De solanes i obagues

Acabo de llegir el llibre de Levitt and Dubner que ja s’ha convertit en tot un fenòmen. És un llibre, és un blog i sobretot una manera d’entendre l’Economia com una mena de joc de detectius que desenmascara supersticions i falses creences.

En algunes coses em supera: els exemples, les referències són sobretot ianquis i a vegades cal fer una mica d’esforç per entendre de què està parlant (la cultura negra, els guetos, l’escola pública americana). També la filosofia de fons em sembla massa simple per nosaltres (una conducta moguda exclusivament per l’individualisme, el calcul i els incentius) Aquí al Mediterrani tenim, de moment, altres variables que ens fan fer "coses rares" o que no responen del tot a aquesta lògica dels incentius. A mi almenys m’ho sembla.

Però, amb tot, no deixa de ser estimulant aquest art de fer-se preguntes, una curiositat insaciable que Levitt aplica a tots els nivells de la vida.

Aquest art de fer les preguntes adequades que practica Levitt, rescata l’Economia de l’abstracció dels grans números i la torna a la vida. Potser aquí necessitem uns quants "Levitt" a la catalana que es facin preguntes senzilles però factibles de respondre. Perquè em temo que en moltes coses de l’economia ens estan donant gat per llebre.

Ja vaig comentar un dia en un post com era de senzill reduir l’atur
d’un país a través de fer la pregunta adequada a l’Enquesta de Població
Activa (EPA). Segurament això passa amb cinquanta indicadors econòmics
més.

Un altre exemple el donava el 30′ de diumenge passat sobre els pisos compartits. Deia la Directora General d’habitatge: s‘està incrementant l’edat de les persones que comparteixen pis. Cap de les persones que sortia estava satisfeta amb la seva situació, cal descartar per tant una qüestió de principis tipus "neohippy" o neocomunitarista. Llavors com es menja això amb la nostra fantàstica i sanejada realitat econòmica?.

O la moda d’atribuir a la immigració tot un seguit de beneficis econòmics. Crec que és perillós portar al terreny de l’economia un fenòmen que en principi més que bo o dolent simplement "és". I que si pot ser bo, com ho crec, no depén només de què "ens pagaran la seguretat social" sinó d’altres aspectes a valorar i a cultivar a mig termini.

En Economia estem més que mai, plens de supersticions i amb això van marejant la perdiu mentre el personal (digue’s classe mitja catalana) fa el que pot per mantenir un status que cada vegada li costa més de mantenir: perquè per dalt estiren i per baix, ai per baix, quina por!!