Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Mira que en som, a casa, de detallistes i primmirats a l’hora de preparar una cosa tan sagrada com les vacances d’estiu (un deliciós ritual al qual, a mesura que ens anem fent més vellets, l’A. i jo cada vegada li donem més importància).

Els seguidors fidels d’aquestes Totxanes saben prou bé que a can Isern les vacances les programem amb anys d’anticipació (l’actual cicle italià, per exemple, començat l’any passat a Sicília, ens ocuparà ben bé fins al 2012; a part de les anades semestrals a la Toscana, és clar). Cada any a partir de gener comencem a regirar mapes i guies a can Altaïr i poc després de la Setmana Santa l’A. ja té enllestit l’itinerari que generalment abasta uns vint o vint-i-dos dies. El següent pas és entrar a la xarxa i començar a buscar vols, hotels i el cotxe per llogar.

Vull dir amb tot això que comencem a gaudir del viatge ja a casa, quan uns mesos abans l’anem organitzant dia per dia i que, per tant, arribem als llocs amb una bona càrrega d’informació prèvia.

Això no treu, però, que cada any enmig de les vacances hi hagi un dia que les coses es torcen (o m’ho sembla a mi). Llavors m’aturo un moment, poso cara de mala llet, contesto amb evasives, miro al meu voltant i em pregunto (a mi i a la totalitat del cosmos): “Què collons estic fotent aquí?”.

Pot ser la fatiga derivada de tants dies voltant, coneixent coses noves i amb les rutines capgirades, pot ser també la petita decepció d’un hotel que per internet semblava una cosa i que a l’hora de la veritat ha resultat ser una altra, pot ser que la senyalització de les carreteres i jo entrem en conflicte (molt habitual al sud d’Itàlia), pot ser que el sopar del dia abans encara el tingui a mig pair, pot ser que les marxes del cotxe aquell dia em sembli que van més dures del normal, pot ser que aquella església barroca que la guia tant destaca estigui tancada “in ristauro”, (pitjor encara) pot ser que abans d’arribar-hi ens hàgim posat entre pit i esquena un centenar de graons perquè l’església dels collons és al capdamunt del poble…

Pot ser, en fi, un cúmul de petites coses imprevisibles que es conjuren en un dia concret -fins ara només en un, gràcies a Déu- i que fan que em posi insuportable. “Borde”, com diuen els espanyols. Aquest estiu li ha tocat el rebre a una ciutat calabresa que es diu Vibo Valentia (vegeu aquí) i que no és ni millor ni pitjor que moltes altres per les que he transitat sense neures.

L’A., que és una santa, em va veure tan emprenyat amb el món i la vida que a la rampa d’accés al castell normand de la vila (situat al capdamunt de tot, com és habitual en els castells) em va fer la fotografia que il·lustra l’apunt d’avui.

Va tenir l’encert de retratar-me de lluny -la sap llarga, aquesta noia…- i per tant no es percep la meva cara de mala llet. En tot cas sapigueu que si aquesta fotografia tingués el poder de captar la banda sonora dels meus pensaments d’aquell moment pels altaveus del vostre ordinador sortiria només una frase:

“Què collons estic fotent jo a Vibo Valentiaaaa???!!!”

(L’àlbum italià 2009 continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!