Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

El debut de la nostra etapa italiana va ser fa dos anys i mig i, com no podia ser altrament, el vàrem fer a Roma. Va ser un cap de setmana (vegeu aquí) de març esplèndid i de difícil oblit gràcies a la generosa i inspiradíssima carta que els nois de casa varen escriure a SSMM els Reis Mags d’Orient.

Una de les fites d’aquell viatge romà va ser la visita al mític cafè Greco que l’A. i jo vàrem aprofitar per resoldre la nostra baralla de cada dia amb els encreuats de Màrius Serra i de Fortuny a La Vanguardia (vegeu aquí).

Aquest estiu, durant els dies que hem passat a Nàpols, havíem programat una sessió similar en un altre indret històric: el cafè Gambrinus, situat a la cantonada de la Via Chiaia amb la monumental Piazza del Plebiscito.

Fundat el 1860 i amb una decoració “belle époque” que ja justifica la visita el Gambrinus és un dels locals més estimats pels napolitants. Història viva, vaja.

A diferència de l’estada al Greco de Roma, en el Gambrinus vàrem aprofitar que érem a l’estiu i ens vàrem instal·lar a la terrassa. Mentre ens barallàvem amb els anagrames del mestre Fortuny i els dobles significats del no menys mestre Serra de fons sentíem els refilets d’un tenor amb ganes de fer-se un nom que cantava al carrer, just a la porta del teatre San Carlo. Cada cosa al seu lloc, a fi de comptes…

Ho vàrem escriure en el dietari de campanya i ara ho reprodueixo: era la tarda del dijous 3 de setembre, feia un temps molt agradable, havíem caminat força i estàvem cansats. Al matí havíem visitat la cartoixa de San Martino i el castell de San Elmo i a l’hora de triar un lloc per dinar no l’havíem encertada gaire. Aquella estona, però, a can Gambrinus -cervesa, gelat i una copeta de marc de xampany que hi cantaven els àngels- ens va curar tots els mals.

Sembla que no, però així també s’escriu la història. Creieu-me.

(L’àlbum italià 2009 continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!