Tot i que no paro de feinejar i de covar fama entre els que m’envolten de persona pencaire el cert és que a mi el que de debò m’agrada són els dies festius. Passar l’estona fent el mandra mentre llegeixo, escric, escolto música o resolc un sudoku. I no és pas d’ara, aquest delit -tot i que com més vell
Un dia ben màgic, el d’ahir. Va començar amb una sessió sobre poesia i cançó organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes i coordinada per Víctor “Bocanegra” Obiols, poeta i músic (vegeu aquí). Això em va permetre testimoniar-li personalment la meva admiració pel mític disc “Bocanegra U”, reeditat l’any passat (vegeu aquí i també aquí),
Diumenge passat, cap a mig matí, mentre passejàvem per Santiago de Compostela l’A. i jo vàrem trobar un magnífic motiu per no demorar gaire temps més una nova visita a aquella preciosa ciutat gallega. De fet tant a ella com a mi no ens en calen gaires, de subterfugis, per mantenir ben viu el desig de passejar sense presses per
Suposo que aquestes coses que em passen a mi li passen més o menys a tothom. Hi ha uns llocs, unes músiques, unes imatges determinades que cada vegada que les tinc a l’abast em fan sentir especialment bé. Són ocasions molt singulars en les que percebo, encara que sigui de manera fugaç, l’harmònica geometria del cosmos. Moments en els que
Un cop enllestits els compromisos diguem-ne professionals, dia de vagareig -el primer; demà més- amb l’A. per Santiago, una vila que cada vegada que la visito em commou més. I això que, de moment si més no, encara no hem viscut el fenomen meteorològic que millor li va a l’estètica compostelana: la pluja. Una pluja suau i
Primer dia -de fet, el de feina- a Compostela. Anit vàrem volar i gràcies a l’hora addicional de retard que ens va regalar el senyor Clickair vàrem arribar a l’hotel de la Rua do Villar que ja era negra nit. Carrers deserts, silenci i un pèl més de calor de la que prevéiem. Aquest matí, cap a les
(La sèrie comença aquí) Jo no ho sabia però l’home de Sausalito m’estava esperant. Fins i tot m’havia fet lloc en el banc on seia. Així que el vaig veure vaig intuir-ho i sense pensar-m’hi dues vegades vaig fer la fotografia que podeu veure aquí al costat. Volia que quedés fixada per sempre la meva primera visió de l’home de
(La sèrie comença aquí) El millor antídot contra el xivarri descomunal de Las Vegas va ser la següent etapa del nostre viatge: Death Valley, o la Vall de la Mort. Un nom d’allò més emfàtic -són molt aficionats, els americans, a posar noms grandiloqüents- però que en aquest cas encaixa perfectament amb la realitat. Death Valley: una extensió de territori
(La sèrie comença aquí) Sortint del Grand Canyon National Park en direcció cap a l’est s’entra en el territori dels indis Navajo. De fet, quasi tot el quadrant nordest de l’estat d’Arizona està ocupat per aquesta reserva que té el marge del riu Colorado com a frontera natural i s’expandeix cap als estats de New Mexico, Utah i Colorado. Aquesta distribució no és,
(La sèrie comença aquí) Era mitja tarda quan arribàvem a Las Vegas i deixàvem el cotxe al pàrquing del Bally’s, l’hotel on teníem reserva per dues nits. Un pàrquing al nivell del carrer i a l’aire lliure, cosa impensable uns quants anys després però que aleshores -parlo de la nostra primera visita a la capital del joc, el juliol de 1992- no només
Tot passejant pels pocs carrers de Gràcia que enguany els veïns han guarnit acabem de trobar-nos amb una agradable sorpresa que, lògicament, no podia passar-nos desapercebuda. Després de marejar el personal dies enrere amb el nostre viatge per la mítica carretera 66 (vegeu aquí i també aquí) resulta que la gent del carrer Verdi han dedicat el guarniment del seu
(La sèrie comença aquí) Ho he dit i ho he escrit en diverses ocasions. De totes les mirades que podem projectar sobre un objecte, de totes les lectures que podem fer-li a un llibre, de totes les audicions que podem dedicar-li a una música només n’hi ha una que és especial i irrepetible: la primera. Totes les altres
(La sèrie comença aquí) La primera notícia sobre Angel Delgadillo, el barber de Seligman, la vaig trobar en el llibre "Amèrica, Amèrica. Viatge per California i el Far-West", de Xavier Moret, editat per Empúries l’any 1998. Un llibre summament recomanable que reprodueix l’itinerari fet per l’autor i la seva família l’estiu d’aquell mateix any per California, Arizona, Utah i Nevada i
(La sèrie comença aquí) Seligman és un petit poble situat en ple desert d’Arizona a tocar de la carretera interestatal 40 i a uns cent-cinquanta quilòmetres de l’entrada al Grand Canyon National Park (vegeu els arxius amb fotografies del final). A uns vuitanta quilòmetres cap al sud hi ha el poble de Bagdad, escenari de la pel·lícula "Bagdad Cafe", tot
(La sèrie comença aquí) Dimarts 24 de juliol, quarts de sis del matí. La jornada es preveu llarga i esgotadora. De fet, és el dia en el que hi ha programat el desplaçament més llarg de tot el viatge: sortir de San Francisco, travessar California cap al sud i cap a l’est i entrar a l’estat d’Arizona per dormir al més