L’any passat en aquestes mateixes Totxanes (vegeu aquí) parlava de l’altre Joan Josep Isern i explicava una història absolutament verídica plena d’atzars i coincidències entre dues persones que compartíem noms, cognom i gairebé ofici: Joan Josep Isern Aranda, àlies "Juanjo", arquitecte, i Joan Josep Isern Márquez (servidor), àlies "el Totxanes", aparellador i lletraferit. El que no sabia
Potser és que aquests dies de llit, febre i estossecs que estic passant m’enxampen amb la sensibilitat a flor de pell (per exemple els únics DVD’s que tinc esma de veure són els de l’etapa crepuscular de Clint Eastwood) però el cert és que la sensació de viure en un món aguantat per quatre xinxetes i mitja dotzena
Avui fa un any que el doctor Palombo es va morir. Quan, ara fa dotze mesos, vaig saber la notícia vaig escriure en aquest Bloc un apunt que vaig titular “Adéu, doctor Palombo” (vegeu-lo aquí) i que no em fa res de repetir-lo perquè crec que persones com ell no haurien de ser oblidades:“Són detalls que no els oblides per molts anys que
No sé si és el moment àlgid de l’any que ara s’acaba però sí que estic convençut que pocs dies han tingut tantes emocions i descobertes concentrades com el que ara evoco: el divendres 16 de novembre de 2007. Són les cinc de la tarda, comença a fosquejar i fa un fred que pela. Passegem per Arezzo mentre
Ahir va fer just quaranta anys que el cantant Otis Redding va morir en accident aeri. L’avioneta que el portava a ell i al seu grup -els famosos Bar-Kays de “Soul Finger”- de Cleveland (Ohio) a Madison (Wisconsin) va caure en el llac Monona, a tres minuts només de les pistes on havia d’aterrar. Tenia vint-i-sis anys i una brillant
Recordo haver-ho escrit alguna altra vegada en aquestes mateixes Totxanes: de la mateixa manera que crec que tinc un bon sentit de l’olfacte, una solvent oïda musical i una competent memòria auditiva -que, entre altres coses, em permet ser ràpid a l’hora d’improvisar jocs de paraules- sóc un pèssim fisonomista i un recordador de noms i
Quan preparava la nostra estada de dos dies per la Toscana i, més concretament, la nostra visita al Duomo de Florència i a l’espectacular cúpula de Brunelleschi vaig pensar de seguida en l’Albert, un company de feina que és historiador de l’art. Estava segur que em donaria algunes orientacions de cara a fer més profitosa la nostra visita i val a
Amb els ulls amarats per la serenitat endreçada del paisatge de la Toscana, amb la sensibilitat esmolada per la contemplació de tanta riquesa artística -Brunelleschi, Miquel Àngel, Fra Angèlico, Piero della Francesca…- tornem a casa cansats, sadollats, contents i una mica més il·lustrats gràcies a la C. i en R., els nostres companys de viatge i, de fet, guies espirituals
Tornada a casa de negra nit després d’assistir a l’estrena de "La plaça del Diamant" al TNC. I és que són quatre hores -amb dos entreactes- les que dura aquesta esplèndida versió del Papitu Benet (amb un tercer acte que és una filigrana) i sobre la qual ja entraré en detalls en una ocasió més propícia. Ara no, però, que el llit espera.
Tinc un metge que és una delícia. Vaig començar a freqüentar-lo ara fa just vuit anys. Per l’època que en uns reconeixements rutinaris de l’empresa es va descobrir que els meus nivells de col·lesterol i de triglicèrids eren alarmantment elevats. Tan elevats que cada nou metge a qui ensenyava els resultats de les anàlisis anava augmentant fins a graus quasi de pa
Kimi Raikkonen i Ferrari, CAMPIONS!! (amb Hamilton segon i Alonso tercer…) (n’hi ha més) "Les ovelles, pels seus pecats, porten els genolls pelats" (del refranyer popular).
El meu apunt d’ahir ha suscitat unes quantes reaccions de persones que el varen llegir i que he de confessar que no m’esperava. Hi ha qui m’ha dit que aquest ascens de Lluís Martínez Sistach al cardenalat és el premi per una carrera episcopal caracteritzada per la tebiesa o el silenci -és a dir, l’acord tàcit- amb
Ahir mentre dinàvem, aprofitant un dels talls publicitaris dels Simpson, vàrem saltar al TN Migdia just a temps de caçar al vol la notícia que Lluís Martínez Sistach, de 70 anys d’edat (*), fins ara bisbe de Barcelona ha estat ascendit pel Papa Benet “psé-psé” a la categoria de Cardenal. O, com diria mon pare, de Príncep de l’Església. El setembre de
(la sèrie comença aquí) Per més que intento fer memòria no puc recordar cap detall concret de quan i com va ser que vàrem descobrir el Mundial Bar. El que sí que estic segur és que va ser arran d’algun vagareig amb l’A. pel barri vell un cap de setmana o un dia de festa amb els nois de casa
Tot i que no paro de feinejar i de covar fama entre els que m’envolten de persona pencaire el cert és que a mi el que de debò m’agrada són els dies festius. Passar l’estona fent el mandra mentre llegeixo, escric, escolto música o resolc un sudoku. I no és pas d’ara, aquest delit -tot i que com més vell