Arxiu de la categoria: Calaix

Qüestió d’agraïment

Aquest matí a primera hora, com molts dies, he pujat des de Collblanc fins la carretera de les Aigües. És la meva estona d’esport, d’escampar “cabòries” que diria aquell i de despertar-me amb el mateix despertar de la natura.

La de Collserola, és segurament una natura massa a prop de la ciutat, massa amenaçada per plans urbanístics (com el pla Caufec d’Esplugues) però té la gràcia d’una generositat que desborda a qui té el gust de contemplar-la. Han caigut quatre gotes, i és impressionant la florida de la ginesta, i de les altres herbes aromàtiques.

Mentre anava gaudint de tot això, pensava en la necessitat de conrear ja des d’infants una actitud d’agraïment vers la natura, vers la terra, també vers els elements (ara tot just comencem a redescobrir l’aigua!!). La natura és més que un supermercat o un centre d’oci, té la seva pròpia dinàmica que cal intentar respectar, i en tot cas compaginar amb les activitats humanes. Adonar-se de tot això necessita d’una educació de la sensibilitat, d’una contemplació agraïda de la qual a vegades en som absolutament ignorants.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

“Para” què? (2)

Un viatge curt com el que vaig fer, no em va permetre conèixer el nord del Paraguai, el que anomenen la regió del Chaco, una regió enormement extensa i despoblada. És en aquesta regió on s’hi han assentat des de fa dècades les colònies mennonites, comunitats cristianes d’origen europeu (sobretot alemany i holandés) que després d’un llarg pelegrinatge fugint de persecucions religioses, trobaren en la desolada regió paraguaina la seva terra promesa. Són com petites ciutat-estat dins un estat més gran però dèbil, corrupte e ineficaç. Algunes de les comunitats es mostren reàcies a l’adopció de tècniques i modes de vida moderns, altres però disposen de moderns hospitals, d’ escoles (on s’ensenya l’alemany) i fins i tot d’una universitat. Era curiós veure per la capital clarament identificables els paraguaians blancs, rossos i d’ulls blau, barrejats amb els “criollos” i sobretot amb els trets indígenes guaranís.

El guaraní és llengua oficial juntament amb l’espanyol, i em va sorprendre el coneixement i l’us extès que se’n fa en la vida quotidiana. Aquesta conservació certament no s’entén sense la peculiar història de la colonització espanyola i la controvertida però indiscutible influència de les missions jesuïtiques dels s. XVII-XVIII.

La carretera principal no porta però cap al nord i el Chaco, sinó cap a l’Est on hi ha situada estratègicament entre les fronteres de Brasil i Argentina la caòtica Ciudad del Este (antigament Puerto Stroessner). Volia fer nit allà però la ciutat em va desbordar per tots costats. Les ciutats frontera són ciutats d’una vitalitat insana. S’hi barregen tota classe de comerços il.lícits que atreuen població d’arreu. Els cotxes luxosos circulen per carrers a mig asfaltar i plens d’una munió de gent que transporta amunt i avall productes de tota mena. Molts d’aquests productes són molt més barats del costat paraguaià d’allí que diàriament a peu o en cotxe persones que venen del costat brasiler creuïn la frontera/pont que els separa/uneix. Ciudad del Este simbolitza per la seva violència i els seus contrastos on arriba una ciutat sense llei, bé amb la seva pròpia llei però que no vaig arribar a copsar en la meva breu estada.

 A tocar de tot això, ja en el costat brasiler i argentí, els complexos turístics que donen aixopluc als milions de turistes que van a visitar els salts d’Iguazú.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Terror inútil

Acabo de penjar al bloc l’últim resum sobre el programa d’immigracions, en aquest cas d’ICV-EUiA. Ho he fet enmig però de la profunda tristesa que m’ha provocat la notícia de l’assassinat d’aquest migdia a Mondragon.

M’agrada la política, em llegeixo els programes, segueixo l’activitat dels parlaments, segurament aniré a votar diumenge… Sóc molt crític amb la situació actual de la política catalana i espanyola, que a vegades em produeix per la seva baixesa indignació i desànim.

Però l’assassinat com a forma de lluita per unes idees, em sembla avui quelcom abominable. Matar un jove pare de família, simplement perquè un dia es decidí a presentar-se a unes eleccions sota unes sigles determinades em sembla d’una il.lògica inexplicable i brutal.

Una altra mort inútil, fruit d’un terror inútil i covard que posa en el blanc aquell més feble i vulnerable. Sols ens queda la solidaritat amb una vídua i una filla que avui els han destrossat la vida.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

L’art de passejar

Els darrers dos estius, una part de les meves vacances ha consistit en dues rutes llargues a peu per Catalunya. Sempre que puc, que és molt de tant en tant, també dedico un dissabte o un diumenge a passejar i conèixer territori. A més del benefici per a la salut i per a escampar "cabòries", el passeig ha tingut també per a mi altres dimensions una d’elles clarament política o filosòfica. M’ha agradat per això trobar al setmanari cultural de La Vanguardia aquesta reflexió de Joan Nogué:


"Hi ha una relació teòrica i pràctica entre l’acte de passejar i el complex procés d’aprehensió de l’entorn per part de l’individu. El passeig es converteix llavors en un objecte de reflexió filosòfica i això incideix en la manera de relacionar-se amb el territori i de vincular-se amb els seus paisatges, ja siguin urbans o rurals."

La massiva utilització del cotxe i també els canvis en els hàbits d’oci amb viatges low cost a qualsevol part del món, està canviant aquest "procés d’aprehensió de l’entorn" aquesta "manera de relacionar-se amb el territori". No és fàcil preveure cap on porta això, però una excessiva desvinculació d’un element bàsic per un país com és el seu territori és un factor d’ignorància i desafecció, potser fins i tot tant o més greu que la ignorància sobre la pròpia història.

El passeig és aproximació lenta, observació de matisos, descobriment d’elements paisagístics o artístics fora d’itinerari; és xerrada amb les persones que hi viuen i és per tant deixar-se impactar amb temps. Això no ho substitueix la sortida ràpida en cotxe d’un diumenge al matí. M’apunto en això a la intuició de l’Espinàs i, en part també a la de l’expresident Pujol, i que no és altra que la intuició que va portar a la fundació de tants i tants centres excursionistes. Sap greu que avui es passegi tant poc. No crec que ni el "territori virtual" (el dels mapes del google) ni el "territori estrictament turístic o d’aventura" puguin substituir l’art de passejar.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Gebrada

Avui el fred (no hem pujat dels -2º ) i la boira s’han aliat per formar un paisatge gebrat d’una gran bellesa. Com que no fa ni un alè d’aire i hi ha un silenci absolut, dóna la sensació de temps aturat. Fins i tot les poques bèsties que s’han quedat a passar l’hivern i que miren de sobreviure, es mouen amb més lentitud, estalviant tota l’energia possible (ells si que en saben d’això de la sostenibilitat!).

La sensació de tenir la barba i les parpelles amb un tel d’humitat gelada també feia molt temps que no la sentia. És un fred humit que s’agafa de seguida i ho glaça tot.

Llàstima que els camps continuen del color de la terra. Ni un bri de blat o d’ordi ha nascut en tota la tardor. La sequera també glaça el cor, sobretot d’aquells que encara viuen entestats en fer fructificar planes i parades a aquesta part més dura de la Segarra.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Vellesa

Em comenten en una residència de vells concertada, les dificultats que tenen actualment. Cada vegada les persones ingressen més grans i amb més grau de dependència i això obliga a contractar més persones no sempre disponibles i no sempre amb la preparació adequada.

Algun dia s’haurà de reconéixer que la vellesa és una qüestió mal resolta en la nostra societat.

La vida s’ha allargat de manera considerable gràcies a tractaments que fa uns anys no existien i que constitueixen un negoci formidable sobretot per les indústries farmaceútiques. En alguns casos aquest allargament ha estat acompanyat per una bona qualitat de vida, en altres es tracta d’un allargament de valor discutible.

Però no és aquesta la qüestió mal resolta, tot i que hi té a veure, sinó una altra de cultural. El nostre és un món on els vells no tenen ja aquella funció que se’ls hi tenia reservada en les societats tradicionals, de manera que en acabar la vida productiva i després d’uns anys de gaudir d’un oci relatiu a la pensió cobrada s’entra, en la majoria de casos, en una etapa d’anihilació social que és molt anterior a la desaparició física.

Segurament moltes residències, moltes famílies i molts bons professionals malden per lluitar contra aquesta anihilació acompanyant a una mort digna en tots els aspectes. Però hi ha una gran part d’ancians que passen els darrers anys sense una companyia de qualitat, sense una abraçada, sense una paraula amable.

Narcissistes com som, per molts homes i dones d’avui, la vellesa és un mirall al qual evitem mirar-nos. Ja hi haurà temps… però el temps passa, i mentrestant oblidant els vells, oblidem també la vida en totes les seves dimensions, i ens acostumem a veure-la només des de la nostra perspectiva unidimensional: present i autocentrada. El resultat és d’una pobresa que ni el Solbes tan hàbil en això de l’economia pot comptabilitzar. Hi surten perdent els vells cada cop més fotuts i sols, i hi perdem els joves vivint una vida com un puzzle del qual hi falten la meitat de les peces.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

IPC

És curiós que una pujada tan important de l’IPC com la que es va reconèixer fa uns dies hagi generat tan poca reflexió i si en canvi molta resignació i fins i tot indiferència.
Tinc la teoria de què els pagaments amb targeta, les compres per internet, les domiciliacions etc… redueixen la percepció real dels preus de les coses. Qui més nota però aquestes pujades són precisament aquelles persones que amb unes rendes molt baixes han calculat mensualment les despeses gairebé a nivell d’un Euro. Aquests dies m’he trobat diverses vegades amb dones, la majoria grans, que a l’hora de pagar no portaven prou diners. Tenien calculat el cost de la compra diària o mensual i en canvi això els hi ha canviat de la nit al dia fruit de la variació en coses tan bàsiques com el pa, la llet o la carn. La meva mare que no paga amb targeta, m’explica sovint la variació entre el que podia comprar amb 50 euros ara i només fa un any.

A més de la dinàmica dels mercats, algú s’està aprofitant de la "indiferència" o d’aquesta poca exactitud en la percepció dels preus. Qui ho nota però és segurament aquell que menys veu té i que ha de conformar-se amb una queixa o lament davant la caixera que, per cert, també cobra un sou força lamentables.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Són bojos aquests romans

Vaig a còrrer sovint a la carretera de les aigües. Des d’allà la visió de Barcelona és magnífica sobretot si un hi va a trenc d’alba i fa un dia clar i net com els de la setmana passada. En aquelles hores encara mig fosques, la ciutat fa un soroll somort i sembla al.liena a tots els maldecaps i problemes que de fet s’hi couen. Pels que som de poble, la immensitat del panorama urbà no deixa de produir un efecte ambivalent, barreja d’admiració i sensació de formiguer insà.

A vegades em dóna la sensació, sense tenir-ne ni idea, de què alguna cosa s’ha planificat malament d’arrel, quan sobre un territori tant petit s’hi han abocat tantes expectatives.

Resulta que en allò que abraça un cop de vista desde Sant Pere Màrtir mirant a sud-est, hi ha d’anar el primer port de la Mediterrània, un aeroport intercontinental que porti negocis i turisme, una zona logística de primera magnitud, un Tren de Gran Velocitat, unes Rodalies que han de moure cada dia centenars de milers de passatgers… tot això compaginat amb una zona on hi viu molta gent en barris populosos, densos i caòtics del Prat, l’Hospitalet o Cornellà, i amb una agricultura periurbana de regadiu cada cop més ofegada. Sumeu-hi a això un terreny de natural inestable i sorrenc, molt malmès i tocat per influència humana.

A més no sé si tota aquesta concentració en pocs quilòmetres contribuirà a esponjar i a equilibrar un territori cada vegada més ple de contrastos entre l’àrea metropolitana i la resta del país.

En fi, que mirat així em surt allò d’Asterix "són bojos aquests romans"

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Clatellot

Vaig acabar la carrera de Psicologia fa molts anys, però des de llavors el nivell de "psicologització" de la societat no ha parat de créixer. Un terreny on això ha arribat a punts gairebé d’atipament és el món educatiu. Setmana sí, setmana no, apareix un estudi a favor o en contra d’una determinada pràctica o comportament pedagògic.

Aquesta setmana li toca al clatellot. Diu que en substitució seva és millor practicar el "time out" perquè el
nen pensi i reflexioni. Suposo que sí. Però una exagerada condemna del
tradicional clatellot tindrà també les seves repercussions
pedagògiques, repercussions que segurament mereixerien un altre estudi.

El clatellot practicat molt de tant en tant i amb una forta motivació, té l’avantatge de trencar molt sovint un cercle viciós obsessiu d’assaig-error per part del nen. El clatellot desperta i avisa que un camí no pot continuar sent provat perquè no és correcte i per tant cal canviar la conducta. L’escriptor d’origen jueu Elias Canetti, en la seva biografia, explica que una vegada amb cinc anys i molt enrabiat es posà a perseguir la seva germana més gran amb una destral amb intencions de fer-li mal. El seu avi, l’aturà i del clatellot que s’endugué diu que va interioritzar d’una vegada per sempre la prohibició de matar. És exagerat, però serveix per exemplificar que el clatellot davant situacions flagrants té un efecte més durador que qualsevol raonament.

Sense clatellot tenim el risc del relativisme reflexionador, d’ara sí o d’ara no, ara ho veig ara no ho veig, del tot si val si està ben embolicat de bones reflexions etc.. En definitiva sense el clatellot correm el risc d’un futur ple de nens mal criats, polítics tous i gestors de rodalies que actuen com si les accions no tinguessin conseqüències… (ara que hi penso, "futur"?)

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

El cementiri del meu poble

El cementiri el van construir de cara al poble, diuen, perquè els vells, que eren els qui llavors decidien les coses, van creure que una solana era molt millor lloc per un cementiri que no pas una obaga. "Així ens tocarà més el sol" diuen que va ser l’argument amb més pes.

Això va fer que la casa de la meva família estigués encarada cap el cementiri, de manera que aquest amb els seus xiprers i els seus nínxols ha format part natural del meu paisatge durant molts anys.

Hi ha qui els cementiris els defuig, jo no podia ni que hagués volgut perquè era sempre allà davant lleument transformat només pels canvis de les estacions i pel creixement gairebé imperceptible dels xiprers. Aquesta naturalitat crec que m’ha ajudat a l’hora de percebre la mort com íntimament lligada a la vida. Els cementiris allunyats de la ciutat, els tanatoris … tan pràctics! han fet que sobre la mort el tabú no fes res més que créixer.

Per Tots Sants quan visito el cementiri i penso i prego pels familiars que hi tinc enterrats, m’agrada observar el poble des de l’altra perspectiva, i veure des d’allà la finestra de la cuina de casa, o de l’habitació de la mare. Dues perspectives d’una realitat única que en el moment en què maldem per separar es produeix com un petit esquinçament fet de por o de nostàlgia.

En Tots Sants, ni que sigui per un dia es produeix com una mena de retrobament, per això crec que és un dia amb un cert efecte sanador. El nostre món separa massa les realitats i margina sobretot aquelles que no li agraden (vells, malalts, …). El preu d’aquesta separació és la percepció de la vida com una mena de puzzle al qual li falten massa peces.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Sanitat al límit

El cessament del director del CAP de Raval Sud ha fet saltar la indignació dels metges i els professionals que treballen en atenció primària. Tinc gent amiga treballant en aquest àmbit, gent complidora d’aquella que en diuen vocacionada, però d’un temps ençà em confessen estar absolutament desbordats per la demanda que els ve tant de part de l’administració com de part d’una població creixent. La necessitat de vendre resultats i demostrar que es fan coses, porta sovint els polítics a obrir programes d’atenció nous, quan els existents no estan ni de bon tros assegurats.
Això és conseqüència com en tants altres camps, de models de funcionament de tipus gerencial, en els quals sovint els gestors programen, planifiquen i innoven a sense tenir en compte la realitat a peu de consulta. Aquest desajustament es tradueix sovint en una pressió afegida pels professionals del CAP segurament els més joves, els més mal pagats i els que estan en situació més precària. Una gestió que no miri també per les condicions laborals dels treballadors que han d’aplicar els programes, acaba anant en detriment d’un servei, que si s’aguanta és per la bona fe i el treball dels professionals.
Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

GR

Dues experiències de ruta a peu d’aquest estiu: una pel GR1 des de Pont de Muntanyana (Ribagorça) fins a Sant Llorenç de Morunys (Solsonés), i l’altra, més curta, seguint el GR 11 des de Llançà fins al Cap de Creus (Alt Empordà).

Els camins es perdran sinó hi ha caminants i sinó hi ha diners i personal suficient per mantenir-los en bon estat i ben senyalitzats. Caminar és una manera única de conéixer el país, i fer-ho a través dels GR hauria de ser garantia de poder-ho fer amb una certa comoditat sense necessitat ni de mapes, ni de GPS, ni de brúixoles.

Caldria cuidar més, doncs, els camins de peó, i sobretot els que travessen el país d’un costat a l’altre. Una "infraestructura" menor però que indica també el grau d’estima que es té pel territori.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Foc (gairebé) Zero

Tot i l’incendi a la Serra del Pradell (Priorat), aquest estiu s’acaba amb un balanç força positiu en quan a focs. Fa uns anys, acceptàvem amb una mena de resignació fatal que es cremessin cada juliol i agost milers d’hectàrees. Per aquells temps, el sentit d’irresponsabilitat no és només un fruit del present (ai la memòria!), tot s’atribuïa a la natura i al clima Mediterrani: "no s’hi pot fer res!".

Des de fa uns anys ens hem posat les piles: hi ha mitjans, hi ha noves estratègies , més coordinació i la cosa es nota. Un incendi com el que ha cremat al Priorat segurament hagués estat fa uns anys molt més devastador, per tant, sí que s’hi pot fer res. Com sempre es qüestió de prioritats, diners i bona gestió.

Potser on caldria avançar més ara, és en prevenció. Una llarga caminada per la vessant nord de la serra del Montsec m’ha fet adonar de dues coses: la riquesa en boscos que tenim i la necessitat de polítiques que n’incentivin el manteniment per part dels propietaris.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Fins al setembre!

Al mes d’octubre passat vaig començar aquest bloc que he intentat mantenir amb una periodicitat a vegades força irregular.

Ha estat però un bon lloc on compartir per escrit allò que m’ha ocupat i preocupat durant l’any. A més de les compensacions narcisistes que té tot bloc, i que el Ramon Alcoberro tan bé ha descrit en la seva introducció a L’home que mira, escriure també és una manera d’ordenar el pensament.

Continuo a la cruïlla, on com deia al primer post hi fa fred i a vegades un s’hi sent sol, però continuo pensant que és el millor lloc des d’on pensar i imaginar el món.

Fins al setembre, si Déu vol!

Aquests han estat els posts més visitats.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Juliol

El juliol és un mes estrany a Barcelona. La gent va desapareixent progressivament a mesura que avança el mes, com si es tractés d’aquells extranys fenomens d’abduccions que representen algunes pel.lícules nord-americanes.

A mesura que la gent que hi viu se’n va, es nota més qui hi queda. És una barreja curiosa de nivells econòmics i interessos. Hi queden els turistes que es gasten els cuartos en els hotels i restaurants de la ciutat; hi queden els que no tenen on anar o bé perquè no poden econòmicament o bé perquè la seva situació legal no els permet sortir del país sense el risc de no poder-hi tornar a entrar; hi queden els que han escollit treballar durant l’estiu perquè els hi agrada la ciutat buida i tranquil.la; hi queden aquells a qui els ha tocat pencar fruit d’estranyes combinacions i necessitats, i que concentren una certa mala llet reescalfada per la calor.

És en tot cas una comunitat una mica desangelada que només cap al tard, amb la marinada, s’agrupa en algunes terrasses o passeigs, per combatre el buit que deixen els altres (els veïns de l’escala, els companys de treball,…), aquells que formen part de nostra la vida quotidiana, i als quals ens hem acostumat tant que fins i tot, estranyem la seva desparició en la misteriosa abducció de cada juliol.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari