Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Sortint del Grand Canyon National Park en direcció cap a l’est s’entra en el territori dels indis Navajo. De fet, quasi tot el quadrant nordest de l’estat d’Arizona està ocupat per aquesta reserva que té el marge del riu Colorado com a frontera natural i s’expandeix cap als estats de New Mexico, Utah i Colorado. Aquesta distribució no és, però, uniforme ja que dintre del territori Navajo hi ha un espai que pertany als Hopi.  (n’hi ha més)

En aquesta zona hi ha dos dels parcs que més ens agraden: el Canyon de Chelly (vegeu aquí), molt poc conegut perquè no sol aparèixer en les guies turístiques convencionals, i l’espectacular Monument Valley (vegeu aquí), el monument sagrat de la nació Navajo. Tant ho és, de sagrat, que el servei nacional de parcs del Estats Units (vegeu aquí) no el considera territori seu i no es molesta a donar-ne, per tant, la més mínima informació.

De fet, són dos parcs absolutament diferents. Els dos braços amb què es bifurca el riu que forma el Canyon de Chelly configuren un espai estret i recollit, gairebé a escala humana; l’encant de Monument Valley, en canvi, són les grans extensions sense límit, els horitzons oberts.

Dintre de Chelly encara hi viuen unes quantes famílies de natius hereves directes dels primitius Pueblo i una de les seves meravelles són les ruines de poblats edificats en les escletxes de la roca. A Monument Valley -escenari explotat en centenars d’anuncis, especialment de cotxes i de tabac- no crec que hi visqui ningú. (vegeu arxius fotogràfics al final de l’apunt)

En els quinze anys que han passat entre la nostra primera visita a aquesta zona dels USA i la d’ara hem detectat canvis i evolució a tot arreu tret d’una zona molt concreta: els territoris indis. El 2007 hem trobat les mateixes parades desmanegades arran de carretera per vendre artesania a base de catifes i pedra turquesa, les mateixes mirades fugisseres de la gent, la mateixa indolència, la mateixa sensació de fatalisme i el mateix aïllament que ja ens varen cridar l’atenció el 1992.

Contemplat amb ulls de visitant esporàdic el territori Navajo tampoc sembla aplegar prou riqueses com per basar-hi una economia floreixent. Sembla que el gruix dels seus ingressos prové de subvencions estatals (federals, vaja) i del poc o molt que els dóna el turisme. I dic poc o molt perquè tampoc tinc la impressió que s’hi escarrassin gaire, a l’hora pregonar les belleses del seu territori.

Unes belleses que s’estenen amb generositat per tota la zona dels grans parcs, cada un amb la seva peculiaritat. I penso de manera molt especial en el Bryce Canyon, en l’estat d’Utah (el dels mormons), que és l’apoteosi de les facultats escultòriques de l’aigua i el vent quan es troben amb una estructura geològica adient (vegeu aquí).

——————————————————————————————

I ja que parlo de Bryce Canyon em ve a la memòria el poema que va escriure Vicenç Llorca a finals de juliol de 1996 quan, mentre estava visitant el parc, li va arribar la notícia de la mort del poeta i novel·lista mallorquí Miquel Àngel Riera. Es titula "Pregària al Bryce Canyon", pertany al llibre "Cel subtil" (La Magrana, 1999) i crec que és el millor colofó que podia posar-li a la peça d’avui del nostre àlbum americà.

(A Miquel Àngel Riera, in memoriam) // Digue’m que no morim, / que només anem a cercar / aigua de lluna. I tornem, com els indis, a poblar / les falles de la Terra, / a reconèixer en la pedra silent / l’ofici de la immensitat. / Digue’m que no morim, / que si véns amb el somni / és perquè hi ha una pau / més enllà de nosaltres / que imita les formes del Bryce: / amfiteatre on el sol i la neu / llauren una memòria més alta. / Digue’m que en aquesta soledat majestàtica / hi nia l’àguila, / alegre de posseir el buit / en el frec de les ales desplegades, / com les mares en l’abraçada / fan del no-res / un fill que creix amb món. / Dorm la vida mineral en l’abisme, / reposa un bosc de foc petrificat / i, com un fòssil, retrobo els cants indis, / que entenc i estimo més que mai. / Digues que no morim, / que només has anat / a calmar tanta set que tenim d’astres.

(continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!