Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

El millor antídot contra el xivarri descomunal de Las Vegas va ser la següent etapa del nostre viatge: Death Valley, o la Vall de la Mort.

Un nom d’allò més emfàtic -són molt aficionats, els americans, a posar noms grandiloqüents- però que en aquest cas encaixa perfectament amb la realitat.

Death Valley: una extensió de territori àrid i calcinat per un sol inclement que genera temperatures de més de 40 graus i una desagradable sensació d’ofec pels qui s’atreveixen a sortir de la bombolla d’aire condicionat del cotxe per passejar per aquell torturat paisatge.

I, tanmateix, l’impacte visual de la desolació en estat pur deixa al visitant gairebé sense capacitat de reacció. Una visió dantesca -“Dante’s View”, és el nom d’un dels punts elevats des d’on es pot contemplar tota la vall- que difícilment s’oblida. I que, com passa amb Las Vegas tot i que per motius diametralment oposats, genera una fascinació especial en els primers moments… i unes ganes boges de fugir poques hores després.

Un dels indrets més coneguts de Death Valley és Zabriskie Point, l’escenari de la mítica pel·lícula del mateix nom que Michelangelo Antonioni va filmar el 1970 (vegeu aquí). Quan vàrem aturar-nos per visitar la zona arribava un autocar ple d’italians. Era el dijous 2 d’agost i em vaig fixar que alguns parlaven entre ells d’Antonioni -el cognom el vaig sentir en converses pescades al vol- i em va semblar tan lògic que no vaig voler esbrinar res més. Després, en tornar a casa, repassant diaris endarrerits he vist que el cineasta havia mort just dos dies abans de la nostra visita a Death Valley i segurament aquells italians -molt més informats que nosaltres- amb la seva xerrameca homenatjaven la seva memòria. O no, vés a saber…

No va ser aquesta, però, l’única referència cinematogràfica del nostre viatge. Si pregunteu a algun cinèfil quina pel·lícula relaciona els noms de San Francisco i d’Alfred Hitchcock segurament us contestarà, encertadament, que és “Vertigo” (vegeu aquí), filmada pel mestre del “suspense” l’any 1958.

Doncs bé, a part de la inevitable visita a Misión Dolores, en el cementiri de la qual té lloc una important seqüència de la pel·lícula (cosa que ja sabíem d’estades anteriors), la nostra gran sorpresa va ser quan vàrem veure que l’hotel que havia triat mesos enrere l’A. per Internet -l’hotel York, al carrer Sutter (vegeu-lo aquí)- és l’antic Empire Hotel en el qual s’allotja la tèrbola protagonista femenina de la història interpretada per Kim Novak i que apareix en diverses escenes de “Vertigo”..

L’hotel ja fa uns quants anys que va canviar de nom i de propietaris però, tanmateix, no renuncia al seu il·lustre passat: el cabaret que hi ha a la planta baixa (vegeu-lo aquí) conserva el nom antic i uns retalls de premsa degudament emmarcats en un lloc ben visible del vestíbul documenten la presència d’aquelles parets en una de les pel·lícules més inquietants del mestre Hitchcock.

Tanco aquest cromo de l’àlbum USA -que ja avanço que serà el penúltim de la sèrie- amb una referència a l’únic lloc d’aquest viatge que ni l’A. ni jo havíem visitat en anteriors ocasions: el Sequoia National Park (vegeu aquí). El vàrem deixar per als últims dies del nostre circuit entre altres raons perquè així els arbres serien més vells i, per tant, quan els veiéssim tindrien encara més valor. Poca cosa puc afegir per descriure la magnificència dels arbres mil·lenaris que hi ha en la part central d’aquest enorme parc. Són els éssers vius més vells i més voluminosos de la Terra, que aviat és dit, i, certament, tenir-los a prop és una experiència que impressiona i que ens ha agradat de viure. (vegeu els arxius fotogràfics al final d’aquest apunt)

Per cert, a “Vertigo” també hi ha una seqüència que figura que està rodada en aquells boscos de sequoies. Si la memòria no em falla, però, juraria el mestre Hitchcock la resol amb més “atrezzo” que veritat…

(l’Àlbum dels USA continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!