14 d’abril: Les orenetes han arribat
Els matins és temps de calma, de fer les coses petites del dia a dia. Comprar el diari, trobar-te amb veïns. Na C., nascuda abans de l’any 1936, i la seva gossa B. i sempre té coses per explicar. No està gens contenta de viure en aquest temps d’ara. No es troba còmoda. Li amoïna tot el que està passant. Desitjaria viure en un país lliure, amb un estat propi. El camí al kiosc continúa i els arbres ja no es veuen tristos i el color verd, lluminós, els embolcalla. Pujo carrer amunt. Amb el diari sota el braç, baixo el carrer i puc veure el cel blau, ocells volant i quasi quasi l’horitzó.
I és en aquest carrer, en aquesta cantonada on he escoltat les piulades de les orenetes, i mirant al cel, sí n’he vist, poques, i volar molt alt, molt alt. Potser encara no s’atreveixen a baixar i estan fent una ullada on podrà ser la seva casa a partir d’ara.
Han passat dos díes, i avui diumenge, el nombre d’orenetes ha augmentat i ja no volen tant alt. El dia és lluminós i amb una temperatura suau, dolça, que la voldríes al llarg de tot l’any. He anat a comprar el diari. M’he trobat amb els amics veïns per prendre un cafè i fer petar la xerrada, en una placeta petita de barri. Els plataners estan magnífics. La pluja d’aquest hivern ha fet el miracle.
Ahir tarda pels carrers de la Ciutat moltíssima gent passejava contenta, somrient, comprant, sentats a les terrases dels petits bars. Ja no es veuen els arbres nus, el color verd és arreu, les flors omplen els balcons, i els vestits de la gent són també de colors vius. L’ambient respira alegria. I sí, l’olor de primavera et sorprèn sempre.
Les dues merles han cantat més que mai aquest matí. Aquest bec de color groc trenca el seu color negre intens.
I jo recordant i pensant en el dia d’ahir dissabte; un dinar agradabilíssim amb blocaires i una sobretaula llarga a peu de carrer en una terrassa d’un carrer de l’Eixample i tot seguit corrents a Montjuïc. Tenia una cita amb el teatre Lliure: Els feréstecs (I rusteghui) de Carlo Goldoni.
No us la perdeu si us plau. Quina meravella. Una hora i mitja que passa volant. Teatre, teatre, teatre que t’omple d’elegria.
I un 14 d’abril de 1931 el President Francesc Macià va anunciar des del balcó de la Generalitat la proclamació de la República Catalana : Fa vint-i-cinc anys de la meva vida que treballo per arribar a aquest moment que estem vivint.
Ràdio Barcelona va transmetre la notícia.
Avui a les 12 del migdia al Tibidabo, al peu de l’antena de Ràdio Barcelona es restaura un monument mutilat pel franquisme i tornarem a llegir la inscripció que es va posar en el monument un 14 d’abril de 1933: 14 d’abril de 1931. Des d’aquesta antena Francesc Macià deia al món que Catalunya esdevenia una República.
Tot torna al seu lloc i la República Catalana tornarà, més aviat del que ningún es pensa.
Bròquil is OVER !
Fotografia: Monument al peu de l’antena de Ràdio Barcelona. Tibidado. Recuperada dins una maleta republicana trobada d’un fotógraf anònim i que la Comissió de la Dignitat va adquirir a l’Arxiu d’Argelers.