Totxanes, totxos i maons

La Toscana en primavera és una indescriptible explosió de verds que t’atrapa des del primer moment que hi entres en contacte i que se’t queda enganxada molt a dintre. Parlo de la Toscana en general però molt especialment de la Val d’Orcia, l’indret on l’A. i jo hem viscut aquest darrer cap de setmana. Una vall el paisatge de la qual l’any 2004 va ser declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la Unesco (vegeu aquí).

Un dels criteris esgrimits per la Unesco en l’argumentari que va acompanyar la declaració deia que la vall “és una mostra perfecta de la manera com el paisatge va ser remodelat durant el Renaixement per tal de reflectir els ideals humanístics del bon govern i per crear unes imatges estètiques i atractives.”

Un altre dels criteris enllaça paisatge i art: “El paisatge de la Val d’Orcia va ser  celebrat pels pintors de l’escola sienesa, que varen destacar durant el Renaixement. Imatges de la vall, i particularment representacions de paisatges en els quals les persones estan representades vivint en harmonia amb la natura, s’han convertit en icones del Renaixement i han influït profundament en el desenvolupament del pensament paisatgístic.”

La suau orografia de tota la regió, els matisos de llums i ombres amb el pas dels núvols, l’harmonia dels camps de vinyes i d’oliveres i el blau intens del cel són els elements que fan de coixí a una de les cal·ligrafies ambientals més belles que pot contemplar la mirada humana. La ubicació perfecta de les cases al camp, l’equilibri d’un clap de xiprers, un pou en una cruïlla de camins i amb un escut d’armes gravat, l’olor suau de la ginesta, la pau dels pobles medievals o les pedres nobles de les cases són la demostració palpable que aquell paisatge l’han pintat els déus amb la seva infinita saviesa perquè els homes en gaudíssim.

Fa tres anys escrivia aquí sobre les vegades que l’A. i jo havíem estat a Grand Canyon i com ens era impossible de cansar-nos davant la majestuositat del paisatge per molt que repetíssim les estones de contemplació. A la Toscana -i, ho repeteixo, molt especialment a la Val d’Orcia- ens ha passat una cosa similar quan ens hem amarat de tots els colors del verd.

Hi tornarem. Oi, noia?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!