Totxanes, totxos i maons

Tot i que no paro de feinejar i de covar fama entre els que m’envolten de persona pencaire el cert és que a mi el que de debò m’agrada són els dies festius. Passar l’estona fent el mandra mentre llegeixo, escric, escolto música o resolc un sudoku. I no és pas d’ara, aquest delit -tot i que com més vell em faig més m’encanten les festes- sinó que ja fa una pila d’anys que el tinc.

Recordo que quan s’acabaven les vacances i havia de tornar a l’obra (parlo dels anys que em guanyava la vida fent d’aparellador i els nois de casa eren petits) contemplava setembre amb una sensació dividida. Per una banda el veia com el símbol de la represa de la vida quotidiana però, per l’altra, era un mes que portava tres celebracions que amorosien l’agror del retorn: l’Onze de Setembre, les festes de la Mercè i la Festa de Treball, amb gresca, tiberi i música en directe a la recta de l’Estadi de Montjuïc. (n’hi ha més)

La tercera (i psuquera) fita d’aquest programa festiu ja fa molts anys que ha passat al bagul dels records. Quant a les festes de la Mercè, cada vegada més multitudinàries i carregades de xivarri, he de confessar que no ens conviden gens a sortir de casa. L’única festa que encara ens porta a l’A. i a mi a viure-la, a la nostra manera, al carrer és l’Onze de Setembre. “El dia de la Diada”, segons els nostres inefables comunicadors de la ràdio i la televisió públiques.

El ritual que seguim és sempre el mateix: la nit abans pengem la senyera al balcó, l’endemà, cap a quarts d’onze, baixada en moto fins al passeig del Born, visita al Fossar (on comprovem el miracle de longevitat de l’entrayable Encarnita, la veterana pubilla -darrera supervivent del setge de la ciutat, juraria- que des de temps immemorial té cura de posar les ofrenes florals ben endreçades en el monument), tot seguit passeig a peu fins al monument a Rafael de Casanova, vermut, moto i cap a casa, que s’hi està molt bé.

Val a dir que els darrers cinc o sis anys, d’ençà que sota l’Arc de Triomf es celebra la fira d’entitats, la primera part la variem una mica: deixem la moto al final del passeig de Sant Joan, passegem entre les paradetes (i aprofitem per saludar els amics de Vilaweb, d’Òmnium, de l’Escola de l’Ateneu…) i cap al Fossar hi falta gent (“Ens enterrareu a tots, Encarnita”, “Deixi, deixi, que estic molt delicadeta”). 

(Per cert, suposo que no cal que digui que al sarau institucional que es va inventar el president Maragall a la Ciutadella l’A. i jo ni ens hi acostem. Que el nostre temps és or, tu.)

Ara bé, la fita que mai -plogui, nevi, ventegi o faci sol- ens deixem de complimentar és el vermut. I no un vermut qualsevol sinó EL vermut al Mundial Bar de la plaça de Sant Agustí Vell (vegeu aquí).

El nostre vermut de l’Onze de Setembre.

(continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!