LA VIA SÀNSCRITA

Poc a poc s’arriba al cim d’una muntanya. Poc a poc s’aconsegueixen els desitjos. Poc a poc s’adquireix la saviesa.
Garuda Purana. 109.

Ajudar i ser amable amb tothom és el màxim sacrifici davant del Senyor de les vuit formes.
Linga Purana. 2.13.35.

La virtut, el benestar i la riquesa són els tres objectius que tots ens esforcem en aconseguir. Els tres s’adquireixen després d’evitar els pecats.
Brahma Purana. 108.

(Els textos de més amunt – com la resta dels destacats en aquest article – provenen dels Puranes, un ampli gènere literari centrat en la descripció de mites, llegendes i altres coneixements tradicionals, desenvolupats al continent indi entre els segles VI i XX, però amb clares traces que n’evidencien un origen molt més antic.

Es tracta de veritables enciclopèdies que inclouen cosmogonia, genealogies de divinitats, reis, herois, savis i semidéus, així com narracions populars i informació sobre pelegrinatges, temples, medecina, astronomia, gramàtica, mineralogia, teologia, filosofia i fins i tot humor, històries d’amor i – com acabem de veure – instruccions per a una vida ètica.)

L’objectiu de la vida és buscar la Veritat i no pretendre assegurar-se el paradís gràcies als rituals religiosos.

Qui posseeix el coneixement de la Veritat l’anomena no-dualitat.
Bhagavata Purana. 1.2.10-11.

(Literalment “purana” vol dir “antic” i, malgrat que es convé en que els considerats més valuosos van set recollits entre els segles III i XVI, s’esmenten ja al Mahabharata i al Ramayana i fins i tot al Rig Veda, dels que es consideren actualitzacions.

En la classificació tradicional sànscrita s’inclouen en la literatura recordada (smriti, és a dir apresa i recordada) i no pas revelada (shruti o escoltada, és a dir els quatre vedes).

Estan redactats en vers i en un sànscrit simple i directe, amb freqüents arcaismes.)

Un bon metge fa diagnòstics encertats i guareix les malalties amb les medecines adients. Similarment, Shiva és anomenat el metge del món per aquells que coneixen els seus principis.
Shiva Purana. 9.17-22.

L’Univers ha emanat de Vishnu. En ell existeix. És ell qui governa vida i destrucció.
Vishnu Purana. 1.14.

Al començament només jo existia. No hi havia res més, ni intern, ni extern. Tot era pura consciència immanifestada. Tot dormia a tot arreu.
Bhagavata Purana. 6.46-47.

(El contingut de cada purana és molt variat i cada un d’ells ha sobreviscut en multitud de manuscrits que contenen, la gran majoria de les vegades, notables diferències.

La col·lecció està formada per divuit grans puranes (mahapuranes) i divuit secundaris (upapuranes). Contenen un total de 400.000 versos.)

T’he descrit el riu Ganges i els països segons el seu ordre la Món. A Kimpurusa i a la resta de contrades hi viuen persones que busquen ser feliços, mantenir-se sans i estar exempts de grans diferències. I a cada paÍs hi ha rius que baixen de les muntanyes.
Markaneya Purana. 56.23.

El fill del primer rei de Vaishali va ser Hemacandra; el seu fill va ser Sucandra; el seu fill va ser Dhumrashva; el seu fill va ser Sriñjaya; el seu fill va ser Sahadeva; el seu fill va ser Krishashva; el seu fill va ser Somadatta, que va celebrar deu vegades el sacrifici del cavall; el seu fill va ser Janamejaya; el seu fill va ser Sumati.
Vishnu Purana. 1.14.

(La influència dels puranes en la societat índia ha estat – i continua sent – molt profunda ja que ha originat reiterades síntesis entre creences i ritus diversos, entre llegendes i història, entre pràctiques individuals i celebracions socials, entre les tradicions i els successius nous costums.

Els textos expliquen i integren divinitats regionals, però – com hem vist – també tracten tota mena de temes generals, a més de mols altres de seculars.)

La pluja, la calor, la neu, el dia, la nit, el crepuscle i també el benestar i el malestar es deuen a Dhruva, l’Estel Polar.

Les persones ens fem passar la gana amb els productes, els líquids i les herbes remeieres que creixen gràcies a la pluja que el Sol eleva i fa caure amb els seus rajos.

Tant a l’hemisferi nord com a l’hemisferi sud, quan el Sol es lleva, la nit entra dins l’aigua. Per tant, les aigües s’escalfen durant el dia i es refreden per la nit.
Brahmanda Purana. 1.2.22.7, 23.40, 24.20.

– Tothom em veu! No accediré al teu desig!! (*)

Va dir Satyavati (l’Alè, vati, de la Veritat, Satya) a Parashara, el braman que, captivat per la bellesa de la noia que l’ajudava a creuar el riu Yamuna, volia fer-la seva.

Després d’aquestes paraules, el braman, sorprès per la maduresa d’aquella adolescent decidida a prendre el control de la seva vida, va cobrir la zona amb una densa boira. Però ella insistí en els seus recels:

– En acceptar la teva abraçada perdré la virginitat!

Obstinat, Parashara li concedí que es mantingués verge després d’estar junts. Aleshores Satyavat plantejà encara una altra exigència:

– Vull que el meu cos faci la olor més dolça.

El braman va accedir a aquesta no petició i Satyavati, cada vegada més forta i coratjosa, màgicament, després d’unir-se al braman, va parir tot seguit un jove ja format. Es tractava de Vyasa, el savi redactor del Mahabharata i, anys més tard, protagonista de nombrosos fets memorables.

PRODIGIOSA SATYAVATI

Satyavati és un dels personatges centrals de la gran obra èpica sànscrita: a més de ser la mare del seu llegendari compilador, era besàvia dels cosins que, anys més tard, s’enfrontarien en la Guerra de Kurushetra, motiu central del llibre.

Però la seva pròpia vida, pel fet descrit i també a causa de molts altres motius, va ser un veritable prodigi.

Era filla d’una nimfa i del rei Vasu i va néixer dins d’un peix; aquest fet va donar-li un fort flaire a l’animal i motivà la seva petició de bona olor a Parashara. Va ser també a causa de la seva sentor que el rei va lliurar-la a un pescador. Ell li ensenyà a passar els viatgers d’una riba a l’altra del riu Yamuna, un dels grans afluents dels Ganges.

Al llarg de la seva vida, Sayavati, sempre conscient de la seva marginació en tant que dona i de la soledat que aquest fet comportava, va anar subvertint els valors patriarcals i superant els límits de la seva existència perifèrica.

MATRIMONI REIAL

Pocs anys més tard de l’episodi del Yamuna, quan Shantanu – el rei de la gran ciutat d’Hastinapura – va anar a caçar a la vora de riu, va sentir-se captivat per una olor deliciosa. Tot seguint-la, va arribar a la cabana de Satyavati i, en veure-la, va quedar seduït per la seva bellesa.

El pare de la noia – sens dubte instruït per ella – no li concedí la seva mà si no accedia a que el seu nét heretés el regne i va dir al rei:

– El fill nascut d’aquesta noia serà instal·lat en el teu tron i no faràs ningú altre el teu successor.

Shantanu va tornar molt entristit al seu palau ja que havia anomenat hereu el fill que ja tenia. El noi, però, en saber quina era la causa de l’aflicció del seu pare, va anar a veure el pescador per a insistir en la sol·licitud paterna, però el pescador no es va moure de la seva negativa.

– El fill que naixerà d’aquesta noia serà el nostre rei, va assegura-li aleshores el príncep.

El pescador no estava convençut d’aquesta afirmació: – No dubto de la teva paraula però potser els teus fills sí ho faran.

Em declaro brahmacharya i, en el celibat més absolut, em dedicaré exclusivament a l’estudi i a la meditació, va respondre-li el fill del rei.

Aquestes paraules van concloure la conversa i el pescador va acceptar casar la seva filla – que, a cada transició, evolucionava i creixia – amb el rei d’Hastinapura.

SOBIRANIA EN PERILL

Del matrimoni de Matsyavati i Shantanu van néixer dos fills, però ambdós van morir sense descendència i, després del decés dels seu marit,  la reina va raonar:

– Els fills neixen tant del pare com de la mare. Els dos hi tenen els mateixos deures i els mateixos drets. No hi ha dubte de que he fer-hi tant com pugui.

Decidida a que el regne no caigués en altres mans, i tornant a superar els comportaments patriarcals, va voler que fos la seva sang la que dirigís els destins d’Hastinapura i va recórrer al seu primogènit, tingut a les ribes del Yamuna.

Vyasa va tenir fills amb les dues vídues del seu germà petit, l’últim hereu. La primera – davant l’aspecte feréstec del nuvi – va tancar els ulls durant l’encontre i el fill engendrat va néixer cec; la segona – pel mateix motiu – va empal·lidir en veure’l i el nadó resultant tenia la pell totalment blanca.

Aquests fets van encendre una ferotge enemistat entre els dos grups de descendents que van abocar, al cap dels anys, a la guerra que narra el Mahabharata.

VIDA PLENA

La determinació de Satyavati la mostra segura dels seus objectius i decidida a aconseguir-los malgrat les convencions socials i polítiques i les voluntats dels homes que l’envolten. Ella venç, un a un, cada obstacle que se li presenta.

La seva mort – lúcida i valenta entre les flames de la selva, anys després de la guerra – confirmen el seu tarannà, la seva invencible voluntat.

Satyavati emergeix dels estrets marges que l’envolten, es fa responsable de les seves tries i de les seves decisions. Trencant els estereotips masclistes i patriarcals, aconsegueix una vida plena.

(*) Totes les citacions provenen de l’Adi Parva (Primer llibre del Mahabharata).

A més d’arribar-nos per aquesta obra també poder accedir-hi a través de l’Harivamsa, un apèndix del Mahabharata, i del Devi Bhagavata Purana, que proclama la feminitat com a origen de tota existència.

Ennuvolat, el rei dels corbs, estava molt amoïnat: cada vespre, quan s’amagava el sol, apareixia Ferotge, el monarca de les òlibes que, acompanyat per alguns dels seus súbdits, atacava els corbs que vivien amb ella i que, en la foscor, no podien defensar-se.

Tip, va decidir posar-hi remei i va consultar els seus ministres.

“Fes les paus amb les òlibes”, va dir-li Novavida, ja que:

Si vols saber el que penso
mai lluitis contra el fort.
Qui ha vist mai un núvol
avançar contra el vent?

Però Tornaalavida va aconsellar-li just el contrari:

Amb qui falta a la veritat
mai s’ha d’establir una aliança.
Encara que s’hi comprometi
la seva malícia el farà trencar el pacte.

Però Viulavida, un altre ministre, tenia una opinió ben diferent:

Retirar-se és el millor
ja que t’obre dues portes:
salvar la vida
i preparar-se per a guanyar.

El parer de Viuambempenta també era un altre:

Un sol home, ferm en el seu lloc,
pot combatre cent enemics
per poderosos que siguin.
Per això no has d’abandonar el país.

Llargavida va afegir-hi un nou punt de vista:

Encara que sigui feble, una canya
amb les altres pren i dona força
per a resistir els maltractes,
com fan els rei febles units contra l’enemic.

Vidaferma, en últim lloc, també va dir-hi la seva:

Mira’t amb desconfiança
les mesures de pau i de guerra.
Busca els teus objectius
dient sempre el que més et convingui.

Amb el cap com un timbal, Ennuvolat va parlar amb Vidaforta, l’antic conseller del seu pare que, després d’escoltar-lo atentament, va dir-li:

Les vaques hi veuen per l’olfacte,
les Escriptures són útils als bramans
i la gent fa servir els ulls.
El rei percep per mitjà dels espies.

I així va ser com – després de seguir el consell del ministre el seu pare i enviar espies a tot arreu – el rei dels corbs va saber què havia de fer.

(Aquesta història és la primera del tercer llibre del Panchatantra – Pancha, cinc, i tantra, en aquest context, llibre – i tant divertida i instructiva com totes les altres. No faríem bé la nostra feina si no n’aconselléssim la lectura.)

En llegir el Mahabharata (el gegantí poema èpic que ens conta la guerra d’extermini entre les dues branques d’una mateixa nissaga, epítom del permanent combat entre el Bé i el Mal) i a l’atzar dels seus divuit llibres, els lectors ens creuem sovint amb la Reina Kunti, mare dels heroics Pandava i tia dels Kurus, els seus mortals enemics.

El tràgic destí que l’empeny i l’empaita i els conflictes que constantment l’acompanyen ens la mostren en inestable equilibri entre l’aferrissada defensa de la seva pròpia identitat, una maternitat amb carnals vincles còsmics i una permanent successió de situacions funestes.

Kunti, però, sempre se’n surt. D’una manera o d’una altra, sempre sobreviu. Fins ara mateix, en aquest text que ara llegeixes.

FOC 1: ALTAR

Des de bon començament, la vida de Kunti està marcada pel foc. I per unes condicions externes – canvi de família i de nom, íntima proximitat amb les forces de la natura, virginitat perpètua – que successivament assimila, integra i supera.

Ho deixa clar la seva primera aparició en el Mahabharata (1):

Sura, el monarca dels Yadus, tenia una filla anomenada Pritha. D’acord amb el que havia promès davant del foc, va donar-la al seu oncle, el rei de Kunti que va fer-ne la seva filla adoptiva, tot donant-li el nom del regne.

Un dels bramans que va visitar el palau, complagut per les atencions de la noia, va regalar-li un poderós mantra i, després de regalar-li la fórmula màgica, va afegir: “Fes-lo servir quan vulguis invocar qualsevol ésser del cel. En quedaràs embarassada, però mantindràs la virginitat”.

Kunti va voler provar les paraules del braman i va cridar Surya, el déu del Sol. La divinitat va aparèixer davant d’ella. La noia va quedar en estat i en néixer el seu fill, espantada, va posar el nadó en un cistell que va deixar anar en un riu proper. (2) 

FLAMES

La joventut i la maduresa de Kunti van seguir convocant una successió d’obstacles: un matrimoni estèril, més fills d’origen sobrenatural o adoptats, viduïtat, lluites, atemptats, exilis i constants humiliacions a mans dels seus nebots, soledat…

Un tràgic diàleg amb Karna, el fill abandonat en l’adolescència, tot just abans de començar la llegendària batalla que és l’eix del Mahabharata, culmina aquest llarg període i és l’amarg preludi d’infortunis més feixucs encara.

Karna – enrolat en les files dels enemics dels Pandava . diu a Kunti:

Oh, mare, vas abandonar-me així que vaig néixer. Aquest ferida perenne va posar en risc la meva vida i m’ha negat des d’aleshores qualsevol glòria.

M’he compromès a lluitar contra els teus altres fills amb totes les meves forces. No he d’abandonar ni els meus deures ni els meus compromisos.

La narració continua:

Després d’aquestes paraules de Karna, Kunti, tremolant d’angoixa, però admirant l’energia interior del seu primer fill, va respondre:

Malgrat la teva determinació i el teu esforç, els Kuru seran exterminats. El Destí sempre s’adompleix. (3)

FOC 2: BOSC

Després dels divuit dies de batalla – divuit, com els llibres que composen el poema – el desconsol assola el país: el preu de la victòria ha estat la seva destrucció i entre els supervivents ja no hi ha bàndols.

El foc – present en la naixença de Kunti – torna a aparéixer en el seu adéu, durant la penitència que, acompanyada per familiars propers, emprèn després de la guerra:

Dhritarashtra, el rei dels Kuru, va agafar el foc sagrat i amb la seva dona i Kunti va marxar al bosc.

Un dia, va llevar-se un vent molt intens. Es va declarar un gran incendi que tot ho cremava.

Mantenint-se ferms com troncs d’arbres, Kunti, el rei i la reina Gandhari van ser engolits per les flames.

I així va ser com els tres van trobar-se amb la mort.

BRASES

Una presència de Kunti va morir fa milers d’anys en els boscos propers a l’Himalàia.

Però ens en queden – ben vives – les brases.

Kunti, com sempre, sobreviu.

Ni que sigui literàriament.

(1) I. Adi Parva (El Llibre del Començament). Capítol LXVII. Versió de les estrofes 130 a 142.

(2) Claríssims ressons bíblics: foc sagrat, mare verge per intervenció sobrenatural, nadó confiat a un riu… Mites compartits entre les tradicions indoeuropea i semita!

(3) V. Udyoga Parva (El llibre de l’Esforç). Selecció d’estrofes dels capítols CXLV i CXLVI. Aquest tràgic diàleg ha estat objecte de nombroses dramatitzacions, dom en el recull “Kahini” de Rabindranath Tagore o en la novel·la “El déu de les coses petites” d’Arundhati Roy.

(4) XV. Ashramavasika Parva (El llibre de l’Ermitatge). Selecció d’estrofes del capítol XXXVII.

La paraula Om ho és tot. El passat, el present i el futur. I també tot el que hi ha més enllà de tots els temps.

Sens dubte tot això és Brahman i aquest Atman (el Si Mateix) també és Brahman. Té quatre dimensions,

La primera dimensió és Vaishvanara (l’Home Universal) en estat de vigília. S’hi és conscient del que és extern i s’hi gaudeix dels elements densos. Té set membres i dinou boques.

La segona dimensió és Taijasa (la Lluminositat), el món dels somnis. S’hi és conscient del que és intern i s’hi gaudeix de les impressions mentals. Té set membres i dinou boques.

Quan la persona adormida no té cap desig ni cap somni, es troba en la tercera de les dimensions d’Atman, la del son profund, la de Prajña (la Intel·ligència Pura). Conscient d’ella mateixa i centrada en ella mateixa, hi gaudeix de la seva pròpia benaurança.

Aquesta consciència tot ho governa. Tot ho sap i tot ho crea. És l’origen de tot i tot ho dissol; és l’inici i el final de tota existència. És la causa de tot.

Ni conscient del que és dins ni del que és fora, ni tampoc de l’estat intermedi. No centrada en res excepte en la pròpia consciència, però ni totalment conscient ni totalment inconscient del que és invisible; aïllada, imperceptible, desproveïda de tota connotació, impensable, indefinible, essencialment de la natura de l’autoconsciència, negació de tota existència, curulla de pau, de suprema benaurança, essencialment una. Aquesta és la quarta dimensió d’Atman, només real quan s’hi accedeix.

Om és la forma verbal d’Atman i està format per quatre sons: A, U i M. Cada so és una de les seves dimensions i cada dimensió, un dels seus sons.

La dimensió de Vaishvanara és l’estat de vigília i el seu so és A, el primer. A causa de la seva omnipresència i prioritat qui en té coneixement ateny els seus propis objectius.

La dimensió de Taijasa és el somni; el seu so és U, el segon. Manifesta la seva superioritat i la seva natura intermèdia. Qui ho sap incrementa el flux dels seus coneixements i esdevé igual a tot. Ningú ignorant de Brahman ha nascut mai en la seva família.

Prajña, que es manifesta en la dimensió del son profund, és el so M, el tercer. És la mesura i el final i qui ho sap, a causa del seu coneixement, tot ho amida i de tot esdevé el suport.

El transcendent i unitari estat de suprema beatitud, mancat d’existència sensible, és el so inaudible. El quart aspecte d’OM és certament Atman. Qui ho sap, per mitjà del seu si mateix, penetra en el Si Mateix.

DINS I FORA. SUBTIL I DENS. TEORIA I PRÀCTICA

El Mandukya Upanishad – del que el text anterior proposa una nova versió – és la més breu de les més de 200 obres sànscrites que, entre els segles VII aC i XV dC, reflexionen sobre el principi creador (Brahman) i el si mateix. És atribuït al rishi Mandukya, segons algunes fonts un dels recopiladors del Rig Veda.

Des de poc després de ser difós i fins ara mateix, el text ha estat objecte de multitud d’estudis i traduccions. Entre nosaltres, tenim la fortuna de comptar amb el treball de Joan Mascaró (1).

Com revela el propi text, més enllà del seu evident interès cultural, doctrinal i filosòfic, la lectura del Mandukya Upanishad examina metòdicament i des d’angles escrupolosament successius els diversos aspectes del mot “om” (2), sovint utilitzat en el ioga i en la meditació, on pot – potser – utlitzar-se com a marc per a una pràctica més profitosa.

(1) “Els Upanishads a cura de Joan Mascaró”. Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 2005.

(2) Altres articles sobre OM en aquest bloc:

– un comentari general en aquest ENLLAÇ
– OM en altres textos sànscrits en aquest ALTRE

També pot ser útil recuperar AQUÍ la lectura del text ja publicat sobre els Upanishads.

– Fuig d’aquí! Sempre estàs al mig… No veus que estic carregant aquest roc? Encara em faràs caure!

Així increpà un simi a l’esquirol que constantment s’esmunyia, apressat, entre les cames dels seus nombrosos companys que estaven acumulant soques i grans roques per a construir un pont entre terra ferma i la llunyana illa de Lanka.

– Jo també vull ajudar a alliberar Sita! – va respondre el trasbalsat esquirol, que anava col·locant pedretes i branquillons entre els materials que començaven a formar l’enorme plataforma.

Els simis construïen un accés perquè Rama i el seu exèrcit poguessin arribar a l’illa i recuperar la seva esposa, segrestada i empresonada al seu regne enmig del mar pel diabòlic Ravana. De fet va ser el propi Rama qui, encuriosit per la rotllana formada al voltant de la cridòria, va acudir a posar pau.

– No us baralleu – va pregar l’heroic Rama, vuitena encarnació de Vishnu – Els còdols i branquetes que porta l’esquirol serveixen per a travar i fer més forts els fonaments del pont que ens durà a la victòria.

I va afegir, tot acaronant l’esquirol:

– Les grans tasques només són possibles amb la col·laboració de tothom. Com més difícil és un repte, més junts hem d’estar.

I així va ser com, després d’acabar el pont i de grans esforços,Sita va ser alliberada.

I també com, des d’aleshores, els esquirols d’aquelles contrades llueixen tres barres al llom.

TOT EL QUE ELS RAMAYANES – I ELS PONTS – UNEIXEN

La faula de l’esquirol amanyagat per Rama per tal que, juntament amb els simis, seguís construint el pont a Lanka no figura a la versió del Ramayana tradicionalment considerada canònica i més antiga, atribuïda a Valmiki.

De fet, segons com es comptin, hi ha més de tres-centes versions d’aquest gran poema èpic i és que tant Rama com el seu viatge – “yana” significa viatge en sànscrit – i la munió d’altres personatges exemplars que l’acompanyen han estat i continuen sent objecte de devoció popular, no només a l’Índia sinó també per tot el Sud-Est asiàtic, des del Nepal a Filipines i, en l’actualitat, també a Occident, Països Catalans inclosos.

El llibre és considerat sagrat per nombroses creences hinduistes, budistes, sikhs i jainistes de totes les latituds i molts d’aquests cultes particulars han generat les seves pròpies versions. Així, a partir d’un nucli narratiu central, més o menys invariable, el Ramayana ha anat enriquint-se amb les corresponents variants – totes elles perfectament vàlides – que acullen i s’adapten a les característiques particulars de fe, temps i lloc.

Hi ha, a més, des de sempre, innombrables versions resumides en diversos graus i obres de teatre completes o d’episodis concrets. Per altra banda, proliferen darrerament, adaptacions cinematogràfiques i per a la televisió, així com una nodrida col·lecció de còmics, realitzats per autors d’arreu.

En tot cas, el que és també materialment cert, és que el pont escenari de la faula de l’esquirol, més enllà del seu qui sap si mític origen, efectivament existeix. Carreteres i ponts intermedis, construïts sobre la cadena de bancs rocosos que hi ha entre el subcontinent indi i l’illa de l’actual Sri-Lanka, permeten travessar a peu pla la cinquantena de kilòmetres que els separen.

O que – com fan els Ramayanes escampats per tot el món – els uneixen.

En convertir la virtut individual i privada en pràctica pública i col·lectiva, Gandhi ens indica el camí cap a una Humanitat més humana:

– La no-violència és la força més poderosa del món. Una persona que usa la no-violència exerceix un poder superior al de qualsevol brutalitat.

– Una llei injusta és, per ella mateixa, un tipus de violència. Cal resistir-s’hi per mitjà de la no-violència.

– El poder d’una persona no violenta sempre és més gran que el que tindria si fos violenta. Per a la no-violència no hi ha derrota possible.

– El coratge dels no violents és enormement superior al dels violents.

– El poder no prové de factors físics. Emana d’una voluntat indomable.

– Els febles mai no poden perdonar. El perdó és l’atribut dels forts.

– La no-violència és una llei universal que actua en totes les circumstàncies.

– La no-violència és una qualitat que no prové del cos sinó de l’ànima.

– La no-violència és la força més gran de la que disposa la Humanitat. És més poderosa que l’arma de destrucció més potent inventada per la ingenuïtat de l’home.

– La no-violència és una pràctica en constant procés d’evolució. Les seves extraordinàries possibilitats encara estan inexplorades.

La substitució de la llei del més fort per la proposta del bé compartit és, sens dubte, un nou pas en l’evolució dels éssers humans.

Avui pot ser, com, per altra banda, probablement, cada dia, el millor moment per a fer-lo.

– Us queda clar? Va dir el lleó Bhasuraka, amb el seu posat perdonavides als animals que havien intentat pactar amb ell. I va afegir: – A partir d’ara, m’enviareu, cada migdia, un de vosaltres per a dinar.

Resignats, des d’aquell dia, cérvols, senglars, búfals i la resta d’espècies del bosc, tal com havien quedat, subministrava, un darrera l’altre, un dels seus per a satisfer les exigències del lleó.

Quan va ser el torn de la llebre, mentre anava cap al cau on l’esperava el seu botxí, no deixava de ruminar:

En què pot la intel·ligència no prevaldre?
En què pot fracassar la determinació?
Què pot no ser dominat per l’orgull ferit?
Què pot no ser vençut pel coratge?

Quan va arribar davant de Bhasuraka, ja tenia la solució.

– Creus que aquestes són hores? M’estic morint de gana! A més, ets tant poca cosa que amb tu no en tinc ni per a l’aperitiu! – Va dir el lleó quan la va veure.

– Perdoneu, Majestat! Com sóc tant menuda, els altres animals m’han enviat cap a vos amb cinc companyes més, però a mig camí, ens ha sortit al pas un col·lega vostre.

– On aneu? – ens ha preguntat. – Som el dinar de Bhasuraka. – li hem respost.

– Aleshores aquell lleó s’ha cruspit les altres cinc llebres i m’ha dit: – Aquest bosc és meu i de ningú més i, tot mirant-me fixament ha afegit: – Aquest Bhasuraka és un miserable! Vés a buscar-lo i que se’m presenti aquí immediatament!! Ja li ensenyaré jo qui és el gran emperador d’aquest regne!!!

– He vingut de seguida, Altesa, però aquell lleó m’ha retardat i…

Mentre la llebre parlava, Bhasuraka anava perdent el món de vista i al final no ha pogut més i cridant i gesticulant va interrompre la llebre:

– Porta’m on és aquest traïdor desagraït. Ja li ensenyaré jo qui mana aquí.`Això s’ha d’acabar, perquè com és sabut:

Qui no aixafa al naixement
malaltia o enemic,
per això que permet créixer
aviat serà destruït.

La llebre va recordar la sentència:

El guerrer que,
en boig desig per la batalla,
no compara les forces enfrontades,
com una arna cau entre les flames.

però, lògicament, no va dir res i, tal i com havia previst, va fer anar Bhasuraka fins un pou que coneixia.

– És aquí dins – va dir la llebre, assenyalant-ne l’interior.

Aleshores, Bhasuraka s’hi va abocar tot fent un rugit. Veient el seu propi reflex a l’aigua del fons i escoltant l’eco del seu propi crit, va creure que el reptava el seu rival, va llençar-se dins per a atacar-lo i allà es va ofegar.

I així va ser com una modesta llebre va vèncer un enemic més gros. I és que ja ho diu i ho repeteix la dita:

Qui és llest, és fort;
però, poden trobar-se seny i rampell?
La llebre va fer servir la ràbia a flor de pell
per a portar el lleó fins a la mort.

(*) La faula que conté aquest article és el tercer que sobre aquest llibre – central en la literatura popular de tot arreu en tots els temps – ha estat publicat al bloc.

El text “Els lloros, les grues i la resta de la família” inclou força informació sobre l’obra, a més d’uns apunts sobre les virtuts de la discreció. Podeu llegir-lo AQUÍ.

El segon porta un títol prou explícit: “Unitat. Fins i tot els coloms ho saben”. Podeu accedir-hi des d’aquest ENLLAÇ.

El Gita Govinda, un dels poemes lírics més coneguts i celebrats de la literatura sànscrita, descriu en  una atmosfera pastoral pròpia de Virgili, l’apassionada relació amorosa entre un Krishna adolescent, en aquells moments pastor de vaques, i Radha, dedicada, com ell, a tenir cura d’un ramat.

Però més enllà d’això, el text, a la manera del bíblic Càntic dels Càntics, és una bellíssima celebració de les experiències espirituals de la devoció religiosa.

Composta al segle XII per Jayaveda, l’obra així com la resta dels treballs del poeta, manté encara ara, una profunda influència en la cultura de l’Índia ja que està a la  base de la dansa clàssica del subcontinent i també de la música que l’acompanya.

El Gita Govinda inspira igualment l’important corrent religiós del culte a Vishnu, del que Krishna és el vuitè avatar.

Els tres breus fragments de més avall són un modestíssim  testimoni dels textos.

I una invitació a una lectura completa:

Krishna viu ara al mig del bosc; 
fa temps que ha marxat de casa.
Dorm intranquil a terra
i sempre diu el teu nom.
Guarnit amb una garlanda de flors salvatges,
pateix per no poder estar al teu costat.

El cel està ennuvolat i el bosc s’assembla
al cel: un gran arc de negres branques de tamal.
“Oh Radha, Radha! Porta aquesta ànima tremolosa,
en la profunda mitjanit, al teu estatge d’or “.
Això va dir Nanda i, guiats pel cor de Radha,
els peus de Krishna van trobar el camí més dret
perquè, en la felicitat que tots els alts cors hereten,
tastessin junts el diví delit del seu amor.

… I Krishna demana a Radha:
fes que les paraules surtin
dels teus dolços llavis,
semblants al nèctar que sobreïx de la lluna.
Amb els elixirs dels teus llavis,
feréstega, feréstega dona, porta’m amb tu.

El Gita Govinda és un clàssic de la literatura sànscrita que forma part del patrimoni cultural de la Humanitat.

I de les nostres biblioteques personals!

(*) El títol i el text d’aquest article pretenen ser un homenatge i un agraïment a Barbara Stoler Miller (1940 – 1993), estudiosa i traductora de nombrosos textos sànscrits, entre ells una meravellosa versió del Gita Govinda, que, tot fent referència al color de la pell de Govinda, un dels sobrenoms de Krishna, va titular “Love Song of the Dark Lord”.

No importa quantes vegades hi hem tornat, ni en quines circumstàncies, sempre que rellegim el Bhagavad Gita hi descobrim estrofes que ens interpel·len de manera directa i personal.

Es tracta sovint de nous reflexos de l’humanisme integrador i universal que hi llueix permanentment però que no havien sabut encara veure.

I també clars senyals per a gaudir d’una vida més agradable i serena.

Entre aquest devessall de consells pràctics, d’aplicació immediata en la vida quotidiana de tothom, podem trobar-hi clares indicacions per a aconseguir o recuperar, però en tot cas mantenir, la salut i el benestar.

LA SALUT ÉS UN PASSEIG TRANQUIL

Per al Gita, la salut només pot ser el resultat d’un dia a dia equilibrat i tranquil, un passeig encalmat per un camí delitós o davant d’un panorama na obert a totes les llums:

La salut no és ni per a qui menja massa ni per a qui dejuna, ni per a qui dorm massa ni per a qui vetlla.
(BG 06.16)

I tot seguit aclareix, des d’una perspectiva més àmplia, que inclou la resta de les activitats humanes:

El capteniment que allunya tota mena d’afliccions és el que equilibra els àpats i les diversions, allunya l’agitació dels actes duts a terme i harmonitza el dormir i el vetllar.
(BG 06.17)

EL QUE SOM, EL QUE MENGEM, EL QUE FEM

Més endavant, a propòsit de l’exposició dels tres tipus de qualitats  que segons el Gita caracteritzen totes les realitats manifestades (1), inclosos els éssers humans i els aliments, el text estableix una clara relació entre els uns i els altres:

Així com la resta de les seves activitats, els aliments preferits per cadascú són de tres menes.
(BG 17.07)

I immediatament detalla quins aliments són avantposats per cada classe de persona i, per tant, els que els afavoreixen:

Els aliments que allarguen la vida, tranquil·litzen, vigoritzen, són saludables, aporten benestar i plaer i resulten saborosos, de gust suau, fortificants i agradables són triats per les persones equilibrades.
(BG 17.08)

Les persones centrades en l’acció s’estimen més els àpats de gust fort, fins i tot amargants, àcids, salats, molt calents, picants, crus o ardents, malgrat que poden causar  indigestions, molèsties i malalties.
(BG 17.09)

Aquells que són passius prenen aliments que han perdut les seves propietats i el seu sabor, d’olor desplaent, cuinats fa temps o que poden contaminar el que els envolta.
(BG 17.10)

UN PAS MÉS: OPTAR PER LA SALUT

Per a la síntesi del pensament hindú que el Bhagavad Gita ofereix, l’alimentació i el tipus de vida en el que la nutrició s’emmarca formen part de  processos molt més amplis, fins i tot holístics i, per tant, àmpliament guaridors.

El seu consell és ser conscient dels propis actes amb l’objectiu d’evitar-ne les conseqüències negatives (2).

De fet, segons aquestes creences, avançar cap a un estil de vida més saludable està a l’abast de la majoria, perquè tothom és el responsable últim de les opcions que tria:

Que cadascú se salvi ell mateix, que ningú no es perjudiqui. Cada u és el seu millor amic, però també el seu pitjor enemic.
(BG 06.05)

La salut – el benestar que l’inclou – està doncs, segons el Gita, permanentment disponible.

En tot cas… bon profit!

(1)  Es tracta dels “guṇa” – literalment “fil” – que, segons el context, es pot traduir per virtut, mèrit, peculiaritat, atribut, propietat, etc. Cal distingir entre el guna satttva (equilibri), el rajas (activitat) o el tamas (passivitat). En el Gita la paraula pren el sentit concret de natura individual innata.

(2) L’estrofa del Gita, en la que Krishna s’adreça a Arjuna, fill de la reina Kunti i un dels grans herois del Mahabharata, i que inclou aquests conceptes, fa referència als rituals i a les creences bàsiques de l’hinduisme:

Facis el que facis, o mengis, o ofrenis, o donis, o sacrifiquis, fill de Kunti, fes-me’n una oblació i jo desfaré els lligams del karma, del bons i dels mals fruits.
(BG 09.27)

Després de llegir “Shakuntala”, una de les obres més famoses de l’escriptor sànscrit Kalidasa, Goethe va compondre aquesta estrofa:

Vols les flors primerenques i els fruits dels anys tardans?
Vols el que sedueix i el que exalta? Vols el que sadolla i el que nodreix?
Vols el Cel i la Terra inclosos en un sol mot?
Dic Shakuntala, i així tot t’és explicat. (1)

Aquest entusiasme, que “Shakuntala” suscita en Goethe, és inevitablement extensible a tota l’obra literària de Kalidasa, caracteritzada per la bellesa del seu llenguatge, la precisió de les descripcions i la profunditat i novetat de les anàlisis d’emocions i pensaments.

De fet, la importància literària i cultural de Kalidasa és absolutament extraordinària, només equiparable a la d’altres escriptors de les dimensions de Ramon Llull, el Dant, Cervantes o Shakespeare.

UNA SUBTIL BIBLIOTECA INTEGRAL

Kalidasa visqué molt probablement al segle  V i tot el que se’n sap és igualment imprecís ja que ha estat deduït de les seves set composicions arribades fins a nosaltres: tres obres de teatre (2), dues epopeies i dos llargs poemes elegíacs que constitueixen, per elles mateixes, una veritable enciclopèdia del saber humà més profund.

Les dues elegies inclouen els títols “Ritusamhara” (literalment, El Cicle de les Estacions), que descriu la natura al llarg de l’any, i “Meghaduta” (El Núvol Missatger),  un altre dels poemes més coneguts de Kalidasa en el que evoca els diversos paisatges que recorre un núvol que comunica un espòs i la seva estimada (3).

Per la seva banda, les dues epopeies s’inscriuen en el prestigiós gènere de la literatura sànscrita conegut com mahakavya (maha: gran; kavya: poesia, però també “saviesa”) que  desplega els seus arguments a partir d’episodis i de personatges extrets de les grans narracions èpiques Mahabharata i Ramayana.

Mentre a “Raghuvamsa” (La nissaga de Raghu) Kalidasa estableix una panoràmica sobre els reis de la llegendària dinastia de reis guerrers Raghu (descendents directes, segons les creences hindús, de la deïtat solar Surya i a la que pertany el gran monarca Rama), a “Kumarasambhava” (El naixement de Kumara) el poeta descriu la victòria del déu de la guerra Kumara, fill de Shiva i de Parvati, contra el diable Tarakasura.

KUMARASAMBHAVA: VICTÒRIA SOBRE LA NIT

Malgrat el seu títol, Kumarasambhava va molt més enllà  de descriure el  naixement del seu protagonista, ja que Kumara, neix amb el destí i el propòsit de destruir el dimoni Tarakasura, només mortal si era atacat per un fill de Shiva i Parvati, cas del propi Kumara. La narració es va convertint així en la crònica del constant combat per a restablir la Llum.

El text – que desenvolupa un breu episodi del Ramayana i culmina amb el combat i la victòria sobre Tarakasura – supera de molt el llenguatge, les metàfores i els codis de la millor literatura culta de la seva època i la situa en un nivell molt superior, definitivament perdurable, convertint el poema en un veritable clàssic de la Literatura Universal (4).

Veié la glòria esvaïda, l’abandó,
les ruïnes i la tristor de la ciutat d’Indra,
com una dona amb un espòs vençut
i el cor dissolt en la pena més fonda.

Barrejats amb la pols del camp de batalla,
dos llancers ferits de mort,
amb el cabell privant-los la mirada,
buscaven a les palpentes
que el seu punyal llevés la vida a l’altre

El que diu el teu orgull,
o demoníac príncep, és tant sols còlera;
sóc prest a seguir lluitant
i arribar fins al final.
Són l’arc ben tens i el vol de l’espasa
qui decideixen; no pas les paraules.

(1) El poema va ser publicat per primera vegada al “Deutsche Monatsschrift”, a Berlin, al 1791. Aquesta versió – amb una lleu variant – ha estat ja inclosa en aquest bloc: tanca l’article “Bojos pel sànscrit, també”.

(2) El text “Dels vedes a Bollywood, passant per Catalunya. La paradigmàtica vida de Shakuntala” d’aquest mateix bloc conté informació sobre “El reconeixement de Shakuntala”, que és el títol complet de l’obra.

(3) El poema ha estat traduït al català per Aleix Ruiz Falqués i editada per Adesiara (2013). Imprescindible.

(4) El Kumarasambhava té 1.096 estrofes. Cada una d’elles és una inèdita joia poètica. Les versions incloses aquí pretenen ser-ne l’aroma d’un tast, una invitació al memorable festí intel·lectual i estètic que representarà per al lector una visita tranquil·la i completa al poema. Tota l’obra de Kalidasa és assequible a internet.

Situat entre dos exèrcits enfrontats en una guerra que, com totes les guerres, és irreparablement fratricida, Arjuna – un dels grans protagonistes de la immensa epopeia sànscrita del Mahabharata – dubta sobre si ser fidel a la seva condició de guerrer i lluitar contra parents, mestres i amics o bé renunciar al combat i, en conseqüència, trair-se a ell mateix.

Davant de la seva vacil·lació entre dos comportaments igualment dolorosos,  el desorientat Arjuna demana consell a l’assenyat Krishna, conceptualització divinitzada del principi del Bé, present també en el combat.

El diàleg subsegüent, recollit al Bhagavad Gita – fonamentalment, una síntesi de les diverses escoles de pensament de l’Índia de l’època -, inclou nombrosos consells d’aplicació immediata que, a més d’ajudar a resoldre les incerteses de l’heroi, interpel·len directament els lectors d’arreu, en tots els temps.

L’estrofa que descriu l’estat d’ànim de qui no està segur de què ha de fer confirma aquesta validesa universal i intemporal, ja que reflecteix una situació que reconeix tothom que hagi dubtat alguna vegada:

El meu cor se sent feble i trist i la meva ment està confusa. Et pregunto què és millor. Sóc el teu deixeble, m’he lliurat a tu. Instrueix-me!  (2.7)

BHAGAVAD GITA: UNA MÀQUINA DE DECIDIR

Les respostes de Krishna proposen sempre un allunyament del dilema per tal de situar-lo en una dimensió més àmplia, que n’aclareixi tant els límits com el caràcter.

Segons aquesta nova perspectiva, l’origen del dubte es troba dins de qui vacil·la. La condició per a veure-hi clar fora és veure-hi clar dins, és a dir prendre consciència de la pròpia identitat:

Els teus pensaments depenen de les teves conviccions; la teva identitat està formada pels teus valors. Ets allò en el que creus. (17.3)

És només a partir d’aquí que es pot tornar a avançar, amb seguretat, allunyat de qualsevol vacil·lació:

És millor dur a terme la pròpia comesa, fins i tot de manera imperfecta, que no pas fer, sense errades,  la feina d’un altre. Fent la pròpia tasca ningú incorre en error. (18.47)

COM SUPERAR ELS OBSTACLES, UN A UN

Els sintètics consells de Krishna orienten  Arjuna – i els lectors del Gita – per a vèncer les principals dificultats que es troben en qualsevol viatge:

Centra’t en cada acció, no pas en els fruits que en puguis obtenir. No et moguis tampoc per a aconseguir cap resultat concret, però no deixis mai de fer el que has de fer. (2.47)

Qui es concentra en el que fa i retira els sentits del que l’envolta – com fa la tortuga quan amaga els seus membres – es manté ferm en el seu propòsit. (2.58)

Regula les teves energies. Fes respiracions tranquil·les i profundes. Observa la teves inspiracions i expiracions. (4.29)

Qui és moderat en el menjar i en el dejuni, que actua amb calma i és mesurat en el dormir i en la vigília es manté allunyat del desànim. (6.17)

MÉS ENLLÀ DE DUBTES, DESÀNIMS I TENSIONS

La proposta del Bhagavad Gita està basada en una ètica humanista de valor universal, més enllà de tota creença, ja que remet, de fet, a cada consciència individual.

A més, la validesa dels seus consells es fonamenta en uns resultats comprovats una i altra vegada, al llarg dels temps.

L’horitzó de dibuixa sembla perfectament versemblant, indiscutiblement lògic:

En aquest camí, no hi ha esforç inútil ni obstacles que impedeixin avançar.  Fins i tot una petita passa allunya dels neguits. (2.40)

Bon viatge!

(*) Per a Laura

El coneixement és la bellesa més alta,
el tresor amagat, la millor glòria,
l’alegria tranquil·la, la fama i la joia.
Aprendre és el camí més humà.

 Aquest poema va ser escrit al segle V dC per Bhartrihari, autor al que s’atribueixen dos textos sànscrits d’enorme transcendència i, des d’aleshores, de permanent actualitat i influència: una gramàtica que teoritza sobre el llenguatge des d’un punt de vista holístic i un recull poètic formalment impecable però, al mateix temps, amb una despietada càrrega crítica.

ATÒNITA DECONSTRUCCIÓ

Aquest darrer, anomenat Satakatraya – és a dir Tres centenes (Sataka: centenar; traya: tríada) – està format, lògicament, per tres col·leccions d’un centenar de poemes cada una, dedicades respectivament a l’ètica (Nitisataka), a l’amor (Sringarasataka) i a la vida ascètica (Vairagyasataka).

En tots ells el poeta es mostra atònit davant del que l’envolta i deconstrueix , des del punt de vista de l’ètica, de l’ascesi o de la relació amorosa, comportaments, sentiments, pensaments i… el seu propi jo:

Només penso en ella,
però ella desitja un altre home
que adora al seu torn una altra dona
que voldria estar amb mi…
Nefasta ella! Nefast jo mateix!
Funest amor! I tots plegats!

Bhartrihari vacil·la, amb lucidesa i intensitat, entre l’immediat i la transcendència:

Aquest Univers és, de fet, un petit cercle.
Què hi ha de desitjable?
Esdevindrà ones el mar
perquè hi nedin alguns peixos?

El poeta, però, reacciona i reprèn el seu camí. La seva tria és decidida i decisiva:

Llevem-nos! Anem al bosc.
Arrels i fruites seran els nostres aliments,
L’aigua pura, la nostra única beguda,
Les fulles, el nostre llit.

No hi trobarem ni els insensats
ni aquells amb els cors captius de les riqueses.

LES PARAULES SÓN, DE FET, L’ORIGEN DE TOT PLEGAT

Però la seva mirada crítica va més enllà – i més endins – de la seva activitat literària i qüestiona, amb la mateixa capacitat de dissecció, la pròpia matèria primera amb la que basteix els poemes: les paraules.

La gramàtica de Bhartrihari – que s’anomena Vakyapadiya (Frases: “vakya” i  Mots, designats en aquest context com a “pada”) – no es queda en la simple descripció analítica del sànscrit i proposa una veritable filosofia del llenguatge.

La seva afirmació de que Brahman – l’Absolut – no té començament ni final i que la seva essència és la Paraula ja que descriu la Realitat (la Paraula fa la cosa i, per tant, Brahman, el Món) és el punt de partida per a desenvolupar la seva triple aportació que es converteix així en una teoria global: el concepte de So Absolut (Om?), el de Sphota (mot arquetípic, assimilable al concepte del “logos” grec) i el de la funció simbòlica del llenguatge.

Aquest enfocament ha estimulat i enriquit els treballs d’eminents lingüistes i filòsofs d’Occident, especialment a partir del segle XX, des de Saussure, Bloomfield i Jakobson a Chomsky i Wittgenstein, entre molt altres, i està a la base de les teories de la Comunicació més avançades.

REINICI PERMANENT

Un dels poemes més coneguts de Bhartrihari sintetitza el seu pensament al voltant de les paraules (i, per tant, del que les paraules, segons ell, desencadenen):

Ni anells, ni collars.
Ni polseres, ni perfums.
Ni tant sols flors.

La gràcia de cada persona
és el seu llenguatge.
La Paraula,
l’única joia que ha d’usar.

– Què cal fer per a ser estimat?
– Desitjar el millor per a tothom sempre crida els bons sentiments.
 
– I per a evitar les afliccions?
– Per a esquivar la tristor cal deixar la còlera de banda.
 
– Que cal fer per a ser ric?
– Abandonar els desitjos porta a l’abundància.
 
– I per a ser feliç?
– Per a sentir-se plenament satisfet cal renunciar a la mesquinesa.
 

Aquestes preguntes sobre les nostres inquietuds més freqüents i quotidianes i les assenyades respostes del reflexiu  interlocutor – que sempre ressitua els dilemes en una dimensió més àmplia – provenen del Yaksha Prashna (*), un dels episodis didàctics incorporats – juntament amb altres tractats polítics, filosòfics i espirituals – a la trama èpica primigènia del Mahabharata.

Sens dubte el centenar llarg de qüestions plantejades i resoltes, vinculades a aspectes personals, amorosos, familiars, pràctics, polítics, econòmics o professionals, explica perquè el Yaksha Prashna – literalment, “Les preguntes (prashna) de l’Esperit del Bosc (Yaksha)” – és ben conegut a l’Índia i cada vegada més valorat arreu del món.

 
UN GUERRER, UN OCELL, UN ESTANY
El pretext narratiu del relat és un lloc comú en la literatura popular de  tots els temps: l’heroi ha de superar una prova per a aconseguir l’objectiu perseguit, habitualment salvar – o rescatar – un o una innocent.

En aquest cas, l’episodi s’inscriu en el llarg exili dels germans pandava i descriu el  llarg interrogatori a la que és  sotmès el príncep Yudhishthira per un misteriós ocell a la vora d’un estanyol.

Només responent de manera correcta les preguntes de l’au – en realitat el Dharma (o Deure, en aquest cas, personal) sota l’aparença d’un Yaksha, al seu torn disfressat d’ocell –  els quatre germans, morts en no superar prèviament la mateixa prova, tornaran a la vida.

Òbviament, el príncep respon totes les preguntes, el seus germans ressusciten i l’ocell desvetalla, una darrera de l’altra, la seqüència de les seves aparences encavalcades.

PREGUNTES ETERNES, RESPOSTES PERENNES

Però més enllà de la dramàtica anècdota – que, narrada de manera intensa i molt viva, desperta i reté l’interès per continuar la lectura  –  i de la fórmula literària utilitzada,  el text és una proposta de comportament que, basat en l’observació de la natura, de les dones i dels homes i de la societat, va més enllà del simple sentit comú i propugna una conducta humanista, profundament ètica.

Altres exemples, també extrets de les pàgines del Yaksha Prashna, ho posen de relleu:

– Qui destrueix la virtut és destruït; qui preserva la virtut és preservat.
Per tant, preservo la virtut ja que, si no ho fes, seria destruït.
 
– Què és més ràpid que el vent? I més nombrós que l’herba?
– La ment va més de pressa que el vent. Els pensaments són més nombrosos que l’herba.
 
– Què hi guanya qui planeja el que fa?  I qui viu segons els seu dharma?
– Qui preveu tots els aspectes del que fa sempre aconsegueix allò que vol. Qui es manté fidel a ell mateix guanya totes les batalles.
 

Yaksha Prashna posa el lector davant de les preguntes fonamentals i invariables del gènere humà, més enllà dels canvis temporals i culturals esdevinguts en els tres o quatre mil·lennis que s’han escolat des de que el text va ser fixat i incorporat al Mahabharata fins arribar fins a nosaltres.

La varietat i l’interès permanent dels temes que s’hi plantegen i la validesa universal de les respostes donades expliquen la permanent vigència del text.

(*) La versió en català del Yaksha Prashna, juntament amb una extensa introducció i les notes corresponents, està disponible a Amazon en format electrònic i pot ser llegida en tota mena de dispositius: ordinadors, tauletes, smartphones i lectors d’ebooks.

Per a descarregar-la, un cop a amazon.es, cal buscar el títol complet de l’obra:
Yaksha Prashna. Un episodi del Mahabharata.

Tots els fragments inclosos a l’article han estat elaborats a partir dels que figuren al llibre.

Més enllà de la seva gramàtica científicament perfecta, del seu lèxic exhaustiu i d’una literatura que ho descriu absolutament tot, al llarg dels mil•lennis, el sànscrit ha difós una cosmogonia naturalista divinitzada, en la que cada dona i cada home tenim una funció primordial.

Aquesta voluntat de transcendir la simple i immediata condició humana queda palesa des dels primers textos utilizats per la seva civilizació per a expressar-se: els himnes recollits al Rig Veda exploren, fonamentalment, la comesa de la Humanitat en el Cosmos.

Després d’aquest enlluernador Big Bang metafísic, els Upanishads (VIII-IV aC) i la Bhagavad Gita (III aC) o les propostes ètiques i polítiques de Gandhi o les especulacions filosòfiques contemporànies de, per exemple, Krishnamurti, Aurobindo o Nisargadatta segueixen avançant en aquesta direció.

El Hatha Yoga Pradipika, un pas més

Però entre un extrem temporal i l’altre, disposem d’una notabílissima literatura que insisteix en aquesta cerca. N’és paradigma el Hatha Yoga Pradipika, un manual de ioga del segle XV que apropa el lector als conceptes bàsics d’aquesta disciplina, que van ser començats a difondre al segle III aC per Patañjali en els seus Ioga Sutres.

Com mostra aquesta brevíssima selecció, ho fa actualitzant l’estat dels coneixements sobre aquesta disciplina, amb una clara intensió didàctica i, sobretot, des d’una perspectiva nítidament evolutiva:

A tots aquells que caminen perduts en la foscor de la multiplicitat de creences, incapaços d’aconseguir el Raja Ioga, el compassiu Swatmarama, ofereix la llum de la saviesa del Hatha Ioga (I.3).

(En aquest context, el Raja Ioga – o Ioga Reial (raja = rei) – és el ioga integral que inclou normes ètiques, exercicis físics i pràctiques mentals. Swatmarama és el nom del llegendari autor del recull.)

Amb les dues cames esteses a terra, dretes com bastons, agafa els dits grossos dels peus amb les mans, tot posant el front sobre els genolls. Cal persistir en aquesta posició que s’anomena pashimotassana (I.28).

(El Hatha Yoga Pradipika dona instruccions detallades per a la realització de 15 asanes – o postures – malgrat que, segons les creences tradicionals, el mitològic déu Shiva en va revelar 8.400.000, de les 84 són indispensable i 32 les més adequades per als homes. En l’actualitat, se’n practiquen més d’un centenar.)

Aquesta excel•lent asana fa circular el corrent vital de l’esquena pel nadi shusumna, reanima el foc digestiu, aprima el ventre i cura totes les malalties (I.29)

(Nadi és el nom genèric dels canals d’energia subtil que, segons la medicina tradicional índia, recorren el cos humà. Sushumna és la denominació comuna dels dos conductes situats al llarg de la medul•la espinal,)

La realització arriba als que practiquen amb constància. Com pot accedir-hi la persona inactiva? No és llegint tractats que s’aconsegueix la perfecció (I.65)

Mentre la respiració sigui irregular la ment serà inestable; quan la respiració es calmi la ment romandrà immòbil i el iogui aconseguirà equilibri i llarga vida. Per tant, ha de controlar la respiració per mitjà de la pràctica del pranaiama (II.2).

(Els diversos exercicis de control de la respiració – o pranaiama – són una de les tècniques bàsiques del Hatha Ioga)

De la mateixa manera que la sal es torna una sola amb l’aigua en la que es dissol, quan l’Atman i el Manas es fusionen, es produeix el Samadhi (IV.5)

(Atman pot traduir-se aquí per essència personal o ànima. Manas vol dir ment i Samadhi significa en aquest context contemplació o unió amb l’Absoluta. Es tracta de termes propis del ioga avançat).

El foc que crema un tros de fusta s’apaga quan l’ha consumit tota. Així també la ment que roman concentrada i no busca més pensaments, es dilueix en el nada. (IV.98)

(Segons la metafísica clàssica índia, nada és la subtil vibració sonora de l’Univers.)

Un iogui que ateny el Samadhi no està dominat pel procés del temps ni per la mort, ni tampoc pel karma. Res ni ningú no pot afectar-lo (IV.108)

(Karma és la denominació genèrica dels fruits de les accions. El control dels pensaments mereix una atenció molt especial en el Hatha Ioga, que en preconitza i descriu diversos nivells. Tots tenen una sola finalitat, que és també la del Hatha Ioga: el Samadhi o culminació de l’evolució humana individual,)