Totxanes, totxos i maons

El Corso Garibaldi és un carrer no gaire ample, costerut i ple de bars i botigues de records. És l’eix principal del centre històric d’Otranto, la ciutat situada més a l’orient d’Itàlia i un dels punts de major efervescència turística de la península salentina, el taló de la bota italiana. Són quarts de sis de la tarda del dimarts 18 d’agost i fa molta calor. L’A. i jo, perfectes en el nostre paper de turistes, passegem i badem.

No s’hi valen, les presses, a Otranto. L’aglomeració de visitants obliga a caminar a poc a poc, parant atenció en els detalls de les botigues, en l’arquitectura senzilla de les cases, en la manera d’enraonar de la gent…

“Ara vinc”, em diu l’A. atreta pel reclam d’un aparador. Una gelateria, crec recordar. M’aturo enmig del pas i m’adono que davant meu, just a un parell de metres, s’ha aturat també una parella que, com nosaltres, enfilava Garibaldi amunt cap a l’església de San Pietro i el castell que va construir Ferran d’Aragó.

La noia porta un vestit blanc molt curt que s’adapta perfectament a les formes del seu cos enfosquit pel sol de l’Adriàtic. Fa un parell de passes endavant i es gira perquè el seu acompanyant la retrati. Primer de front i després de perfil.

És aleshores quan m’adono que està embarassada. De no gaires mesos. Just en aquell punt en què la panxa comença a corbar-se discretament. De manera instintiva posa les dues mans sobre el ventre i el tira cap endavant en un gest que accentua el seu perfil i que dura un parell de segons. El temps just per fer-se la fotografia.

Després se’n torna cap al noi per veure com ha quedat la imatge. L’examen sembla satisfactori perquè reprenen el camí ben agafats i es perden enmig de la gentada.

L’A. torna i jo no li comento res d’aquesta fugaç escena. Me la guardo per enganxar-la en l’àlbum del nostre estiu italià. M’agrada pensar que d’aquí a uns anys la noia ensenyarà aquella fotografia al seu fill i li dirà “Ho veus? Tu ja hi eres, aquell estiu, a Otranto amb nosaltres”. (*)

El que no sabrà mai -i ara em sap greu perquè potser li hauria fet gràcia- és que jo, aturat en aquell Corso Garibaldi ple de turistes badocs, vaig vampiritzar aquell instant fugaç per convertir-lo en una de les imatges de l’estiu de 2009. El que l’A. i jo vàrem dedicar a voltar pel sud d’Itàlia.

Jove, il·lusionada, plena de vida.

La noia d’Otranto.

———————————————————————————————-

(*) Si fa no fa com la fotografia -paper, blanc i negre- que vaig fer-li a l’A. asseguda en un banc a prop dels Banys Àrabs de Girona. No tinc la data exacta però diria que va ser cap a mitjans de març de 1975 perquè sí que recordo que durant el trajecte en el tren jo llegia a “Canigó” tot un seguit d’articles de rebuig a la decisió de divuit regidors de l’ajuntament de Barcelona de no aprovar una partida pressupostària per l’ensenyament del català, fet que s’esdevingué durant el Plenari municipal del 4 de març.
El noi gran de casa arribaria al món quatre mesos després i l’A. (per unes hores “la noia de Girona”) observa la càmara amb una mirada franca, lluminosa, molt especial…

(L’àlbum italià 2009 continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!