Totxanes, totxos i maons

D’aquí a cinc dies l’A. i jo farem la nostra escapada habitual de cada primavera i cada tardor a la Toscana. Dos dies planificats per veure coses molt concretes: arquitectura i paisatges (en primavera, que el dia és llarg) o esglésies i museus (per la tardor, que el dia curteja). Només dos dies per veure meravelles en comptagotes i que no se’ns acabin les ganes de tornar-hi.

En aquesta ocasió ens centrarem en tres poblacions lligades per la figura de Piero della Francesca: Arezzo, Monterchi i Sansepolcro. Com fa dos anys (vegeu aquí) tornarem a veure els frescos de “La història de la Vera Creu” a l’església de San Francesco. I ens estrenarem en la contemplació de la Magdalena (a la catedral d’Arezzo), la Mare de Déu del Part (Monterchi) i la Resurrecció (Sansepolcro). (vegeu You Tube i arxius fotogràfics al final de l’apunt)

Com és costum de la casa, en tornar aquestes Totxanes acolliran la corresponent crònica del viatge però ara, per anar escalfant motors, reproduiré un article de Joan F. Mira que m’ha servit aquests dies per il·lustrar la preparació del trajecte que l’A. i jo estem a punt d’emprendre al voltant de l’obra de Piero della Francesca.

Es titula “Les dones de Piero” i va sortir publicat fa dos anys a l’edició del País Valencìà d’El País. Llegiu-lo amb atenció, que val la pena:

“El visitant entra, amb un punt de respecte, a l’església de San Francesco, enlluernat encara per la bellesa de la ciutat d’Arezzo, que aquesta primavera s’ha vestit de gala en honor de Piero della Francesca. A l’altar major deixen a penes mitja hora per contemplar els frescos gloriosos de “La història de la Vera Creu”, obra màxima del pintor, que mereix ella sola un viatge. Ara pulcrament restaurades, les escenes de la llegenda formen un món sencer indefinible, un cim de l’art de tots els temps, que el visitant no té temps d’assaborir com voldria. Només les dos batalles, la de Constantí i Maxenci i la d’Heracli i Cosroes, ja ocuparien mig matí de contemplació pacient, per la coreografia teatral dels combatents, pels gestos d’una impossible violència extàtica. Però el visitant sempre ha estimat sobretot les sublims dones de Piero, i ací en té la mostra més completa. Arriba la reina de Saba a visitar Salomó, s’agenolla per venerar un estrany bloc de fusta, i un grupet d’acompanyamts femenines miren i esperen dretes, sense dubte les mateixes que després l’acompanyen també quan saluda el gran rei. Porten robes llises de plecs verticals, i els cabells rossos, recollits i lligats amb toques subtils i petites, deixen visibles els colls poderosos llarguíssims i els fronts amples amb una serenitat irreal d’escultura vivent. Si estan de costat el perfil de la cara és d’una delicadesa poderosa, suau i compacta alhora. Si estan de front, el rostre oval perfecte, les parpelles inflades, la mirada enigmàtica i absent, produeixen un neguit indefinible. Són dones de cos poderós però sense relleu, de cara impàvida i de gestos solemnes, dones que sembla que no mouen cap múscul, que tenen per dins una potència continguda, que ocupen un lloc propi immutable, dones d’una pau i una solidesa infinites, dones que sostenen l’equilibri del món, amb un gest de les quals pareix que haurien d’aturar totes les batalles. Si jo tinguera prop de casa una dona de Piero, en un museu o en una església, no em cansaria mai de visitar-la. I si vostés poden visitar-les a Arezzo, no se n’haurien de privar per res del món.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!