Arxiu de la categoria: Calaix

De TGVs i Autovies

La polèmica al voltant del traçat del túnel del TGV pel centre de Barcelona, m’ha recordat una polèmica que vaig viure ja fa anys d’aprop arrel del desdoblament o no del tram Cervera-Igualada de la N-II

En aquell cas, com en aquest hi havia dues o tres alternatives
possibles. El ministeri d’obres públics (llavors amb el Sr Borrell al
capdavant) es va treure de la màniga el fer un traçat nou per la Vall
del Sió, un lloc amb un valor paisatgístic i ambiental notable. Hi
estaven en contra informes del RACC, els moviments ecologistes de la
zona, els municipis afectats, una resolució del Parlament de Catalunya i un bon grapat de persones que
s’organitzaren al voltant d’una Plataforma contrària al nou traçat. El
sentit comú jugava a favor d’un desdoblament de l’actual traçat, però
el sentit comú semblava que s’havia traspaperat en algun despatx de
Madrid, i el lobby d’enginyers apretava fort.

També en aquell cas com en aquests es va vendre la idea de què tot estava decidit i que no hi havia res a fer i que per tant la mobilització era inútil. En canvi les demandes judicials i una mobilització permanent durant anys i a contracorrent van acabar per modificar la decisió del Ministerio. (Que l’impacte de l’actual traçat sobre el medi ambient hagi estat brutal ja no es deu a l’opció pro-desdoblament sinó al retall pressupostari de l’obra que va fer desaparèixer bona part dels túnels projectats).

D’aquell fet i també de l’actual polèmica sobre el TGV en queda el dubte dels forts interessos que fan entestar les administracions a vegades en traçats que només defensen ells i el potent lobby dels enginyers. Els interessos del Patronat de la Sagrada Família i els veïns en oposar-s’hi son força clar, però en canvi no m’acaben de convèncer els arguments de perquè ha de ser per allí i no per cap de les altres propostes, algunes d’elles fins i tot anteriors en el temps.

Ah! i no s’hi val a dir que està tot decidit, que el que convé és anar ràpid, per evitar retards (com si ara tot fos culpa dels que s’oposen al traçat). Ni tampoc s’hi val a llençar campanyes desacreditadores a través de El Pais o El Periodico.

Malauradament algunes zones de la gestió de l’obra pública (la que amb diferència mou més diners) continuen sent massa opaques als controls democràtics.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Malalts de ràdio

Sóc un malalt de ràdio, ho reconec. I la cosa ve de lluny i en té bona part de culpa el meu pare que anava sempre amb el "transistor" amunt i avall mentre treballava.

La ràdio té una proximitat que mai podrà assolir la televisió. La tele és la reina de la casa, el centre que absorbeix tota l’atenció personal i familiar. En canvi la ràdio és més humil i es limitar a acompanyar: acompanya la dutxa del matí, el viatge fins la feina, la preparació del dinar, la migdiada i el final del dia. Discretament des d’una butxaca de la camisa o des d’un petit "transistor".

A més a Catalunya tenim la sort que la ràdio és amb diferència el mitjà més "normalitzat" i que l’oferta de ràdio en català és segurament de les més àmplies i de més qualitat: música clàssica (Catalunya música), música moderna (iCat FM), notícies (Catalunya informació); ràdio convencional (COM, Catalunya ràdio, RAC 1) i tota la xarxa d’emissores locals, de barri …

Si el model radiofònic fos extrapolable a la televisió o als altres àmbits de comunicació, segurament al català les coses li anirien d’una altra manera. De moment però els malalts de ràdio estem de sort al poder disposar les 24 hores d’una ràdio plural, de qualitat i en català.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Destrucció a tota costa

Aquest és el títol de l’informe de Greenpeace sobre la costa catalana que avui s’ha pogut llegir en la majoria de diaris. Les dades bastant esgarrifoses "es preveu la construcció de 100.000 nous habitatges, tres camps de
golf, dos nous nous ports esportius i dotze ampliacions per a 3.250
amarratges".

Com que sóc de terra endins i no conec massa la zona de Girona, avui tornant de la ciutat de l’Onyar he volgut passar per l’antiga N-II. Realment la nostra costa està molt feta malbé, i el que impressiona no és l’estat de degradació sinó que tot això no sigui cosa del passat. Com pot ser que s’hi projectin encara tants habitatges? tants ports esportius?.

Votes partits i governs que tenen en els seus programes plantejaments més o menys clars sobre aquestes qüestions però sembla que la realitat s’empenyi a anar pel costat de la destrucció, i assistim així resignats a la desaparició dels últims racons més o menys protegits.

La relació entre progrés, construcció i medi ambient provoca una estranya barreja de perplexitat i impotència.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Vilaweb i la informació internacional

Molt bé Vilaweb per posar en portada la notícia del Dia mundial contra el treball infantil. Les nostres cuites polítiques, els nostres pactes i el dia a dia la nostra política casolana, ha de deixar sempre obert una finestra important al que passa al món. Seríem un país terriblement mediocre si el que els passa a més de dos-cents milions d’infants i nois/es, de cinc anys a disset, que treballen, no estés dins les nostres prioritats informatives.

Hi havia polítics madrilenys que durant la transició posaven en dubte el valor de la llengua catalana per ensenyar algunes ciències. Avui sembla que en català només puguem donar notícies de casa. Aquest autocentrament informatiu, que palesa TV3 i alguns dels altres mitjans en català, no fa bé a la llengua. En català hem de parlar d’Iraq, hem de parlar del treball infantil, de la situació a Bolívia… hem de parlar de totes aquestes qüestions perquè sinó la visió sobre aquests temes serà sempre una visió mediatitzada per una altra llengua.

Fa falta més coratge, més interès i més obertura de mires per poder incloure una informació internacional en català de qualitat.

Animar a Vilaweb en aquest esforç!

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Projecte orenetes

La Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya, ha endegat un cens d’orenetes cuablanques. D’aquest tipus de cens se n’han fet altres vegades però el valor que trobo a la iniciativa és la implicació que demana de la població. "Perdre el temps" comptant les orentes que hi ha al poble, al barri o al meu carrer, pot servir per reparar en detalls que en el dia a dia ens passen desapercebuts.

Qui sap si comptant orenetes descobrim també un gust per la paciència i l’observació que hem perdut a base d’anar a pinyó fix.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Costa avall

Al comtat de Gloucestershire al Regne Unit es celebra cada 28 de maig una competició consistent en deixar-se anar costa avall pel pendent d’una muntanya anomenada Coopers Hill. L’objectiu es atrapar un formatge que baixa rodant i que és el dona nom a l’esdeveniment que es diu Cheese Rolling.

Que quedi constància doncs que de costums estranys n’hi ha tot arreu, i que potser son aquests punts de bogeria els que salven alguns pobles de morir d’avorriment. Ara que posats a triar em quedo amb alguns costums més tranquils de la nostra Mediterrània: per exemple un aperititu de formatge i vi al costat del mar.

(Per cert, segur que amb el títol "costa avall" heu pensat que parlava de la participació electoral. Doncs no, els dissabtes no toca parlar de política)

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

L’amenaça del power point

Una de les tècniques noves de comunicació pitjor aplicades és el power point.

El que hauria de ser un suport visual a la paraula pronunciada, quan necessita de fotografies o gràfiques, avui en molts casos s’ha convertit en una reproducció escrita d’allò que es llegirà. A més de la despesa de temps, aquest abús del power point sembla indicar una desconfiança total sobre la consistència de les paraules, les nostres i les dels altres, que si no poden ser llegides en una pantalla corren el risc de convertir-se en no-res.

El power point, com a excusa, amenaça l’expressió oral que cada vegada és més deficient. Em sembla que a més de motivar a presentacions cada vegada més espectaculars, caldria motivar a un us correcte d’aquestes presentacions, i a una recuperació de l’expressió oral com a mitjà de comunicació amb valor i consistència per ell mateix.

Sinó en el futur es pot preveure que les xerrades seran una projecció de "diapositives" de power point, que tots anirem llegint mig endormiscats en silenci o amb música de fons, asseguts en les còmodes butaques d’un auditori qualsevol.

P.S- He utilitzat el nom de "power point". Algú sap una expressió que no obligui a utilitzar el nom de la marca en anglès?

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

“Slow” Renfe

Ara que s’imposa la moda "slow" i que una part voluntarista de la població s’ha decidit a canviar d’hàbits, proposo una experiència "slow" accesible i barata. Agafeu el tren Lleida-Barcelona per la línia de Manresa.

Si pugeu a Cervera, com vaig fer ahir dissabte a la nit, teniu per davant prop de tres hores magnífiques per llegir, contemplar el paisatge o observar com està canviant el panorama humà dels usuaris del transport públic. Tres hores per fer encara no 120 quilòmetres, suposa una impressionant mitjana de 40 km/h. I només per 6.25?!!.

En un món on ho hem automatitzat tot per després haver de trobar temps per anar al gimnàs per fer aquells moviments que ja no fem, crec que el millor es introduir la nova moda "slow" en la pròpia realitat quotidiana sense necessitat de crear coses noves ni de pagar cap extra per la marca "slow". Agafar un autobus urbà, un tren de rodalies o "regional", esperar la visita de l’especialista a la seguretat social …. son maneres, no massa cares, d’aprendre a viure la vida a un ritme diferent.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Pluja fina

Avui al poble plou amb aquella pluja tan
estranya al país, aquella pluja que no fa mal que cau suau
sense obrir rases ni torrenteres. Estem tan avesats a les sequeres
seguides d’aiguats, que fa estrany veure ara des de la finestra, caure
l’aigua fins i tot amb delicadesa.

Sempre he cregut que vivim en el
millor lloc del món, però això no ha impedit
que siguem una mica com el nostre clima gent d’altibaixos capaços
de sequeres perllongades (d’estatuts retallats a la baixa), i de gran
torrentades (independentistes) que no duren ni un matí. A vegades m’agradaria que fóssim una mica
més gent de ?pluja fina?, tosudament constants en allò que volem….. Però,
com deia algú no fa pas gaire: ?som com som?. Vaja ja m’ha sortit la vena política!

Avui toca, però, aquesta il.lusió
de ?sirimiri?, que ens fa creure ni que sigui fins la propera
sequera o torrentada, que vivim en un país ?on la pluja ha
aprés a ploure?.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

El preu de les ametlles

Cada any aprofito algun moment que vaig al poble per vendre les ametlles que vam collir al setembre. N’hi ha quatre, perquè amb el temps i al viure a Barcelona, no m’hi he pogut dedicar, i costa molt de trobar persones que vulguin tenir cura dels plantats. Molta feina i pocs ingressos, fan que els arbres acabin panxa a terra. És una petita desgràcia pel país que està perdent aquell paisatge mediterrani de feixes, feixetes, ametllers i oliveres. Però que hi farem!

En fi, al que anava que sempre m’embranco. Vaig doncs al comerciant i li pregunto el preu i em diu que van a 150. Poca cosa penso. El que em fa gràcia però és que el preu continuï sent en pessetes
Portem 7 anys d’euro però alguns camps continuen vedats per aquesta moneda inhòspita que ens ha fet tornar a tots una mica més pobres, encara que a vegades ens agradi semblar més rics. I és que certament, no concebo parlar dels preus agraris en euros. A la factura veig que m’hi anota 0,9 euros kg però m’ha parlat en tot moment de pessetes/kg. Són anys i anys regatejant pesseta amunt i pesseta avall, anys i anys de preus movent-se sempre en uns marges estrets i ara és molt difícil el canvi de referència.

Al camp passa això amb moltes coses. Les extensions són encara "sacs de sembradura" en lloc d’hectàrees, i es pesa en "quintars", i es sembra en "quarteres"… No obstant la crisi obliga a afinar mesures, i tots aquests termes poc a poc van deixant pas a les mesures racionals, estrictes i homologades.

De fet "homologació" és la paraula que serveix avui en dia per descriure moltes coses.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Civisme i mandra ètica

Ahir explicava que un bon senyor em va felicitar per haver-me aturat amb la bicicleta davant un semàfor en vermell, com si hagués fet una mena d’heroïciat cívica. Fins i tot vaig témer en un moment donat, que no em sortís de darrera un plataner l’omnipresent Hereu per donar-me un diploma o un doctorat "in civica causa".

Tinc sobre el tema del civisme una mena de doble discurs que si continueu llegint us explicaré.

El discurs en positiu, el de l’home satisfet, que veu sempre el got mig ple, l’optimista per naturalesa. Per aquest tot això del civisme està fonamentalment bé i que de fet la màxima aspiració de ciutadans és arribar a una mena de pacte de no agressió mútua. Respectar els espais públics, no pixar al carrer, no fer soroll a partir de determinades hores, llençar la brossa a cada contenidor especificat, no enganxar l’anunci del pis hipotecat que et vols vendre abans de què se’l quedi La Caixa als semàfors …. Si aconseguim això, ja serem feliços, el cel a la terra i tots contents.

El discurs una mica crític, el del torracollons, vindria a dir que potser això del civisme és més aviat el reconeixement d’una derrota. Senyors després de segles i segles, d’evolució humana, de rica història de la filosofia i de les religions, de progrès de la ciència i de la tècnica, al màxim al que hem arribat és a una mena de pacte pel qual renunciem a fer unes coses que ben mirades sembla que ja hauríem de tenir una mica coll avall.

El torracollons, aquí fa honor al seu nom, i més aviat ve a dir que quan el civisme, esdevé el màxim horitzó al qual una societat ha decidit aspirar, és un mal senyal per aquesta societat, que potser hauria d’aspirar a formes de relació i de convivència una mica més ambicioses i complexes. A formes d’ètica una mica més elaborades que les que inspiren els models antitétics "del pixador", "del brètol de matinada", o "del detestable embrutador".

I acaba sentenciant el crític malfiat: "no sigui que ens trobem un dia una ciutat neta com una patena i silenciosa com un matí de diumenge, però plena de solitaris atacats pel mal de la mandra ètica".

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Avui m’han felicitat

Avui m’han felicitat. Sí, un desconegut, i per una cosa ben curiosa. Mira que durant la vida he fet una mica de tot, i entre aquesta "mica de tot", algunes coses que han estat bé, perquè m’han portat temps, hi he posat ganes i a vegades fins i tot han donat algun fruit. Però de felicitacions més aviat poques. Anem justos de gratitud i reconec que per timidesa o per sequedat tampoc sóc dels generosos.

Però mirà, avui estava a un semàfor del carrer de Sants amb la meva bici, i va i para una moto al costat i l’home vinga a observar-me, fins que deixa anar "el felicito és l’únic ciclista que veig que respecta els semàfors". Li volia dir que no sempre, i que hi ha dies que un va més tranquil que altres, però m’he deixat felicitar, que carai!.

Anant per la ciutat el que un veu són més aviat discussions, mala llet i algun pinyac que a vegades s’acaba escapant. Per això s’agraeix que un estrany trenqui aquell mur que ens hem posat entre les persones, per agrair-te alguna cosa.

Després però he pensat que és una mica trist que t’hagin de felicitar per fer una cosa que no hauria de ser cap novetat, però en fi que hi farem. En un país on hem fet del civisme el màxim nivell d’aspiració ètica es veu que aturar-se en un semàfor en vermell és una heroïcitat.

Amb tot gràcies motorista anònim!

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Falta un “Freakonomics” a la catalana

Acabo de llegir el llibre de Levitt and Dubner que ja s’ha convertit en tot un fenòmen. És un llibre, és un blog i sobretot una manera d’entendre l’Economia com una mena de joc de detectius que desenmascara supersticions i falses creences.

En algunes coses em supera: els exemples, les referències són sobretot ianquis i a vegades cal fer una mica d’esforç per entendre de què està parlant (la cultura negra, els guetos, l’escola pública americana). També la filosofia de fons em sembla massa simple per nosaltres (una conducta moguda exclusivament per l’individualisme, el calcul i els incentius) Aquí al Mediterrani tenim, de moment, altres variables que ens fan fer "coses rares" o que no responen del tot a aquesta lògica dels incentius. A mi almenys m’ho sembla.

Però, amb tot, no deixa de ser estimulant aquest art de fer-se preguntes, una curiositat insaciable que Levitt aplica a tots els nivells de la vida.

Aquest art de fer les preguntes adequades que practica Levitt, rescata l’Economia de l’abstracció dels grans números i la torna a la vida. Potser aquí necessitem uns quants "Levitt" a la catalana que es facin preguntes senzilles però factibles de respondre. Perquè em temo que en moltes coses de l’economia ens estan donant gat per llebre.

Ja vaig comentar un dia en un post com era de senzill reduir l’atur
d’un país a través de fer la pregunta adequada a l’Enquesta de Població
Activa (EPA). Segurament això passa amb cinquanta indicadors econòmics
més.

Un altre exemple el donava el 30′ de diumenge passat sobre els pisos compartits. Deia la Directora General d’habitatge: s‘està incrementant l’edat de les persones que comparteixen pis. Cap de les persones que sortia estava satisfeta amb la seva situació, cal descartar per tant una qüestió de principis tipus "neohippy" o neocomunitarista. Llavors com es menja això amb la nostra fantàstica i sanejada realitat econòmica?.

O la moda d’atribuir a la immigració tot un seguit de beneficis econòmics. Crec que és perillós portar al terreny de l’economia un fenòmen que en principi més que bo o dolent simplement "és". I que si pot ser bo, com ho crec, no depén només de què "ens pagaran la seguretat social" sinó d’altres aspectes a valorar i a cultivar a mig termini.

En Economia estem més que mai, plens de supersticions i amb això van marejant la perdiu mentre el personal (digue’s classe mitja catalana) fa el que pot per mantenir un status que cada vegada li costa més de mantenir: perquè per dalt estiren i per baix, ai per baix, quina por!!

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Ja arriba, ja arriba!!

Passo sovint per l’autovia A2, i he vist per tant anar "fent-se" el traçat de l’AVE pel Baix Llobregat. Ara que hi ha les torres de subministrament d’electricitat, i tot el muntatge de ferro, es veu clarament l’impacte visual sobre una zona ja de per si castigada per tanta infraestructura. Suposo que l’AVE portarà un gran progrés en tots els sentits, però continuo pensant que amb el tema de la mobilitat i els transports domina més l’articulació de l’Estat que no pas la sensibilitat i estima pel territori.
El territori no és concep com un lloc amb persones que realitzen trajectes curts per anar a mercat, per desplaçar-se de casa a una feina relativament propera, per anar a reunió a la capital de comarca, per anar a fira a la comarca veïna. Moltes de les carreteres locals fan força pena. El territori tot ell és un lloc de pas o bé entre Barcelona i Madrid, o bé entre Barcelona i els llocs d’esbarjo.

En el cap domina una concepció espaial: dos punts llunyans als quals cal arribar el més ràpid possible ni que sigui a costa de deixar en el territori una ferida ambiental permanent que obliga a la gent que hi viu permamentment a conviure amb tones de ciment i ferro o a fer llargues marrades perquè han estat tallat camins tradicionals d’us agrícola o peatonal.

No sóc pas dels que creu que no cal fer autovies ni AVEs, sinó que simplement el factor territori i gent que hi viu, no està massa present en aquesta planificació a l’hora de minorar l’impacte o a l’hora de plantejar reduir la rapidesa del trasllat, a canvi d’una infraestructura menys agressiva.

Un exemple. Potser això de l’AVE no es podia fer d’una altra manera, però si segurament que es podria reduir l’impacte entre Jorba i La Panadella, una bestialitat ambiental que ens hem empassat acríticament per sempre a canvi de poder arribar més aviat al nostre destí.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Apagada

Escric des del poble. Aquí l’apagada ja existeix des de fa temps i tret dels quatre llums del poble del davant només una gran i clara lluna (quina gelada ens espera!) il.lumina la nit. No sé si sumar-me o no a l’apagada sobretot després de llegir l’article de Martí Rosas i Ricard Horta que publica Vilaweb. A part de les repercussions que pugui produir penso que aquesta ja ha tingut com a efecte positiu que hem aprés alguna cosa més sobre energia. Cal agrair l’article dels tècnics de la UPC en el sentit que posen un punt crític als efectes d’un cert "activisme de reflexos" que es limita a seguir consignes cegament.

De l’article em quedo sobretot amb aquest fragment:

"La corba de consum elèctric
d?una nació no deixa de ser una previsió basada en valors històrics de posta en
marxa i aturada de punts de consum elèctric, a la qual s?han d?adaptar les
centrals generadores anteriorment esmentades amb un cert temps de decalatge".

I suposo que la previsió basada en valors històrics és alta. Es clar, aquí l’interessant seria anar reduint poc a poc el consum perquè en el futur aquestes centrals generadores anessin reduïnt la seva activitat. Però aquí ja parlem de comportaments més a llarg termini, més constants… parlem en definitiva més d’estils de vida que no pas d’accions concretes.

Insisteixo, només pel fet de l’article i de la reflexió sobre el consum ja segurament valdrà la pena l’apagada.

Afortunadament, però, la lluna continua il.luminant la nit, indiferent als nostres curiosos comportaments.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari