Cap de setmana llarg -almenys pels barcelonins- i especialment atrafegat per mi ja que he d’enllestir feines d’ara i de la setmana vinent. I amb l’ordinador encara a mig gas. El motiu, però, s’ho val: d’aquí a set dies l’A. i jo serem per la Toscana fent la nostra habitual (d’uns anys ençà) visita de primavera.
L’escenari que hem triat aquesta vegada -i que crec que ens donarà joc també pel viatge de la primavera vinent perquè no crec que ens l’acabem en un cap de setmana- és la Val d’Orcia, una petita vall situada al sud de Siena que aplega vuit o nou poblets que mantenen gairebé intacte l’esperit de fa cinc-cents anys i, sobretot, un paisatge d’una bellesa molt especial, principalment ara, en primavera.
La persona que em va convéncer per visitar aquells indrets és el meu estimat i admirat Joan F. Mira. Va ser ell qui, fa uns anys, va publicar… (n’hi ha més)
… en la seva secció setmanal al Quadern d’El País de València l’article que va ser el meu primer contacte -en la distància encara- amb les meravelles d’aquella zona que ara coneixerem en directe.
L’article del mestre Mira es titulava “Toscana” i deia això:
“Hi ha països, paisatges, territoris que semblen tocats per algun privilegi subtil, per alguna gràcia peculiar i sublim que combina la terra amb la història, les herbes i els arbres amb l’arquitectura, els colors i la llum amb els conreus, els núvols i les cases. Hi ha llocs del món que són un prodigi permanent, una meravella delicada, on l’acció humana sobre els turons, les valls i la vegetació ha produït harmonies estètiques úniques, on l’art no està present als carrers i edificis, als museus o a les esglésies, sinó que és resultat igualment de la lenta construcció del paisatge.
No ho dubten ni un instant: Toscana és un d’aquests llocs únics. I sobretot, Toscana en primavera. On el viatger pot deixar, de moment, les ciutats glorioses ja ben conegudes -Florència, Siena, Pisa-, i dedicar-se uns dies a rodar per les valls tan delicioses com els seus noms mateixos, Val d’Elsa, Val di Chiana, Val d’Orcia, buscar camins secundaris i lents, i aturar-se de tant en tant a contemplar tanta bellesa i tan difícil de descriure.
Hi ha els turons ondulats, els “colli” suaus que pareix que un pintor ha dissenyat a propòsit o que un escultor ha modelat passant la mà sobre la terra com si l’acariciara: bosquets d’arbres espessos delimitant espais irregulars de verdors diferents fosques o tendres, prats suavíssims, camps de cereal que ara també és verd encara i que a l’estiu marca el contrast dels daurats, superfícies extenses de floretes càlides blanques o grogues, i invariablement, al fons i a l’horitzó, els xiprers formant rengles retallats contra el cel. I així hores i hores de camí, quilòmetres i quilòmetres, un dia i un altre dia i d’una vall a una altra vall.
No hi ha res, absolutament res, que trenque l’equilibri de la imatge. Absolutament res que s’opose a la contemplació enlluernada del viatger que ja coneixia aquesta terra i que no se’n cansa mai. Les cases escampades pel camp, vil·les o masies, ocupen llocs que semblen estudiats per completar la composició impecable del paisatge, i els seus colors, els seus volums i la seua disposició pareixen també resultat d’una història estudiada. Allò que no s’entén és perquè ací la història, que és tant com dir la gent mateixa de Toscana, ha produït tanta bellesa acumulada, una bellesa de pintor renaixentista, una bellesa neoclàssica i romàntica, una bellesa antiga i moderníssima, paradís dels fotògrafs que n’extrauen imatges ben conegudes de postal, de calendari o de documental.
Jo crec que no hi ha res, al món sencer, que es puga comparar als paisatges de Toscana. N’hi ha, certament, de més salvatges i espectaculars, però no n’hi ha cap on l’art humà haja deixat extensament una definició de l’harmonia tan perfecta i tan clàssica.
I si el viatger visita alguns pobles i viles on viu la gent que ha fet aquests paisatges, augmenta encara més la convicció d’haver entrat en un regne de perfecció impecable i sostinguda. A les ciutats d’Arezzo, Lucca o Prato els desastres habituals del present queden lluny o queden amagats, i els palaus innombrables de les velles famílies, palaus amb altes torres medievals, palaus renaixentistes o barrocs, ocupen els carrers amb la mateixa naturalitat immutable.
Les esglésies són igualment innombrables, amb aquelles façanes de marbre blanc del romànic sienès o pisà, amb galeries i columnetes finíssimes, i per dins plenes d’un art infinit. A Monteriggioni les muralles i torres que Dante evocà en la “Comèdia” mantenen el mateix orgull sobre un turó dominant la Val d’Elsa. A Montepulciano els palaus renaixentistes fan dubtar de la lògica, perquè sembla impossible que en un lloc de tan poc volum hi hagués tant de poder i tanta arquitectura poderosa.
I a la vila de Pienza el visitant hauria de passar un matí sencer contemplant només la placeta on es concentra el projecte de ciutat perfecta que hi va voler aplicar el papa Pius II Piccolomini, amic i successor de Calixt III i protector de Roderic de Borja, que allà mateix va fer construir un palau per cooperar en el projecte insigne: el projecte de perfecció que a Toscana ha arribat, probablement, més lluny que en cap terra del món.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!