Arnaud Desplechin ha completat el títol del seu darrer film, Jimmy P. amb el subtítol Psicoteràpia d'un indi de les planures. Certament, una referència al llibre que adapta "Psicoteràpia d'un indi de les planures: realitat i somnis", del psicoanalista i antropòleg francès George Devereux. Però aquest subtítol també resumeix perfectament l'estructura i objectiu de la pel·lícula: reconstruir el cas de Jimmy Piccard, indi dels peus negres que, havent tornat traumatitzat de la Segona Guerra Mundial, fou tractat per Devereux en un seguit de sessions, al llarg d'una bona colla de mesos, en un hospital militar de Kansas.
Amb un classicisme impecable, cadenciosament, Desplechin va reconstruint el procés que va des dels símptomes de malaltia fins a la curació de Picard, passant pel seu llarg tractament; amb la col·laboració inestimable dels actors Benício Del Toro -en el rol de l'indi- i Mathieu Amalric -en el de l'antropòleg-; així com la de Howard Shore, amb una banda sonora com les que ja no se'n fan, i la de Stéphane Fontaine, amb un estimable tractament cromàtic en la seva consistent fotografia. Tot primer, Desplechin narra linealment, mostrant el malestar de Jimmy Picard i les proves mèdiques a què el sotmeten, fins que se'n descarta la bogeria. A continuació, el cineasta combina molt prolíficament dos recursos ben diferents: les xerrades terapèutiques entre el pacient i Devereux i tot de "flashbacks" que reprodueixen somnis o moments evocats de la vida de Piccard. Es tracta d'arribar a l'interior del protagonista, detectar-li els traumes a partir de les paraules i l'ordre amb què les diu i dels somnis que explica. I, a través dels traumes, s'arriba al que ha estat una dura vida personal des de la infantesa. Per això s'ha fet bé de completar el títol amb allò de "Psicoteràpia d'un indi...".
I tanmateix aquest no és un film clínic; sinó un nou aprofundiment de Desplechin en la complexitat humana. Obra de diversos esgraons, ofereix com a mínim la representació eficaç del cas; però també una manera intel·ligent de narrar-lo. Convida a recordar els fonaments del psicoanalisme -tot i que n'agafa distància amb un tractament pèl sarcastic del personatge de Devereux-. I finalment, sí, és de la condició humana de què parla. Ho visualitza molt bé un personatge secundari, quan resumeix la tasca de Devereux -i l'objectiu fílmic- com d'un joc de nines russes, amb les peces que van encaixant unes dins les altres, fins a donar la figura externa, tan gran com fràgil interiorment.
Kore-eda i la paternitat.
"Són els fills que et converteix en pare", ha declarat Kore-eda Hirokazu, ran del seu film Els testos s'assemblen a les olles. No podria haver resumit de millor manera el que ostensiblement pretén amb aquesta pel·lícula: narrar la transformació d'un pare, sotmès a dura prova, pel que fa a la paternitat. Es tracta d'un arquitecte reeixit, sempre enfeinat i tan enderiat amb l'èxit i l'esforç per a aconseguir-lo, que té el fill com un aprenent de la mena d'adult que ell projecta. Però un dia, la Maternitat li diu que, fa sis anys, hi hagué un canvi de nadons i que el fill de la seva sang ha crecut en una altra família, que és socialment molt modesta. La dicotomia és greu: tirar cap a la sang o els lligams afectius. Amb aquella altra família acorden fer la prova d'intercanviar-se els menuts, primer els caps de setmana. I així aquest pare passa per l'experiència d'estar amb algú que li és biològicament hereu, però amb qui no hi ha més relació afectiva que la que poden generar. A més topa amb un inconvenient: l'altre pare és un home afable, pallassívol, amatent a la canalla, juganer...
La primera hora de pel·lícula, Kore-eda aconsegueix bastir una autèntica delícia, gràcies a la sensibilitat amb què filma la canalla, les sortides d'aquests menuts i la mateixa comicitat que genera les diferències socials i d'ambient, de manera de viure, entre les dues famílies. Fa trampes de guió el cineasta, com ara "oblidar-se" bona estona d'un dels nens i la seva conflictivitat, que hauria fet inviable la decisió del protagonista de convertir en definitiu l'intercanvi de fills -decisió que, en si mateixa, comporta una altra trampa, ja que Kore-eda "oblida" que tant la seva dona com els altres pares hi tenen alguna cosa a dir, seguint la lògica del mateix film-; però la simpatia ho tapa. Fins i tot els tocs d'humor n'esquiven el caire dramàtic.
Però a la segona hora de metratge, centrada en la transformació de l' arquitecte en autèntic pare, la gràcia es perd i les coses les força en un gens reeixit intent de, efectivament, representar que estar pels fills et fa pare.
L'iranià Asghar Farhadi s'està consolidant com un sòlid autor de melodrames. Després de Nader i Simin, una separació, ha presentat a Canes El passat, cinta que segueix parlant de parelles que es trenquen i l'efecte que això té sobre els fills. En aquesta ocasió, ha rodat a França i, per tant, ni tan sols pot aprofitar l'argument per a reflectir-hi un cert estat de coses a la societat del seu país.
El cineasta té la virtut de no caure en el sentimentalisme, malgrat el batibull d'emocions que posa en joc. En el cas d'El passat,agafa distància del conflicte dramàtic dels personatges a través del protagonista, Ahmad, un iranià que torna a París per a enllestir el divorci de la dona francesa de qui fa quatre anys que està separat, Marie. És el foraster que arriba al grup humà format per la seva "ex", les dues filles que aquesta tingué d'un primer matrimoni (Lucie i Lea), el nou company de Marie i (Samir) el nen d'aquest (Fouad). Ahmad esdevé testimoni del conflicte que Lucie, adolescent, té amb sa mare, pel fet que es vulgui tornar a casar i, sobretot, pels motius que van dur la dona de Samir a intentar suïcidar-se, fet que la deixà en coma profund. Ahmad parla amb uns i altres, fent-los buidar el pap -talment una teràpia!-, intentant escatir la veritat del passat recent que està destruint el present d'aquella gent. I els conflictes van sobreeixint, encadenant-se, resultant cada cop més complex el perfil de cadascun d'aquests personatges. Però els veiem gairebé amb el mateix afecte i proximitat que Ahmad, és a dir, també amb la distància -valgui la repetició- de qui no deixa de ser "foraster" en aquell grup. Potser fins resulta massa ostensible el rol d'aquest personatge com a recurs dramàtic i narratiu.
Que a les seves pel·lícules es busqui una veritat s'està convertint en una mena d'obsessió i no sé si també de fòrmula d'Asghar Farhadi. En A propòsit d'Ely, es tractava de saber què havia passat amb la mestra desapareguda en una excursió de cap de setmana i, de retruc, la seva història de debò. Al film següent, Nader i Simin, una separació, la veritat sobre si el protagonista havia fet perdre a l'assistent domiciliària el fill que esperava, en haver-la empentat per fer-la fora de casa, feia anar el relat dels jutjats als domicilis, de cals sogres a casa, de l'escola a ca la víctima, gastant-s'hi un metratge important . Tant en una com altra pel·lícula, aquesta recerca permetia matisar, regirar, els personatges i les seves significacions, reflectint-s'hi -com dèiem- un cert estat de coses social a l'Iran. En El passat, els esforços per a escatir la veritat sobre el que dugué al suïcidi aquella dona -que, segons com, podria acabar amb la relació entre Marie i el seu nou company- aporten tot just alguna informació adicional sobre cada personatge, abona pèl emfàticament els tòpics sobre els efectes de separacions i divorcis en la canalla, mentre va allargassant cançonerament el metratge fílmic.
Potser el problema és que, tant si com no, Farhadi vol dur la pel·lícula a la dicotomia entre passat i present, entre l'oblit del que pot acabar amb el present o l'assumpció fins i tot de les culpes; però no va més enllà de plantejar-ho. Segurament perquè diu que no vol respostes, sinó formular preguntes...
Quatre històries de violència de la Xina contemporània.
A començament de la dècada del 2000, les ficcions de Jia Zhangke tenien de protagonistes gent que deambulava sense nord, en el context de les vertiginoses transformacions que experimentava el país. Aquest 2013, amb A touch of Sin -presentada a la competició de Canes-, retroba personatges que segueixen rondant com perduts, però ara ni tan sols són una fantasmagoria en la devastació generada pel desenvolupament com a Natura morta (2006), ara esclaten -en actes violents-, exasperats, desesperats. Són gent que no encaixa en les transformacions de la Xina; de regions que, lluny de treure'n cap profit, acaben sent terra d'emigració que nodreix de mà d'obra barata i carn de prostitució els grans beneficiats...
Jia Zhangke estructura el film en quatre històries de violència, ambientades a diferents zones del país. A la primera, un miner d'una regió del nord-est lluita infructuosament contra l'enriquiment de les autoritats locals a costa de la comunitat, en el procés de privatitzacions, i, quan no pot més, acaba a trets. A la segona història, un home, per a trobar un futur diferent, ha deixat enrere la família a la zona de Chongqing, al sud-est, prop de la descomunal presa de les Tres Gorges, i ha agafat tant de gust a la pistola com als diners que guanya delinquint. Al tercer episodi, una noia que se n'ha anat del lloc de naixement, condemnat a desaparèixer, treballa de recepcionista en una sauna eròtica de Hubei, a la Xina central, però les seves aspiracions d'una vida millor van de frustració en frustració i quan és víctima d'un assetjament sexual esclata, comportant-se com una sanguinària criminal de films d'arts marcials -aquí s'hi pot veure la mà del japonès Takeshi Kitano, coproductor-. I al quart relat, un xicot d'uns 19 anys que va canviant alegrement de lloc de treball en una "zona econòmica especial" acaba éssent conscient de les condicions d'explotació laboral i personal que esclavitzen els joves i comet un acte irreparable.
No hi ha cap meandre estètic. En aquesta ocasió Jia Zhangke ha fet prevaldre la narració i l'impacte del galdós quadre social que pinta. Òbviament, utilitza els paisatges com a rerefons significatiu; però el centre d'atenció són els seus personatges i entorn humà. Ha tingut cura d'enllaçar d'una o altra manera les quatre històries, amb reconeguda pretensió de reforçar el conjunt com una imatge de la Xina contemporània. I si algun retret se li hagués de fer, fóra que, en els amunts i avalls dels protagonismes, hi ha moments que acaba descol·locant topogràficament.
S'ha esvaït el dubte del perquè Sofia Coppola no tenia en competició a Canes la seva nova pel·lícula, The Bling Ring: es tracta d'un film menor, gairebé un exercici per a mantenir-se activa professionalment com a directora i per a estrenar-se amb la càmera digital, sense cap mena de pretensió autoral, per bé que prou digne com perquè hagi tingut l'honor d'inaugurar Un Certain Regard.
A partir de l'article The Suspects Wore Louboutins, publicat al Vanity Fair, Sofia Coppola reconstrueix en clau de ficció la història dels adolescents que, enderiats amb els famosos i el món de les marques, els seguiren de petja per internet, hi buscaven les cases pel Google, per a entrar a robar-los quan eren fora, a la gala dels Oscar, en una setmana de la moda o en rodatges... arribant a arreplegar objectes de luxe i diners per valor de més de 3 milions de dòlars. No cal dir que xalaren amb els vestits, sabates, joies, rellotges, ulleres... dels Orlando Bloom, Paris Hilton, Rachel Bilson, etc. I, evidentment, ho enregistraren amb els mòbils, ho van penjar a facebook, en compartien l'aventura a les discoteques que freqüentaven i fins van muntar alguna paradeta amb part del "tresor pirata" que tenien acumulat. Una mena de festa continuada, d'actes recriminables fets des de la irresponsabilitat i sense cap malícia, a cavall -desbocat- d'una superficilialitat i una "cultura" de la diversió alimentada des dels mitjans de comunicació i abonada en una societat que -al damunt- els convertí en famosos, quan la policia els va detenir i posteriorment se'ls va condemnar.
La gran part del metratge de The Bling Ring segueix linealment aquest jovent, encadenant robatoris, gaudis de la moda "adquirida", trafiquejos, nits de disbauxa a la discoteca... fins al punt d'encomanar-se-li un pèl la mateixa superficialitat dels protagonistes. L'efecte d'acumulació treu als fets el caràcter ocasional i de puntual malifeta juvenil, i els descriu com un excés sense fre ni cap mena d'autocrítica; però fa decaure l'interès fílmic, a mesura que no s'hi va aportant res de nou, a cada entrada o tornada a la casa d'alguns d'aquells famosos. No obstant això, Sofia Coppola aconsegueix bastir-ho com un conte moral; no pas a costa de jutjar els protagonistes, sinó la mena de societat de què són exponent. "Crec que dóna una visió de la nostra societat actual -ha declarat la cineasta- i del fenomen de la tele-realitat i de les seves repercusions en aquesta petita banda d'adolescents. He mirat d'explicar la història de manera que s'hi pugui entrar des del punt de vista dels joves, passar-s'ho bé i entusiasmar-s'hi, abans, espero, d'agafar-se les coses des d'una altra perspectiva a la fi [de la pel·lícula] i de comprendre que van anar massa lluny. No voldria que se'ls jutgés massa, tot i que me'ls miro des d'una certa distància (hi ha un caire crític en aquest sentit). Sóc conscient que pot resultar atractiu el costat adolescents/festa/infants terribles, però espero que no haver sublimat massa la seva conducta recriminable. Penso que hi ha una barreja de crítica i sublimació a la pel·lícula, però que donarà al públic matèria de reflexió.
Se li ha de reconèixer, a Sofia Coppola, que toca de ple la plaga del consum irresponsable, l'absència de consciència sobre les conseqüències dels actes comesos per una generació consentida, la pèrdua de nord en una gent que puja sense saber diferenciar entre la privacitat i la vida pública... I, en representar, la vida familiar de la canalla protagonista, irònicament, recorre a certs models televisius de gran audiència: interiors de pura façana!
Ozon i la noia maca i prostituta.
A la competició, avui, François Ozon, amb Jove i maca, i Amat Escalante, amb Heli.
Ozon signa una de les millors obres de la seva filmografia -cosa que tampoc vol dir gaire res, atès el nivell discret del seu cinema-, tot narrant l'afirmació de la sexualitat d'una noia de 17 anys al marge de qualsevol convenció social o de valoració moral. La noia es prostitueix voluntàriament, sense que en quedin clars els motius, ni falta que li fa al cineasta, perquè aquí, del que es tracta és de la radicalitat d'una opció íntima, de llibertat individual, sense cap coartada. Ni tan sols la família o les amistats en són causa. Per una vegada, Ozon deixa de ser maniqueu i no dimonitza la societat. Certament, hi deixa anar algunes pinzellades sobre la hipocresia, les febleses que no volen ser dites o la realitat sexual dels que es volen convencionals, però no hi carrega les tintes. Amant dels referents, aquí tira de Rimbaud -la noia i els seus companys de classe reciten fragments d' On n'est pas serieux quand on a 17 ans-. I, enllaçant amb el seu film anterior, A la casa, hi posa el personatge d'un germà adolescent de la protagonista que, mogut per l'impuls eròtic incipient i una certa ambigüitat, practica el voyeurisme, ni que sigui perquè Ozon pugui recordar a l'espectador que, de fet, mirant-li la pel·lícula està sent un "voyeur".
Peça clau n'és l'emergent actriu Marine Vacth, que encarna la xicota prostituta, envoltada de veterans com Géraldine Pailhas, Fréderic Pierrot i Charlotte Rampling -en un paper brevíssim-.
Heli: corrompre's per sobreviure
Pel que fa a Amat Escalante, aconsegueix que Heli resulti interessant per moments, en la mesura que hi construeix el relat sobre la convivència quotidiana amb la violència que genera el narcotràfic en un racó de Guanajuato (Mèxic). És una història de corrupció d'una bona gent, per sobreviure. Amb actors no professionals -com de costum, en ell-, l'estil sec que el caracteritza, de fotografia despullada, però menys esteticista que als seus films anteriors, Escalante no aconsegueix evitar una certa manca d'entitat a bona part de la pel·lícula i, en canvi, manté la seva tirada per imatges brutals, especialment en una seqüència de tortura esgarrifosa. És la màxima expressió de les maneres dels narcotraficants, per bé que no són aquests el fil conductor de la narració, sinó un home jove que treballa en una fàbrica d'automòbils i lluita per tirar endavant en les precàries condicions amb què viu amb la dona, la criatura que acaben de tenir, sa germana i son pare. I la violència que més se'ns mostra és la de la policia, especialment la d'una unitat especial que, en connivència amb els traficants, irromp bestialment a cal protagonista, per a recuperar uns paquets de cocaïna que uns adolescents enamorats, candorosament, hi havien amagat, pensant a vendre-ho i fer diners per a poder casar-se: un acte innocent, amb un recurs diabòlic -la cocaïna, a l'abast en aquell indret-, que desferma un autèntic infern. De fet, aquest contrast entre la innocència dels joves i la violència dels dos costats de la llei és el principal encert de la pel·lícula.
FOTO Carey Mulligan i Leonardo DiCaprio, a El Gran Gatsby, de Baz Luhrmann
Hi ha un pla que m'ha commogut de debò en tot El gran Gatsby, de Baz Luhrmann, que s'ha projectat en la jornada inaugural del Festival de Canes 2013. És l'últim pla abans dels crèdits finals i que jo el descrigui no esguerrarà a ningú la visió de la pel·lícula -que s'estrena demà a bona part de la nostra cartellera (i avui, a la Catalunya Nord)-.
Com sabeu, estem parlant d'una nova adaptació de la famosa novel·la de Francis Scott Fitzgerald, ambientada al Nova York dels feliços anys vint i narrada pel personatge de Nick Carraway (Tobey Maguire), l'escriptor novell que s'ha instal·lat a Nova York i té per veí un milionari misteriós, Jay Gatsby (Leonardo Di Caprio), gran amfitrió de festes mundanes i delerós de recuperar Daisy (Carey Mulligan), la dona ara casada de qui s'enamorà en temps de guerra. En Nick Carraway escriu, per consell terapèutic, sobre els fets que va viure i van sacsejar la seva vida des que conegué Jay Gatsby; de manera que el film avança a tall de flasback i això ens du al pla final. Un cop ha enllestit el relat, hi mecanografia el títol: "Gatsby". N'apila els fulls, s'ho mira i, a mà, hi esmena el títol "El gran Gatsby", escriu. Per a ell, no havia estat tan sols un personatge, sinó un "gran" personatge. Un home amb un optimisme, un somni, una esperança prou covades dins seu com per haver-se convertit, efectivament, en la figura pública rutilant, glamurosa, misteriosa, havent-se venut la seva ànima a un dimoni dels negocis foscos, tot per poder arribar a la dona que estima. Un ésser pregonament romàntic, autèntic de cor en la seva falsedat exterior, envoltat de la hipocresia moral, les covardies íntimes i la prepotència de la classe dominant, que solia convidar-se-li a les festes. Per a un xicot de l'Amèrica interior, és la grandesa del seu protagonista el que realment l'ha trasbalsat en la seva estada a la costa Est i així és com aquell "El gran" que afeigeix manualment a "Gatsby" pren les connotacions emotives que he esmentat.
No deixa de ser curiós i significatiu que, en una pel·lícula efectista com aquesta, amb grans focs d'artifici visuals i sonors, el pla més emotiu sigui el d'un senzill paper blanc en què hi ha mecanografiada la paraula "Gatsby" i veus una mà que hi afegeix "The Great".
No ens pot pas sorprendre que resulti efectista el mateix Baz Luhrmann de Moulin Rouge i Romeu i Julieta. La novetat en aquesta ocasió és el 3D, les possibilitats que aquesta tecnologia ofereix i els mals que causa al cinema, quan se la fa servir com el cineasta australià. "Això no és un film; sinó una altra cosa, un espectacle", ha dit una amiga crítica japonesa, a la sortida de la projecció de premsa. I és que, en la primera de les dues hores llargues de metratge, el text primmigeni de Scott Fitzgerald, reproduït amb veu en off (de Maguire), serveix gairebé de simple pretext a l'encadenament d'imatges, que no arriben a conformar autèntiques escenes, conduit a un ritme cinematogràfic incessant, vitaminat des de l'interior dels plans per uns aparatosos moviments de càmera. Evidentment, la cosa s'excita de valent al reguitzell de festes al casalici de Gatsby, a les curses amb que els protagonistes mouen els seus impecables cotxes esportius per carreteres i carrers convencionals, i no podem pas dir que es calmi gaire als diversos actes de la dinàmica vida social d'aquella gent.
Certament, s'hi pot trobar explicacions. Al capdavall, la vida del tranquil narrador, ja enlluernat per la magnificiència amb què viu la seva cosina Daisy (casada amb un plaçó de la "noblesa" nord-americana), es torna vertiginosa des que entra a can Gatsby. I la cosa ja se li converteix en sideral quan per fi arriba a conèixer l'enigmàtic veí... Però representar aquest clímax amb un esclat de focs artificials diria que és d'una expressió visual fàcil, més amatent a enlluernar que a expressar... Diuen els responsables del film que han volgut restar fidels a la novel·la original -i certament ho han estat molt-, però ho han volguit tractar de manera que arribi a la generació actual. Per això, algun dels temes musicals de l'època esmentats a l'obra de Scott Fitzgerald, la banda sonora els combina amb hip-hop i altres estils musicals d'avui en dia i han comptat amb artistes com Jay Z, Bryan ferry, Lana Del Rey, Florence + The Machine, els The xx, Sia i Beyoncé... Amb la mateixa intenció, la fotografia dels exteriors del film tenen textura ostensiblement virtual, gairebé de video joc. O les mateixes festasses sembla que s'ambientin en macro-discoteques. Tan buscar de servir aquella època amb formes actuals, acaba sent improductiu, simple intencionalitat autoral. Però tant se val, perquè allò que preval és la sensació de l'espectacle per l'espectacle, en què el 3D permet emfatitzar personatges, disseminar lletres i números, petit objectes que suren en l'aire, papallonetes de paper, confettit, estels...
La segona hora de la pel·lícula, més centrada en la relació entre Gatsby i Daisy s'agafa al valor narratiu de l'escena i la seqüència, a l'expressió dramàtica amb plans que tenen els actors i el text com a font principal. I aquí s'imposa el talent dels DiCaprio i copmpanyia i, esclar, sobretot la força de la novel·la. Més convencional, sí. Menys personal-autoral, també. Però, si més no, s'hi deixa enrere el funambulisme estèril de la primera part.
S'ha d'admetre que Baz Luhrmann ha aconseguit no quedar esclau de l'estètica retro "anys vint" que aquest artefacte li permetia. D'una banda, l'ambientació, el vestuari i la caracterització dels personatges s'avé als requeriments de l'època en aquell ambient social de la costa est; però el director hi agafa distància puntualment, múrriament irònica. Valgui de botó de mostra el "jardinet" que Gatsby fa muntar a cal seu veí per a retrobar-se amb Daisy (o el subtil gag que hi cola, amb els pastissets).
S'ha d'agrair també la consciència ostensible que aquesta és una pel·lícula concebuda en la crisi actual. S'hi parla de la superficialitat, de l'amoralitat (quan no immoralitat) dels feliços anys vint, des de la perspectiva que després vindria el crac del 29. Subtilment, si es vol, deixant-hi constància de l'existència de proletaris al marge de les alegries econòmiques de Wall Street; però visualment la seva presència en aquest film evoca les imatges de la Gran Depressió que s'esdevindria quan aquella opulència s'esvairia com l'espuma. Costa poc relacionar els anys de bonança que hem passat fins al 2007 amb aquells "feliços vint", especialment pel que de bombolla s'hi representa.
A la projecció de premsa, éssent generosos, podem dir que se l'ha rebuda amb tebior. Molt a les acaballes dels crèdit s finals, algun aplaudiment, contrasrrestrat amb algun xiulet. Comentaris no gens entusiàstics entre la crítica. I això sí, una expectació de les grans a la roda de premsa: DiCaprio, Maguire, Luhrmann, Mulligan... I a més, quan ellls l'han enllestida, els venien al darrere els Spielberg, Kidman, Auteuil, Lee... és a dir, el Jurat, que es presentava en societat.
Reposició dels films en Competició, durant tot el dia.
Cerimònia de Cloenda.
19.00h. Al Gran Teatre Lumière, Gala del Palmarès, conduïda per Audrey Tautou, amb diversos convidats, alguns dels quals pujaran a l'escenari a lliurar un dels guardons del vespre, i, per descomptat, amb la presència del Jurat de la Càmera d'Or, el Jurat dels Curtmetratges i de la Cinéfondation i el Jurat de la Competició, que faran públics els respectius veredictes encara no anunciats. Lliurament de premis, d'entre els quals la Palma d'Or del Curtmetratge, la Càmera d'Or i la Palma d'Or de Canes 2013. Tot seguit, mentre els guardonats passen a la sessió fotogràfica i a la corresponent roda de premsa, es projectarà:
Selecció Oficial Fora de Competició.
Zulú (Zulú). Direcció: Jérôme SALLE. Durada: 1h50. Producció francesa. Amb Orlando Bloom i Forest Whitaker | Pel·lícula de cloenda de Canes 2013.
Proclamació i lliurament dels Premis Un Certain Regard, seguit de:
bé la projecció del film guanyador, bé d'una pel·lícula encara no anunciada —al moment d'editar aquest apunt—, per a cloure aquesta secció del certamen.
Selecció Oficial Curtmetratges en Competició.
Condom Lead. Direcció: Mohammed ABOU NASSER i Ahmad ABOU NASSER. Durada 0h14. Producció jordano-palestina. Amb Rashid Abdelhamid, Maria Mohammedi, Eloïse Von Vollenstein.
Hvalfjordur. La vall de les balenes (Hvalfjordur | Whale Valley) . Direcció: Gudmundur Arnar GUDMUNDSSON. Durada 0h15. Producció daneso-islandesa. Amb Valdimar Örn Flygenring, Unnur Ösp Stefansdottir, Einar Johann Valsson, Agust Örn B. Wigum.
The Meteorite and Impotence (Inseki To Impotence | The Meteorite and Impotence). Durada 0h10. Direcció: SASAKI Omoi. Producció japonesa. Amb Ruriko Hamano, Kuniaki Nakamura, Karia Nomoto.
37°4 S. Direcció: Adriano VALERIO. Durada 0h11. Producció francesa. Amb Riaan Repetto, Natalie Swain.
Faula d'una nena dissecada (Contrafabula de una Niña Disecada | Fable of a Blood-Drained Girl). Direcció: Alejandro IGLESIAS MENDIZABAL. Durada: 0h25. Escola: CCC (Mèxic)
Palmarès de la Cinéfondation.
Acte de proclamació dels guanyadors dels premis de la Cinéfondation.
Proclamació i lliurament dels premis i, a continuació, projecció del film:
3 x 3D. Direcció: Jean-Luc GODARD, Peter GREENAWAY, Edgar PÊRA. Guió: Jean Luc Godard (episodi "The Three Disasters"), Peter Greenaway (episodi "Just in Time") i Edgar Pêra (episodi "Cinesapiens"). Amb (a "Just in Time") Miguel Monteiro; (a "Cinesapiens") Nuno Melo, Leonor Keil, Keith Davis, Jorge Prendas, Ângela Marques | Film de cloenda de la 52a Setmana de la Crítica de Canes.
Weekend of a Champion (Weekend of a Champion). Direcció: Franck SIMON. Durada: 1h33. Producció franco-anglesa. Documental, amb Jackie Stewart, Helen Stewart, Roman Polanski. Amb la presència de Roman Polanski i Jackie Stewart.
L'estiu dels peixos voladors (El verano de los peces voladores | The Summer of Flying Fish | L'été des poissons volants). Direcció: Marcela SAID. Durada: 1h26. Producció franco-xilena. Amb Francisca Walker, Gregory Cohen, Maria Izquierdo.
Setmana de la Crítica.
Competició llargmetratges.
Los Dueños. Direcció: Agustín TOSCANO i Ezequiel RADUSKY. Durada: 1h35. Producció argentina. Amb Rosario Blefari, Germán De Silva, Sergio Prina.
L'últim dels injustos (Le dernier des injustes | The Last of the Unjust). Direcció: Claude LANZMANN. Durada: 3h40. Producció austro-francesa. Documental.
Ilo Ilo (Ilo Ilo). Direcció: Anthony CHEN. Durada: 1h39. Producció singapuresa. Amb Koh Jia Ler, Angeli Bayani, Chen Tian Wen.
Setmana de la Crítica.
La carmanyola (Dabba | The Lunchbox) Direcció: Ritesh BATRA. Durada: 1h44. Producció germano-franco-índia. Amb Irrfan Khan, Nimrat Kaur, Nawazuddin Siddiqui.
La grande abbuffata (Marco Ferreri, 1973). Durada: 2h10. Projecció en presència de Michel Piccoli i Andréa Ferréol.
Al Voltant de la Selecció Oficial.
Safety Last!, de Fred C. Newmeyer, Sam Taylor (1923, 1h13) | Cinema a la platja.
Quinzena dels Realitzadors.
La danza de la realidad (La danza de la realidad). Direcció: Alejandro JODOROWSKY. Durada: 2h10. Producció francesa. Amb Brontis Jodorowsky, Pamela Flores, Jeremias Herskovits.
A Story of Children & Film (Mark Cousins, 2013). Durada: 1h40. Retrat global sobre els infants al cinema, aquest documental s'ha construït en base a fragments de 53 pel·lícules de 25 països diferents i és la continuació de The Story of Film: An Odyssey, del mateix autor.
Còpies restaurades.
Visions of Eight (Youri Ozerov, Milos Forman, Mai Zetterling, Claude Lelouch, Arthur Penn, Michael Pfleghar, John Schlesinger, Kon Ichikawa, 1973). Durada: 1h49.
dc15 El apunts amb el programa diari del Festival de Canes, sempre els havia editat a casa, abans del certamen, i els anava penjant cada dia que tocava. Aquest any ho faig diferent. Per a saber el programa quotidià, n'hi ha prou anant a la categoria del blog FESTIVAL DE CANES. Programa diari i fàcilment s'hi troba la jornada que interessa. Per tant, no cal que esperi a penjar-ho que arribi el dia. Això em treurà una mica de feina allà, on he de guanyar temps com sigui. Així, doncs, som-hi!
Aquest és l'apunt instrumental, simplement operatiu, que em va molt bé per a navegar ràpidament pels diferents apartats del blog dedicats a la programació del Festival de Canes i de l'off-Festival. És l'estructura esgraonada amb què ho tinc muntat. Des d'aquí accedeixo als articles-porta de "Competició" "Fora de Competició", "Sessions Especials", "Un Certain Regard", "Cinéfondation", "Curtmetratges en Competició", "Cannes Classics", "Al voltant de la selecció oficial", "Quinzena dels Realitzadors" i "Setmana de la Crítica". I, de cada article amb la respectiva llista de films, els títols em duen als apunts-fitxa que he editat o bé, substitutòriament, a les pàgines corresponents del Festival, la Quinzena o la Setmana de la Crítica.
FOTO Element de la imatge gràfica del 66è Festival de Canes
Al voltant del certamen, al marge del que són estrictament les diverses seccions que conformen el gruix de la programació, el Festival de Canes organitza alguns esdeveniments, per a complementr-ne l'ambient o l'ambientació o aprofitar l'avinentesa des del punt de vista cinèfil: és el que anomenen de manera explícita Al voltant de la selecció oficial. Lògicament, és en aquest àmbit que situen les sessions de Cinema a la Platja, que ofereixen a la gent de Canes, als visitants i als aficionats al cinema que corren per la Croisette l'oportunitat de veure alguns films, distesament... en una sala amb gandules muntada a l'aire lliure, e una platja a la vora del Palau dels Festivals. Informativament, s'aprofita aquest àmbit un pèl calaix de sastre per a assenyalar les pel·lícules candidates a la Càmera d'Or.
D'entre les activitats que, a hores d'ara encara no s'ha anunciat, hi ha la lliçó de cinema, que habitualment impartia algun cineasta reconegut, ni la resta d'altres lliçons que algun compositor o intèrpret de prestigi també havien protagonitzat en edicions anteriors. Potser es donaran a conèixer en les properes hores o ves que no hagin deixat d'organitzar-les —potser víctimes d'unes primeres retallades pressupostàries?—
Canes 2013: al voltant de la selecció oficial.
Els dibuixos de la llibertat.
Sota els auspicis del Festival de Canes, el dilluns 20 de maig hi haurà una subhasta a benefici de Cartooning for Peace.
Es tracta d'unes vuitanta obres humorístiques, autèntica tria de dibuixos tendres i humorístics sobre pel·lícules mítiques, la indústria del cinema i autors de renom com ara Fellini, Bergman, Spielberg, o Haneke. Alguns dels dibuixos recorden fins a quin punt la creació cinematogràfica està amenaçada en països com l'Iran o Algèria. Quan un cineasta pateix l'encalç del govern, dibuixants d'arreu del món treuen les seves plomes per a denunciar els atemptats a la llibertat de creació.
Els dibuixos vinculats a la subhasta s'exposaran al Palau dels Festivals, durant el Festival de Canes.
El dia 20, el subhastador, James Fattori, estarà acompanyat pels dibuixants Willis from Tunis (Tunísia), Dilem (Algèria), Kichka (Israel) i Plantu (França - Le Monde i L'Express)
Dimarts, 21 de maig - Tauró, de Steven Spielberg (1975, 2h05)
Dimecres, 22 de maig - Simeon, d’Euzhan Palcy (1992, 1h55)
Dijous, 23 de maig - Le grand bleu, de Luc Besson (1988, 2h16), precedida d'un concert d'Éric Serra
Divendres, 24 de maig - The Ladies Man, de Jerry Lewis (1961, 1h35)
Dissabte, 25 de maig - Els ocells, d’Alfred Hitchcock (1963, 2h00)
Village internacional.
Centre d'exposició i punt de trobada, autèntic aparador dels països productors de cinema, conformat per pavellons en què les institucions de cada país mostren l'abast de la seva creació, comerç i indústria cinematogràfica... el "village" de Canes el conformen dues parts físicament diferenciades. D'una banda, el "Riviera", que acull ministeris de Cultura i centres de cinema d'arreu del món, i el "Pantiero", que congria el conjunt de l'oferta francesa —tot i que de mica en mica va internacionalitzant-se, també, acollint fons i comisions del sector creades en altres països—. Inaugurat el 2000, el Village de Canes convocà 12 països; al cap de tretze anys, ja són 50 els països que hi participen. Podem consultar-ne el fullet informatiu.
Homenatges.
El capítol d'homenatges balla, al Festival de Canes. Segons quin any, el trobes a Cannes Classics; en d'altres, a Sessions Especials, i, de fet, són una mena d'actes que escauen a l'apartat Al voltant de la selecció oficial.
Enguany, de fet, hi ha un homenatge com encobert a Kim Novak, considerada com a convidada d'honor del Festival, que assistirà a la projecció de la còpia restaurada de Vertigen a Canes Classics, el dissabte 25 de maig. Igualment, s'ha fet córrer i l'organització ho ha donat per bo, tot i que no ho ha fet saber oficialment, que el mateix dia 25 s'homenatjarà Alain Delon, la presència del qual acompanyarà la projecció de Plein Soleil, de René Clément a Cannes Classics.
També s'ha especulat amb un possible homenatge "sorpresa" a Robert Redford, a qui s'espera a la sessió de gala de Tot està perdut, film de JC Chandor, que es passa Fora de Competició.
No s'ha de descartar tampoc algun gest de reconeixement a Joanne Woodward, si finalment acaba anant a la Croisette —previsiblement plena de cartells amb la foto del seu cos de quan era jove, besant-se amb Paul Newman.
Les pel·lícules candidates a la Càmera d'Or.
Podem consultar la llista de pel·lícules candidates a la Càmera d'Or 2013, clicant aquí: Candidates a la Càmera d'Or.
FOTO Element de la imatge gràfica del Festival de Canes 2013
A diferència de la Competició, on enguany no hi ha cap "opera prima", a Un Certain Regard de Canes 2013 hi trobem fins a 6 primeres pel·lícules, d'un total de 18 programades. I, posats a esmentar xifres, fins 8 films d'aquesta secció han estat dirigits per dones —en una altra contrast amb la competitiva, on només n'hi ha 1—. Constatem finalment que, en aquesta 66a edició, el Festival tan sols ha seleccionat 18 títols en aquesta secció, on habitualment n'hi havia una vintena.
Les produccions vénen de paísos tan diversos com Palestina, el Japó, les Filipines, els Estats Units, Alemanya, França, Hong Kong, Cambodja, Espanya, Mèxic, Argentina, Noruega, el Quebec, el Kurdistan, Àustria o Itàlia. I les temàtiques que toquen són la del jovent, el futur magre, l'emigració, el racisme, la fama, la societat occidental opulenta, l'amor, els sentiments, les ferides interiors, les sectes religioses, la mort, la Història i situacions com les de Palestina, Hong Kong o el Kurdistan.
Aquest apunt, resum i recull de tots els articles-fitxa que he publicat prèviament sobre les pel·lícules d'Un Certain Regard, n'és alhora la porta: els títols dels films enllacen directament amb els respectius articles-fitxa.
Marxa de la mort (Death March | Marche de la mort). Direcció: AdolfoALIX JR. Durada: 1h50. Producció nipono-filipina. Amb Sid Lucero, Zanjoe Marudo, Sam Milby. Bataan, les Filipines, 1942. Milers de soldats filipins i americans han de caminar sota un sol abrusador, víctimes d'epidèmies, de la fam i dels maltractaments que els infligeixen les tropes japoneses... Dirigeix el filipí Adolfo Alix Jr (Tambolista, Daybreak, Imoral, Adela, Aurora, Manila —codirigit amb Raya Martin—, Chassis, Muli)
Fruitvale Station (Fruitvale Station). Direcció: Ryan COOGLER. Durada: 1h25. Producció nord-americana. Amb Michael B. Jordan, Melonie Diaz, Kevin Durand, Chad Michael Murray. Un noi de 22 anys de San Francisco topa amb uns policies a l'estació de metro Fruitvale i, de perfecte desconegut passà a ser el protagonista d'una notícia de successos: les 24 hores anteriors. Candidata a la Càmera d'Or, Gran Premi del Jurat a Sundance 2013. Primer llarg del curtmetratgista californià Ryan Coogler.
The Bling Ring (The Bling Ring). Direcció: Sofia COPPOLA. Durada: 1h30. Producció nord-americana. Amb Emma Watson, Leslie Mann, Taissa Farmiga, Israel Broussard. Inspirada en fets reals, sobre un grup d'adolescents enderiats amb la fama, que per internet segueixen el rastre de famosos per a entrar a robar-los a casa. Film inaugural Un Certain Regard, amb què retorna a Canes Sofia Coppola, després de tenir en competició l'estimable Maria Antonieta (2006), i de guanyar el Lleó d'Or a Venècia amb Somewhere (2010).
Els bastards (Les salauds | Bastards). Direcció: Claire DENIS. Durada: 1h40. Producció germano-francesa. Amb Vincent Lindon, Chiara Mastroianni, Julie Bataille, Lola Creton. Un capità de vaixell ha de deixar la seva nau, tornar a París i embarcar-se en la venjança pel mal que presumptament un home de negocis ha causat a la seva família... Dotze anys després de la vampírica Trouble Every Day —Fora de Competició—, Claire Denis torna a Canes, on anteriorment hi havia presentat la lleugerament autobiogràfica Chocolat —Competició— i la de l'immigrat negre, homosexual i transvestit, J'ai pas somneil —Un Certain Regard—
Norte, la fi de la Història (Norte, Hangganan Ng Kasaysayan | Norte, the End of History | Norte, la fin de l'Histoire). Direcció: Lav DÍAZ. Durada: 4h10. Producció fiipina. Amb Archie Alemania, Angeli Bayani, Soliman Cruz. Un intel·lectual frustrat per com van les coses, comet un crim, que el paga un home innocent a qui n'hi passa alguna de sorprenent quan és tancat a la presó. Dirigeix Lav Díaz, prou desconegut a Occident —el 2008, la seva Malenconia, Menció Especial d'Horitzonts de Venècia—.
El ball d'en Tore (Tore Tanzt | Nothing Bad Can Happen | Résurrection). Direcció: Katrin GEBBE. Durada: 1h50. Producció alemanya. Amb Julius Feldmeier, Sascha Alexander Gersak, Swantje Kohlhof. Un noi a la recerca d'una nova vida per Hamburg, va a raure en una secta religiosa i es fa amic d'un violent i cruel pare de família. Pel·lículacandidata a la Càmera d'Or, de la directora alemanya Katrin Gebbe.
Miele (Miele). Direcció: Valeria GOLINO. Durada: 1h36. Producció franco-italiana. Amb Jasmine Trinca, Carlo Cecchi, Vinicio Marchioni. Adaptació lliure de la novel·laA nome tuo, de Mauro Covacich. Clandestinament, una dona de trenta anys ajuda malalts terminals a morir dignament i topa amb un arquitecte de setanta anys que es vol suïcidar. Pel·lículacandidata a la Càmera d'Or, primer llargmetratge de l'actriu Valeria Golino.
Bends (Bends). Direcció: Flora LAU. Durada: 1h35. Producció xinesa (Hong Kong). Amb Carina Lau (Anna), Kun Chen (Fai). La dona que ha de ser d'un home de negocis de Hong Kong i el seu xofer, travessen cada dia la frontera amb Shenzhen: ell es deleix perquè el segon fill li pugui nàixer a Hong Kong, ella mira de mantenir les aparences d'un nivell de vida que trontolla. Pel·lículacandidata a la Càmera d'Or, de la fins ara curtmetratgista Flora Lau (12:30, Dry Rain).
Wakolda (Wakolda). Direcció: Lucía PUENZO. Durada: 1h33. Producció franco-noruego-mexicano-hispano-argentina. Amb Natalia Oreiro, Diego Peretti, Àlex Brendemühl, Elena Roger. La història real d'una família argentina que va viure amb Josef Mengele sense saber-ne l'autèntica identitat i la d'una noia que s'enamorà d'un dels pitjors criminals de tots els temps.. Dirigeix l'argentina Lucía Puenzo (XXY i El niño pez —cintes que comparteixen neguits de noies/noi jovenets en relació amb la condició sexual—).
La gàbia d'or (La jaula de oro | La cage dorée). Direcció: Diego QUEMADA-DÍEZ. Durada: 1h50. Producció hispano-mexicana. Amb Brandon López, Karen Martínez, Carlos Chajon, Rodolfo Domínguez. Dos nois i una xicota centreamericans, amb quinze anys, deixen enrere la pobresa i la violència de certes barriades de Guatemala i breguen per arribar a la terra promesa de Califòrnia. Pel·lículacandidata a la Càmera d'Or del fins ara ajudant de càmera i director de fotografia Diego Quemada-Díez, autor de curtmetratges sobre escapatòries oníriques, sovint d'adolescents davant el seu magre futur.
Els manuscrits no cremen (Dast-Neveshtehaa Nemisoosand | Les manuscrits ne brûlent pas). Direcció: Mohammad RASOULOF. Durada: 2h05. Un assassí sou i el seu cap han de complir l'encàrrec de cometre un crim com si fos un suïcidi, però han d'improvisar... No film clandestí de Mohammad Rasoulof, un dels cineastes iranians condemnats per la tirania islamista.
La Sarah prefereix córrer(Sarah préfère la course | Sarah prefers to Run) Direcció: Chloé ROBICHAUD. Durada: 1h37. Producció quebequesa. Amb Sophie Desmarais, Hélène Florent, Jean-Sébastien Courchesne. A una jove atleta de cursa de mig fons li ofereixen una plaça en un bon club d'atletisme, en una altra ciutat. La mare no l'ajuda i acaba anant-se'n-hi amb el xicot, amb qui es casen, per accedir a préstecs i beques. El matrimoni, tanmateix, no respon a les expectatives... Pel·lículacandidata a la Càmera d'Or, amb què torna al Festival de Canes Chloé Robichaud , havent-hi concursat amb el curt Chef de meute.
My Sweet Pepperland (My Sweet Pepperland). Direcció: Hiner SALEEM. Durada: 1h40. Producció germano-franco-kurda. Amb Korkmaz Arslan (Baran), Golshifteh Farahani (Govend), Suat Usta (Reber). Un heroi kurd de la guerra d'independència, que treballava de policia a la capital, arriba voluntàriament a una vall a la frontera entre Iran, Turquia i Iraq, zona gangrenada per tota mena de tràfics i la persistència dels caps tribals, poc avinguda al nou ordre del jove i autònom estat kurd. film produït per Robert Guédiguian. Dirigeix Hiner Saleem (Km 0, Vodka Lemon).
FOTO Léa Seydoux i Tahar Rahim, a Grand Central, de Rebecca Zlotowski
Prou meteòrica està éssent la carrera de la cineasta francesa Rebecca Zlotowski (París, 21.04.1980), des que debutà en el camp dels llargmetratges amb Belle épine (Premi Louis Delluc 2010 i seleccionada a la Setmana de la Crítica de Canes d'aquell mateix any), després d'una certa trajectòria com a guionista de curtmetratges. En aquell film, l'emergent Léa Seydoux encarna una noieta de disset anys que, mitjançant un bona peça de l'institut, descobreix l'ambient del motorisme i canvia soledat per llibertat. Ara, la cineasta ha tornat a treballar amb la jove actriu, per a narrar una història d'amor impossible entre dos empleats d'una central nuclear, que té de protagonista masculí Tahar Rahim —el "profeta" de Jacques Audriard— i ha estat seleccionada a Un Certain Regard.
Sinopsi: En Gary és jove, àgil i espavilat, aprèn ràpid. És d'aquells a qui mai ningú no ha promès res. De feinetes en feinetes, ha acabat entrant a treballar en una central nuclear. Allà dins, ben a prop del reactors, on les dosis radioactives són més fortes, ha trobat finalment el que buscava: diners, un equip, una família. Però qui diu equip, diu també Karole, la dona d'en Toni, de qui s'enamora. L'amor prohibit i les radiacions van contaminant en Gray. Cada dia esdevé una amenaça.
Laurence Anyways | L'edat atòmica | Policia, Adjectiu | Els amants passatgers | Django desencadenat | Lincoln | Operació Zero Dark Thirty | Història de Pi | Els bosc | Animals | Fènix 11*23 | Argo | A Roma amb amor | Una vida nova | Intocable
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Like someone in love | La nostra vida | A la carretera | La caça | Hi havia una vegada a l'Anatòlia | The Paperboy | Els amants passatgers | A la boira | Amor | Els Miserables | Enllà dels turons | Rovell i ós | La part dels àngels | Reality i més...
