Oi?

Reviso els articles de La rectificació. Cabòries, exhortacins i premonicions sobre Catalunya, publicat fa un parell d’anys per Destino, i tres hipòtesis –que ara no discuteixo– s’entrellacen per pensar-hi: […]
Diu Josep M. Fradera:

“Algun dia caldrà produir una bona descripció de les dues dècades
culturalment i políticament perdudes de 1980 i 1990. Des d’un cantó de
la plaça de Sant Jaume es va apostar per la modernitat sense matisos,
des del cantó muntanya, pel tradicionalisme més eixorc. Uns van
practicar el barcelonisme estèril, els altres, el pairalisme més
tronat. […] Curiosament, ningú no va assajar la síntesi de contraris
o, com a mínim, va fer l’esforç de pensar la societat catalana com un
tot, el pas imprescindible per aprendre a viure amb les contradiccions
del present. […] No consta que ningú hagi demanat disculpes per la
pèrdua de temps i de pols que tot plegat va significar. Mentrestant, el
país va canviar i es va adaptar a les transformacions decisives del
marc internacional on era inscrit.”

Per poc que fos així, potser això explicaria la descripció que Antoni Puigverd fa abans de la relació entre literatura catalana i societat:

“En la cultura en llengua catalana no existeix una base sòlida de lectors habituals, sinó, a tot estirar, lectors puntuals; les editorials estan subvencionades, i sort en tenen moltes de la fortalesa de la seva producció en llengua castellana!; els diaris i revistes estrictament en llengua catalana no aconsegueixen formar una xarxa de filtratge literari, ni afavorir el debat, ni fomentar la circulació dels llibres. […] Els autors catalans del present, sobretot aquells que escriuen tenint en compte la tradició literària i buscant noves formes expressives, no és que siguin poc llegits o irrellevants, sinó que estan sotmesos, fins i tot en els mitjans de comunicació en llengua catalana, al prejudici de la inferioritat. […] Els escriptors catalans estan completament desemparats enmig d’una societat profundament illetrada, del tot indiferent a la tradició cultural autòctona.”

Finalment, Ferran Sáez posa un contrapunt a una previsible mala lectura de les cites anteriors. Som on som, amb aquestes tensions i contradiccions:

“La preocupació actual per la identitat catalana no és cap raresa, en la mesura que ja no té res a veure amb adherències del Romanticisme sinó amb qüestions relacionades ab el segle XXI, que afecten igualment els habitants de Ciudad Real i els de Sydney o Istanbul.”