Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Dimarts 24 de juliol, quarts de sis del matí. La jornada es preveu llarga i esgotadora. De fet, és el dia en el que hi ha programat el desplaçament més llarg de tot el viatge: sortir de San Francisco, travessar California cap al sud i cap a l’est i entrar a l’estat d’Arizona per dormir al més a prop possible de Grand Canyon. Com és habitual a San Francisco hi ha boira i la temperatura és baixa. L’A. diria que fa un fred que pela. I no exageraria gaire.  (n’hi ha més)

Matino, doncs, per ser el primer a l’agència de lloguer de cotxes que Avis té al carrer Post. Falta un quart d’hora per a les 6, que és quan obren, i el passeig que faig sol des de l’hotel -situat molt a prop, al carrer Sutter- té un cert component màgic, de trajecte per una passarel·la irreal.

Poca gent pel carrer i pocs cotxes circulant. Això em permet fer alguna fotografia insòlita de la ciutat com la que il·lustra l’apunt i alguna més (vegeu els arxius amb fotografies del final).

Mentre espero just a la vorera del davant de l’agència em crida l’atenció un edifici baix de color vermellós que dóna al carrer Post i a un passatge.

Sota la finestra del primer pis una inscripció: "Sonja Sandeman, lawyer". És a dir, una senyora que es dedica a fer d’advocat i que té un cognom que em remet a una marca de xerès del Puerto de Santa María que té com a imatge comercial la silueta d’un home vestit amb una capa (vegeu aquí).

El més curiós de tot, però, és que no s’acaben aquí les referències andaluses ja que el rètol amb el nom i l’ofici de la senyora Sandeman està fixat a la façana amb aquelles rajoletes blanques que es troben en qualsevol racó del barri de Triana (vegeu la fotografia al final).

I just a sota de la dona de lleis, anunciat amb llums de neó, un "reader adviser". És a dir, un establiment dedicat a la quiromància. Vet aquí aplegats en un sol edifici el pragmatisme i l’especulació, el sòlid i l’eteri, la capa protectora de la llei i la fugacitat del neó. Dues cares d’una societat, l’americana, que a mi em fascinen de la mateixa manera (vegeu les fotografies al final).

Mentre prenc algunes notes se m’acosta un individu amb un plec de diaris que em recorden "La Farola" i amb veu rogallosa em diu alguna cosa intraduïble. "No t’entenc, nano", li dic. I se’n va remugant un "no english…" que, vés per on, aquesta vegada sí que li enganxo.

A les sis menys un minut una noia negra amb el cabell recollit en dues cues cap amunt obre la porta de l’oficina. Darrere seu entra una dona més gran amb trets xinesos. Una estona abans he vist com anava entrant per un accés lateral el personal del garatge -majoria d’"hispanos"- que prepara els cotxes que la gent lloguem.

De tornada a l’hotel encara tinc temps per aturar el Chevrolet davant d’una botiga d’objectes d’art i fer-li una fotografia a un esplèndid retrat que s’exhibia en l’aparador (vegeu la fotografia al final). Minuts després, mentre esmorzem amb els nostres amics, em refermo una vegada més en l’opinió que San Francisco és una ciutat on no em faria res de quedar-m’hi a viure una temporada ben llarga.

Llàstima que l’A., fredolica de mena, es resistiria a secundar-me en l’aventura. I sense ella què faria jo, pobre de mi…

(La sèrie continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!