Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

La central de correus de la plaça Matteotti és un dels pocs edificis del segle XX que les guies turístiques de Nàpols destaquen. L’autor és l’arquitecte Giuseppe Vaccaro, es va inaugurar el 1936 i, certament, tot i ser construïda durant el període feixista -inspirador d’una arquitectura ampul·losa i molt escenogràfica- no oculta gens una influència racionalista fortament inspirada en el que en aquella època feia la Bauhaus.

Dels orígens mussolinians de l’edifici en dóna fe la inscripció que encara avui figura  en la façana lateral i que diu “Anno 1936. XIV E. FASCISTA”.

El diumenge 30 d’agost, camí de les catacumbes de Capodimonte, vaig fer-m’ho anar bé per agafar una combinació d’autobusos que passés a prop de l’edifici. L’A. i jo séiem l’un davant de l’altre i al meu costat seia un xicot jove carregat amb una voluminosa bossa d’esport.

Quan l’autobús passava pel costat vaig ensenyar l’edifici i la inscripció a l’A. alhora que li comentava que, encara que no ho semblés,  s’havia construït en l’època de Mussolini. En sentir aquest nom al xicot del meu costat li va faltar temps per ficar-hi cullerada: “Mussolini, si, si. Fascista. Io sono fascista. Grande Mussolini…”. I mentre deia això obria el mòbil i ens ensenyava una intimidant fotografia en blanc i negre del rostre del Duce que hi duia instal·lada com a fons de pantalla.

“D’on sou?”, ens va preguntar. “De Barcelona”, li dic. “Espanyols”, dedueix ell. “No, catalans. Molt diferent”, puntualitzo jo (aquí l’A., aprofitant la seva posició davant meu, em va etzibar la primera puntada: “Compte, que aquests tenen molta mala llet”, em deia tot somrient per dissimular).

“Jo estimo Espanya, però no a Zapatero”, va continuar el vailet. “A mi tampoc m’agrada Zapatero, però em sembla que per motius diferents als teus”, jo que anava fort dialècticament (en aquest punt em va arribar la segona trompada d’aquella santa mentre m’advertia: “Acabarem tenint un disgust”).

Però jo ja anava llançat: “… i com que no sóc espanyol, a Espanya ni me l’estimo ni l’odio. No m’interessa”. Malgrat el meu italià macarrònic -ara que hi penso juraria que el “no m’interessa” em va sortir en francès- em sembla que em va entendre força però no va acabar de decidir-se a fotre’m cap més andanada dialèctica. Ens va tornar a ensenyar, ben cofoi, el mòbil amb la cara de Mussolini mentre repetia convençudíssim: “Io sono fascista”.

A la parada següent, la del Museu Arqueològic, el feixista de Nàpols va baixar. Ell i la seva bossa d’esport. Al Museu ni s’hi va acostar. Puc assegurar-ho

(L’àlbum italià 2009 continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!