LA VIA SÀNSCRITA

Conseller dels dos primers emperadors de l’imperi Maurya – que es va estendre pel subcontinent indi entre el 322 i el 185 aC -, ens ha deixat dues grans obres. Per una banda, l’Arthashastra, un tractat de política econòmica i d’estratègia política (artha: riquesa, etc.; shastra: teoria, ciència…) i, per l’altra, el Neetishastra que tracta sobre la forma ideal de vida (en aquest context, neeti por ser traduït per saviesa política).

També ens n’ha arribat un recull de 455 consells que mostren un viu interès per la condició humana, una admirable capacitat d’observació i també, sovint, un xic d’humor.

Heus aquí una brevíssima mostra:

– És millor no tenir rei a tenir-ne un de dolent.
– El perfum de les flors es difon en la direcció del vent; la bondat viatja en totes direccions.
– Una vegada hagis començat una tasca, no temis el fracàs i no l’abandonis. Qui treballa amb determinació aconsegueix la felicitat.
– Els llibres són tant útils als beneits com els miralls als cecs.
No revelis els teus pensaments fins al moment de posar-los en pràctica i amaga’ls amb la ferma voluntat de portar-los a terme.
– Qui viu al nostre cor està a prop fins i tot en la llunyania, però qui no hi està és lluny malgrat que el tinguem al costat.
– No et preocupis pel passat ni t’amoïnis pel futur. El savi només s’ocupa del present.
– La serp, el rei, el tigre, l’abella, el nen petit, el gos d’un altre i el boig… cap d’aquests set ha de ser despertat quan dorm. 

Més enllà de les creences i dels costums que denoten alguns aquests aforismes, la seva utilitat (i el mig-somriure que amb freqüència desperten) continua tant vàlida avui com fa vint-i-cinc segles.

Qui sap, si algun dia, enduts per l’anhel de Coneixement i de Bellesa, trobarem aquests Versos del Mahabharata (1):

Arjuna va acostar-se a l’arc
i va caminar-hi al voltant d’acord amb els ritus.
Aleshores, va agafar l’arma, l’aixecà
i l’encordà en un cloure d’ulls.

Aleshores, probablement, al fons del nostre cor, brollarà el record del següent Cant d’Homer (2):

Quan l’enginyós Ulisses,
el gran arc hagué vist de pertot,
l’aixecà de seguida
i el collà sense gens de fatiga.

I, finalment, s’alçarà potser dins nostre, lentament però amb força, com una flama lluminosa i càlida, la certesa de que, amb aquests textos, els dos grans poemes èpics de les literatures sànscrita i grega, evoquen un mateix fet. Perquè, en efecte, a més, els nostres dos herois parteixen d’idèntiques circumstàncies prèvies: després d’una llarga absència, tornen disfressats al seu lloc d’origen, on ningú no els reconeix.

Però les coincidències continuen: un cop superada la mateixa prova amb un arc d’idèntiques propietats i revelada la seva veritable identitat, combaten i derroten els seus oponents, abans d’obtenir una amorosa recompensa similar: Arjuna, la mà de la princesa Draupadi i Ulisses, el retrobament amb la seva esposa Penèlope.

Aquestes coincidències no són fenòmens aïllades.

Nombrosos episodis de les èpiques grega i sànscrita són també recollits per altres tradicions culturals de l’àmbit indoeuropeu i estan presents, per exemple, als mites fundacionals de Roma, a les llegendes escandinaves i irlandeses o a l’epopeia de Guilgameix.

Sembla clar que les llengües indoeuropees, a més de compartir unes estructures lingüístiques comunes, pouen les seves llegendes d’un fons mític i simbòlic amb evidents afinitats.

Els hereus dels nòmades sorgits de les planúries del centre d’Àsia – amb Arjuna i Ulisses al capdavant – somniem somnis semblants i ens els expliquem els uns als altres amb llengües particulars.   

(1) Versió resumida de la Secció CLXL de l’Adi Parva.
(2) Versió resumida del Cant XXI a la traducció de L’Odissea de Carles Riba.

Quan, a finals del segle XVIII, Goethe, va escriure aquest poema, estava inspirat per Shakuntala, l’obra de Kalidasa, dramaturg indi del segle V, i expressava un entusiasme similar al que molts altres sentim en gaudir del sànscrit i de la seva literatura. 

De fet, des de que, al segle XVII, van publicar-se algunes traduccions al portuguès i a l’angles que van culminar anb la del Baghavad Gita al 1785, per part de Charles Wilkins, l’interès pel sànscrit no ha parat de créixer.

Després dels pioners alemanys (Herder, Hegel i Shopenhauer, entre d’altres), van continuar grans intel·lectuals francesos (com Voltaire, Diderot o Michelet) i, més tard literats de parla anglesa (Withman, Yeats, Eliot, etc.)

Personalitats de totes les cultures, des d’Escandinàvia i Rússia al Sud d’Europa i Amèrica Llatina han dedicat i dediquen els seus esforços a conéixer i divulgar la cultura sànscrita.

Destaquen entre nosaltres Cèsar August Jordana, que va publicar als anys trenta unes adaptacions del Mahabharata, del Ramayana i, precisament, de Shakuntala, el mallorquí Joan Mascaró, eminent sanscritista i autor d’una famosa traducció del Bhagavad Gita a l’anglès, de la que es va publicar una versió en català (*) i, darrerament, Òscar Pujol, director de l’excel·lent diccionari sànscrit-català i Artur Martí i Josep M. Duch, traductors d’algunes de les obres cabdals de la literatura sànscrita.

Les raons de tanta admiració deuen ser tant diverses com les persones que han convertit les seves emocions en obres tangibles, però hi ha, sens dubte, un motiu comú.

Aquest punt de trobada es troba potser en la característica que destaca Vyasa Houston, professor de la Universitat de Colúmbia, i que coincideix – des d’una perspectiva més global – amb l’argument central de Goethe:

L’extraordinari del sànscrit és que dona accés directe universal al nivell en el que els dos plans dels parells – matemàtiques i música, cervell i cor, anàlisi i intuïció, ciència i espiritualitat – esdevenen un de sol.

En tot cas, tant cada u dels que compartim aquest bloc, com els nostres il·lustres antecessors, convergim en l’íntima satisfacció d’avançar, gràcies a aquest llengua per tants motius admirable, cap a una plenitud cada vegada més fonda.

(*) Trobareu informació molt completa sobre aquest autor a: http://joanmascaro.com

Un minúscul tast d’aquest festí literari és l’episodi que descriu la mort d’Abhimanyu, un noi de setze anys, fill del gran heroi Arjuna, que combina sàviament tres estils narratius (*).

Al llarg de setze capítols i de més de quatre-centes estrofes, amb un llenguatge discursiu i precís, de combat en combat, l’adolescent es va transformant en un heroi de dimensions èpiques.

Quan un grup d’enemics l’envolta i el xicot. colpit per una maça, cau sense sentits, el ritme narratiu canvia i enuncia, lacònicament, que:

Així doncs, un de sol va ser mort per molts en la batalla.

Es produeix aleshores un nou salt estilístic. Una seqüència de símils descriuen el cadàver del noi:

– Com un elefant salvatge mort pels caçadors.
– Com un foc d’estiu extingit després d’haver cremat una boscúria.
– Com una tempesta amainada un cop la seva fúria ha escapçat un munt d’arbres.
– Com el sol a punt de pondre’s després de que els seus rajos hagin abrusat els exèrcits dels Bharata.

Aquestes peculiars exèquies van més enllà de convertir l’adolescent en heroi: en equiparar-lo a éssers i fenòmens naturals, aparentment invencibles però finalment derrotats, l’eleven fins a l’olimp dels símbols.

Una vegada més, el Mahabharata, en aquesta ocasió per mitjà de tres estils literaris distints – primer discursiu, concís després, finalment expositiu – converteix un simple personatge en símbol i un enfrontament bèl·lic més aviat anecdòtic en un conflicte intemporal.

No és això la Literatura?

No és aquesta capacitat de desvetllar l’essència que hi ha en cada fet el que confirma el Mahabharata com una de les claus de volta del Cultura Universal?

(*) L’esdeveniment és narrat a l’Abhimanyu-badha parva – és a dir el Llibre (parva) de la caiguda (així es pot traduir “badha”, en aquest context) d’Abhimanyu -. que forma part, al seu torn, del Drona Parva, el setè dels divuit llibres que conformen el Mahabharata.  

TOT ENCAIXA I S’HARMONITZA

El fet és que, en tornar a casa després de la competició en la que Arjuna s’havia promès amb la princesa, els cinc pandava van anunciar a la seva mare que havien obtingut un premi extraordinari. La mare – la famosa reina Kunti -, que pensava que els seus fills havien anat a captar com era habitual, els va repetir el que sempre els deia: “Heu de compartir, a parts iguals, tot el que heu aconseguit.” L’obediència deguda a la mare i el fet que les seves paraules no podien ser contradites per cap esdeveniment van desembocar en la quíntuple boda.

Quan, al cap de poc, Krishna – unit a Draupadi per una estreta amistat – va visitar els pandava, va aclarir l’origen de la infreqüent situació: en una encarnació anterior, el déu havia concedit a l’eixerida princesa el desig de tenir un marit amb catorze virtuts, cosa que acumulaven els descendents de Pandu. A més d’altres qualitats, Yudhisthira era just, Bhima, fort, Arjuna, valent, Nakula, ben plantat i Sahadeva, amorós.

Krishna va aconsellar també com evitar gelosies entre els germans i maldecaps a Draupadi: la noia s’estaria un any amb cada pandava, al final del qual travessaria una foguera per a recuperar la seva virginitat. L’acord i les instruccions del déu van funcionar i la feliç princesa va tenir un fill amb cada un dels seus marits, en el període que els pertocava.

JUGAR ALS DAUS, PERDRE I SORTIR-SE’N

Però els reptes que havia de superar Draupadi per a refermar la seva veritable identitat van continuar.

Yudhisthira, aviciat pel joc, va perdre el reialme i l’esposa en un joc de daus en el que els kuru, els seus cosins i rivals, van fer trampa. La princesa, esdevinguda esclava, va ser colpejada i humiliada i només la intervenció de Krishna, que anava reposant la roba que li llevaven, va impedir l’envilidora nuesa pública.

Més endavant, exiliada amb els seus marits a la selva de Kamyaka, va ser raptada i alliberada després de ferotges combats i encara, al cap d’un temps, mentre, disfressada de serventa, passava d’incògnit el darrer any de desterrament, va ser brutalment assetjada. Aquesta vegada la situació va acabar amb la mort de l’agressor a mans de Bhima.

COM EL FOC: SAVIESA, BELLESA, FORÇA

Com altres personatges del llegendari indoeuropeu, Draupadi va néixer sense intervenció humana directa. Després de moltes austeritats i de molts sacrificis del seu pare, la princesa va sorgir del foc, com una flama. D’aquí que un dels seus sobrenoms sigui, precisament, Krishnaa, és a dir “Moreneta”.

Potser d’aquesta afinitat en els noms va venir la seva estreta relació amb Krishna, que sempre va vetllar per ella i va concedir-li tots els desitjos. Ella, per la seva part, era una dona molt instruïda, d’una gran bellesa i amb un fortíssim caràcter que la feia enfrontar-se sense temor tant als seus enemics com als seus marits. La princesa guanyava totes les disputes. Una vegada i una altra.

Draupadi és el paradigma etern de dona independent i segura de la seva pròpia dignitat individual, com posa de relleu el retrat que en recull el Mahabharata.

(Juntament amb les heroïnes del Ramayana Ahalya – esposa de Gautama -, Tara – reina de Kishkindha – Mandodari – consort de Ravana – i Sita – muller de Rama, sovint substituïda per Kunti -, Draupadi conforma el Panxakanya (*), el grup de cinc virtuoses esposes que van tenir més d’un marit i que, invocades plegades, tenen l’anomenada de redimir les faltes comeses.)

(*) panxa: cinc; kanya: verge, noia, dona (prové de la rel “kan”: brillant, lluent…)   

Amb clares afinitats amb les dues heroïnes homèriques – com Elena, va ser raptada i motiu d’una guerra ferotge i, a similitud de Penèlope, guanyada en tensar l’heroi de la llegenda un arc mític i mantenint-se fidel a l’espòs – Sita és el gran eix al voltant del qual gira la resta de personatges de la gran obra èpica sànscrita, Rama inclòs.

Potser fugaç deessa vèdica de la fertilitat – només apareix una vegada al Rigveda – Sita és considerada un avatar de Lakshmi, la deïtat hindú de la l’abundància, que – en un remolí de parentius, aparellaments i encarnacions – és, al seu torn, la mitològica esposa de Vishnu, de la que el propi Rama, per cert, és una forma humana.

Sigui com sigui, Sita és l’arquetip, indiscutible i permanent, de filla, de princesa, d’esposa i de reina.

Bellesa absoluta

La faç visible de Sita és, sens dubte, la seva fascinant bellesa.

Va ser la fama d’aquesta beutat el que va congregar els seus pretendents en el certamen en el que Rama va aconseguir-la i el seu encís el que va mantenir-lo captiu durant tota la vida.

També Ravana – el diable que va segrestar-la – en resultà seduït, fins el punt que, per tal de conservar-la, va acabar perdent família, regne i vida, i fins i tot Hanuman, el simi que, al servei de Rama, sense haver-la vista mai abans, orientat pel seu renom, va reconèixer-la en el jardí secret que l’empresonava, podent guiar així l’exèrcit que va alliberar-la.

Res no l’esberla

Però el seu aspecte extern no és res més que l’embolcall d’una virtut més valuosa encara: l’altra cara de Sita és l’invencible fermesa del seu caràcter, repetidament confirmada al llarg dels anys.

La seva lleialtat a Rama va dur-la a abandonar una vida luxosa per a seguir-lo a l’exili, en un bosc ple de perills i estretors, i el que la va fer resistir els intents del seu raptor per a alliberar- de les duríssimes condicions del seu captiveri i convertir-la en sobirana del regne, a canvi de que acceptés ser la seva muller.
 
Va ser també la seva invulnerable força interior el que la va fer defensar la certesa de la seva puresa, posada en qüestió per Rama primer i pels seus súbdits després: per a demostrar la seva virtut – protegida per Agni, el rei del foc – travessà una gran foguera sense cremar-s’hi i, posteriorment, marxà de nou l’exili, però, en aquesta segona ocasió, tota sola i, a més, embarassada.

Solc profund

Trobada en un solc – “sita” vol dir solc en sànscrit – per Janaka, el rei de Mithila, mentre llaurava els seus camps, Sita va travessar el seu temps hostil deixant-nos, en cada gest, una empremta inesborrable, fins que Bhumi – la deessa de la terra – clement, va obrir-se en una esquerda on acollir-la.

Per a fortuna nostra, però, la seva imprescindible presència perdura en les pàgines del Ramayana.   

Aquests quatre versos pertanyen al Panxatantra, un divertit recull de faules, la gran majoria protagonitzades per animals amb comportaments humans, atribuït a Vishnu Sharma i escrit en sànscrit, segons l’opinió més general al s. III dC, però que ben bé podria haver estar compost en època molt anterior.

Presentat com un manual per a instruir tres prínceps especialment beneits, el llibre explica en cinc capítols (d’aquí el nom del recull: panxa, “cinc” i tantra, en aquest context, “llibre”) i més de dues-centes històries, moltes enllaçades les unes amb les altres, com sortir-se’n de les situacions més diverses.

És un llibre molt popular a l’Índia, on s’ha utilitzat ininterrompudament per a educar i distreure els vailets, èrò també, fins i tot, actualment, com a base per a establir models de gestió empresarial.

Més o menys coetani amb les faules d’Esop, el Panxatantra ha tingut una llarga trajectòria, amb una primera traducció al persa al s. IV, amb el nom de Kalila wa Dimna, de la que deriven versions en àrab, que, al seu torn, van donar origen a traduccions en llengües europees, en totes les èpoques. 

N’existeix també un versió refosa a la pròpia Índia al s. XII amb el nom d’Hitopadesha i multitud de versions, resums, seleccions, imitacions, etc. Entre nosaltres, ja el propi Ramon Llull va recollir-ne l’esperit al seu Llibre de les Bèsties.

Aquest fecund procés queda ben reflectit per una altra de les estrofes del propi Panxatantra:

Qui té la ment estreta
pensa: “això és meu, això és seu”;
en canvi, per a una persona amb un gran cor
tothom és la seva família.
  

L’argument bàsic és senzill i familiar: el marit s’enfronta a un rei enemic que ha raptat la seva esposa. Altres elements ens són també coneguts: els trets fonamentals d’alguns personatges i episodis concrets, com batalles i combats individuals, intervencions divines, descripcions de palaus i de ciutats…

Però molts altres són exclusius del Ramayana. En destaquen el període descrit que s’inicia abans del naixement de l’heroi, la intervenció decisiva en la trama d’animals humanitzats i, sobretot, el llenguatge.

Ric i exuberant, la seva precisió matisa tot el que descriu, especialment els sentiments dels personatges, especialment del propi Rama: enfrontat al seu destí, ple de contradiccions entre els deures de la reialesa i els del matrimoni, pren decisions que l’omplen de dolor. Ple de dubtes, la seva humanitat arrossega el lector.

El Ramayana és un clàssic i, per tant, una obra permanentment moderna.

(A la continuació d’aquesta entrada, he inclòs un brevíssim fragment del primer capítol del segon Cant del Ramayana.) 

El Mahabharata i el Ramayana – les dues grans obres de la literatura sànscrita – són enormes monuments literaris, veritables claus de volta de la literatura universal.

Tant els seus fils argumentals, com nombrosos personatges, situacions, episodis i, fins i tot, convencions literàries corresponen – bàsicament  – als de La Ilíada i L’Odissea, però també a d’altres narracions èpiques de la tradició indoeuropea de la que és hereva directa la literatura occidental i que conforma, per tant, el nostre imaginari col·lectiu i personal d’ara mateix.

La lectura de l’èpica sànscrita captiva per la varietat i bellesa dels escenaris en els que es succeeixen un devessall d’episodis de tot tipus, curulls d’escenes d’amor i d’extrema crueltat, d’amistat i de traïció, de violència i de pau, de vergonyós egoisme i de sacrifici heroic i exemplar.

Però l’interès màxim d’aquests dos gegantins poemes està en els seus nombrosos protagonistes i en la multitud de personatges secundaris. Tots plegats conformen un mosaic detallat i profund que retrata totes les facetes de l’ànima humana. 

Enfrontats al seu karma i al seu dharma, acarats al seu destí i al seu deure, entre dubtes i certeses, els seus sentiments i els seus actes són com els nostres.

Ells són al mirall en el que ens mirem.

– No, mestre – va respondre el noi -. Només veig el cap de l’ocell, però no pas a tu, ni els companys, ni l’arbre.

– En aquest cas – continuà el mestre – descriu l’ocell que has d’escapçar.

– Em sap greu, mestre – digué Arjuna-. Veig el cap de l’ocell i prou.

El mestre, satisfet per aquestes respostes, va ordenar a Arjuna que disparés la sageta. L’arquer, sense vacil·lacions, va tallar tot d’una el coll de l’ocell de fusta i en va fer caure el cap a terra.

El seu mestre va abraçar-lo o l’anomenada del noi i la fama de la seva eficàcia van créixer i créixer fins arribar als racons més llunyans.

(El Mahabharata és ple d’episodis i de personatges com aquests; el lector viatja de la sorpresa a la delit, de l’interès a l’admiració. El fragment recollit més amunt és una adaptació abreujada del capítol cent-trenta-quatre de l’Adi Parva que es troba al primer dels deu llibres de la gran obra èpica sànscrita.)