Chào ông Viêt Nam

Mentre era a Roma vaig estar pensant en la cadena humana que l’ANC pretenia organitzar per l’11 de setembre. I vaig tenir una premonició quan vaig passar per la Via Catalana. La cadena humana sota aquest nom, creuant el país de sud a nord, entrelleçant els Països Catalans. Seria perfecte !
I per què no anomenem la cadena així ? VIA CATALANA.

I així ha estat. Pell de gallina. Serà un bon cop de puny del poble per demanar ja la independència.

Bròquil is OVER ! 

Fotografia: Via Catalana. Carrer de Roma. RG. 

Tots som Burjassot. Avui estem allà. El meu suport incondicional.
Quan deixarem d’escriure, suportar, escoltar i llegir als feixistes ?
Aquest setge l’hem de guanyar. No ens deixem vèncer. Tenim el nostre
sac ple de raons.

Avui tots a Burjassot. 

Celebro molts aniversaris aquest mes de maig, mes de les flors, de la primavera, dels colors, de la llum, de l’alegria.

I avui VilaWeb fa 18 anys que és en eixe món ! A trompicons i amb ganes i il.lusions ha anat fent feina, no sempre com ells haguéssin desitjat ni els lectors haguéssim volgut, però continúa i ha de continuar. I lectores i lectors, vivim una època important, difícil i complicada, i ara més que mai necessitem finestres molt grans per fer-nos escoltar en aquest el nostre país, des de Salses a Guardamar, i des de Fraga a Maó.

Som les lectores i els lectors que podem fer que VilaWeb continuïi el seu camí, el poble en definitiva, sense més, empenyent i si molts projectes es poden fer realitat com hem pogut veure en aquests últims mesos perque la gent així ho ha volgut, més important és que un antic projecte de fa 18 anys puga continuar el seu camí molts anys més.

0,16€ al día ? 60,- € l’any ? Una aportació puntual ? 

Fem-ho possible.

Enhorabona VilaWeb per aquests 18 anys.

Catalunya serà independent i VilaWeb hi serà.

Fotografia: Sant Jordi 2013.  RG.

 

Entorn aquesta decisió parlamentària de la Comunidad de Aragón, ridiculitzada per el 99,999999999% de la gent i amb la passivitat dels milers de persones catalanoparlants
(a ells i elles tant els hi fa, perque continuaran parlant, aprenent i escrivint amb la llengua de sempre, és a dir, el català), no podria expresar millor la meva opinió com ho ha fet l’amic blocaire Jaume Ortí, i us recomano molt de llegir el seu post.
Magnífica la teva exposició històrica, Jaume, i el que cal fer. 

Publico aquest mapa, molt extès i popular a les xarxes i l’enllaç per llegir el post:  
Ni sentit del ridícul tenen.

NI SENTIT DEL RIDÍCUL TENEN

 

Ja fa uns anys que El Periódico de Catalunya (hi col.labora la nostra TV3) organitza aquest títol, premi (¿?), és que no sé com dir-ho. Es tracta de votar uns candidats, i ho pots fer cada 24 hores i van quedant els tres finalistes d’acord amb els vots que van emetent els lectors (¿?) de El Periódico. És una bon marketing per vendre més i captar nous subscriptors. La festa del lliurament del Premi sempre ha estat divertida i moltes vegades interessant. Recordo el discurs de’n Puyal i sobretot el d’Ada Colau, l’any passat, que no va ser ni guanyadora ni finalista, i va rebre el Premi Mercè Conesa, atorgat per un jurat independent a la millor iniciativa popular i solidària, i davant tot el poder econòmic, polític i social del nostre país, va fer un discurs demolidor. Crec que va ser la seva prova de foc davant una audiència tant i tant significativa. Temps era temps, i aquest discurs no es va poder veure a TV3 el dia després, no el van emetre.

Enguany ha quedat finalista Carme Forcadell, en representació de l’ANC. Pots votar cada 24 hores. Per fí,  El Periódico ha canviat la seva fotografia, perque van publicar-ne una on es veia a la senyora Forcadell amb cara de pocs amics i per els unionistes, de ‘dolenta’. Ara no, ja han publicat la fotografia de la senyora Forcadell tal com és.

És curiós veure com el percentatge de vots d’un dels catalans de l’any agafava una avantatge considerable, i de sobte hi han dos persones que estan rebent més o menys els mateixos vots. És un estira i arronsa. Tupinada ¿¿??. Hi ha temps fins el dia 14 de maig per votar. Jo ho faig cada dia i voto a la senyora Forcadell. Cal donar-se d’alta a El Periódico, gratuïtament i demanes que t’envïin els titulars i ja està.
O també per SMS o trucada, crec. 

No hi crec gaire en aquest títol, però, enguany és interessant. Podrà suportar El Periódico de Catalunya que la senyora Carme Forcadell sigui la guanyadora ? La portada del diari així ho haurà de fer constar amb lletres ben grans amb fotografia i entrevista, i també la nostra, TV3, haurà de fer més entrevistes a la senyora Forcadell que representa una iniciativa popular un col.lectiu molt important per el nostre país, i en aquest cas haurà d’emetre tot l’acte de lliurament de premis. I aquest any 2013 no és el 2012, encara que penso que el discurs d’Ada Colau també romandria al calaix. La Caixa té poder …..

Ada Colau va començar amb el seu discurs dalt de l’escenari del TNC a obrir portes i finestres de la PAH, i ja portava lluitant des de l’any 2007. La senyora Forcadell, cap visible de l’ANC, ja han obert moltes portes i finestres, però veure com El Periódico de Catalunya ha de lliurar el premi de Catalana de l’Any a la senyora Forcadell i l’ANC, que voleu que us digui, dona morbo ….. És una possibilitat.

Si voleu, podeu votar, i anem fent camí ….. encara que sembli irrellevant ?

Fotografia: L’ANC convocant la cadena humana per l’11 de setembre de 2013.

I us deixo el video del discurs d’Ada Colau. Jo sí que el vaig veure, en directe, des de casa. L’endemà va desaparèixer i no el van tornar a emetre, és clar.

 

No escric mai apunts de temes parlamentaris o declaracions dels polìtics, però és que ara mateix escoltant les notícies, el president del reino de españa, senyor Rajoy ha dit:

Y no olviden que el estado, este gobierno, paga las pensiones y los subsidios de paro a todos los catalanes.

Es pot ser més cínic i sinvergüensa ?

Independència, ja. Per quan la DUI ? 

Bròquil is OVER !

 

BON DIA DE SANT JORDI.

Respirem primavera.
Respirem llibres.
Respirem poesia.
Respirem roses.

Respirem independència. 

Cada dia, pel matí, mirava el cel i res. Escolto les piulades dels ocells i les merles, però de les orenetes cap notícia. Fins avui … I no les he vist davant del balconet, no.
Els matins és temps de calma, de fer les coses petites del dia a dia. Comprar el diari, trobar-te amb veïns. Na C., nascuda abans de l’any 1936, i la seva gossa B. i sempre té coses per explicar. No està gens contenta de viure en aquest temps d’ara. No es troba còmoda. Li amoïna tot el que està passant. Desitjaria viure en un país lliure, amb un estat propi. El camí al kiosc continúa i els arbres ja no es veuen tristos i el color verd, lluminós, els embolcalla. Pujo carrer amunt. Amb el diari sota el braç, baixo el carrer i puc veure el cel blau, ocells volant i quasi quasi l’horitzó. 
I és en aquest carrer, en aquesta cantonada on he escoltat les piulades de les orenetes, i mirant al cel, sí n’he vist, poques, i volar molt alt, molt alt. Potser encara no s’atreveixen a baixar i estan fent una ullada on podrà ser la seva casa a partir d’ara.

Han passat dos díes, i avui diumenge, el nombre d’orenetes ha augmentat i ja no volen tant alt. El dia és lluminós i amb una temperatura suau, dolça, que la voldríes al llarg de tot l’any. He anat a comprar el diari. M’he trobat amb els amics veïns per prendre un cafè i fer petar la xerrada, en una placeta petita de barri. Els plataners estan magnífics. La pluja d’aquest hivern ha fet el miracle. 

Ahir tarda pels carrers de la Ciutat moltíssima gent passejava contenta, somrient, comprant, sentats a les terrases dels petits bars. Ja no es veuen els arbres nus, el color verd és arreu, les flors omplen els balcons, i els vestits de la gent són també de colors vius. L’ambient respira alegria. I sí, l’olor de primavera et sorprèn sempre.

Les dues merles han cantat més que mai aquest matí. Aquest bec de color groc trenca el seu color negre intens.

I jo recordant i pensant en el dia d’ahir dissabte; un dinar agradabilíssim amb blocaires i una sobretaula llarga a peu de carrer en una terrassa d’un carrer de l’Eixample i tot seguit corrents a Montjuïc. Tenia una cita amb el teatre Lliure: Els feréstecs (I rusteghui) de Carlo Goldoni.
No us la perdeu si us plau. Quina meravella. Una hora i mitja que passa volant. Teatre, teatre, teatre que t’omple d’elegria. 

I un 14 d’abril de 1931 el President Francesc Macià va anunciar des del balcó de la Generalitat la proclamació de la República Catalana : Fa vint-i-cinc anys de la meva vida que treballo per arribar a aquest moment que estem vivint.
Ràdio Barcelona va transmetre la notícia.

Avui a les 12 del migdia al Tibidabo, al peu de l’antena de Ràdio Barcelona es restaura un monument mutilat pel franquisme i tornarem a llegir la inscripció que es va posar en el monument un 14 d’abril de 1933: 14 d’abril de 1931. Des d’aquesta antena Francesc Macià deia al món que Catalunya esdevenia una República.

Tot torna al seu lloc i la República Catalana tornarà, més aviat del que ningún es pensa.

Bròquil is OVER !

Fotografia: Monument al peu de l’antena de Ràdio Barcelona. Tibidado. Recuperada dins una maleta republicana trobada d’un fotógraf anònim i que la Comissió de la Dignitat va adquirir a l’Arxiu d’Argelers.

 

Aquesta teranyina espanyolista i botiflera ataca cada vegada més, molt a poc a poc, sense fer soroll. Ataquen de manera colossal en els temes més punyents per la gran majoria, els que tenen audiència, els que toquen a fons al poble per no poder continuar resistint, i n’hi han d’altres que passen desapercebuts per la majoria, però hi són.

Agafar-se a lleis escrites de seguretat, per exemple. No deixar organitzar festes populars sense que els responsables paguin un servei de ‘seguretat’, o facin un curs per obtenir un no sé quin carnet de ‘responsable de seguretat’, anar eliminant la presència d’animals, per seguretat, com per exemple someres, burrets, cavalls, no interferir el trànsit, proves d’alcoholemia als conductors de camionets abans d’una desfilada, no deixar muntar carpes de circs en llocs de fàcil accés per la gent, no autoritzar espectacles al carrer, apujar els impostos per pagar més diners per el teatre o els concerts, impediments als músics de carrer. Mori la Cultura, sembla ser la prioritat.

I arribem a TV3 que és més mediàtica, evidentment, i arriba a més gent. Retallar i deixar les corresponsalíes de Catalunya Nord, Pirineus, Terres de l’Ebre, com ja han fet amb moltes d’altres, sense un criteri entenedor. Deixant-nos orfes de l’informació del país. No tinc ni idea del pressupost exacte de la televisió pública ni els diners que reb dels nostres impostos, per això cal una Llei de Transparència, per poder veure ‘les factures petites’ i el cost real. Però sí estic segura que hi ha molts departaments i manteniments i històries on es pot retallar molt més que deixar-nos orfes d’aquestes corresponsalíes.

Entre espanyolistes i botiflers estem ben arreglats. Es volen carregar el país de dues maneres, fent molt de soroll i no fer-ne. Si no ho aturem, deixem-nos d’hòsties i plantem cara sense por o ens tornarem en un poble submís, silenciós, inculte, desinformat, maleducat i sense patrimoni cultural. 

Bròquil is OVER !

 

En aquest recull de fotografíes he escollit una vista del nostre país, des de Sant Boi de Lluçanès. M’agrada. Respiro aires de llibertat.
Un 19 de desembre de 2008 vaig escriure un apunt ‘La teranyina silenciosa’. Avui, cinc anys després, crec en la immediata mort de l’aranya, malgrat els insectes que entren en aquesta teranyina són cada vegada més violents. Però la seva estratègia comet errors, bastants, molts diria jo. Volen empastifar-ho tot, la seva merda ben remenada i que faci molta pudor.

Estem ara vivint una situació absolutament fantasmal, i no per això sorprenent. Tothom sabíem que sota les catifes de bona part del nostre país, hi havia molta merda, molta, delictiva, d’altra no tant, i de baix nivell. Polítics que de manera ignomiosa, i també funcionaris, i empreses, i poders, i veïns, i administracions, i multinacionals, oprimeixen a la gent corrent, els que volen viure amb més llibertat i oferir un futur millor als seus fills i néts. Han estat exercint, i encara ara, una política clientelista. 

No tothom és igual, no, no, però aquesta corrupció fa mal, molt i empastifa a tothom.
Antes partia que doblà una ministra del govern socialista del reino de espanya ho va dir; Antes romperá Catalunya que España, ho va dir José Maria Aznar.

Ens arromanguem i fem neteja general ?  Els partit polítics, el seu aparell seràn capaços de dir la veritat i marxar del poder perque noves cares facin bé la feina ? Denunciaran amb proves els funcionaris, empreses i polítics davant la justícia de casos greus de corrupció i que no ho van fer quan calia? Seran valents i valentes per enfrontar-se a les màfies, i als padrinos? Esperem un cop de timó valent, concís, clar, ja!

Paraules del jutge Santiago Vidal, no són d’ell, simplement llegeix una sentència, i que tots, tots, no hem d’oblidar:

TRIBUNAL INTERNACIONAL DE JUSTÍCIA – 22 de juliol de 2010.

No existeix en dret internacional cap norma que prohibeixi les declaracions democràtiques d’independència. I no existeix cap norma que prohibeixi a la ciutadania, quan existeix contradicció entre la legalitat constitucional i la voluntat democràticament expressada, fer prevaldre aquesta segona. 

I mentre vaig mirant les fotografíes d’aquest racó del nostre país, El Lluçanès, preciós, clar, bell i que s’estén arreu. Hem de renunciar a ser independents ?

Jo vull marxar de l’estat espanyol, però emigrar a un altre país, no, vull viure lliure i independent en el meu país. I vosaltres ?

Bròquil is OVER ! 

Serà complicat, molt dur, pesat, cansat. No hi ha més notícies ni comentaris a les ràdios, ni a la premsa, ni a la televisió, que els casos de corrupció que van apareixent. És un estat de degradació total i el que voldríem és que tota aquesta generació de polítics, regidors, diputats dels últims trenta anys passin pàgina, dimiteixin, i entrin noves persones perque el poble poguem tornar a estar orgullosos dels polìtics que ens defensen.

I senyors i senyores periodistes, doneu la notícia, feu comentaris i denúncies, i a continuar informant al poble de moltes més coses que passen, sense, evidentment, deixar de banda tots aquests casos que van apareixent i que apareixeran. Però la gent, nosaltres, necessitem respirar aire net.

Crec que aquesta part d’un article magnífic i la referència d’un llibre, és el que desitgem tots, i si no heu llegit el llibre, afanyeu-vos, és actual, necessari i ajudarà a fer ‘neteja’ i a creure que sí que hi ha futur.

MIRI’S AQUESTS PAPERS  … Contraportada del diari ARA, dissabte 26 de gener 2013.

Un dia, el propietari de l’Empresa Copcisa es va reunir amb vostè al seu despatx. ”Miri’s aquests papers”, li va dir el constructor mentre li allargava una carpeta. Quan vostè la va obrir, hi va trobar tres feixos de bitllets de 10.000 pessetes. Va calcular que hi havia uns tres milions. No els va acceptar. Tampoc va fer veure que allò no havia passat. Va presentar denúncia i el cas es va resoldre al jutjat amb una condemna de sis mesos de presó per a l’empresari. Algú dirà que és una anècdota. Més aviat és una referència ètica a reinvidicar. La gran majoria de polítics són gent honesta. Però per què no hi hagut més denúncies com aquesta ? ¿Tan insòlit és que un constructor vulgui que un alcalde es miri ”aquests papers” ?

Carta d’Albert Om a Antoni Farrés, alcalde de Sabadell. Mort ja fa quatre anys.
Va ser Alcalde de Sabadell des de l’any 1979 fins l’any 1999. El seu llegat ètic, és més viu que mai.

Antoni Farrés, tal com l’hem conegut. Manuel Foraster Giravent. Editorial Amics del Toni.

Fotografia: Sabadell. Escultura. Antoni Farrés mirant la seva Ciutat. Homenatge a una gran persona.

 

Ahir vespre vaig ser a la Plaça Sant Jaume i a casa vaig seguir el debat del nostre Parlament. He d’agraïr viure en aquest país, Catalunya, i no al Japó. La gent gran que ja no es val s’ha d’afanyar a morir; és el que ha manifestat Taro Aso, el ministre de Finances del país del sol ixent. Jo sóc gran, però visc a Catalunya i ahir va sortir el sol, un sol espantat, com diuen al Bages quan és clar i brillant, i no m’afanyaré pas a morir per retallar costos públics.

Poc m’hagués imaginat viure aquest moment. Una votació al Parlament del meu país aprovant la Declaració de Sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya, presentada per tres partits polìtics, CiU, ERC i ICV-EU, i amb els vots del SÍ de tots els membres d’aquests partits polítics, més 1 vot de la CUP, 2 abstencions de la CUP i 5 vots no executats de cinc polítics del partit PSC. Jo diria que un total de 92 representants polítics del poble de Catalunya van afirmar que sí volen exercir el dret a decidir i que Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà. Fent un símil de partit de bàsket : 92 a 41. Pallissa.

Vaig anar a la Plaça Sant Jaume. No erem multitud, però suficient. Una emoció molt gran. Es veia en les cares de la gent. Arreu de Catalunya es van concentrar molta gent davant la Casa de la Vila i vaig tenir el goig de compartir aquest moment amb en Vicent Partal que ens va llegir el manifest signat per l’Assemblea Nacional Catalana i l’Associació de Municipis. Va aprofitar de ser davant la Casa de la Vila de Barcelona per demanar-li que s’afegisca i espero que així ho faci.

En Partal va llegir el manifest amb una veu clara, amb aquesta parla valenciana, perque tots som dins una nació que s’allarga fora fronteres del Principat. Hem començat un camí, i el primer pas s’ha fet. Milers i milers de persones anònimes treballen i bé, sense fer soroll, per arribar al 2014 i poder fer la consulta o referèndum i exercir el nostre dret i continuar fent camí. Entre tots ho aconseguirem.

La frase d’ahir de’n Salvador Espriu:

(Aquest país) l’hem embastardit, però és. L’hem malmenat, però existeix.

Fotografia: Vicent Partal llegint el Manifest davant el Palau de la Generalitat. ANC.

Bròquil is OVER !

 

Ahir vaig publicar un apunt on parlava de l’absència de vint anys d’Audrey Hepburn. Vaig transcriure paraules que ella va manifestar, en anglès, i que avui són tan i tan actuals per els nostres polítics.

— Els polítics són molt difícils per a mí d’entendre, per les seves complicades maquinacions. Els polítics, per definició, són els representants del i per el poble, per el benestar del poble. Humanitarisme significa el benestar dels humans i respondre als sofriments de l’ésser humà, i això és el que ha de fer un polític. És el meu somni. 
Audrey Hepburn – 1990 -.

Els polítics que són a la cúpula dels seus partits són ineptes, no tots evidentment, però sí els que fan més soroll. Avui és un dia important en la nostra història. Un primer pas que cal fer per continuar caminant per canviar  el nostre país i tornar a la independència. Ser nosaltres mateixos, lliures. Ja ho sabem, els enemics són molts, sorollosos, malcarats, estúpids i poc assenyats i són dins i fora del nostre país. 
Encara estic sorpresa de veure de quina manera, com treballen, per dur a terme el que el poble els va demanar el dia 11 de setembre de 2012 i en unes eleccions amb una participació altíssima.
N’hi ha que encara discuteixen que han de votar, un no o abstenir-se i algún voldríen votar Sí.
D’altres volen votar Sí, però No, ser crítics o no. Enmirallar-se amb el País Basc o no.
Ai, no és el mateix ser al carrer que dins un Parlament i representar a tota la gent que t’ha votat, no només els militants. Perque els partits no són els militants, no, no, són els representants del poble, de la gent que els ha votat.
I ahir tarda un partit amb dos caps es van llençar els plats pel cap. Hi ha divergències i cap convergència en caminar per ser un país independent. Però majoritàriament, els votants d’aquests partits, el poble, van anar a votar perque volen continuar caminant per aquest camí de la independència.
La independència cou, fa mal per a molts, però la majoria hi és i no seuen al Parlament o als despatxos dels partits polítics. Som al carrer, som a casa, som als pobles, som a les ciutats, som a l’estranger guanyant-nos les garrofes, som dalt de les muntanyes i abaix a les valls, al mar.

Avui a les 7 de la tarda seré a la Plaça Sant Jaume, davant de la Casa de la Vila, i així espero que la gent del meu país es manifesti, ens trobarem plegats i cridarem ben fort que la lluita pacífica per aconseguir la independència continúa, malgrat uns quants polítics i gent poderosa no ho volen. Defensar aquesta Declaració de Sobirania és avui la prioritat. Un text ben el.laborat on ningú no es pot sentir exclòs, o així ho pensem la gent del carrer, el poble.

I demà continuarem lluitant per aconseguir el benestar de la gent i resoldre tots els problemes del dia a dia i que són molts. Com deia Audrey Hepburn: Quan arribes a la vellesa, descobreixes que tens dos mans, una per ajudar-te a tú mateixa, i l’altra per ajudar als demés.

Bròquil is OVER !

 

Dimecres dia 23 de gener 2013. Declaració de Sobirania al Parlament de Catalunya. Un
altre pas. I mira que ho posen difícil els unionistes, de tots els àmbis, partits polìtics, empresaris, banquers, grups mediàtics, gent benestant, veïns activistes. Se’ls ha d’escoltar i parlar i anar omplint el nostre sac de raons, que les tenim i totes. Masses mentides sobrevolen en el núvol.

L’Assemblea Nacional Catalana ens diu de ser presents a les 12 del migdia al Parlament per donar-hi suport i a la tarda, a les 7, davant de la Casa de la Vila del poble o ciutat per fer palesa la nostra decisió de ser independents. Estelades, senyeres, pancartes, tot el que sigui ben visible. El poble decideix, té tot el dret, i hem d’empènyer perque així sigui.

VilaWeb ens explica en un article què és exactament aquest document, i ho fan com sempre, de manera senzilla i pedagògica. Jo ja he enviat aquest article a gent diversa.
Perque avui pel matí el grup Godó, RAC1, tertulians i periodistes, s’han posat definitivament el vestit de treball per atacar de manera insana tot el que fa referència a aquest document i la sessió parlamentària del proper 23 de gener 2013. Hi tenen dret, no cal dir-ho, però no s’hi val manipular, assetjar i dir mentides. Aquest matí he rebut trucades de gent esvarada de no entendre res, tot escoltant RAC1 – Grup Godó, o, altra gent al carrer que no sap què fer, i ha decidit no escoltar més la ràdio. He imprès l’article i el porto a la butxaca de l’abric.

Hi ha molta gent en l’anonimat, experts, al darrera, de continuar aquest procés que hem començat. Senyores i senyors, la transició s’ha acabat, en teniu algún dubte ? Construïr el nostre país sobirà és una feina lenta, però cal seguir, amb presses sí, molta pressa, uns protocols per preparar-nos davant a qualsevol tribunal o estat. I si no ho fem, no s’aconseguirà. No oblidem que avui, la caixa, els diners, són a Madrid, i no paga i colla al màxim el nostre país. Aquesta és una altra lluita, són deutors i deuen diners, i han de pagar. Senyores i senyors polítics, estigueu al davant d’aquesta lluita ! Però anar apuntalant el camí de la secessió no pot quedar aïllat, de cap de les maneres.

Obvieu els tertulians pagats, els que sempre diuen el mateix, a la premsa i el poder botifler, unionista, fem confiança a la gent que treballa, al nostre poble. No ens arronsem i gaudim del petits plaers de la vida, que encara en tenim, i ajudem a fer país i a la gent que necessita un cop de mà per tirar endavant, i alleugerir aquesta crisi que ens ofega. Es pot fer tot. Junts podem. I no es tracta només dels partits polítics, de la política, també compten els petits fets del dia a dia, o els grans. Viure en un país millor, lliures, és el futur que podem donar als joves i als infants. Sortir-nos del reino de españa, i construir el nostre país. No oblideu:
la t r a n s i c i ó s’ha acabat.

Bròquil is OVER !