una nova pel·lícula rebel amb el seu dictat monolític, torna a reviscolar una qüestió que es féu inevitable quan Marjan Satrapi presentà Persèpolis. En aquell film, com anteriorment al seus còmics, i com a totes les rodes de premsa que concedí ran de la presentació de la pel·lícula, la cineasta iraniana exilada a París denuncia els crims polítics comesos pel règim de Khomeini i els seus successors, les execucions dels que havien estat empresonats en la lluita contra el Xa i dels que haven participat en les revoltes contra aquell sistema polític, no combregaven amb les rodes de molí dels integristes xiïtes. En prendre consciència d'aquells Pinochet d'Orient, la pregunta es feia evident: i els cineastes iranians que han aconseguit un renom internacional en aquest període, han callat? Mentre s'anaven explicant historietes de nens que buscaven les cases dels seus amics enrunades per terratrèmols, la maquinària assassina del règim anava matant intel·lectuals, artistes, demòcrates, homes i dones considerats com a desafectes.
Còmplices? No necessàriament. Les coses solen ser més complexes i a vegades el més revolucionari no és malgastar energies pel cantó polític.
Tanmateix, hi ha una responsabilitat en els cineastes més destacats d'aquell país; com la que es pot demanar a qualsevol preeminent personalitat d'una societat que viu una situació d'injustícia. La prudència es pot entendre; però la responsabilitat no es pot defugir. És terrible, però a casa nostra no fa tants anys hi havia qui feia la viu viu amb el règim i qui no els jugava el joc. Va ser terrible, però hi hagué qui no defugí la responsabilitat envers el país. No se m'acut que ara li ho poguéssim passar per alt a gent com Abbas Kiarostami que no estiguessin al costat de la justícia, des del respecte a la comprensible prudència. Altrament, la seva obra pot quedar tacada, políticament molt tacada.
Fitxes i enllaços informatius, de les pel·lícules amb article en aquest bloc, a partir del 29.08.2008. I enllaç amb els articles d'aquest bloc sobre la pel·lícula.
Una educació; Nine; Als núvols; La cinta blanca; Això... és complicat!; Avatar; Cel·la 211; L'imaginari del doctor Parnassus; Àgora; El secret dels seus ulls
... i més
