Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Seligman és un petit poble situat en ple desert d’Arizona a tocar de la carretera interestatal 40 i a uns cent-cinquanta quilòmetres de l’entrada al Grand Canyon National Park (vegeu els arxius amb fotografies del final).

A uns vuitanta quilòmetres cap al sud hi ha el poble de Bagdad, escenari de la pel·lícula "Bagdad Cafe", tot i que quan ara fa just vint anys l’equip de rodatge comandat per Percy Adlon s’hi va desplaçar van acabar triant un altre poble de la zona on la calor era més suportable.

No sé quines fonts de subsistència tenia Seligman en altres temps. El que està ben clar és que avui tot el poble és un reclam turístic consagrat exclusivament als records -els "memorabilia", en diuen-  relacionats amb la mítica "Route 66".  (n’hi ha més)

Coneguda com "El carrer gran d’Amèrica" o "The Mother Road", la mare de totes les carreteres, els gairebé quatre mil quilòmetres de la 66 varen començar a funcionar el 1926 amb la intenció d’unir Chicago amb Los Angeles. Més concretament començava en la intersecció de Harlem Avenue amb Joliet Road, a tocar dels grans llacs, i moria a la costa del Pacífic, en el Santa Monica Boulevard on encara avui hi ha un monument que ho recorda.

I dic que ho recorda perquè durant la dècada dels 80 la carretera 66 va ser substituïda, eliminada o fragmentada per altres traçats més nous fins a desaparèixer pràcticament dels mapes. De fet, només en alguns indrets d’Arizona i de California es mantenen en peu alguns trams i, això sí, en molts llocs és fàcil per al turista trobar-hi objectes i referències per alimentar la nostàlgia i el record.

Com tots els mites, la carretera 66 té també el seu himne: "Get your kicks on Route 66". El va escriure Bobby Troup el 1944 i és una de les cançons amb més versions de la història de la música del segle passat. Els Rolling Stones, per exemple, la varen incloure en el seu primer disc el 1964 (escolteu-lo aquí) i el que potser no sap gaire gent de casa nostra és que, per la mateixa època, els Sírex també la cantaven camuflada, això sí, sota una lletra i un títol que no hi tenien res a veure: "San Carlos Club" (Venga niña, vamos / que ya nos esperan / quiero divertirme / y bailar con los amigos…)

Una de les persones que més ha lluitat per mantenir viu el record (i, per què negar-ho, també el negoci que hi porta associat) de la carretera 66 ha estat Angel Delgadillo, el barber de Seligman. Un home amb un magnífic ull comercial que vàrem conèixer en el nostre anterior viatge de 1999 i al qual hem retrobat ara.

A ell anirà dedicada la següent pàgina d’aquest àlbum.

(La sèrie continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!