Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Ho he dit i ho he escrit en diverses ocasions. De totes les mirades que podem projectar sobre un objecte, de totes les lectures que podem fer-li a un llibre, de totes les audicions que podem dedicar-li a una música només n’hi ha una que és especial i irrepetible: la primera.

Totes les altres poden ser, sens dubte, més completes, profitoses i detallades però cap conté l’emoció del descobriment de la primera contemplació d’un objecte bell, de la primera lectura d’un llibre o de la primera vegada que ens lliurem a la màgia d’una melodia.

He de reconèixer, però, que, en el meu cas, aquesta teoria naufraga estrepitosament quan l’aplico a Grand Canyon (vegeu aquí).  (n’hi ha més)

Si ajunto les tres vegades que he estat a Grand Canyon -el 1992, el 1999 i ara- donarà un resultat d’uns vuit dies de la meva vida dedicats a aquest immens monument de la Natura. Si a cada dia li atribueixo una trentena de vegades -i compto baix- que m’he abocat a contemplar el paisatge en algun dels nombrosos miradors que hi ha en la zona oberta als visitants surt un total de dues-centes quaranta vegades que els meus ulls s’han fixat en un paisatge de Grand Canyon.

Doncs bé, puc assegurar que cada una d’aquestes contemplacions ha tingut l’emoció i la sorpresa d’aquella primera vegada -a principis de juliol de 1992- que vàrem aturar el cotxe a Mather Point, el primer punt d’observació que es troba en el recinte del parc entrant des de Williams, i tots quatre -l’A. els nois i jo- ens vàrem quedar immòbils i muts davant de tanta i tanta immensitat.

A Grand Canyon, a part de les tres dimensions convencionals que ens donen idea de la grandària, distància i profunditat del seu paisatge, hi veig tres dimensions més a considerar: el temps, el silenci i el color.

Grand Canyon és el monument més inspirat i contundent que mai ha esculpit el temps sense la col·laboració de la mà de l’home. És la força dels segles -la suau contundència de vent, pluges…- la que ha anat definint l’inenarrable espectacle visual de les balmes i els relleus, dels esvorancs i les muntanyes. I a baix de tot, indiferent i mandrós en aparença, el riu Colorado que fa honor al nom amb què fou batejat pels seus primers exploradors espanyols.  (vegeu arxius fotogràfics del final)

Però Grand Canyon és, també, l’apoteosi del silenci. Un silenci dens i aclaparador que plana per damunt de la xerrameca insignificant dels milions de visitants que cada any passen pel parc. Un silenci que gairebé es pot tocar i que ens remet als orígens dels temps, a l’època atàvica de la innocència perduda i de la qual tots plegats portem el record adherit en el nostre codi genètic.

Finalment, Grand Canyon és el monument del canvi constant. El trajecte del sol de llevant a ponent  i les seves diverses alçades relatives de l’horitzó segon l’època de l’any fan que un mateig paisatge es vegi de manera diferent a les vuit del matí, a les dues del  migdia o a tocar del vespre, a la primavera o a la tardor. Ocres i vermells, grisos i daurats, ombres i llum componen una harmònica simfonia en constant renovació a la qual mai s’acaba acostumant la mirada de l’espectador.

I, tal com estava previst (vegeu els arxius fotogràfics del final), el dijous 26 de juliol l’A. i jo (i els amics que ens acompanyaven i un centenar de persones més vingudes d’arreu del món) vàrem veure sortir i pondre’s el sol a Grand Canyon. Cansats pel trajecte, meravellats per l’espectacle. En silenci. L’un al costat de l’altra. Tal com estava previst (vegeu aquí).

Cal res més?

(La sèrie continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!