Arxiu de la categoria: Calaix

De col·legis i cementiris

Després de votar a Barcelona
(per cert tres quarts d’hora de retard en constituir les taules)
faig el mateix que farà molta gent el dia d’avui: anar a
visitar els cementiris on hi tinc familiars. Per l’A2 camí de
Cervera molt de trànsit. El president Maragall ens l’ha fet
suar aquesta vegada combinant deures democràtics amb deures
religiosos i familiars. L’afluència als col·legis (déu
ni do després de tot) i l’afluència als cementiris que
he viscut aquest matí em fa però pensar en allò
que cohesiona les societats i en certes tesis laicistes de curta volada.

Hi ha una part de la nostra societat
urbana i laicista que porta malament el que anomenen com a ?residus
religiosos?, posa-hi algunes festes, alguns costums, algunes
creences. Ho comentava fa uns dies al analitzar alguns dels programes
electorals sobre migració i qüestions culturals. El
reduccionisme a allò que és econòmic o material
fa que una part dels sectors més significatius de la nostra
societat, vull dir els que pensen i els que escriuen, i els que
marquen opinió, deixi d’un costat les qüestions culturals
i religioses a un terreny purament estètic. Se’ls hi escapa
tot això i no saben pas ni com anomenar-ho

No és pot prescindir de les
manifestacions religioses perquè elles expressen veritats
profundes sobre el sentit que les persones donem a la vida, a la
mort, a la relació amb els altres. Convé que a aquestes
manifestacions, lluny de ser considerades ?residus?, es vegin com
elements positius cohesionadors tant de persones com de comunitats.
No cal que els polítics s’hi posin, perquè si s’hi
posen malament, només cal que augmenti entre els que tenen
responsabilitats i que són allò que en diuen ?creadors
d’opinió?, un millor coneixement del valor que continuen tenint per molta gent aquestes manifestacions. Ja veieu que parlo d’antropologia i no pas de fe.

Afluència als col·legis i
afluència als cementiris, participació política
i manifestacions de caràcter religiós si ho mirem amb
bons ulls pot remetre’ns a una societat amb dimensió pública
viva i articulada. A persones que pensen en clau de bé comú
i que no s’han apuntat a la ?república independent de casa
meva?. El que fa por és quan aquests espais comuns s’esquarteren i
creix la desafecció política, la ignorància
religiosa i tot tipus de fonamentalismes. Quina societat ens queda
llavors? Mentre tinguem eleccions i mentre tinguem Tots Sants, potser
podem pensar que encara no ho tenim tot pas tan perdut.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Del Gòtic i altres aparadors

En els 17 anys que porto visquent a Barcelona he estat en barris diferents, Gràcia, l’Eixample, el Raval, el Gòtic … Ara que estic a Hospitalet i "baixo" encara a Barcelona per moltes coses, me n’adono que la ciutat, sempre diferenciada en districtes amb personalitat pròpia, ha extremat aquestes diferències, com si s’hagués especialitzat.

La comparació amb un parc temàtic potser és exagerada però aquesta
especialització la fa, si més no, verosímil. Hi ha barris de marxa,
barris turístics, barris de restaurants guais, barris pijos, barris d’
asiàtics, barris llatins i algun barri que en diuen "popular" com si es
tractés d’una cosa exòtica.

El lloc on potser he notat més aquesta especialització és al Gòtic. Qualsevol intent de portar-hi una vida d’una certa normalitat requereix un esforç considerable: dormir a la nit, comprar un paquet de folis quan se t’han acabat, passejar al matí quan un va a la feina, fer una cervesa a un preu raonable… Ara que estic a l’Hospitalet a un barri "popular", d’una ciutat "popular", em veig visquent aquests dos anys al Gòtic com en un mostrador, amb un guia assenyalant-me i amb comentant orgullós amb un anglès mal xampurrejat, "allí teniu un home del país camí de la feina".

Fins i tot a vegades en nits d’insomni pensava en la quantitat de llocs pels quals la meva imatge devia estar circulant, agafat sempre d’imprevist per la càmera d’un turista palplantat al mig del carrer del Bisbe fotografiant el fals pont gòtic: ara llegint el diari, ara menjant una poma, ara distret amb una gàrgola o un colom, ara ben fotut per un dia que t’ha anat tot al revés…

Alguns em diuen però que no m’he escapat de l’especialització. I m’adverteixen seriosos que ara visc en "territorio Montilla". No he descobert les peculiaritats que m’esperen en la nova etapa. De moment però estic content perquè quan em falten folis els puc anar a comprar a la cantonada , i molt de tant en tant em paro a fer una cervesa sense el risc de quedar-me sense un duro.

En moments però d’enyorament com aquest, penso en els barris on he estat, en la bona gent que he conegut a cada lloc, i em pregunto si aquesta ciutat no podria ser una mica més normal, menys especialitzada i més "transversal" com diuen ara. Una ciutat en definitiva que no tingui necessitat de viure sempre aparentant el que no és.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

El Valentí de Malgrat

Aprofito aquest pont per visitar la meva mare que viu encara al poble. Necessito a més de tant en tant respirar l’aire de La Segarra, i descansar una mica els sentits de tants estímuls com hi ha a ciutat. Avui però només arribar m’han donat una mala notícia.

M’han dit que havia mort el Valentí de Malgrat. He estat a temps d’anar a l’enterrament i m’ha sorprès tota la gentada que hi havia. Tenia 67 anys era pagès, pobre i de pocs estudis, però en la seva vida havia aconseguit allò que no és pas tan fàcil guanyar-se: l’estimació de moltes persones més enllà del petit cercle familiar. Com el protagonista de la novela de Josep Vallverdú "L’alcalde Ferrovell", el Valentí era el sereno, el somatent i el cap de l’única família que habitava permanentment aquest petit poble de Malgrat. La Segarra és bonica per anar-hi d’escapada, com faig ara jo, però dura sobretot als hiverns quan el fred i la boira ho cobreixen tot. Llavors allà on sembla que no hi ha ningú, hi ha persones com el Valentí, que tenen cura de les cases, que toquen les campanes de l’església a les poques festes que s’hi celebren, que donen conversa als qui s’han perdut o van de pas, que responen als daltabaixos que provoquen el foc o els aiguats. A tots ens ha entrat una fal.lera gran pel món rural i les segones residències, però els qui aguanten el territori són aquests pocs habitants que viuen i a vegades malviuen permanentment en llocs ben allunyats dels serveis més bàsics.

M’ha sorprès a més de la gentada, la diversitat dels que ens hem aplegat a l’enterrament. Treballadors dels llocs on anava a jornal perquè això de pagès no arriba sinó tens molta terra; comerciants i veïns de Cervera amb qui tenia tracte; pagesos dels pobles del costat; i gent de fora com la Mònica Terribas que des de petita hi ha estiuejat, i hi continua vinculada. Persones com el Valentí no són sants ni herois però la seva disponibilitat és la que fa que les societats no siguin sumes d’individus sinó entitats més o menys cohesionades i amb un cert cor. Ho ha dit el bo de mossèn Antoni al sermó i ho faig meu "Només si hi ha persones disposades a treballar desinteressadament pels altres és possible alguna cosa semblant a un poble o a una societat".

Des de casa em miro la bona fesomia de Malgrat, il.luminat pels últims raigs d’un sol que avui s’ha resistit a sortir fins el darrer moment, i em pregunto pel futur d’aquest poble i de pobles com aquest. Quan els pobles siguin agrupacions de cases de segona residència, i les societats només agrupacions d’individus gelosos dels seus drets i interessos, llavors trobarem a faltar persones com el Valentí, capaces d’animar des del silenci i la constància, alguna cosa semblant a una comunitat.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Primer dia de bloc

Escric i llegeixo per sobreviure. I ho faig des de la cruïlla.

Del qui se sent pagès enmig d’una ciutat d’asfalt massa dura. Del qui se sent català on les identitats, almenys les minoritàries estan cada cop més criminalitzades. Del qui intenta viure com a religiós-jesuïta en un món on el religiós o bé es trivialitza o bé es fa sectari i fonamentalista. Del qui se sent fill d’uns valors i d’una història que ja no semblen dir res a ningú

A la cruïlla fa fred, però és l’únic lloc on s’es permès pensar amb una certa llibertat, simplement mirant d’entendre i de prendre posició des d’unes coordenades que no siguin purament emocionals o purament a curt termini. Per això escric i llegeixo. Als bunkers un s’hi troba ben arrecerat però no hi ha llum, no s’hi veu res més que les pròpies opinions o com a molt les opinions dels que pensen igual. Convé, més que mai escriure i llegir, i és per això que m’he decidit a escriure aquest bloc. Hi trobaràs una barreja de reflexions personals, més altres temes que ara centren el meu interès. Hi trobaràs sobretot enllaços i referències amb persones i grups que també des de cruïlles ben diverses m’ajuden a anar fent camí.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari