Totxanes, totxos i maons

El  meu estimat amic Quim compleix 50 anys. Poca broma, que mig segle no és un aniversari qualsevol…

La data no la recordo amb exactitud però ja deu fer uns vint-i-cinc anys que en Quim i jo ens coneixem. En canvi, les circumstàncies del nostre primer contacte sí que les recordo bé. Aleshores ell i jo treballàvem al Departament d’Ensenyament de la Generalitat. Ell a la Direcció General d’Ensenyaments Artístics i Professionals (crec que es deia així) i jo a la d’Ensenyament Primari.

Això vol dir que feinejàvem en edificis diferents i que difícilment ens hauríem conegut si no hagués estat per una iniciativa del Conseller Joan Guitart que en un moment determinat va voler crear un equip de tècnics de diverses àrees del Departament que l’assessoressin en una sèrie d’accions comunicatives dirigides al món educatiu, molt agitat en aquella època.  (n’hi ha més)

Un equip de tècnics que, a més a més, el mateix Conseller va voler dirigir-lo personalment (cosa que va sorprendre a molts alts càrrecs de la casa per l’insòlit del procediment) i que em sembla -mal m’està el dir-ho- que en els pocs mesos que va funcionar va fer la seva feina força bé.

Seguint la moda d’una sèrie de dibuixos animats que per aquella època passaven per televisió a la colla que ens aplegàvem tres o quatre vegades al mes al despatx de l’Honorable Guitart ens varen batejar amb el malnom de “comando G”. En recordo alguns membres: en Quim, en Ximo, algú del Gabinet Tècnic, jo i no gaires més…

Quan la feina del “comando” va quedar enllestida en Quim i jo vàrem continuar la nostra amistat fora de la feina. Crec recordar que va ser per aquella època que es va casar amb la Carme. Poc temps després els serveis centrals del Departament d’Ensenyament es varen aplegar en un sol edifici de la Diagonal, davant de l’hotel Princesa Sofía. Més endavant ell va incorporar-se al Gabinet del Conseller i va ser en aquell moment quan em va cridar per treballar al seu costat.

Ja he escrit en diverses ocasions que em considero una persona afortunada i aleshores en vaig tenir una bona prova. De fet, jo hauria d’haver escrit que vaig passar a treballar “a les seves ordres” però des del primer moment va quedar molt clar que en Quim i jo féiem tàndem i que em feia costat en tot. Ell em confiava una sèrie de responsabilitats i autonomia de gestió i després “passàvem comptes”. És a dir, un sistema que s’ajusta molt més a la fórmula de treballar “al costat de” que “a les ordres de”.

Va ser un temps de privilegi que recordo amb gratitud i que va continuar quan l’any 1988 el Conseller Joan Guitart va passar d’Ensenyament a Cultura. L’endemà en Quim i jo vàrem fer el mateix trajecte: de la part alta de la Diagonal al capdavall de la Rambla. Allí, en atenció a una altra sèrie de moda a la televisió (en aquesta ocasió la cosa anava d’invasors d’altres planetes), ens vàrem convertir en els “lagartos”, tal com ens va batejar la gent del nostre nou Departament.

A Cultura ell s’hi va estar uns quatre o cinc anys fins que va fer el salt al Departament de Presidència, moment a partir del qual vàrem deixar de veure’ns amb la freqüència d’abans. Jo continuo, si fa no fa, al mateix lloc que aleshores. La seva trajectòria, en canvi, ha estat més variada i en molts casos s’ha pogut seguir a través de les pàgines dels diaris. No sé si amb el que porto dit fins ara s’haurà entès però és evident que va carregat amb bala, el meu amic Quim…

Ara, a les envistes -ell- de la cinquantena (i jo de la seixantena), li escric aquestes reflexions i m’adono que amb en Quim em passa com amb les parelles consolidades. Podem passar llargues temporades sense veure’ns, llegir-nos o trucar-nos però tant ell com jo sabem que SEMPRE som a punt. A disposició pel que calgui. Si fa no fa com aquella cançó de James Taylor que cantava Carole King: “You’ve got a friend”.

Em sembla que, a fi de comptes, és d’això del que es tracta quan es parla d’amistat, no?.   

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!