Totxanes, totxos i maons

Un cop enllestits els compromisos diguem-ne professionals, dia de vagareig -el primer; demà més- amb l’A. per Santiago, una vila que cada vegada que la visito em commou més. I això que, de moment si més no, encara no hem viscut el fenomen meteorològic que millor li va a l’estètica compostelana: la pluja. Una pluja suau i continuada que enfosqueix amb elegància el granit de las cases i del paviment i el converteix en un insòlit espill on s’hi reflecteix invertida la monumental arquitectura de places i carrers.

Pel que em diuen els d’aquí es veu que tot el que hauria de ploure ara ho va fer ja l’agost, cosa que fa que aquest setembre gaudim d’un clima que no correspon al moment del calendari.

Pel que fa a la Xornada da Crítica Literaria d’ahir -la raó de la meva presència aquí- en l’anterior apunt vaig oblidar de fer un parell de consideracions relacionades amb el món dels Blocs…  (n’hi ha més)

La primera és el creixent protagonisme que estan adoptant aquí els Blocs a l’hora de generar un determinat estat d’opinió al voltant de la literatura gallega. Han començat fa poc però el procés promet molt i està generant moltíssimes expectatives.

La segona consideració és la meva sorpresa quan en un moment del debat algú em va citar el que jo explicava fa uns quants dies en aquestes Totxanes a propòsit del que vaig denominar com a "Síndrome Viquipèdia" (vegeu aquí). Mai de la vida m’hauria imaginat que algú em llegiria des de tan lluny. I, de fet, si vas a mirar… internet és justament això, no?

(Obro un parèntesis, ara que parlo d’internet, per deixar escrit en aquest Bloc -amb ingènua emoció, ja ho sé, però un és un carrossa i no ho pot evitar- que aquest viatge a Sant Jaume de Galícia és l’estrena del portàtil que vaig comprar-me per Sant Joan. No n’havia tingut mai cap i no cal dir que estic com una criatura amb sabates noves.)

Anit vàrem acabar sopant amb Cesáreo Sánchez Iglesias, president de l’associació d’escriptors gallecs. Bellíssima persona, interessant poeta (crec que Xulio Ricardo Trigo està traduint al català un llibre seu) i, davant de la meva sorpresa… també aparellador. Com jo.

Actualment és el cap del Sevei de Patrimoni Arquitectònic de la Xunta de Galícia i puc assegurar que el passeig didàctic que vàrem fer l’A. i jo amb ell després de sopar per les "rúas" compostelanes amb remat final a la plaça de l’Obradoiro va ser una experiència inoblidable.

Però potser el que em va meravellar de la trobada amb l’amic Cesáreo va ser la defensa aferrissada que va fer de l’assignatura de Geometria Descriptiva com una eina que el va ajudar a aprendre a convertir l’abstracte en concret, un recurs que li ha servit tant en la tasca professional com en la seva vocació de poeta.

Precisament fa uns dies jo parlava (vegeu aquí) de les dues assignatures que han marcat la meva vida d’estudiant i posterior. La primera va ser el parell de cursos de llatí del meu batxillerat i la segona, precisament, la Geometria Descriptiva que vaig estudiar al començament de la carrera d’aparellador.

Ja sé que he titulat l’apunt d’avui amb una referència al profeta Daniel. I que l’he il·lustrat amb una fotografia -molt dolenta, ho reconec- feta aquesta tarda mateix al Pòrtic de la Glòria. Dissortadament estic cansat i no goso a posar-m’hi ara però ho deixo així. Com una penyora que m’obliga a no deixar de banda el tema.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!