20 anys sense Audrey Hepburn – 10 díes sense Anna Lizaran
Quan he obert el llibre, m’he trobat amb la crítica teatral de l’obra ‘Dissabte, diumenge, i dilluns’ d’Eduardo de Filippo, obra de teatre que vaig anar a veure un dia del mes de febrer de 2004. Anna Lizaran – Rosa Priore- en va ser la protagonista, juntament amb en Jordi Bosch – Peppino Priore. També hi era el programa de l’obra. Jo sí crec en que de vegades el temps, els moments es troben. Vint anys de la mort d’Audrey Hepburn; cerco el llibre, i dins em trobo amb la crítica de’n Joan de Sagarra, 8 de febrer 2004; Anna Lizaran, tot just ens va deixar avui fa deu díes. La senyora Priore cuinant el ragú tot el dia, ofesa, perque en Peppino ja no li fa cas. Una parella al llindar dels 50 i amb els problemes normals de convivència. I això mateix és el que jo volia veure: la mirada de rancúnia, de dona ofesa, humiliada de la senyora Pîore envers el seu home, el senyor Priore, que ja no se la mira com abans, ja ni li parla i es nega a provar el ragú. I aquesta és la mirada, la de la senyora Priore, que jo volia veure en els ulls d’Anna Lizaran, la meva estimadíssima Annita. – Joan de Sagarra – 08.02.2004.
De les pel.lícules de l’Audrey Hepburn, m’agrada recordar i veure-les, ‘My Fair Lady’ i ‘Dos a la carretera’ i l’escena del ball a la ‘cova existencialista’ de Funny Face. Torno a publicar el video de Breakfast at Tyffany’s i la cançó ‘Moon River’ interpretada per ella mateixa, perque és l’expresió màxima de la seva bondat, de la seva personalitat, de la seva humanitat, de tot l’amor que va donar sempre. El que va fer com ambaixadora d’UNICEF, els seus viatges al cul del món, la seva implicació amb els que no tenen res, és encomiable. Si ho desitgeu, podeu continuar llegint, en anglès, manifestacions fetes per aquesta dona valenta, denunciant la pobresa i com els polítics i els Parlaments del món giren l’esquena i miren sempre per els seus beneficis electorals.
Actrius. Dones. Humanes,. Avui obrint un llibre les he entrellaçat, sense voler-ho.
Edició Octubre 2003.
I used to travel, go to hotels, go to game parks, go to other things. I never went into a village. I never knew that in Mali, one of the poorest countries in the world they had a 2.000-year-old history. They used to have an empire that stretched up to Egypt. I never knew that in Central America you had traditions going back 3.000 years. These people, if we give them a chance, respond fantastically. My concern is not about the people. My pessimism is that in the developed world, (among) people that have the capacity to make a difference, we are turning our back on a series of issues. I’m optimistic about the people much more than I ever was before. I beleive in the people. But I have an acute sense of frustration about the debates in our congress and in ….. parliaments around the world where we put aside the longer-term issues for tomorrow’s electoral promises. That’s not just an American problem. There is a lack in the world of medium and long-term leadership. And most of people don’t care because they can’t see it.
Politics are something which are very hard for me to understand, because their machinations are so complicated. Politics, by definition, are supposed to be for the people, for the welfare of people. Humanitarian means human welfare. And responding to human suffering, that’s finally what politics should be, ideally. That’s what I dream about.
As you grow older, you will discover that you have two hands: one for helping yourself, the other for helping others. — Quan arribes a la vellesa, descobreixes que tens dos mans: una per ajudar-te a tú mateixa i l’altra per ajudar als demés.–