Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Jo no ho sabia però l’home de Sausalito m’estava esperant. Fins i tot m’havia fet lloc en el banc on seia.

Així que el vaig veure vaig intuir-ho i sense pensar-m’hi dues vegades vaig fer la fotografia que podeu veure aquí al costat. Volia que quedés fixada per sempre la meva primera visió de l’home de Sausalito.

Quinze dies abans els senyors C., l’A. i jo havíem aterrat a San Francisco al final d’una llarguíssima jornada plena de canvis d’avió i quaranta-vuit hores després deixàvem la ciutat per enfilar cap a Arizona, el “Grand Canyon State”. Vàrem trepitjar territori indi, vàrem viure el desori de Las Vegas, la desolació de Death Valley i la majestuositat del Sequoia National Park. I dos dies abans del retorn a casa vàrem tornar a San Francisco per exhaurir les últimes hores del viatge en aquella preciosa ciutat. Comptat i debatut un total de quatre mil cinc-cents quilòmetres de carretera en quinze dies que he anat dibuixant a grans trets en els nou cromos d’aquest àlbum dels USA que avui tanco definitivament.

Jo no ho sabia, que al final del trajecte l’home de Sausalito m’estaria esperant. De fet, mira si hem estat de vegades a San Francisco i fins aquell dia -dissabte 4 d’agost- no se’ns havia acudit de visitar la que fins no fa gaires anys era una plàcida vila de pescadors a la sortida de la ciutat, situada a només un parell de quilòmetres baixant a la dreta després de travessar el Golden Gate.

Qui s’amagava darrere d’aquell posat abstret en la contemplació de les plàcides aigües de la badia? Era un vell rocker d’incògnit? Un supervivent sense reciclar de Haigt-Ashbury? Un savi distret de la universitat de Berkeley? Un dirigent desenganyat d’alguna empresa de Silicon Valley?

De fet tant se val qui fos. L’home de Sausalito m’estava esperant perquè li parlés del meu viatge. Del perquè de la meva fascinació -jo, que sóc urbanita de cap a peus- per uns escenaris naturals que he visitat unes quantes vegades en els darrers anys i que no em cansaria mai de contemplar.

Ell segurament entomaria el meu entusiasme amb una certa displicència i em dedicaria una mirada un pèl burleta i relativista com dient-me “Si tu sabessis…” En el fons, però, crec que després d’aquesta primera reacció l’home de Sausalito se sentiria content perquè, desenganya’t, a tots ens fa patxoca que algú de fora ens digui que se sent feliç a casa nostra. Precisament per això vaig fer veure que no m’adonava de la seva muda invitació a seure al seu costat en el banc.

La veritat és que no em sentia amb ànim de dir-li que tenia la impressió que difícilment tornaríem a veure la Costa Oest, ni els grans parcs d’Arizona, ni res del que aquells dies havíem estat engolint pels ulls amb l’avidesa de qui sap en el fons que ja no hi tornarà. Potser sí que l’A. i jo encara tindrem ganes i oportunitat de fer un cop de cap i escapar-nos uns dies a Nova York algunes vegades més. Sobretot si algun dia arribem a tenir vol directe des de Barcelona en qualsevol època de l’any. Més cap a l’oest de la Gran Poma, però, ara com ara ho veig complicat.

“És que a l’A i a mi ens esperen quatre estius seguits per conèixer Itàlia, sap?”, li hauria dit si hagués gosat. “Itàlia?”, m’hauria dit mirant-me sorprès. “Això és a Europa”, m’hauria apressat a aclarir-li (en cas que no fos un savi de Berkeley, és clar, que aquests ja ho saben, això).

Si l’home de Sausalito té correu electrònic i algú el coneix no em faria res que li fes arribar aquest apunt d’avui. Qui sap? Estranyat pel meu silenci potser l’està esperant…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!