Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Era mitja tarda quan arribàvem a Las Vegas i deixàvem el cotxe al pàrquing del Bally’s,  l’hotel on teníem reserva per dues nits. Un pàrquing al nivell del carrer i a l’aire lliure, cosa impensable uns quants anys després però que aleshores -parlo de la nostra primera visita a la capital del joc, el juliol de 1992- no només era possible sinó que era l’habitual.

Jo duia a la memòria el record de les dues curses de Fórmula 1 que uns anys abans s’havien celebrat en la immensa esplanada del pàrquing del Cesar’s Palace. La de 1981, que va guanyar l’australià Alan Jones, i la de 1982, per a l’italià Michele Alboreto. No ha d’estranyar, doncs, que amb aquests precedents el pàrquing del Bally’s -l’espai més gran en el que jo mai havia estacionat un cotxe- em semblés petit.

Buscàvem la recepció de l’hotel. Després de travessar un llarg corredor que unia el pàrquing amb l’edifici -i que, de fet, servia de transició entre el calorós món exterior i l’esbojarrat univers de l’interior- vàrem accedir directament al casino. Tot just entrar ens vàrem quedar tots quatre -l’A., els nois i jo- de pedra.

Davant nostre una sala de dimensions descomunals amb moqueta gruixuda, aire condicionat a tota marxa i llum artificial (després vàrem saber que és norma en els casinos eliminar qualsevol referència al pas del temps -rellotges, finestrals…- per tal de no distreure els clients de la seva feina: jugar). Una sala plena de gent amb dotzenes i dotzenes de màquines escurabutxaques -“slots”, en diuen allí- arrenglerades com les files d’un exèrcit, amb taules per a diverses modalitats de jocs de cartes i de daus, zones per apostar a les curses de cavalls, ruletes i un llarg etcètera d’enginys pensats únicament per alleugerir les butxaques del personal.

Però potser el que més ens va sobtar d’aquell primer contacte amb un casino de Las Vegas va ser la banda sonora de tot plegat. Una banda composta per una barreja descontrolada de música ambiental, avisos per la megafonia, remor humana, campanetes i sorolls mecànics diversos produïts per les màquines i, sobretot, la fressa contínua de fitxes i monedes sortint per les escurabutxaques.

Val a dir que després de dos dies seguits contemplant el mateix panorama en cada hotel-casino que vàrem visitar aquella impressió que ens va captivar la primera vegada es va transformar en unes ganes boges de fugir ben lluny d’aquella desmesura. Una sensació que vàrem reviure el 1999 -aleshores vàrem allotjar-nos al Luxor- amb l’agreujant que la ciutat havia crescut enormement des de la nostra anterior visita i cada nou hotel demanava molta més estona per conèixer més o menys sumàriament les respectives particularitats.

Ara hi hem tornat un parell de dies i, una mica veterans ja, hem passejat més pels carrers. Val a dir que la sensació de xivarri permanent a qualsevol hora del dia o de la nit continua sent la característica principal de Las Vegas; de tota manera en l’interior dels casinos ens ha semblat veure-hi menys gent -potser perquè vàrem ser-hi en dies entre setmana- i, sobretot, el que sí que ha disminuït notablement és el soroll que feia la caiguda de les fitxes quan els “slots” generaven una jugada amb premi.

Sorpresos per la diferència no vàrem trigar gaire a saber-ne els motius. L’electrònica va ocupant franges del dia a dia també en un indret tan esbojarrat com Las Vegas. D’una banda la gent ja no introdueix fitxes o monedes; inserta a la màquina la targeta de crèdit i a córrer. I d’altra banda, gairebé totes les màquines escurabutxaques han substituït la boca de sortida de fitxes i monedes, quan hi ha jugada amb premi, per una simple ranura de la qual surt una silenciosa cinta de paper imprès amb el detall dels diners aconseguits i ingressats a la targeta.

Las Vegas, capital del vici? No ho sé, francament. El que és aquesta ciutat sense cap mena de dubte és el paradigma de la desmesura. Un lloc que et captiva al principi i que després t’atabala fins a la saturació.

(La sèrie continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!