Chào ông Viêt Nam

Sí, dos anys i tot està anant molt ràpid. I la gent de l’ANC ha editat un video resum d’aquests dos anys i continuem ….. M’agraden els videos editats per la gent de l’ANC.
I ara tot just han publicat un altre video …..  Catalans Want to Vote !!

El procés està ja en marxa. Podria escriure mil i una anècdotes de la gent que pacientment o amb presses s’apropa a la parada, seu, omple la butlleta, ensenya el seu document d’identitat, signa, reb un resguard, ajuda en les despeses, compra una banderola, un bolígraf, conversa, pregunta, escolta i demostra un convinciment absolut que vol votar un #SI i SI i que es declari la independència de Catalunya. Uns dubten, d’altres encara no s’ho creuen, poquets no signen perque volen votar però no volen ser independents del reino de españa. Nois i noies menors de divuit anys signen, perque poden fer-ho. És una instància, una petició als nostres representants electes. Estrangers que viuen a casa nostra també signen, gent d’altres països residents a Catalunya també signen, turistes europeus i americans també signen.

Fa setmanes, mesos, que vaig de parada en parada, i la recollida de signatures va en augment dia a dia. Moltes, moltíssimes diria jo, més de les que la gent es pensa.

No tinc ganes de transcriure el que em diuen gent en contra del referèndum, ja n’estic ben farta. Sí que hi ha gent que dubta, i d’altres que volen votar però no volen la independència, i depenent del lloc on ets, hi ha gent que ni tan sols saben que es va fer una Via Catalana i no en volen saber res. 

Insisteixo ….. recollim moltes signatures. Una feina invisible, sense fer soroll, dia a dia i anem omplint el sac. Els nostres representants electes ja les rebran les butlletes, si no van junts en aquest procés i el reino de españa no ens deixa fer el referèndum. Qui negarà la legitimitat de les signatures, amb nom i cognoms, document d’identitat, registrades i l’ANC com a garant ? Qui negarà aquesta petició al poble amb una clara majoria ?

Els díes 22 i 23 de març 2014 torna a haver-hi una recollida massiva a tot el territori, i molts Ajuntaments s’hi han implicat deixant el seu espai perque la gent vagi a signar.
…….. i les parades de l’ANC, i tots els voluntaris, hi tornaran a ser.

Bròquil is over !

#CatalansWantToVote – Català from Assemblea Nacional Catalana on Vimeo.

#2AnysANC – 2014: Fem realitat el somni from Assemblea Nacional Catalana on Vimeo.

 

T.S. Elliot ho va escriure en un dels seus poemes East Coker; sí, les lletres es mouen, la música es mou, només en el temps; però allò que només és viu només pot morir. 

Moltes coses es mouen, moltíssimes lletres, molta música, molta vida es mou, i així continuarà i abans de morir haurà arrelat.
Continuem pujant escales ……..

En un bloc que he trobat, molt interessant, diccitionari.blogspot.com, llegeixo:

Si toques una melodia de jazz i les persones no mouen els peus, no la toquis més.

Us deixo el video i pensem-hi. La melodia no para de tocar i tots ens movem, no parem …….

 

I no vull callar. El genocidi cultural està ja arribant a la seva fí …. Illes Balears, Franja, Pais Valencià. Ens quedem sols, però no podem callar, serem còmplices com molt bé va dir ahir en Joaquim Maria Puyal.

La llengua catalana està en estat de setge. No callem. No volem. Trenquem-lo.

Ahir tot el dia en una mesa recollint signatures. La zona on era ubicada, i ho serà també avui matí, no és un lloc on la gent estigui convençuda que Catalunya ha d’esdevenir una república independent. Tinc dos noms de plaça i avinguda que em donen ànims: Francesc Macià i Pau Casals. Les primeres paraules de la persona que va ser la primera en signar: No sabeu la felicitat que em doneu de veure l’estelada en aquesta plaça.
He de dir que el nombre de signatures va ser sorprenent i sobretot de la gent que venia ja predisposada a fer-ho, convençuda.
Poques incidències …. Que em veu cara d’independista a mí ?  Desgraciados, robáis el dinero de todos los españoles para pagar toda esta vergüenza ! No, gracias soy española.
I també de positives, moltíssimes més …..  On he de signar ? Ara baixo amb la meva mare que té més de 90 anys i que vol signar. Enguany compleixo els 16 anys, podré signar ? I tant, perque la campanya tot just comença avui i estarem a molts llocs. He baixat a Barcelona a comprar, som-hi, signo aquí mateix. Torno a Brussel.les demà, fantàstic que pugui fer-ho al meu país. No estic segura, m’ho penso i demà matí tornaré. Estem farts, on hem de signar ? Expliqueu-me de què va. 
El senyor Lluís Foix va passar després de les deu del matí, amb cara de pocs amics i al seu costat el senyor Manuel Cuyàs, amb un somriure de complicitat, gens sospitós. 
I avui matí tornem-hi. Fins l’hora de dinar.

Bròquil is OVER !           #SIiSI    II*II

Signa un Vot – El 2014 omplirem les urnes! from Assemblea Nacional Catalana on Vimeo.

I no parem. Els dies 11 i 12 de gener hi hauran meses i parades de l’ANC arreu del país perque tothom pugui signar el seu dret de petició per la independència.

I aquest video ho explica molt, però que molt bé, el perquè volem votar i si no ens deixen, el poble demanarà la independència havent signat la butlleta al dret de petició. I si recollim moltes, moltíssimes signatures, es presentaran als nostres representants politics perque quedi ben clar, que milions de persones han signat perque volen la independència. Ras i curt.

Bròquil is OVER !       #SIiSI    II*II

 

Un altre dia assolit ple d’emocions, moltes. Veure als nostres representants polítics amb el President de la Generalitat anunciant la data i la pregunta per el referèndum ha estat meravellosament sorprenent. Un tertulià ha dit aquest vespre que ha estat un 
5 – 0 aclaparador i a Madrid encara estan amb cares llargues i no saben què dir. Bé sí que parlen i millor no escoltar-los, com sempre.

La pilota és a la seva teulada. Llegir la premsa estrangera ha estat un goig. La notícia de primera plana, i ben clara, Catalonia ferà un referèndum per la independència el 9 de novembre 2014 i el govern del reino de españa no ho accepta ni ho vol autoritzar.

Som-hi. Tots plegats. Hi ha molta feina a fer. La resposta és fàcil i clara:
Vols una tassa de brou ? Doncs ací en tens dues : SI i SI. Endavant les atxes. 

Bròquil is OVER 

….. ara no s’aturin. Són paraules dites per el senyor Daniel Turp, catedràtic de dret constitucional i internacional de la Universitat de Mont-Real fa pocs díes a Barcelona.
En llegir-les he recordat una conversa amb un matrimoni nordamericà un matí del mes d’octubre a l’hora de l’esmorzar en un petit hotelet de Mandalay.

És en aquest moment del dia quan coincideixes amb viatgers d’altres països i comença la conversa. Viuen a Chiang Mai, Tailàndia. Són de Boston, i van voler marxar i cercar el lloc ideal per viure-hi. La conversa va generar un petit debat, perque havíen vist a les notícies de la televisió tailandesa, com a Catalunya havíem tancat una cadena humana de 400 kms per reclamar un referèndum on se’ns preguntés si volíem la independència. Em van fer un munt de preguntes i els hi vaig explicar el procés, com hi havíem arribat i la nostra història, la nostra derrota l’any 1714.

Les seves últimes paraules van ser exactament les mateixes que ha dit el senyor Turp a Barcelona : La Via Catalana va impressionar el món, ara no s’aturin. Guanyareu. 

No sé els seus noms. Només sé que ell és periodista i ha estat viatjant per tot el món. Ara vol descansar amb la seva dona i ha trobat el seu lloc, una petita ciutat del nord de Tailàndia. Va compartir la conversa una dona d’origen xinès, de Taiwan, però de nacionalitat nordamericana, també viatgera i va escoltar molt atentament i encuriosida la conversa. Em va preguntar: I el vostre govern no us deixa fer una consulta per poder decidir vosaltres lliurement si voleu o no la independència ? No va ser la única persona que m’ho va preguntar. A Yangon, també a l’hora d’esmorzar, un viatger escocès, una noia de San Francisco, dos xicots d’Amsterdam, monjos de Birmània, companys de viatge en tren de Lao Cai a Hà Nôi, un pare i fill de Dinamarca i un xicot vietnamita. A Xina ja va ser més difícil per el tema llengua, però sí que m’ho van preguntar després de la conversa, una parella de joves xinesos. En aquest país-continent depèn de qui ho poden entendre o no, i em refereixo al Tíbet i fins i tot al Yúnnan per on vaig viatjar.

Amb els espanyols que em vaig trobar, la independència no va ser el tema de conversa, malgrat la meva petita estelada a la motxil.la, o el mocador del coll i fins i tot la samarreta groga de la Via Catalana.

Avui comença el Simposi Espanya contra Catalunya. Quin enrenou per un títol! Qui ho havia de dir ! Febleses, por, val mes no atiar el foc, fem-ho bé, nazis, vergonya, atac directe, provocació …… mentre els historiadors participants en el Simposi llegiran les seves ponències i en treuran les conclusions històriques. Continuaran treballant, fent la seva feina. Amb tranquil.litat, sense fer sorolls. Uns criden i d’altres treballen. Ningú dels acadèmics participants en aquest Simposi cridarà :  Muera la inteligencia.

Fotografia: Llac Hoan Kiem, centre de Hà Nôi. Placidesa, tranquil.litat, meditar i sempre mirant el futur, sense oblidar el passat. Els polítics a fer la seva feina i deixeu en pau els historiadors i acadèmics que ja fan la seva. I el poble quan calgui, tornarem a protestar i a empènyer.

Bròquil is OVER !

 

Dijous es celebra un Simposi Espanya contra Catalunya i els atacs són ferotges. Les amenaces són flagrants. Ensumo una feblesa que no m’agrada gens ni mica.

Voldria recordar que aquest procés que volem endegar per assolir la independència del nostre país serà possible gràcies a la gent, i els partits politics, representants del poble, han de lluitar perque el referèndum es pugui fer d’una vegada, i el poble pugui contestar a una pregunta tan fàcil com aquesta: Vol que Catalunya esdevingui un estat independent ? SÍ / NO.

No, no estem cansats dels atacs espanyolistes, estem farts dels dubtes i febleses dels partits polítics del nostre Parlament que encara fan tripijocs entre ells i elles (els líders dels partits) i no escolten a la ciutadania que ha sortit al carrer massivament des de l’any 2010. Nosaltres resistim i persistim, i els nostres representants polítics ?
Dos partits són clars, ERC i les CUP. I sorprenentment en les enquestes les millors valoracions són per els líders d’aquestes formacions, Junqueras, Bosch, Fernàndez.
I unes eleccions del 25 de novembre de 2012 van deixar molt clar el que vol el poble i el nostre Parlament ho va votar afirmativament.

Ai aquesta por dels felpudos rojos ……… Com diu en Partal avui, esperem a dijous a veure com comença aquest Simplosi i veurem fins on arriba aquesta feblesa.

Repeteixo la pregunta: Vol que Catalunya esdevingui un estat independent ? SÍ / NO.
Poseu data, si us plau. Jo ja tinc la resposta, com milers, milers, milers, milers, milers, de catalans i catalanes.

Bròquil is OVER !

Fotografia: Via Catalana – Tram 007 – Les Cases d’Alcanar. 11S13. RG.
Estem esperant …..

 

Viêt Nam va començar a lluitar per la seva independència l’any 40 de la nostra era contra els xinesos i la derrota dels americans l’any 1975 va posar punt i final a una llarga sèrie d’invasions que han marcat profundament el caràcter del país i la seva gent.

Els nordamericans poden enviar centenars de milers de soldats, fins i tot milions; la guerra pot durar deu anys, vint, potser més, però la nostra gent continuarà lluitant fins que vencem. Per què si no lluitar ? Per vèncer. Poden destruir cases, pobles i ciutats, però no ens desanimaran. I quan recuperem la independència, reconstruirem el nostre país des dels fonaments, i el farem encara més bell.

Ho Chi Minh ho veia molt clar i aquestes son les seves paraules, de les moltes que va expresar al llarg de la seva vida, i actuant, amb fets. Un líder polìtic no gaire conegut i que juntament amb el General Giap, traspassat fa un mes, van liderar una lluita cruel, plena de dolor i sacrificis, de tortures, humiliacions davant una màquinaria ferotge com és una guerra amb injustícies i violència en tots els bàndols.

En aquest el meu últim viatge vaig visitar el Museu de les Dones Vietnamites i vaig poder parlar amb dones joves i de mitjana edat. Totes elles profundament defensores de la pau que des de l’any 1975 gaudeixen i que no volen de cap de les maneres perdre. Dones que un dia i un altre miren endavant i van construint aquest nou país, poc a poc, sense presses. Dones que ja han nascut sense guerres, però que tenen l’esperit lluitador i l’orgull de ser vietnamites.

El problema és que nosaltres teníem la força, però ells tenien la voluntat. Paraules del General Douglas Kinnard. Van devastar el país per desmoralitzar la resistència vietnamita, però van aconseguir justament el contrari: generar cada cop més hostilitat cap als Estats Units.
El General Douglas Kinnard ho va resumir així: La guerra es va reduir a una situació d’esgotament. Sempre treballàvem pensant que si colpejàvem l’enemic amb la força suficient, es rendiria. Tot es basava en aquest supòsit, que era totalment fals. L’enemic no es rendiria, per més favorables que fossin les nostres estadístiques. Es va convertir en una guerra de voluntats, no de força.

Viêt Nam era, i encara ho és, un país eminentment agrícola i rural, i els membres del Vietcong acostumaven a ser camperols reclutats amb certa facilitat per a la causa de la independència. Molts teníen motius personals per allistar-s’hi (la detenció de familiars o amics, la destrucció de conreus o cases), i veien aquell conflicte com la prolongació de la guerra contra els colonitzadors francesos. Als llogarrets més militants, els joves tenien el deure d’oferir-s’hi voluntaris, i se’ls dedicava una festa de comiat quan marxaven. En molts indrets, però, només els més aventurers s’animaven a unir-se a la guerrilla, i en d’altres, els reclutaments es feien directament a punta de pistola.

 ….. // …..

El General Giap sabia que no podia enfrontar-se obertament als nord-americans, d’igual a igual. Les batalles llargues de grans unitats s’havien de reservar per a casos excepcionals. La prioritat, doncs, era portar sempre la iniciativa amb atacs ràpids cos a cos, en el moment i el lloc que més els convenia. Sempre alerta, molt poques vegades se’ls podia sorprendre. Quan una força nordamericana es dirigia a batre una zona controlada pel Vietcong, la seva arribada era sempre poc discreta, anunciada pels moviments dels helicòpters i les descàrregues d’artilleria. Llavors els vietnamites tenien dues opcions: si consideraven que tenien possibilitats, es quedaven a fer front a l’enemic; si no, evacuaven el terreny amb rapidesa dividint-se en petites unitats …. per tornar tan bon punt els nordamericans haguessin marxat.

I quan es quedaven, és perque tenien ben controlada la situació, amb morters i metralladores curosament emplaçats per emboscar l’enemic tan bon punt aterressin els seus helicòpters. Un cop començava el combat, la clau era mantenir-se tan a prop de l’enemic com fos possible, per neutralitzar els possibles bombardejos de suport.

Paradoxalment, en aquesta guerra, com més a prop eren dels qui els volíen aniquilar, més segurs estaven. Això requeria fermesa i disciplina en els combatents, i també una gran confiança en els seus camarades i oficials. 

De sobte, els nordamericans que anaven a perseguir l’enemic es trobaven defensant-se de la seva escomesa, sense opcions de retirada, dins d’una immensa trampa. Si arribaven reforços i es veien superats, els vietnamites es dispersaven en petits grups i desapareixien a la selva, per retrobar-se després en localitzacions preestablertes.

Va ser una victòria molt cara, però l’estratègia d’un poble petit va vèncer la força d’una nació poderosa, la que més en el món. Els vietnamites van saber que es pot guanyar, perque elles i ells així ho van voler, era la seva voluntat.

Nosaltres, el nostre país té la voluntat de començar a caminar en un procés pacífic per acabar éssent un país independent. La voluntat majoritària del poble és la secessió del reino de españa. Volem votar independència sí, independència no. Sense més. Els que tenen la voluntat que així sigui, no defalliran, no. Tota la resta són focs d’encenalls, partidismes absurds, paraules que no diuen res.

Tot comença amb un senzill referèndum on el poble de Catalunya pugui votar i començar a reconstruir el nostre país des dels fonaments, i el farem més bell i més lliure.

Bròquil is OVER !

Fotografia: Musée des Beaux Arts – Hà Nôi. RG.
Nguyên Trunc (1940).
1984. So’n dàu. Oil on canvas.
Chân dung ngu’ò’i lính. Portrait of a soldier.

Bibliografia: Revista Sàpiens.

 

D’ençà que he tornat al meu país, hi ha molt de soroll per com cal fer una pregunta en un referèndum. I és molt fàcil. Per què els polìtics compliquen el que el poble demana en una amplíssima majoría? No són ells i elles els representants del poble? Tenen por de preguntar ?
He viatjat per un país on preguntar és quasi una missió impossible. Desprès de dècades de dictadura, els joves, els adults, la gent gran, dones i homes, infants, no pregunten. Els han ”ensenyat” que preguntar no porta enlloc i que han d’acceptar el que hi ha. Uns governs militars dictatorials han emmordassat el pensament del poble.
Davant una classe d’anglès, un o dos alumnes em feien preguntes. La resta no. I no era per vergonya, no. Els han dit que no es pregunta.
I vaig pensar ……. Això també passa al meu país, però diferent; són els polítics actuals que no volen preguntar al poble ( no tots sortosament ).

I ahir en la Declaració de Novembre, l’ANC, va tornar a reclamar que el polítics facin la feina, que volem votar sí o no abans del 31 de maig de 2014, coherent amb la signatura del vot per la independència, i que en fer el país un nou estat d’Europa cal estar unit. Vivim un procés trascendental que encara no hem començat, perque hi ha gent rellevant de certs partits polítics, estaments econòmics, de l’àmbit cultural, que juguen a fer preguntes perque el poble no contesti amb claredat.
Però hi ha molta, moltíssima més gent i grups de la societat civil (encara hi ha algú que ho dubti?) que continúen esmolant les eines, pacífiques, perque en el futur poguem viure en la República de Catalunya. Ningú ens trencarà el somni, que ja és una realitat, i el procés començarà. No hi ha retorn. Persistirem.

Bròquil is OVER !

Fotografia: Fem Via. Tram 007 – Les Cases d’Alcanar. setembre 2013. RG.

 

És aquest un altre moment de ser un poble combatiu i cal ajudar als mestres de les Illes. Han estat i són valents i només escoltant el que diu el senyor Bauzà et fan remoure els budells.

No ens quedem plegats de braços!

 VAGA INDEFINIDA A LES AULES     €€€€€
Pots fer un donatiu a la caixa de resistència de l’Assemblea de Docents.
Aquests diners aniran destinats a pagar despeses de l’organització de la vaga, possibles despeses legals, etc.

Número de compte: 2056-0009-74-4102003418
Caixa Colonya, a nom de l’Obra Cultural Balear. 

Jo ja ho he fet, i valtros ? 

Encara vaig poder fer fotografíes del Tram 007, i també de Les Cases d’Alcanar, perque anar informant a la gent de com posar-se per la gigafoto era la prioritat. Ja ens ho van dir de l’ANC a tots els fotògrafs …. concentració per fer les fotografíes i facilitar el muntatge de la megafoto final.

I amb aquestes poquetes fotografíes m’ha vingut de gust fer aquest petit video. Un record per sempre més. I acompanyat per la música de l’Ovidi, homenatge a les persones que no hi van ser i que han estat i seran imprescindibles per aconseguir la independència del nostre país, sense que cap riu, ni mar, ni muntanyes ho impedisquen.

La ressaca emocional encara continúa …..
Nota: Per veure el video en HD aneu directament a Vimeo, i clickeu HD.

Bròquil is OVER !

Via Catalana – The Catalan Way for Independence from Roser Giner Bruñó on Vimeo.

 

Aquest video emociona i molt en veure els catalans que viuen arreu del món i  van ser capaços també de fer la seva cadena. Un bon treball de tots plegats, el poble de Catalunya i l’equip d’audiovisuals de l’ANC.  
L’hem feta molt grossa, però ben grossa !

Fotografia: Cadena a Melbourne, Austràlia, on puc veure uns molt bons amics. Més de 150 persones s’hi van aplegar.

Via Catalana al Món v3 from Assemblea Nacional Catalana on Vimeo.

 

 

Sí, la Via s’ha tancat. Cap dels Trams ha quedat buit, cap ni un. I tots erem bona gent, festiva, contenta, amb ganes de gaudir i reinvindicar. I cridar ben fort el que volem.
L’autocar amb 72 persones va sortir aviat de Barcelona. Formava part de l’expedició de l’ANC Sarrià Sant Gervasi; un total de 4 autocars. Trams, 007, 013, 019.
Encara no les 08:00 del matí.

Una parada prop de Tarragona i avall. Instruccions i informacions a bord. El tsunami groc arribe a Les Cases d’Alcanar. Impressionant ! Tot el poble amb banderes i el color groc predominant pels carrers. Cel ennuvolat. Anna, voluntària de l’organització, ens espera a l’aparcament on hem de deixar l’autocar. Fins al Tram 007 (James Bond hi serà)  uns minuts de caminar.

Però ara som a Les Cases i hi ha gresca. Els diables, els gegants. Veure els somriures de la gent. Recollim els tickets per el dinar que ja hem pagat a un compte que l’organització ens va dir. Al port no es veia el ciment del terra, tot eren taules i més taules per a més de dos mil persones. Van cuinar una paella, bé moltes paelles, i tots sentats a les taules i els casencs i casenques van anar servint els plats. Un arròs boníssim. I vam felicitar a la gent una i una altra vegada, de l’acollida, de tota la feina. Una invasió tan gran en un sol dia, no crec que l’han viscut mai. A més una invasió pacífica, riallera, alegre.

I aquest 11s2013 no puc més que recordar, pensar i guardar les paraules de Vicent Andrés Estellés, perque sí, perque el poble unit es va manifestar alegre i combatiu. Un grup de gent de Torrent, L’Horta, així ho van expressar prenent un ‘relaxing cup ‘ en un bar de Les Cases. Salutació a Carles Santos que marxava al Tram 001. Xerrada amb Pere Portabella. Gent diversa, fantàstica.

A les 15:00 hores punt de sortida per anar al Tram. El grup de 71 persones va arribant. Uns una mica més tard que d’altres, i algú que es va deixar la motxil-la no sabía on, però l’organització la tenia guardada. Un altre volia agafar una jaqueta, per si de cas, a l’autocar. Tots units fem via cap al Tram 007.

Quin és aquest Tram, el 7 o el 8 ? No, no, direcció Barcelona podeu trobar els Trams 8, 9 i 10, direcció València el 7, 6, 5 fins arribar a l’1. Encara circulaven cotxes però la gent ja era quasi tothom a lloc, i el rel.lotge marcava les 16:00 hores ! Faltava gent a les Terres de l’Ebre ? Voleu dir ? Gent d’arreu, del Montsià, del Maestrat, de la Ribera d’Ebre, del Bergadà, del Solsonès, d’Osona, del Maresme, del Barcelonès, del Penedés, de l’Horta i no puc dir-ne més. Em preparo per la GigaFoto, perque també sóc fotògrafa voluntària. Tinc la gran sort que un altre fotògraf és en el mateix tram, en Lluís, i tots dos vam fer un equip perfecte. Vam estudiar tot el protocol per fer. Vam inspeccionar els 500 metres del Tram 007. Les càmeres preparades. Vero i Anna, les dues xiques voluntàries de l’organització anaven amunt i avall del Tram. Vero va estar cinc díes acampada al pont del riu Sènia, perque la Guàrdia Civil no requisés les pancartes de la Via, perque ho van fer! Sí, sí. Vero i el seu company, no ho van permetre més, fent guàrdia tots els dies i nits.

I més gent. Començament del Tram 007, apretadets, molt apretadets. Quasi al final del Tram, més esplaiats. Cadires. Parasols. Gossos. Camp de tarongers immens detràs. Xiquets dibuixant, pintant pedres. Banderes i pancartes preparades al terra. El vent !! Cap problema. Agafen pedres del bancal, i au, problema resolt i tots ho van fer així. Transistors. Què diuen, què diuen ?? La meva iaia m’explique tot el què passa. Hi ha ple arreu. Bravo, visca Catalunya lliure !

Ei, mireu qui arriba en Miquel Calçada !! L’Anna em demana de fer-li una fotografia amb ell. Feta i amb molt de gust. En Miquel no porta la samarreta groga tan preuada aquests últims díes. És groga també ….CATALUNYA IS NOT SPAIN …. Se la va posar al damunt de la camisa. Sabates de vestir, pantaló de vestit de persona important i la samarreta groga …….

Decidim començar amb la GigaFoto uns minuts abans de les 17:14. No tenim altaveus ni pantalles, ni sò. Només podem escoltar les campanes de la Seu de Lleida perque la gent amb transistor ho anava anunciant. Tots agafats de les mans, tots. Animant a la gent, ben posats, somrients, i en Lluís fent les fotografíes. Helicòpters que sobrevolen damunt nostre. Motos de l’organització. Gent cantant. Fent l’onada. Alçant els braços i mirant un cel blau, intens, amb taques blanques de núvols, i els tarongers plens de taronges, verds, tupits, i davant la mar, la Mediterrània, al.lunyat de la carretera, però es veu. I recordant a tota la gent que no hi és i que sense ells i elles mai, mai, haguéssim arribat on som ara. I també recordant a la gent que no ha pogut participar per problemes de salut i circumstàncies greus o altres de professionals.

Hem acabat la GigaFoto. La festa continúa. Tots encara agafats de la mà. Les xarangues amunt i avall animant amb música. I a les 18:00 hores els músics ens interpreten Els Segadors i cantem, i cantem. És en aquest moment que m’enfonso i plore.
No, no ha estat un somni.

Tornem a l’autocar i als cotxes i a les cases. Escolto a Carme Forcadell gràcies a un transistor prestat. Està emocionada i li costa començar a parlar. Ahir vaig saber que en aquell precís moment va ser informada que tots els trams havíen tancat la cadena. Tots. Cap forat. 400 kms enllaçats mà amb mà, crit amb crit, samarreta amb samarreta.
Falta una persona. No arriba. No sé on és. No contesta a les trucades. Contactem amb hospitals per si de cas. No ha passat res. Decidim marxar. Cua a la carretera i tot d’una apareix en Miquel trasbalsat, corrent, i puja a l’autocar. I comencem una segona cadena, aquesta de cotxes ……..

Cua immensa per la N-340. Baixem de l’autocar, caminem pel voral. Arribem a una benzinera, petita, col.lapsada de gent per estirar les cames i comprar aigua.
Continúem, sembla que la cua es va desfent. Truco als companys dels altres autocars.
Són al davant, però parats. En Roger, el meu cap, em diu que ja és a l’autopista, però que també estan parats !! No ho dic a la gent. Després de la paradeta, tot va millor i la gent enceta converses, juga amb les tauletes, dorm i miro les seves cares; alegres i combatives, i tots units. Arribem a Barcelona passada mitjanit.
El combat continúa, però de manera diferent. La gent, el poble ho demana als seus representants. Que no s’adormin. Volem votar ja, peti qui peti.

Gràcies i felicitats a tothom ! Hem viscut un dia en llibertat i amb alegria. Vicent Andrés Estellés, ens ho vas reclamar, oi ?

Fotografía: 11s2013 – Tram 007 Les Cases d’Alcanar. De Canet de Mar a Les Cases d’Alcanar. RG.

Arxiu: Diverses fotografíes; Anna, casenca voluntària, amb Miquel Calçada; infants de Canet de Mar dibuixants; barcelonins arribant a Les Cases; hora de dinar i menjar la paella que ens van cuinar la gent de Les Cases; feta la via, retorn a casa i felicitat; gent de Torrent amb gent de Vilafranca del Penedès  i els guardians de la Via, Vero i el seu company.