Arxiu de la categoria: Literatura sànscrita

NOUS BLOCS AL BLOC: FORMACIÓ I TRAJECTES

Deixa un comentari

El sànscrit ens transmet una cultura riquíssima, que millora els coneixements i la visió del món dels qui ens hi endinsem.

Cacciatore_di_stelle_ai_piedi_del_Gran_Paradiso - Còpia 1Com ja sabem els qui compartim aquest bloc, el sànscrit, transmet, per mitjà d’una llengua extraordinària, una cultura riquíssima, que enfonsa les seves  arrels en la mil·lenària herència vèdica, arriba fins a nosaltres per mitjà de l’imaginari i de les llengües indoeuropees i avança amb pas ferm cap al futur, gràcies a que l’estructura lògica de l’idioma en fa una eina de gran utilitat per a les ciències de la computació.

Per això conèixer-la i tenir-la present és una exploració plena d’estímuls.

És amb aquest objectiu que s’introdueixen sovint en aquest bloc petits canvis que pretenen incrementar-ne la utilitat per als lectors.

En aquesta ocasió, s’hi han inclòs dues novetats, dos nous blocs d’informació agrupats, amb les denominacions genèriques “Formació”  i “Trajectes clars”.

 

Formació

La secció “Formació” – situada com la resta de grups de textos entre la capçalera del bloc i els títols dels articles i accessibles amb un clic – informa sobre els dos cursos de sànscrit impartits actualment i que es poden començar en qualsevol moment.

A “El sànscrit i el Gita”, s’utilitzen estrofes del Bhagavad Gita per a examinar-les paraula per paraula, extreure’n les línies mestres de la seva estructura i aprofundir en el seu sentit.

A “El sànscrit i el Ioga” s’explica el significat de la o de les paraules que designen les diferents postures d’aquest disciplina i se n’analitza la forma. L’estudiant és així més conscient del que fa i, en conseqüència, treu més profit de les seves pràctiques.

 

Trajectes clars

Els articles reunits a “Trajectes Clars” – tots també localitzables des d’altres seccions – inclouen els textos publicats fins ara que descriuen, des del punt de vista de la tradició sànscrita, solucions pràctiques a situacions generades per la condició humana i, per tant, sempre actuals.

Els textos inclosos figuren ordenats des del més recent al més antic:

– Les claus de l’acció. Tardor al Ramayana.
(Normes per a una activitat immediata i eficaç.)

– Evita aquestes sis espases i viuràs cent anys
(Consells per a una vida equilibrada.)

– Chanakya (o els consells d’un Maquiavel indi del segle IV aC)
(Algunes de les sentències més il·luminadores d’aquest intel·lectual i polític
sànscrit.)

– Així es guanya
(Un text extret del “Yaksha Prashna” (*) que destaca les virtuts de les
persones d’acció.)

– Com ser estimat, ric i feliç segons el Mahabharata
(Un altre fragment del Yaksha Prashna.)

El secret d’Arjuna
  (Sobre la concentració de l’atenció en un sol objectiu per tal d’aconseguir-lo.)

 

Nous horitzons

La cultura sànscrita sembla inacabable.

El seu enorme fons documental no ha estat encara exhaurit i amaga, amb tota probabilitat, veritables tresors en les àrees bàsiques del coneixement, però, a més i sobretot, tant el propi sànscrit com tots els continguts que comunica mostren una vigència constantment renovada.

El camí que tenim al davant els “tocats” pel sànscrit és ple de riqueses i de nous horitzons.

Afortunadament.

 

(*) El Yaksha Prashna és un episodi del Mahabharata, publicat  en format
electrònic. És accessible al web d’Amazon.

 

 

 

LES CLAUS DE L’ACCIÓ. TARDOR AL RAMAYANA (*)

Deixa un comentari

A la tardor, l’atmosfera és neta i transparent. Es tracta del millor moment per a projectar i decidir tota mena d’activitats. I per a començar a dur-les a terme.

Avui comença la tardor i, com tots sabem, fins al proper 21 de desembre (data d’inici de l’hivern d’enguany), dia a dia, la llum anirà minvant i el fred serà més viu,  però a la major part de l’enorme subcontinent indi – escenari del Ramayana i també, modestament, d’aquest article – la nova estació acaba d’agafar el relleu a l’època de les pluges i ho fa amb un  sentit més global: se suposa que les recents precipitacions, a més d’endur-se les partícules de pols de l’atmosfera, també ho han fet amb les boires que poden entelar l’intel·lecte.

Rama i Lakshman. Una conversa crucial... i profitosa!
Rama i Lakshman. Una conversa crucial… i profitosa!

TARDOR

A la tardor doncs el cel – i els pensaments – són més clars que en cap altra època de l’any.

Sigui com sigui, amb independència de l’holística versemblança d’aquesta creença, Valmiki, el llegendari autor del Ramayana, descriu el transparent paisatge d’aquests mesos amb la precisió i el lirisme encès que ja coneixem els qui compartim aquest bloc (1):

Rentades per les pluges dels grans núvols,
les carenes i les planes
semblen brunyides i brillen
com esmalts sota la llum de la lluna.

El cel recorda el reflex d’una espasa acabada d’esmolar
i han minvat els corrents dels rius.
La brisa és freda i bressola els lotus vermells
mentre la foscor, alliberada d’ella mateixa, llueix en totes direccions.

És en aquesta lluminosa atmosfera que Laksham, el germà menor de Rama –  que l’ha acompanyat en el seus atzarós exili -, en veure’l paralitzat per l’enyor de la seva esposa, segrestada pel demoníac Ravana, el repta a aixecar-se:

Perquè deixar-te encadenar per la feblesa?
Perquè permets que es doblegui el tremp de la teva ànima?

Aquest trist desànim pretén ser profund;
però, a què et porta retardar els passos endavant?

 El germà de Rama l’aconsella aleshores amb paraules de validesa perenne:

Posa’t en marxa amb fermesa i la ment clara,
concentra’t en la victòria i els seus fruits.
Prepara bé el camí i fes cada dia el tram de cada dia.
Sigues sempre tu mateix.

 

PUNT D’INFLEXIÓ

En aquest moment, els afortunats lectors del Ramayana estem just al centre del veritable punt d’inflexió de l’argument i comencem a descobrir un nou i emocionant territori narratiu.

Fins ara, Rama ha estat objecte de tota mena de tribulacions: traïcions, maltractes, enganys, sacrificis inútils… A partir d’aquest moment, l’heroi – colpit per la vehemència i pel poder de convicció del seu germà – aferra amb força les regnes del seu propi destí, aconsegueix aliats, troba el seu enemic, el venç i aconsegueix el seu propòsit, en aquest cas, recuperar la seva muller.

 

LES CLAUS DE L’ACCIÓ

Així és com inicia i ens explica la seva transformació:

A tothora tinc presents feina i eines
i el meu cor, ara joiós, és ple de força.
Venceré les febleses mirant dins meu la llum  final.
Sempre és bon moment per a començar. 

TARDOR.TEXT DESTACAT.PROVA 2-page-001

Es tracta d’uns consells (o d’un seguit de tècniques) que – formulats sovint amb paraules molt semblants a les del Ramayana – continuen sent tant vàlids i útils avui com fa tres-mil anys: meditació, concentració, anàlisi, visualitzacions, planificació,  treball, iniciativa…

A banda de ser llibre de referència de nombrosos grups hinduistes d’arreu del món,  el Ramayana continua sent una obra literària tant vàlida avui com al moment de ser composta.

 

A més, naturalment, d’un dels puntals de la cultura universal i, per tant, de la nostra.

 

 

(1) Podeu veure’ls de nou: HIVERN i PRIMAVERA.

(2) Totes les estrofes citades en aquest article pertanyen al Sarga (denominació dels capítols del Ramayana) XXX del quart llibre de l’obra, conegut com a  Kishkindha Kanda (Kishkindha és el nom del regne dels seus simiescos aliats     i Kanda la denominació dels llibres d’aquest poema èpic),

 

(*) Des dels seus inicis al gener del 2011 fins a principis d’aquest mes, quan s’hi va publicar l’article sobre Indra, aquest bloc havia compartit cent articles amb els seus lectors.

Aquest text sobre la tardor és, per tant, el cent-u de la sèrie i enceta una nova Etapa.

L’objectiu continua sent incrementar constantment l’interès dels continguts i millorar-ne la llegibilitat i l’utilitat.

En tot cas, moltes gràcies a cada lectora i a cada lector, per cada lectura.

RAMAYANA: UNA PRIMAVERA AMB NÚVOLS I CLARIANES

Deixa un comentari

Si comparem la durada del dia d’avui amb la d’aquesta nit, comprovarem que, excepcionalment, és la mateixa: 12 hores.

I és que avui, 20 de març, és l’equinocci de primavera i la pròpia paraula – que ve del llatí: aequus (igual) i nox (nit) – ja ho diu (*). Però a més, com tots sabem (i notem dins i fora nostre), a l’efemèride astronòmica correspon l’inici d’un càlid fenomen meteorològic que anirà creixent i creixent.

Ha començat la primavera.

I, malgrat que cada dia és un bon dia per a rellegir el Ramayana – l’èpica narració del rescat de la bella i virtuosa Sita per part de l’invencible Rama -. avui és potser el moment més indicat per a tornar al primer capítol del seu IV llibre.

2.COLUMBIA-BLOCA les seves estrofes – de les que s’inclou aquí mateix una brevíssima selecció – gaudirem d’una minuciosa i lírica descripció del tumultuós despertar de la Natura, després dels somnis hivernals.

La febre descriptiva que inflama els versos del poema salta netament per sobre de la distància de segles i de contrades que ens separen del moment de la seva escriptura i ens els posa davant dels nostres ulls.

El seu enlluernador entusiasme literari ens situa a les vores del paradisíac  llac al que Rama arriba tot buscant la seva estimada:

Quanta bellesa ofereix aquest llac
d’aigües nacrades!
La llum dels seus lotus florits
acull els arbres que l’envolten.

 Les seves ribes semblen sagrades
i criden els elefants
i els cérvols inquiets
i grans estols d’ocells.

A la vora de l’aigua
els gessamins, els lliris d’aigua i les baladres
han crescut i han florit.
Estan envoltats per les fragàncies dels seus propis nèctars.

Les majestuoses muntanyes,
cobertes també de flors,
entrellacen els seus cims
amb les copes dels grans arbres.

Però la serenor i la vitalitat  del que l’envolta no aconsegueix esvair la tristor que acompanya l’heroi. Al contrari; cada detall li fa present la seva esposa segrestada i aquests records l’omplen d’enyor i li ennuvolen el cor:

Li agraden molt els cants del ocells
a la meva Sita estimada.
Sempre me’ls feia escoltar
quan al bosc els sentia.

A prop de Sita aquesta brisa
em semblava ben agradable,
però ara, lluny d’ella,
augmenta la meva desolació.

Afortunadament per a nosaltres, Rama (un avatar de Vishnu) es sobreposa al seu desconsol i continua cercant Sita, al seva muller humana:

Però aleshores, Rama,
sacsejat per les emocions,
es va desfer del dolor i, armat amb el coratge,
va seguir complint els deures manats pel seu destí.

La invitació a continuar la lectura és evident. Ens esperen clarianes entre els núvols i més indrets, més estacions, més personatges, més reptes.

Així, també nosaltres podrem seguir acompanyant Rama,Sita i la resta de personatges de tota mena amb els que comparteixen les seves extraordinàries aventures.

Bona primavera! I bones lectures!

 

(*) L’equinocci és cadascun dels dos moments de l’any en què el sol creua l’equador celeste, fenòmens que indiquen i coincideixen amb l’inici de la primavera i de la tardor, respectivament. Enguany, l’equinocci de tardor tindrà lloc el  22 de setembre.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita el 20 de març de 2016 per toni-f

22.12.2015: MÉS FRED, MÉS LLUM, MÉS RAMA

Deixa un comentari

A partir d’avui – 22 de desembre del 2015, primer dia de l’hivern – i durant un parell de mesos, farà, cada dia, una mica més de fred, però – qui sap si per a compensar una molèstia amb un goig – de mica en mica, un xic a l’alba i un poc a l’ocàs – anirà tornant la llum (o, potser, fins i tot, la Llum!).

360px-Rose_und_Eis

Per escassament receptius que ens sentim, en visitar un jardí, fer un tomb per la Natura o anar amunt i avall, veurem uns entorns semblants als descrits a continuació:

Un mantell de gebre blanc
cobreix el terra encarcarat pel fred.
Els rierols ja no conviden al passeig
i les flames criden a recer.

Que feble és el Sol, que freda és la brisa!
Que nívia és la rosada sobre l’herba i els arbres!
Les fulles s’han marcit i els boscos han vist les seves flors, pessigades pel gel.

I, malgrat que el Sol s’enfila tant amunt com pot,
les boires esmorteeixen els seus raigs ardents
i no sembla ja més gran que la Lluna.

Aquests versos pertanyen al Ramàyana (*), un text considerat sagrat per l’hinduisme i un dels indiscutibles cims de la cultura universal. Es tracta d’una epopeia que narra les gestes de Rama – el setè avatar de Vishnu, la deïtat que aglutina els impulsos positius de l’Univers – per tal de vèncer Ràvana, el seu demoníac rival, i rescatar la seva esposa.

La descripció de les estacions incorporada al Ramàyana – en aquest cas, l’hivern – és un  “topos” literari – o recurs incorporat per tal d’estimular l’interès de l’audiència o, des de que l’obra va ser escrita, dels seus lectors – freqüent a la poesia sànscrita i sovint, com en aquest cas, d’elevada volada lírica.

Però, en el Ramàyana, la voluntat poètica és inseparable de la recerca de la màxima precisió descriptiva:

El gel acumulat sobre les nits de desembre
n’ha triplicat la durada.
La llum del dia, ara més breu,
els ha prestat les hores que els calen.

El Vent de Ponent,
tornat glacial per l’aspre hivern,
mossega amb ràfegues matinals
dues vegades més ferotges.

El Sol ha segrestat l’esclat de la Lluna
i el seu disc, velat per les boires,
sembla un mirall entelat per l’alè.

I, en qualsevol cas, el benigne Vishnu, per mitjà de Rama, ens fa també presents els agradosos moment que, malgrat el fred, ens esperen en els propers mesos:

Fa bo passejar amb la generosa calor del migdia,
en aquests dies feliços en els que retrobem el Sol
repartint la seva pàllida claredat sobre la Terra.

 

(*) El text del que han estat extrets aquests i els següents versos apareixen al Capítol XVI de l’Aranya Kanda (o Llibre del Bosc) de l’obra.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita el 22 de desembre de 2015 per toni-f

EL SÀNSCRIT O ELS PERILLS DE LES NITS D’ESTIU

Deixa un comentari

És preferible deixar-ho ben clar des d’ara mateix: la llengua sànscrita representa un risc per als qui ens hi endinsem.

Més encara: és un perill.

AustraliaSky - CòpiaHo experimentem cada dia els qui en freqüentem els textos, fer servir la seva gramàtica o utilitzem el seu lèxic: el sànscrit mostra tota la complexitat – i la riquesa – de tot allò que envolta les seves temeràries lectores i els seus valents lectors. Pitjor encara: ens posa a tots plegats davant de nosaltres mateixos, sense concessions no ja a la pietat, sinó ni tant sols a la indulgència. Ens canvia. Ens empeny a evolucionar. Ens fa més i més i més humans.

Acostar-se a l’enormitat de la literatura sànscrita significa accedir a un cúmul d’informacions i d’opinions, aplegades al llarg de milers d’anys, sobre la totalitat dels fenòmens als que pot fer front qualsevol persona en qualsevol circumstància: la pròpia existència, la realitat, l’amor, el deure, el matrimoni, la guerra, el sexe, la mort, la violència, el riure, la bellesa, la divinitat, l’Univers, la percepció, la Natura, l’anatomia, la política, la urbanitat, els rituals, el planeta, l’humor, el desig, el menjar, el propòsit, la família, el significat, el llenguatge o l’agricultura, entre centenars d’altres.

Després de conèixer aquests textos, l’opinió que es té de tot plegat resulta més global, més profunda. I els lectors en resultem il·luminats.

Però és que, a més, per a cada un d’aquests conceptes, el sànscrit disposa sovint de dotzenes de paraules que s’hi refereixen des de punts de vista distints i amb matisos diferents.

Així, per exemple, per a dir “amor” en sànscrit, podem triar entre més de cinquanta termes. Direm “snehala” si es tracta d’un amor tendre i afectuós, però “kama” si ens referim a un amor eròtic, o “prema” quan se sent una estima afectuosa, “rati” quan el que es busca i s’ofereix és diversió o “priti” per a dir amor sincer, però també alegre i divertit. La llista podria continuar, però ja es veu que abans de dir que se sent amor per algú en sànscrit cal examinar-se sincerament i en detall i prendre consciència de quins són, exactament, els propis sentiments. És a dir, créixer, ser més un mateix.

Aquesta exigència de precisió queda també reflectida en la gramàtica.

Recordem que, en sànscrit, disposem de tres gèneres (masculí, femení i neutre), de tres nombres (singular, dual i plural) d’una declinació dels noms amb vuit casos – ja que afegeix un anomenat “instrumental” als del llatí – i que la conjugació dels verbs és també més àmplia i sofisticada que les de les llengües romàniques (com el català) o les germàniques (com l’anglès).

És lògic doncs pensar que, si poguéssim mirar el que ens envolta amb ulls “sànscrits” i examinar els nostres pensaments, sentiments i sensacions amb conceptes del mateix origen, en tindríem una percepció més intensa, matisada, diversa i precisa. Més real. I en sorgiríem transformats. (1)

El poeta, assagista i filòsof nord-americà Ralph Waldo Emerson (2), en referirse al Rig Veda – el primer recull de poemes conservat en una llengua indoeuropea – feia el següent comentari, extensible a tota la literatura sànscrita i al que no cal afegir res:

Sempre que llegeixo els Vedes sento que m’il·lumina una claror sobrenatural i desconeguda. En els ensenyaments dels Vedes no hi ha lloc per al sectarisme. Pertany a totes les Edats, filosofies i nacionalitats i és el Camí Ral per a atènyer el Gran Coneixement.

Quan els llegeixo sento que estic sota els cels estelats d’una nit d’estiu.

 

(1) Els practicants assidus de ioga en tenim – modestament i salvant totes les distàncies – una certa experiència. Els noms dels asanes – o postures – i el cant dels mantres que entonem durant le sessions ens acosten a realitats difícilment compartibles amb els qui no tenen el goig de gaudir de les mateixes vivències.

(2) Ralph Waldo Emerson (1803 – 1882) va ser un gran defensor de l’individualisme i de la Natura. Els seus treballs van contribuir al desenvolupament del moviment del Nou Pensament. Va ser amic i admirador d’Henry David Thoreau i de Walt Whitman i va conèixer l’Hinduisme a través del gran hindòleg, filòleg i fundador de la mitologia comparada, d’origen alemany, Max Müller.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Ioga, Literatura sànscrita el 13 d'octubre de 2015 per toni-f

JAYA, JAYA, JAYA! LES ARRELS DE LA VICTÒRIA

Deixa un comentari

La llarga lluita per la llibertat dels pobles que conformen el que s’entén col·loquialment com a Índia – els actuals estats de l’Índia, el Paquistan i Bangla Desh – va iniciar-se tot just després que la zona fos convertida en colònia britànica.

640px-Kripa_and_shikhandi - CòpiaLa confrontació va acabar dos-cents anys més tard: 1950, constitució de la República de l’ïndia; 1956, fundació del Pakistan; 1971, separació de Bangla Desh d’aquest darrer estat.

Al llarg d’aquest període han tingut lloc tota mena d’esdeveniments, protagonitzats pels personatges més diversos. Però el teló de fons ha estat sempre el mateix: els colonitzadors han intentat, inútilment, esborrar una civilització amb unes arrels profundíssimes, d’una enorme riquesa cultural.

L’himne nacional de l’Índia demostra la consciència que d’aquesta solidesa tenen els seus habitants, ja que destaca la diversitat de races, religions i països que conviuen al subcontinent, en constata la unitat i referma una vegada i una altra la inevitabilitat de la victòria sobre tota mena de circumstàncies.

Redactat i compost com a himne a una divinitat innominada, sense cap atribució confessional, pel polifacètic Premi Nobel de Literatura del 1913 Rabindranath Tagore, va ser adoptat com a cançó pròpia per tota mena d’organitzacions patriòtiques, fins ser declarat himne oficial del país, al mateix temps que es proclamava la independència.

La primera de les seves cinc estrofes – que anomena les principals regions i indrets de l’Índia – n’és un bon exemple:

Tu guies els esperits de tots,
pilot del destí de l’Índia.
El teu nom alça els cors
del Panjab, del Sind, del Gujarat i del Maharashtra,
dels Dràvides, d’Odisha i de Bengala,
ressona als cims del Vindhya i de l’Himàlaia,
es confon amb la música del Yamuna i del Ganges
i és cantat per les ones del mar de l’Índia.
Ells et demanen les benediccions i et canten les lloances.
El benestar del poble és a les teves mans,
pilot del destí de l’Índia.
Jaya, jaya, jaya he.

L’últim vers – la triple invocació a la victòria (“jaya” vol dir “victòria i el “he” final significa “a tu”) – es repeteix a les cinc estrofes i es converteix en la idea central de l’himne que queda així vinculat a la llegenda fundacional de l’Índia.

En efecte, la primera redacció del Mahabharata – el gegantí poema èpic de la literatura sànscrita i universal – va centrar-se en la descripció de la victòria dels Pandava sobre els Kuru (del Bé sobre el Mal), esdeveniment que es considera el naixement de Bharata, com també s’anomena el país. El títol d’aquesta versió inicial del gran poema és precisament “Jaya” (*), fet ben conegut per la població índia.

Sembla clar que Tagore ho tenia present en crear l’himne i que probablement aquest vincle amb el passat explica, en part, l’èxit de la cançó i, fins i tot, potser, la victòria i la recuperació de la independència.

Sembla clar que la fidelitat a les arrels assegura la pervivència i condueix a la Victòria.

 

(*) Aquest nucli inicial de l’obra – recollit cap al II aC – tenia 25.000 versos. La segona versió, coneguda com a Bharata, ja va arribar als 100.000. L’obra completa, la que coneixem com a “Mahabharata” en té 200.000.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita el 22 de setembre de 2015 per toni-f

“EVITA AQUESTES SIS ESPASES I VIURÀS CENT ANYS.”

Deixa un comentari

Cada lectura confirma la veracitat de la dita sobre el Mahabharata: efectivament, hi podem trobar de tot. Des d’una grandiosa batalla, en la que s’enfronta, de fet, tota la Humanitat i, per tant, cada u de nosaltres amb ell mateix, a episodis, més o menys breus, a primera vista tangencials, protagonitzats per personatges tinguts per accessoris.

Vidura_drutarastra_chichat - Còpia

El succint comentari durant una conversa que mantenen Dhritarashtra – el tràgic rei, simbòlicament cec, oncle i pare dels protagonistes del conflicte – i Vidura – un dels consellers del monarca – ofereix un d’aquests inesperats interludis que porten el lector a refermar la seva irrenunciable addicció a les biblioteques i, ai las, a les llibreries.

En aquest cas, l’episodi planteja una de les qüestions nuclears de la vida humana: la seva durada.

El fragment, que en té prou amb tres estrofes (*) per a desplegar tot l’enginy i el seny d’una saviesa intemporal, ho exposa així:

Dhritarashtra va dir:

Diuen els Vedes que l’home ha de viure cent anys. Perquè doncs no tots hi arriben?

I Vidura respongué:

L’excés d’orgull, el parlar massa, la manca de moderació, la ira, el desig de gaudi i l’enemistat amb els de casa..,

Aquestes són les sis espases que van retallant, una vegada i una altra, els anys de vida donats a cada home.

Són elles les que acaben matant-lo abans d’hora, i no pas la mort.

Sàpigues això i sigues beneït, o rei!

Fins aquí l’episodi. I el tast de literatura.

Però unes notes suplementàries ajudaran potser a fruir-ne amb més intensitat.

Adonem-nos de que la pregunta del rei denota una clara mitificació dels Vedes, que enlloc no determinen quina ha de ser la durada de la vida humana. El que sí fan – en el Rig Veda, per exemple – és expressar el desig universal d’una vida ben llarga, de la que els cent anys són sinònim.

La distància cronològica – 2.000, 3.000 anys – entre la recopilació dels llibres tinguts per sagrats pels hinduistes i l’època en la que transcorre el Mahabharata sembla haver difuminat el seu contingut real, convertint-lo en boiroses informacions més o menys llegendàries.

Cal destacar també que l’enumeració de les sis amenaçadores espases és sorprenentment propera – si no s’es estèrilment rigorós i literal – als set pecats capitals de la doctrina judeocristiana: luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia.

La diferència fonamental rau en que els set pecats de la tradició semita fan èmfasi en la culpa i el càstig cruel per desobeir lleis presumiblement divines, mentre la llista provinent de les convencions hindoeuropees cita violacions de codis étics – és a dir, en la dimensió social del dharma o resum de les lleis naturals, vigents tant en la persona com en el cosmos – amb conseqüències clarament més limitades.

Tenint en compte aquests aspectes, la cita del Mahabharata pren, potser, una dimensió literària – i cultural – més completa i enriquidora.

Però, en tot cas, sempre ens queda la informació donada per Vidura: una vida virtuosa i un dia a dia tranquil, són els dos ingredients de l’elixir per a arribar als cent anys.

(I si, a més, aquests anys s’aprofiten amb bon criteri i es continua llegint el Mahabharata, l’espectacle de les estacions s’anirà desplegant a l’entorn – i dins – del lector de manera ordenada, cíclica i serena, opina, modestament, l’autor d’aquest article.)

 

(*) De la 9 a la 11 del capítol 37 de l’Udyoga Parva o Llibre de l’Esforç, el cinquè dels divuit del Mahabharata. El volum narra el retorn dels Pandava a Hastinapura, després del seu injist exili, els seus esforços per recuperar el reialme i els afanys per a preparar la inevitable guerra de Kurukshetra.

.

 

 

ADITYA HRIDAYAM. EL COR DEL SOL, DEL TEU COSTAT

Deixa un comentari

Ara, que tant a prop estem del Sol, es fan més evidents encara les raons de la intemporal devoció que desperta, tant en sacerdots de totes les creences com en incauts turistes a les platges del món.

Tots hi convenim: el Sol és l’origen de la vida i ens porta, cada matí, un dia nou, fresc, net i polit, preparat pretesament per a nosaltres durant tota la nit i acompanyat de l’esperança de poder tornar a començar.

Sol

I així és com, fa milers d’anys – però podria ser aquí, ara mateix – un home es va enfrontar a qui l’havia ofès greument i els seus consellers, per tal d’assegurar-li la victòria, el van armar amb tots els poders de l’astre.

L’esdeveniment està recollit al Ramayana (1), el justament famós poema èpic sànscrit, en el que Rama – una de les nombroses reencarnacions de Vishnu, impuls conservador de la tríada hinduista – viatja (yama, vol dir viatge) per a recuperar la seva esposa i matar qui l’havia raptada.

L’episodi, conegut com a Aditya Hridayam (Aditya és el déu del Sol; hridayam vol dir cor) figura al capítol CV del Cant VI de l’obra i descriu en una trentena d’estrofes i de manera congruent amb el marc conceptual en el que se sitúa, la capacitat del Sol per a generar tota mena de beneficis (2).

Així, quan Rama invoca el Sol, li reconeix un munt de mèrits, com els següents, entre molts d’altres (el número de l’estrofa està al final de cada una, entre parèntesis):

Salutacions a l’ésser transcendental que dissipa les tenebres, allunya tot temor i destrueix els enemics. Salutacions també a l’anihilador dels ingrats i al Senyor de tots els cossos estel·lars (20).

Salutacions al Senyor que brilla com l’or fos, al foc etern, a la flama del coneixement suprem, a l’arquitecte de l’Univers, al destructor de la foscor i salutacions de nou a la refulgència que n’és el testimoni Còsmic (21).

Salutacions al Senyor que tot ho destrueix i que ho crea tot de nou. Salutacions a Aquell que amb els seus raigs consumeix les aigües, les escalfa i les envia en forma de pluja (22).

El final del fragment descriu com Rama se sent plenament a punt per al combat:

Batalla

Mirant el Sol amb devoció, va recitar aquest himne tres vegades i va rebre els seus poders (29).

I aleshores, després de purificar-se bevent tres glops d’aigua, va prendre el seu arc amb els seus poderosos braços i, en veure Ravana (3) disposat a la batalla, va decidir destruir-lo (30).

Potser sí que prendre el Sol és més que “fer bronzo”.

(No serà que ens estem preparant secretament per a un Setembre victoriós?)

 

(1) El Ramayana hauria de trobar-se a tota biblioteca mínimament completa. Disposem d’una bona versió traduïda per Artur Martí amb la col·laboració de Josep M. Duch. Ha estat publicada per Rafael Dalmau Editor, dins la col·lecció Samadhi Marga.

(2) Per a accedir a un pdf amb una doble versió completa de l’himne, en alfabet devanagari i en anglès, heu de fer-ho per mitjà d’aquest enllaç.

(3) Ravana era el rei d’uns dimonis anomenats rakshasas. Regnava a l’illa de Lanka, avui Sri Lanka. Va segrestar Sita, l’esposa de Rama.

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura sànscrita el 24 de juliol de 2015 per toni-f

UNITAT! (FINS I TOT ELS COLOMS HO SABEN. DES DE SEMPRE.)

Deixa un comentari

Quan aquell matí, Chitragriva (Coll Virolat; chitra, virolat, griva: coll), el rei dels coloms, volava esperançat tot buscant menjar per als seus súbdits, va descobrir, sota un arbre, una estesa de grans d’arròs.

Es va posar content. No sabia que es tractava d’un parany: un caçador volia atrapar amb unes xarxes tots els ocells que hi acudissin a esmorzar.

XARXA 2.300X328

Per això, poc més tard, mentre els coloms s’atipaven pensant en la seva bona sort, van quedar empresonats dins de la malla.

Però Chitragriva no es va posar nerviós. Després de ruminar una estona, va tranquil·litzar el seu seguici:

Qui en les dificultats
manté el cap clar,
amb l’ajut del seu magí
venç totes les dificultats.

Aleshores, cada colom, al mateix temps que els altres, amb el seu bec, va aixecar el filat per sobre del seu cap.

I així, tots plegats, van volar cap a la llibertat.

COLOMS 3.400X314

Les coses petites, quan s’uneixen,
es tornen fortes.
Fins i tot els fils de cotó, entrellaçats,
són impossibles de trencar.

Aquesta història prové del Panxatantra (Cinc Llibres; panxa: cinc, tantra: llibre) un recull d’antiquíssimes faules d’animals, recopilades a l’Índia, en sànscrit, cap al segle III aC (*)

Traduït i versionat des d’aleshores per tot el món, a vegades sencer, a vegades parcialment, el Panxatantra, amb aquest o amb algun altre títol, mai no ha deixat de volar.

(En aquest precís instant, per cert, el breu fragment narrat més amunt acaba d’aturar el seu viatge mil·lenari davant dels ulls del lector i, tal vegada, està niant en el seu cor…)

De fet, el Panxatantra sempre ha servit per al mateix: distreure i educar.

O també, com és aquí el cas, insistir en quin és el millor camí per a avançar, amb pas ferm i malgrat tots els vents interns i externs en contra, cap a l’èpica fita col·lectiva que ens hem proposat.

 

(*) Disposem d’una bona versió del Panxatantra. Està editada a la Col·lecció Samadhi Marga de R. Dalmau, Editor.

També es pot llegir un altre article sobre aquest llibre imprescindible (“Panxatantra. Els lloros, les grues i la resta de la família.”) a la secció Literatura Sànscrita d’aquest bloc.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita el 22 de juny de 2015 per toni-f

HANUMAN. UN SUPERHEROI AL MÓN REAL

Deixa un comentari

384px-Hanuman_in_Terra_CottaA dalt de tot del cel, va sentir-se un tro molt fort. Era Indra, el rei dels déus i de les tempestes, que deia: “A partir d’ara, Hanuman serà invulnerable als meus llampecs.”

I tot seguit, Martanda, la resplendent divinitat solar de l’estol dels primordials germans Aditi, va afegir: “Dono a aquest noi una centèssima part de la meva immensa brillantor. I, a més, li ensenyaré l’art de l’eloqüència.”

Entretant, regnant dins de les aigües, Varuna afirmava: “Fins i tot dintre de cent miríades d’anys, ni el llaç amb el que ofego, ni les meves aigües li podran causar la mort.”

“El faig invulnerable al meu ceptre i l’allunyo de tota malaltia”, va afegir Yama, el déu de la mort, i va concloure: “Amb el meu poder, li dono el privilegi d’ignorar per a sempre més el desànim en el camp de batalla.”

Fins i tot Dasagriva, el guerrer dels deu caps, va anunciar: “La meva maça no l’abatrà en el combat.” A continuació, Shiva, el déu del Canvi, va renunciar al poder de destruir-lo i Vishvakaram, el gran arquitecte d’aquest Univers, va dir: “No podrà ser mort per les meves armes divines i gaudirà d’una llarga vida.”

Finalment, Brahma, el Creador, ho confirmà: “Cap arma no el destruirà” i, dirigint-se al déu del vent, va afegir: “Vayu, el teu fill, conegut com a Hanuman, gràcies a la seva invencibilitat, serà el terror dels enemics i la tranquil·litat dels seus amics. Podrà canviar de forma a voluntat, comportar-se com vulgui i viatjar sense límits segons els seus desitjos; distingit com el més gran saltador, esquivarà qualsevol obstacle i serà cèlebre al final dels Temps.” 

De fet, aquestes profecies que podem llegir al darrer dels set Llibres del Ramayana (*), ja s’han anat desenvolupant davant dels ulls, de la intel·ligència i de les emocions dels lectors en els Cants anteriors i sintetitzen el sentit últim de les emblemàtiques aventures de Hanuman, un dels personatges centrals del gran poema èpic de la literatura sànscrita i universal.

A les seves pàgines, Hanuman, un simi humanitzat, valent i lleial, endut per la seva empenta adolescent, s’ha ficat en un embolic de veritable abast còsmic; després, però, – equipat amb els superpoders que acabem de veure, propis dels superherois de tots els temps i llocs – esdevé un factor clau en el desenvolupament de la narració.

De tota manera, el llibre, del que es coneixen més de dues-centes versions, totes elles de la mateixa validesa i de permanent actualitat durant, com a mínim, els últims tres o quatre-mil anys a tot el Sud-est Asiàtic i ara, sortosament, a tot arreu, va més enllà de la coneguda llegenda indoeuropea de l’esposa raptada per l’enemic i rescatada pel marit, que coneixem també a través de la Ilíada.

El Ramayana, a més de descriure de manera viva i detallada el gran circ de les ambicions humanes i tot el que de sublim i d’abjecte som capaços de fer per a aconseguir-les, retrata un món en el que conviuen simbòlics déus i semidéus, al·legòrics éssers celestials i infernals, tota mena d’animals humanitzats i homes i dones de tota classe, capacitat i condició. És a dir, resumint, concretant i anant per feina, exactament com el nostre, ara mateix.

Es tracta del món real, en la seva totalitat. En ell, entre el sagrat i el profà i el coneixement i la ignorància, creences i personatges amb les ínfules més diverses es disputen la nostra adhesió i/o el nostre rebuig.

Entretant, ens dirigim – convençuts de que ens entenen i pel seu nom! – a animals doméstics de totes les espècies i en fem participar d’altres en humiliants i cruels espectacles, alguns fins i tot vergonyosament sanguinaris.

La diferència rau en que el Ramayana és molt més divertit i variat, resulta inofensiu i sovint beneficiós per a tothom i, sobretot, està admirablement escrit.

Que la Lectura ens acompanyi!

 

(*) Capítol XXXVI de l’Uttarakanda.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Inici, Literatura sànscrita el 22 d'abril de 2015 per toni-f

AL MAHABHARATA… O ENLLOC (PROPOSTA DE PROPÒSIT PER AL 2015)

Deixa un comentari

Quan es fa referència al Mahabharata, és freqüent citar el vers:

El que no és en aquest poema no es troba enlloc més.

Es posen així de relleu dos aspectes fonamentals d’aquesta extraordinària composició èpica de la literatura sànscrita.

Per un cantó, s’al·ludeix a la sorprenent extensió de l’obra: dos-cents mil versos conformen, per mitjà d’un milió vuite-centes mil paraules, una narració continguda en divuit llibres que inclouen, al seu torn, un nombre variable d’altres llibres. El resultat és un volum gegantí: deu vegades la Ilíada i l’Odissea juntes o bé tres Bíblies seguides, una darrera l’altra.

El seu contingut és també meravellosament ric: un nucli de protagonistes format per una vintena de reis i reines, guerrers, sacerdots, savis, déus i semidéus, un centenar d’importants altres personatges i més d’un miler de caràcters auxiliars desenvolupen un intens argument principal que és acompanyat per tota mena de narracions secundàries i de tractats de tot tipus – entre ells l’enlluernadora espurna espiritual del famosíssim Bhagavad Gita – cada u d’ells mereixedors, per separat i mèrits propis, d’una lectura atenta i plaent.

Però la cita – que correspon a l’estrofa 53 del capítol LXIII de l’Adi Parva – o Llibre (Parva) del Començament (Adi) – (1) no és completa. El text complet enuncia:

Tot el que s’ha dit fins ara sobre la virtut, la riquesa, el plaer i l’alliberament (2) pot ser trobat en altres indrets, però… el que no és en aquest poema no es troba enlloc més!

En efecte – a través dels variadíssims textos que ofereix – el llibre mostra les virtuts, els vicis, els desitjos, els conflictes i la resta de circumstàncies i afanys que acompanyen els homes i les dones de al llarg dels temps i a tot arreu.

Una altra estrofa del mateix Adi Parva (la 385 del Capítol II) ho constata:

Així com els pensaments tenen la seva base en els sentits, aquesta narració estableix els fonaments dels deures i de les virtuts de la Humanitat.

Però el Mahabharata té, encara, un tercer nivell ja que va més enllà de la narració propiament dita i de la interpretació dels fets que descriu. La seva lectura aclareix el sentit més profund dels esdeveniments que exposa i incrementa la capacitat d’interioritzar el seu veritable significat:

Així com el sol dispersa la foscor, les paraules d’aquest poema sobre el deure, el profit, el desig i la transcendència dilueixen la ignorància.

Així com la lluna plena, amb la seva tènue claror, obre les poncelles del nenúfar, la llum d’aquest poema desplega els pètals de la intel·ligència humana.

(Estrofes 85 i 86 del capítol I de l’esmentat Adi Parva.)

De fet, – els seus assidus lectors ho constatem i hi convenim – les pàgines del Mahabharata obren la ment, afinen la sensibilitat, augmenten la capacitat d’analitzar i de comprendre i, per tant, ajuden a que la quotidianitat sigui més plena, conscient i feliç.

Perquè – per a dir-ho sens dubte millor – amb paraules del propi Adi Parva (I.84):

En un món envoltat per les tenebres de la ignorància, aquest poema – com si fos un remei contra la ceguesa – obre els ulls al Coneixement (3).

 

(1) Bona part de l’Adi Parva descriu el contingut i la intenció del propi Mahabharata; es tracta, molt probablement, d’un dels primers usos de metaliteratura, o de literatura sobre ella mateixa. Les cites d’aquest article en provenen.

(2) Aquests objectius de la vida de les persones constitueixen el “purusharta” (finalitats humanes): dharma (virtut), artha (riquesa), kama (plaer) i moksha (alliberament). Són una de les bases de l’hinduisme. Més avall, a la versió de les estrofes 85 i 86, es proposen traduccions alternatives d’aquests mateixos conceptes: deure, profit, desig i transcendència).

(3) Pot haver-hi millor propòsit personal per al 2015 que llegir – o rellegir – el Mahabharata. Els lectors tenim la fortuna de disposar d’una excel·lent traducció d’Artur Martí i de Josep M. Duch de la ja clàssica versió abreujada feta per Kamala Subramaniam (Col·lecció Samadhi Marga; Rafael Dalmau, Editor). També es pot accedir al text en traduccions íntegres o no, en anglés i en francès, gratuïtes a internet i a edicions convencionals a les llibreries.

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Inici, Literatura sànscrita el 3 de gener de 2015 per toni-f

PANCHAKANYA: VERGES SAGRADES, DONES LLIURES

Deixa un comentari

La tradició popular índia manté viva la devoció a un grup de cinc dones llegendàries, protagonistes de diversos episodis de la narrativa èpica del subcontinent. Tres – Ahalya, Tara i Mandodari – ens arriben des dels versos del Ramayana i les altres dues – Kunti i Draupadi – provenen del Mahabharata.

Les Panchakanya – pancha: cinc, kanya: verge -, com se les anomena col·lectivament, continuen sent venerades avui en tant que dones exemplars, més enllà de marits, fills, pares, poliàndries o adulteris i dels tràgics esdeveniments dels que són protagonistes.

Aquestes icones de la perenne identitat femenina sobrepassen el paper de filles, d’esposes o de mares de personatges masculins rellevants i despleguen destins individuals singulars i admirables per a tothom, en totes les èpoques.

Ramayana. Impuls centrípet

Ahalya, per exemple, jove esposa de Gautama – un dels ancians Set Savis de la tradició hindú – és seduïda per Indra, personificació del sobirà de la jerarquia celestial. Maleïda per adulteri i condemnada a ser invisible – o, potser, a convertir-se en còdol – recupera la seva identitat a causa de la seva devoció a Rama, una de les encarnacions de Vishnu, el principi benefactor divinitzat.

Les altres dues kanya del Ramayana tenen intervencions destacades en els esdeveniments que les envolten.

Tara és la dona del rei Vali – ambdós esposos simis humanitzats – que pretesament vídua es forçada a casar-se amb el seu cunyat, esdevingut precipitadament nou monarca. Quan Vali reapareix, només la intel·ligència i la bondat de Tara eviten, en part, una venjança bèl·lica literalment fratricida.

Mandodari és un exemple permanent d'afecte conjugal.
Mandodari és un exemple permanent d’afecte conjugal.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per la seva banda, Mandodari és l’esposa del demoníac rei Ravana, el raptor de Sita (1), que desencadena amb el seu delicte la persecució i la guerra empreses pel seu marit legítim. Malgrat que no aconsegueix fer alliberar Sita, l’amor incondicional de Mandodari pel seu home és un exemple permanent d’afecte conjugal.

Mahabharata. Amunt i enllà

Al seu torn, Kunti i la seva nora Draupadi (2) comparteixen parentiu, escenari literari i poliàndria, a més de desterraments i les conseqüències d’una guerra d’extermini.

Kunti té quatre fills naturals, però roman verge després de cada fecundació. El primer, il·legítim, amb el déu Súrya, és a dir el símbol del Sol, i els altres tres, mentre està formalment casada amb el rei Pandu – condemnat a no tenir descendència biològica -, fruit de les relacions amb altres divinitzacions: Dharma (el Deure), Vayu (el Vent) i Indra. Kunti adopta també els dos bessons tinguts fora del matrimoni per la segona dona de Pandu, que consta així com pare formal de cinc nois, coneguts com a els Pandava.

Kunti - com Draupadi - roman verge després de cada fecundació.
Kunti – com Draupadi – roman verge després de cada fecundació.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Draupadi, finalment, es casa amb els cinc germans acabats d’esmentar i, com la seva sogra, recupera la virginitat després d’estar amb cada un d’ells. La seva fidelitat als marits i a ella mateixa la fan objecte de tota mena d’humiliacions i d’agressions per part dels seus enemics, que mai no aconsegueixen però doblegar-ne la majestuosa dignitat.

En qualsevol cas, ambdues són, per la seva capacitat d’amor universal i, per tant, de la seva autoritat, les veritables – però secretes – caps de casa de la seva família i esdevenen decisives per als homes que les envolten.

Dignitat impertorbable

Però, per sobre d’aquestes complexes trajectòries personals, les kanya comparteixen uns trets comuns que són, al capdavall, el que les converteix en arquetips.

Cap d’elles té, per exemple i per motius diversos, un model matern de qui aprendre el rol social imposat a les dones i totes pateixen pèrdues familiars greus (pares, marits, fills…) i el maltracte, sovint físic, d’una societat ferotgement discriminatòria. Tot plegat les empeny més enllà dels seus deures tradicionals de filles, germanes, esposes o mares i les converteix en exemples ètics col·lectius.

Romanen verges ja que la seva puresa s’assenta sobre el fet de no trencar cap codi humà, excepte les injustes ortodòxies de les societats patriarcals. És per aquest motiu que mai no perden la seva veritable integritat.

Distingeixen el que és veritablement correcte de l’error. Persisteixen en les seves conviccions malgrat tots els obstacles. Mostren sempre una profunda saviesa, un coneixement superior del sentit real de la vida. Evidencien una invencible força espiritual.

És sens dubte per aquests motius que el seu testimoni – el seu mantra – continua tant present:

El record de les cinc verges sagrades
– Ahalya, Draupadi, Kunti, Tara i Mandodari –
venç fins i tot les majors dificultats.

 

(1) L’article “Amb Sita, enllà del temps” de la categoria “Literatura sànscrita” d’aquest mateix bloc  conté informació suplementària sobre aquest personatge.

(2) L’article “Sí, es cert – diu Draupadi -, m’he casat amb els cinc germans Pandava” de la mateixa categoria indicada anteriorment amplia les dades referides a aquesta protagonista.

Aquesta entrada s'ha publicat en Inici, Literatura sànscrita el 14 d'octubre de 2014 per toni-f

POSTALS DE RAMA

Deixa un comentari
La lectura d’un bon llibre és – literalment (i literàriament!) – un gran viatge o fins i tot, si es vol, un Gran Viatge.Aquesta afirmació és coneguda i reiterativa però, en el cas del Ramayana, un dels dos grans poemes èpics de la literatura sànscrita i objecte d’aquest article, sorprenentment exacta: “Rama” n’és el nom del protagonista i “ayana”, en sànscrit i en aquest context, vol dir viatge. Ramayana significa, per tant, “El viatge de Rama”.

L’obra descriu, bàsicament, la història de Rama (una de les deu encarnacions del déu Vishnu) i de Sita, la seva esposa que és raptada per Ravana, el rei de Lanka. De fet, l’argument serveix per a descriure tota la gamma de situacions de la vida d’una persona i n’il·lumina els deures en diferents rols: pare, mare, fill, filla, marit, dona, germà, germana, amic, soldat, etc.

Des de fa molt més de tres mil anys, els qui escoltem o llegim aquesta corprenenedora narració som sovint enlluernats per estrofes i versos especialment esclatants, que es converteixen en missatges singulars, aparentment adreçats a cada u.

Aquestes imaginàries postals, enviades per alguns dels nombrosos protagonistes del Ramayana, des dels llocs, en els moments i amb els motius més impensables, contenen textos com els següents, extrets del propi llibre:

– Els ocells estan fets per a volar, els rius per a fluir i cada persona per a acomplir el seu deure.

– La vida i la mort, l’alegria i el dolor, el guany i la pèrdua… Aquestes dualitats no poden evitar-se. Aprenguem a acceptar el que no podem canviar.

– Els homes saludem la sortida del sol amb alegria per la llum que torna. Però no ens adonem de que cada instant del dia que comença determina la resta de la nostra vida.

– Només els febles deixen les coses en mans del destí. Els qui confien en ells mateixos mai no es refien de la sort.

– Qui abandona el seu bàndol i s’uneix a l’enemic és destruït immediatament després de la victòria.

– El savi preveu els infortunis i pren mesures per a evitar-lo i, si cal, superar-los.

– El tronar dels núvols que han vessat tota la seva aigua no produeix ni una gota de pluja. Els valents de debó no parlen en va; mostren el seu valor per mijà de l’acció.

El gran tema del Ramayana és el dels valors humans i, com acabem de compartir, els conceptes que proposa segueixen sent vigents.

Les seves pàgines mostren la condició humana en tota la seva diversitat, extensió i profunditat. Ens mostra a nosaltres mateixos.

Els lectors ens convertim així en viatgers per un univers inacabable, en privilegiats receptors d’una saviesa permanent.

Que hi descobrim, tots plegats, paisatges infinits!

Que en rebem lluminoses postals, curulles de joia, claredat i serenor!!

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura sànscrita el 16 de juliol de 2014 per toni-f

ARMES SÀNSCRITES DE DESTRUCCIÓ MASSIVA

Deixa un comentari
Tant al Mahabharata com al Ramayana – ambdós d’enlluernadora profunditat i vigència – els guerrers utilitzen les armes convencionals de l’època (maces, espases, sagetes…), amb la clara intenció de la mort dels seus enemics, sense ni tant sols considerar la possibilitat d’establir pactes o de fer presoners.

És amb aquest objectiu que, si sorgeixen dificultats o retards, els protagonistes apel·len a un arsenal d’un poder destructiu absolut. La majoria d’aquestes armes – descrites sovint com “astra” (projectil) – basa la seva infal·libilitat en revertir o incrementar fenòmens naturals (*).

Així, el Varunastra (Varuna és el déu de les aigües) provoca veritables diluvis, el Vayavastra causa anorreadors huracans (Varuna és la divinitat que controla els vents) i l’Agneyastra ocasiona incendis indeturables (agneya és un adjectiu que significa d’Agni, o “de foc”). Hi ha armes més poderoses encara, com el Brahmastra, donat als combatents pel propi Brahma, l’impuls creador de la tríada hindú, capaç d’arrasar la seva pròpia obra.

L’arsenal diví inclou molts més mitjans de destrucció – Vaishnavastra, Nagastra, Narayanastra… – però tots persegueixen una solució definitiva a les agressions: aturar-les de manera immediata i, sobretot, eliminar-les definitivament.

Com indica un dels versos del Rig Veda (RV 1.12.5), aquesta expeditiva però eficaç manera de fer front als atacs sorgeix a la cultura sànscrita des dels seus orígens vèdics. Potser aquesta és una de les causes de la seva pervivència:

Oh Agni llampegant,
sobre qui s’aboca l’oli sagrat,
redueix a cendra els nostres enemics,
que els dimonis protegeixen.

(*) El coneixement del seu ús és fruit de llargues devocions, és a dir d’un acostament intuïtiu al seu origen, a les seves causes, als processos que engeguen i als seus efectes.

Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura sànscrita el 4 de juny de 2014 per toni-f

DELS VEDES A BOLLYWOOD, PASSANT PER CATALUNYA. LA PARADIGMÀTICA VIDA DE SHAKUNTALÀ

Deixa un comentari
L’imprescindible coneixement de la literatura sànscrita es fonamenta en la vigència de les seves obres i, sobretot, en l’empatia que ens desperten els seus protagonistes.

Shakuntalà és un d’aquests personatges intemporals que, a partir dels seus orígens a la cultura vèdica, ens acompanya al llarg dels segles, modulant-se a ella mateixa segons on i quan se’ns presenta. La sorprenent acumulació de situacions mítiques que determinen els successius relats de la seva vida apareix a les ficcions de tot el món.

La història bàsica és simple, amb trets fàcilment identificables, malgrat les variants amb poca incidència en l’esquema central de la narració.

Shakuntalà és fruit de la seducció d’un asceta per una diablessa que, abandonada a la vora d’un riu, és alimentada pels ocells – d’aquí, òbviament, el seu nom, ja que Shakuntalà vol dir ‘protegida pels ocells’ i ‘shakunta’, ocell en sànscrit – i, recollida per un braman, viu en estreta comunió amb la Natura.

La bellesa de la noia fa que se n’enamori un rei caçador. Quan ella queda embarassada i el rei marxa, li dona una anell que li servirà de prova del seu amor i de la seva paternitat. Shakuntalà va a la cort, però perd l’anell en creuar un altre riu i, quan arriba al seu destí, el rei no la reconeix.

Més tard, l’anell apareix a la panxa d’un peix i quan, finalment, la joia arriba al rei, el monarca ho recorda tot, va a buscar a la noia i reconeix el seu fill.

(Afegim que aquest fill s’anomena Bharata i és el primer de la llegendària nissaga creadora de l’Índia.)  

Probablement, la primera notícia sobre aquesta història es troba al Padma Purana. Els puranes (‘purana’ vol dir antic) són reculls de coneixements històrics, religiosos i llegendaris de la tradició hindú, considerats una actualizació dels Vedes.

La seva popularitat prové de l’Adi Parva, el primer dels divuit llibres del Mahabharata (1) i, sobretot, de la mà de Kalidasa, literat del segle V dC, autor de celebradíssimes obres de poesia lírica i èpica i d’obres de teatre que, amb un llenguatge que adquireix amb ell la seva màxima maduresa, fa un retrat precís de personatges i de situacions. Shakuntalà és considerada la seva obra mestra.

És lògic doncs que fos Shakuntalà una de les primeres obres sànscrites traduïdes a una llengua occidental, concretament a l’anglès, per part de William Jones, al 1789.

L’admiració que se n’inicià aleshores va despertar l’entusiasme de Goethe i, amb ell, d’un gran nombre d’escriptors, lingüistes i filòsofs. Fou precisament Shakuntalà la primera de les tres obres sànscrites que va adaptar Cèsar August Jordana a la Col·lecció Popular Barcino, al 1927 (2).

Música per a ballet, obertures i òperes han utilitzat als segles XIX i XX Shakuntalà com a motiu inspirador i, a partir del 1961, Bollywood ha difós repetidament la seva història a l’Índia i a tot el món.

És pràticament segur que la paradigmàtica vida de Shakuntalà seguirà captivant per raons subtils i imperceptibles i fent servir mitjans insospitats – com, per exemple, potser, aquest article d’aquest bloc – els cors dels dones i dels homes d’arreu.

Aquest fet confirmarà, per cert, una vegada més, l’afirmació del propi Mahabharata sobre els seus continguts:

Tot el que es troba en aquest llibre també està en altres llocs, però el que no hi és tampoc no està enlloc més (3).

(1) Adi Parva, capítols LXIX a LXXIV.

(2) Trobareu informació suplementària sobre Goethe, Jordana i altres autors a l’article “Bojos pel sàsncrit, també” d’aquest mateix bloc.

(3) Suggereixo, provisionalment, aquesta versió de l’estrofa 53 del capítol LXII de l’Adi Parva, a l’espera d’un text millor. Alguna proposta?  

Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura sànscrita el 4 de febrer de 2014 per toni-f