De solanes i obagues

A mesura que la gent que hi viu se’n va, es nota més qui hi queda. És una barreja curiosa de nivells econòmics i interessos. Hi queden els turistes que es gasten els cuartos en els hotels i restaurants de la ciutat; hi queden els que no tenen on anar o bé perquè no poden econòmicament o bé perquè la seva situació legal no els permet sortir del país sense el risc de no poder-hi tornar a entrar; hi queden els que han escollit treballar durant l’estiu perquè els hi agrada la ciutat buida i tranquil.la; hi queden aquells a qui els ha tocat pencar fruit d’estranyes combinacions i necessitats, i que concentren una certa mala llet reescalfada per la calor.

És en tot cas una comunitat una mica desangelada que només cap al tard, amb la marinada, s’agrupa en algunes terrasses o passeigs, per combatre el buit que deixen els altres (els veïns de l’escala, els companys de treball,…), aquells que formen part de nostra la vida quotidiana, i als quals ens hem acostumat tant que fins i tot, estranyem la seva desparició en la misteriosa abducció de cada juliol.

En aquell cas, com en aquest hi havia dues o tres alternatives
possibles. El ministeri d’obres públics (llavors amb el Sr Borrell al
capdavant) es va treure de la màniga el fer un traçat nou per la Vall
del Sió, un lloc amb un valor paisatgístic i ambiental notable. Hi
estaven en contra informes del RACC, els moviments ecologistes de la
zona, els municipis afectats, una resolució del Parlament de Catalunya i un bon grapat de persones que
s’organitzaren al voltant d’una Plataforma contrària al nou traçat. El
sentit comú jugava a favor d’un desdoblament de l’actual traçat, però
el sentit comú semblava que s’havia traspaperat en algun despatx de
Madrid, i el lobby d’enginyers apretava fort.

També en aquell cas com en aquests es va vendre la idea de què tot estava decidit i que no hi havia res a fer i que per tant la mobilització era inútil. En canvi les demandes judicials i una mobilització permanent durant anys i a contracorrent van acabar per modificar la decisió del Ministerio. (Que l’impacte de l’actual traçat sobre el medi ambient hagi estat brutal ja no es deu a l’opció pro-desdoblament sinó al retall pressupostari de l’obra que va fer desaparèixer bona part dels túnels projectats).

D’aquell fet i també de l’actual polèmica sobre el TGV en queda el dubte dels forts interessos que fan entestar les administracions a vegades en traçats que només defensen ells i el potent lobby dels enginyers. Els interessos del Patronat de la Sagrada Família i els veïns en oposar-s’hi son força clar, però en canvi no m’acaben de convèncer els arguments de perquè ha de ser per allí i no per cap de les altres propostes, algunes d’elles fins i tot anteriors en el temps.

Ah! i no s’hi val a dir que està tot decidit, que el que convé és anar ràpid, per evitar retards (com si ara tot fos culpa dels que s’oposen al traçat). Ni tampoc s’hi val a llençar campanyes desacreditadores a través de El Pais o El Periodico.

Malauradament algunes zones de la gestió de l’obra pública (la que amb diferència mou més diners) continuen sent massa opaques als controls democràtics.

La ràdio té una proximitat que mai podrà assolir la televisió. La tele és la reina de la casa, el centre que absorbeix tota l’atenció personal i familiar. En canvi la ràdio és més humil i es limitar a acompanyar: acompanya la dutxa del matí, el viatge fins la feina, la preparació del dinar, la migdiada i el final del dia. Discretament des d’una butxaca de la camisa o des d’un petit "transistor".

A més a Catalunya tenim la sort que la ràdio és amb diferència el mitjà més "normalitzat" i que l’oferta de ràdio en català és segurament de les més àmplies i de més qualitat: música clàssica (Catalunya música), música moderna (iCat FM), notícies (Catalunya informació); ràdio convencional (COM, Catalunya ràdio, RAC 1) i tota la xarxa d’emissores locals, de barri …

Si el model radiofònic fos extrapolable a la televisió o als altres àmbits de comunicació, segurament al català les coses li anirien d’una altra manera. De moment però els malalts de ràdio estem de sort al poder disposar les 24 hores d’una ràdio plural, de qualitat i en català.

Com que sóc de terra endins i no conec massa la zona de Girona, avui tornant de la ciutat de l’Onyar he volgut passar per l’antiga N-II. Realment la nostra costa està molt feta malbé, i el que impressiona no és l’estat de degradació sinó que tot això no sigui cosa del passat. Com pot ser que s’hi projectin encara tants habitatges? tants ports esportius?.

Votes partits i governs que tenen en els seus programes plantejaments més o menys clars sobre aquestes qüestions però sembla que la realitat s’empenyi a anar pel costat de la destrucció, i assistim així resignats a la desaparició dels últims racons més o menys protegits.

La relació entre progrés, construcció i medi ambient provoca una estranya barreja de perplexitat i impotència.

Hi havia polítics madrilenys que durant la transició posaven en dubte el valor de la llengua catalana per ensenyar algunes ciències. Avui sembla que en català només puguem donar notícies de casa. Aquest autocentrament informatiu, que palesa TV3 i alguns dels altres mitjans en català, no fa bé a la llengua. En català hem de parlar d’Iraq, hem de parlar del treball infantil, de la situació a Bolívia… hem de parlar de totes aquestes qüestions perquè sinó la visió sobre aquests temes serà sempre una visió mediatitzada per una altra llengua.

Fa falta més coratge, més interès i més obertura de mires per poder incloure una informació internacional en català de qualitat.

Animar a Vilaweb en aquest esforç!

Qui sap si comptant orenetes descobrim també un gust per la paciència i l’observació que hem perdut a base d’anar a pinyó fix.

Que quedi constància doncs que de costums estranys n’hi ha tot arreu, i que potser son aquests punts de bogeria els que salven alguns pobles de morir d’avorriment. Ara que posats a triar em quedo amb alguns costums més tranquils de la nostra Mediterrània: per exemple un aperititu de formatge i vi al costat del mar.

(Per cert, segur que amb el títol "costa avall" heu pensat que parlava de la participació electoral. Doncs no, els dissabtes no toca parlar de política)

El que hauria de ser un suport visual a la paraula pronunciada, quan necessita de fotografies o gràfiques, avui en molts casos s’ha convertit en una reproducció escrita d’allò que es llegirà. A més de la despesa de temps, aquest abús del power point sembla indicar una desconfiança total sobre la consistència de les paraules, les nostres i les dels altres, que si no poden ser llegides en una pantalla corren el risc de convertir-se en no-res.

El power point, com a excusa, amenaça l’expressió oral que cada vegada és més deficient. Em sembla que a més de motivar a presentacions cada vegada més espectaculars, caldria motivar a un us correcte d’aquestes presentacions, i a una recuperació de l’expressió oral com a mitjà de comunicació amb valor i consistència per ell mateix.

Sinó en el futur es pot preveure que les xerrades seran una projecció de "diapositives" de power point, que tots anirem llegint mig endormiscats en silenci o amb música de fons, asseguts en les còmodes butaques d’un auditori qualsevol.

_{P.S- He utilitzat el nom de "power point". Algú sap una expressió que no obligui a utilitzar el nom de la marca en anglès?}

Si pugeu a Cervera, com vaig fer ahir dissabte a la nit, teniu per davant prop de tres hores magnífiques per llegir, contemplar el paisatge o observar com està canviant el panorama humà dels usuaris del transport públic. Tres hores per fer encara no 120 quilòmetres, suposa una impressionant mitjana de 40 km/h. I només per 6.25?!!.

En un món on ho hem automatitzat tot per després haver de trobar temps per anar al gimnàs per fer aquells moviments que ja no fem, crec que el millor es introduir la nova moda "slow" en la pròpia realitat quotidiana sense necessitat de crear coses noves ni de pagar cap extra per la marca "slow". Agafar un autobus urbà, un tren de rodalies o "regional", esperar la visita de l’especialista a la seguretat social …. son maneres, no massa cares, d’aprendre a viure la vida a un ritme diferent.

Al camp passa això amb moltes coses. Les extensions són encara "sacs de sembradura" en lloc d’hectàrees, i es pesa en "quintars", i es sembra en "quarteres"… No obstant la crisi obliga a afinar mesures, i tots aquests termes poc a poc van deixant pas a les mesures racionals, estrictes i homologades.

De fet "homologació" és la paraula que serveix avui en dia per descriure moltes coses.

Tinc sobre el tema del civisme una mena de doble discurs que si continueu llegint us explicaré.

El discurs una mica crític, el del torracollons, vindria a dir que potser això del civisme és més aviat el reconeixement d’una derrota. Senyors després de segles i segles, d’evolució humana, de rica història de la filosofia i de les religions, de progrès de la ciència i de la tècnica, al màxim al que hem arribat és a una mena de pacte pel qual renunciem a fer unes coses que ben mirades sembla que ja hauríem de tenir una mica coll avall.

El torracollons, aquí fa honor al seu nom, i més aviat ve a dir que quan el civisme, esdevé el màxim horitzó al qual una societat ha decidit aspirar, és un mal senyal per aquesta societat, que potser hauria d’aspirar a formes de relació i de convivència una mica més ambicioses i complexes. A formes d’ètica una mica més elaborades que les que inspiren els models antitétics "del pixador", "del brètol de matinada", o "del detestable embrutador".

I acaba sentenciant el crític malfiat: "no sigui que ens trobem un dia una ciutat neta com una patena i silenciosa com un matí de diumenge, però plena de solitaris atacats pel mal de la mandra ètica".

Anant per la ciutat el que un veu són més aviat discussions, mala llet i algun pinyac que a vegades s’acaba escapant. Per això s’agraeix que un estrany trenqui aquell mur que ens hem posat entre les persones, per agrair-te alguna cosa.

Després però he pensat que és una mica trist que t’hagin de felicitar per fer una cosa que no hauria de ser cap novetat, però en fi que hi farem. En un país on hem fet del civisme el màxim nivell d’aspiració ètica es veu que aturar-se en un semàfor en vermell és una heroïcitat.

Amb tot gràcies motorista anònim!

En algunes coses em supera: els exemples, les referències són sobretot ianquis i a vegades cal fer una mica d’esforç per entendre de què està parlant (la cultura negra, els guetos, l’escola pública americana). També la filosofia de fons em sembla massa simple per nosaltres (una conducta moguda exclusivament per l’individualisme, el calcul i els incentius) Aquí al Mediterrani tenim, de moment, altres variables que ens fan fer "coses rares" o que no responen del tot a aquesta lògica dels incentius. A mi almenys m’ho sembla.

Però, amb tot, no deixa de ser estimulant aquest art de fer-se preguntes, una curiositat insaciable que Levitt aplica a tots els nivells de la vida.

Ja vaig comentar un dia en un post com era de senzill reduir l’atur
d’un país a través de fer la pregunta adequada a l’Enquesta de Població
Activa (EPA). Segurament això passa amb cinquanta indicadors econòmics
més.

Un altre exemple el donava el 30′ de diumenge passat sobre els pisos compartits. Deia la Directora General d’habitatge: s‘està incrementant l’edat de les persones que comparteixen pis. Cap de les persones que sortia estava satisfeta amb la seva situació, cal descartar per tant una qüestió de principis tipus "neohippy" o neocomunitarista. Llavors com es menja això amb la nostra fantàstica i sanejada realitat econòmica?.

O la moda d’atribuir a la immigració tot un seguit de beneficis econòmics. Crec que és perillós portar al terreny de l’economia un fenòmen que en principi més que bo o dolent simplement "és". I que si pot ser bo, com ho crec, no depén només de què "ens pagaran la seguretat social" sinó d’altres aspectes a valorar i a cultivar a mig termini.

En Economia estem més que mai, plens de supersticions i amb això van marejant la perdiu mentre el personal (digue’s classe mitja catalana) fa el que pot per mantenir un status que cada vegada li costa més de mantenir: perquè per dalt estiren i per baix, ai per baix, quina por!!

En el cap domina una concepció espaial: dos punts llunyans als quals cal arribar el més ràpid possible ni que sigui a costa de deixar en el territori una ferida ambiental permanent que obliga a la gent que hi viu permamentment a conviure amb tones de ciment i ferro o a fer llargues marrades perquè han estat tallat camins tradicionals d’us agrícola o peatonal.

No sóc pas dels que creu que no cal fer autovies ni AVEs, sinó que simplement el factor territori i gent que hi viu, no està massa present en aquesta planificació a l’hora de minorar l’impacte o a l’hora de plantejar reduir la rapidesa del trasllat, a canvi d’una infraestructura menys agressiva.

Un exemple. Potser això de l’AVE no es podia fer d’una altra manera, però si segurament que es podria reduir l’impacte entre Jorba i La Panadella, una bestialitat ambiental que ens hem empassat acríticament per sempre a canvi de poder arribar més aviat al nostre destí.