De solanes i obagues

Escric des del poble. Aquí l’apagada ja existeix des de fa temps i tret dels quatre llums del poble del davant només una gran i clara lluna (quina gelada ens espera!) il.lumina la nit. No sé si sumar-me o no a l’apagada sobretot després de llegir l’article de Martí Rosas i Ricard Horta que publica Vilaweb. A part de les repercussions que pugui produir penso que aquesta ja ha tingut com a efecte positiu que hem aprés alguna cosa més sobre energia. Cal agrair l’article dels tècnics de la UPC en el sentit que posen un punt crític als efectes d’un cert "activisme de reflexos" que es limita a seguir consignes cegament.

De l’article em quedo sobretot amb aquest fragment:

I suposo que la previsió basada en valors històrics és alta. Es clar, aquí l’interessant seria anar reduint poc a poc el consum perquè en el futur aquestes centrals generadores anessin reduïnt la seva activitat. Però aquí ja parlem de comportaments més a llarg termini, més constants… parlem en definitiva més d’estils de vida que no pas d’accions concretes.

Insisteixo, només pel fet de l’article i de la reflexió sobre el consum ja segurament valdrà la pena l’apagada.

Afortunadament, però, la lluna continua il.luminant la nit, indiferent als nostres curiosos comportaments.

Amb un company vam fer un estudi molt d’anar per casa amb dades municipals d’aquelles que recull l’IDESCAT. El nostre objectiu no era altre si veure si existien diferències significatives entre poblacions de tamanys diferents en un seguit de característiques (percentatge de persones amb estudis superiors, percentatge de persones amb capacitat de parlar el català, resultats electorals…). L’objectiu era sobretot aprendre una mica d’estadística aplicada, un seguit de dades però ens van interessar especialment.

Així com no apreciàvem diferències substancials en la majoria de factors en relació al tamany de la població, si que dins de cada franja s’apreciaven allò que en estadística en diuen "outliers", es a dir, subjectes, en aquest cas, municipis, que tenien índex molt elevats en alguns dels indicadors com per exemple "renda per càpita declarada", "percentatge d’estudis superiors" etc…

Sense treure’n conclusions definitives, si que em va fer pensar que sovint ens fixem molt en els guetos en referència a guetos marginals o guetos d’immigrants… però no ens fixem massa en els "guetos de rics". Es a dir municipis, o barris que estan concentrant un determinat perfil de població, diríem de franja alta. Algú pot dir que això ja se sap, i que tota la vida ha estat així. Cert. Però m’inclino a pensar que hi ha alguna tendència a fer més forta aquesta concentració, afavorida per determinades polítiques urbanístiques.

No cal viatjar massa per comprovar com aquest tipus de segregació és notable en determinats països, sobretot en països amb una població empobrida molt gran o països rics amb una obsessió malaltissa per la seguretat. Però fins ara això aquí no era tan visible. És només una percepció o hi ha dades reals que ho sostenen? És bona aquesta tendència ara que tan es parla de cohesió? Tinc ganes de pensar-hi una mica més.

Acostumo a desplaçar-me per Barcelona en bicicleta. No n’he fet una qüestió de principis sinó una qüestió de mobilitat i de salut, tot i que aquest segon concepte sigui certament discutible. Dic que no n’he fet una qüestió de principis perquè em molesta, i força, que el fet d’anar en bicicleta vagi associat a tot un llistat de valors, alguns d’ells superiors, que per obra i gràcia de no sé quina filosofia hem rebaixat al nivell d’un deplaçament en dues rodes.

Alguna cosa no va bé en la nostra societat quan fets que haurien de ser normals, tinguin encara massa càrrega ideològica. Per què forçosament un desplaçament pedalejant, ha de ser sinònim de ser d’esquerres, anar contra la guerra, ser culturalment modern i ecològicament sostenible?. Els que carreguen la bicicleta amb tot això, lluny de fomentar-ne l’us, no fan sinó impedir que esdevingui una cosa normal, i en tot cas només limitada per una ciutat on al carrer hi ha massa de tot.

Situem les coses al seu lloc, si us plau, una bicicleta és només una bicicleta. Un mitjà de transport recomanable en algunes circunstàncies, útil en unes altres i pràcticament impossible per la majoria. Però que pels que tenim la sort de viure relativament a prop del lloc de treball o estudi, ens permet gaudir d’una autonomia i rapidesa superior a altres mitjans.

En aquest sentit estic totalment a favor de les associacions com la BACC que aposten per la normalització defensant drets i educant deures. Però a partir d’aquí que no en facin cap qüestió identitària o tribal, que ja en tenim prou de grups, subgrups, tribus i clans per fer de les dues rodes una qüestió de principis. Repeteixo, per a mi, una bicicleta és només una bicicleta.

A més dels indicadors socioeconòmics tradicionals, aquella sopa de lletres que ens presenten cada un, tres o sis mesos (PIB, l’IPC, EPA…) hi ha alguns indicadors que amb una mica d’atenció i observació també serveixen per valorar la marxa econòmica del país. Em refereixo a un tipus de comerços molt, molt especialitzats, que apareixen de tant en tant, i que de proliferar indiquen amb tota seguretat que anem bé.

Per exemple les botigues de vins i formatges que a més de vendre el
producte t’organitzen cursos de tast on educar els sentits per poder
distingir un vi bo, d’un de dolent; un formatge artificial d’un amb
autèntic gust a formatge. I així descobrir que el bo en general és més
car i que per tant si a partir del curs vull ser conseqüent amb el bon
gust adquirit, ho hauré de pagar.

N’hi ha d’altres de comerços que sorgeixen només en moments de molta bonança. Les botigues de te i cafè, però entre elles les que estan especialitzades únicament en cafè d’Etiòpia, que es veu que és el millor del món, però és clar…

Doncs no sé si pinten massa bé aquests indicadors, doncs anant amb bici pel centre ja he vista tancar últimament alguna d’aquestes botigues de "valor afegit". Molt em temo que els principals clients, persones de 30 a 50 anys, amb feina i estudis, prou feina tenen amb pagar hipoteca i que comença lentament una època de vaques una mica magres. En fi que caldrà tornar a tirar de DIA o com a molt Caprabo. De vi a 2 ? i de formatge holandès de bola. Ara el cafè, si us plau sigui d’on sigui, que sigui a un preu just.

Els d’Ikea se la saben llarga. No ho dic només perquè han trobat el sistema perfecte: ells posen el magatzem i tu el transport, el muntatge i els diners per una cosa de qualitat discutible. Sinó per tota la publicitat amb què han sabut vendre un món de somnis a un aparent baix preu. Ens estan fent creure que podem ser suecs simplement amb la il.lusió d’una decoració a la seva imatge i semblança.

Reconec sentir una certa fascinació per aquests grans magatzems, tan
allunyats de la nostra cultura. Entrar-hi és com entrar en un món
diferent, el món racional on tot és possible; el món de la calidesa de
la fusta a un preu tirat. És com anar a Suècia sense moure’s de l’Hospitalet. De menú unes mandonguilles sueques; al costat una tenda on s’anima sense complexos: "fes com els suecs".

Ja m’agradaria fer com ells i tenir el seu estat de benestar, i el seu nivell de vida, però de moment m’envien les escorrialles dels seus productes més populars, aquells que segurament ells mai consumirien, fent-me creure que si em prenc una "salsa de mostassa per a salmó marinat" ja seré com ells.

Ho estan aconseguint. Avui totes les cases i pisos semblen suecs, encara que no ho sigui l’entorn on estan posades, ni el tren de rodalies que utilitzem per anar de casa a la feina; ni la feina mateixa, cinquanta vegades més precaritzada que la seva. Però tan se val. En tenim prou en convertir el nostre petit racó en la "república independent de casa meva". Una petita "suècia" sense més problemes que els que origina el refredat del gat, o la discussió eterna per la possessió del comandament a distància. A dins la calidesa de la fusta i dels llums de peu a 10? A fora un món inhòspit, insegur ple de malfiances que aconsella fer-se el suec.

Aquests dies m’he proposat fer memòria de l’any tant a nivell personal com també a nivell d’aquells fets polítics i socials que més m’han interessat. Per fer-ho a nivell personal disposo d’un diari irregular on vaig anotant les coses que em passen, a l’altre nivell, tinc un petit arxiu d’imatges i notícies que he anat guardant de la portada i les notícies tan de Vilaweb com de la BBC. A mi encara més que fer memòria m’agrada el verb "recordar", que té a veure amb passar pel cor una i una altra vegada.

I és que sóc dels que crec que el record, i la memòria, ben practicats són alliberadors.

Fa uns anys a Guatemala vaig comprovar-ho. Un estiu vam estar
col.laborant amb els tècnics que obrien les foses comunes que havia
deixat enrere el règim de Rios Montt els anys 80. Comunitats senceres
amb dones i nens foren assassinats i enterrats a les afores d’uns pobles que aviat
es van quedar buits a causa dels desplaçaments. Al retornar els
refugiats, els familiars es van organitzar per reclamar la recuperació
de la memòria històrica, un projecte incloïa l’obertura de les foses i
la identificació de les restes. També allà com aquí van sortir els que
criticaven el projecte: perquè remenar els morts, cal mirar al futur
només al futur.

No hi ha res pitjor que una persona des-memoriada, o un règim polític
que fomenti la des-memòria. La llei que no es va aprovar al Parlament
de Madrid fa un parell de setmanes, és un exemple de com son de fortes les pressions perquè tot
es tapi, tot s’oblidi. Però això no és cert, de l’oblit no en surt res
més que revisionismes interessats i una interminable repetició
d’errors. Fins que una persona o un grup d’individus no és capaç de
poder parlar del seu passat i de la seva experiència amb normalitat
d’una manera reconciliada, alguna cosa malaltissa continua
condicionant la vida d’aquella persona o la política del país.

Avui a la tarda he passejat una estona per l’ Hospitalet, ciutat on visc des de fa un parell de mesos. Entre una cosa i una altra no havia tingut temps de prendre mides a la ciutat, de fer-me una geografia pròpia dels barris, carrers i espais que la composen. Una de les coses que més m’ha sorprès de la passejada ha estat les obres que s’hi fan.

I no obres petites d’aquelles d’arranjar una vorera sinó obres serioses de places noves i de carrers totalment aixecats. Davant de casa, a Collblanc per on passava (hi passa encara) el c Vallparda, hi han fet una plaça enorme (tot just inaugurada) que dóna aire a tot el barri. Una plaça dura, com les que s’acostumen a fer ara, però amb racons arbrats que quan s’acabin de plantar no quedaran gens malament, i amb zones d’esbarjo atapeïdes de canalla. Més enllà el c Riera Blanca totalment aixecat com aixecat està també la zona de Sant Ramon i el pont de la carretera de Collblanc que uneix aquest barri amb la zona que toca a Esplugues. Plaça nova també al Parc de la Marquesa a tocar de la parada de metro de Collblanc…

M’expliquen els que ja fa temps que hi viuen, que la majoria de les actuacions són actuacions dirigides sobretot a corregir els desastres urbanístics dels anys 60-70 quan les onades migratòries van produir el creixement desordenat d’aquestes zones amb construccions il.legals i carrers traçats arbitràriament.

Pensava mentre passejava per aquestes zones ara plenes de gent que compraven en vistes al Nadal, què l’urbanisme és clau per evitar desastres com el de les banlieus de Paris, d’ara fa un any. Zones aïllades i deixades de la mà de Déu, que acaben degradant-se fins el punt que els habitants perden l’estima pel lloc on viuen i perden alhora la pròpia autoestima. Convé evitar al màxim que hi hagi barris de risc.

Vagi per endavant que de lleis i procediments jurídics no hi plego res. Únicament he estat en un jutjat una vegada i com a testimoni i tot em va semblar una mica farragós i empipador. Aquests dies però m’ha produït una certa perplexitat l’us que s’ha fet en dos casos del concepte "alarma social".

El primer va ser davant el desallotjament de Can Ricart. Hi ha una decisió judicial i es compleix de seguida, fins aquí correcte. Les regles del joc són les regles del joc agradin o no. Em sembla però que no cal justificar la decisió recorrent al concepte "alarma social" creada. És possible que es refereixi a les portades contínues i exagerades de La Vanguardia ("Can Ricart liberado"), sinó no sé com es mesura això de l’alarma social. O és que no provoca "alarma social" el preu de l’habitatge, l’especulació i l’avarícia constructora? Qui decideix quan hi ha alarma social i en funció de què?

El segon va ser pel desgraciat cas de Sant Fruitós de Bagès. No entraré pas en la decisió judicial, sinó en l’argument d’un dels advocats. Va dir que calia posar a la presó les dues persones (l’atracador detingut i el responsable de seguretat de la casa) perquè "crearia alarma social i no s’entendria que es detingués al ciutadà nacional i es deixés anar a l’estranger". Certament no s’entendria ni s’entén que els que cometen delictes entrin i surtin de les presons com si res, però justificar un empresonament per una alarma social que fa referència no al delicte sinó a l’origen d’una persona, em sembla com a mínim escandalós.

De debò que si hi ha algun jurista que m’ho pot explicar li agrairé de tot cor, perquè em sembla s’hi s’abusa d’aquesta figura hem begut oli.

Ho diu una dita catalana que com tantes altres ja gairebé no s’usa. Els humans tenim aquesta característica tan peculiar: no vivim aïllats i fixats en un lloc, ens movem i ens trobem amb d’altres i a vegades amb d’altres ben allunyats de la nostra manera de fer, ser i pensar.

A Manresa aquests darrers dies s’han trobat uns quants jesuïtes de Catalunya amb l’únic objectiu d’enraonar sobre quins haurien de ser els temes a parlar en la propera reunió de tots els jesuïtes del món que tindrà lloc a Roma el gener del 2008 (ja veieu que hi ha molta previsió).

Doncs trobant-se i enraonant, han arribat a una sèrie de conclusions que potser algú dirà que són la sopa d’all. Però potser de la sopa d’all no n’importa tant el resultat sinó el procés. Trobar-se, enraonar, convéncer…

Aquesta mena de Parlament escollit per tots els jesuïtes catalans ha dit que l’interessaria que el Parlament més gran que es farà a Roma parlés de la importància que avui tenen les noves tecnologies, en la comunicació de les persones. I també per la formació, en llocs on és ara impossible que es doni per la falta d’infraestructures (Àfrica sobretot). Aquest Parlament tan especial ha parlat també de la necessitat d’estar present en ambients populars i barris. No es pot perdre el pols de la realitat, per molt internacionals que siguem. Ha parlat també d’universitats, i d’aquells centres superiors que depenen dels jesuïtes com plataformes des d’on dialogar amb la ciència i la cultura…

Acabo d’arribar del poble. A bona part de la Segarra Encara no tenen aigua potable i ja van uns quants dies, i el pitjor és que la cosa sembla que va per llarg.

Intento imaginar que passaria si 10.000 persones de qualsevol barri d’aquí Hospitalet, Barcelona o rodalies ens quedéssim sense aigua potable durant només un parell de dies. Seria un escàndol notable i es buscaria una solució urgent. Allà en canvi els polítics s’ho prenen en calma i que jo sàpiga cap conseller s’hi ha atansat per donar almenys la cara i explicacions.

Amb algunes zones del territori es reprodueix en algunes coses allò que ens trobem amb RENFE. Com que les decisions són a Madrid, "ojos que no ven corazón que no siente"…

Avui per avui viure al poble, d’una manera permanent, vol un plus de vocació, voluntat i paciència.

Em va sorprendre agradablement escoltar l’altre dia en la tertúlia dels matins de Catalunya Ràdio, la referència que dues persones que hi participaren (una d’elles la periodista Mª Àngels Alcázar) van fer de l’Angeleta Ferrer i Sensat. Al parlar de l’educació i els seus problemes, les dues persones van recordar com els havia marcat en la seva adolescència el mestratge d’aquesta pedagoga filla de Rosa Sensat. Jo no la vaig tenir com a mestra en el sentit formal, però em va tocar la loteria de què estiuegés al meu poble.

Cada estiu arribava puntualment amb un petit seguici de "senyors i senyores" de Barcelona. Hi tenia casa, perquè el que havia estat el seu marit Alexandre Satorres venia d’una família lligada al poble. El seu monyo, el seu vestit negre i senzill, la seva activitat desbordant i una memòria que conservà fins ja prop de la mort.

Nosaltres la temíem, ho he de dir sincerament. La seva presència volia dir d’alguna manera el final de la vida salvatge i lliure que els llargs estius disfrutàvem a Castellnou. Res de trànsit i molt camp a recórrer i a explorar. Ella enlloc de descansar de nens, només arribar ens reunia a casa seva i ens donava feina: un taller de manualitats i una obra de teatre. Teníem un mes de termini per una cosa i una altra. El taller el fèiem a casa nostra però l’obra l’assajàvem en un terrat de casa seva. Així ho havien fet els nostres pares i així ens tocava fer-ho a nosaltres, ningú no ho posava pas en qüestió.

Entre assaig i assaig, que ella dirigia implacablement com si fos la cosa més important del món, ens anava ensenyant cançons i històries que acompanyava amb el seu inseparable acordió. Corregia entonació, gestos, dicció, faltes en el llenguatge… i així fins el dia de la representació que fèiem sempre a primers de setembre a la plaça del poble i en sortir de missa.

No sé fins a quin punt va ser influència seva o fins a quin punt pura casualitat, el fet que de tos els nens de la nostra generació i també de la generació anterior a nosaltres, una majoria ens decidíssim anar a estudiar a Barcelona, i moltes vegades carreres relacionades amb l’ensenyament.

Ara amb el temps, com els tertulians de l’altre dia estic redescobrint el paper que aquella dona baixeta i en aparença poca cosa va tenir a les nostres vides. I penso en les possibilitats i els efectes d’un ensenyament rigorós i vocacional com el que ella ens va saber transmetre. Certament ens va tocar la loteria.

He arribat a Madrid per una reunió de tot aquest cap de setmana. Ens reunim persones del món jesuític, que treballem directa o indirectament en l’àmbit social. Com que la reunió no comença fins aquest vespre he aprofitat la tarda per passejar per un Madrid gris i amb pluja (em diuen que ja fa uns dies que hi plou). És ja com una tradició cada cop que hi vinc "ramblejar" per un centre que com tots és ple de gom a gom de turistes i de gent a punt de marxa.

A mi els caps de toro que pengen d’alguns bars no em parlen com a l’Enric Juliana (veure les seves cròniques de La Vanguardia, valen la pena). Si però que la ciutat parla al qui la visita de què allà estan els qui manen, i que de fet t’hi posis com t’hi posis ets a la capital.

A vegades dic que m’agradaria viure-hi un temps per arribar a copsar una mica més l’ànima d’aquesta ciutat que ens porta de corcoll i a la qual li hem atribuït tantes coses. Atipar-me d’entrepans de calamars, de tapes de pernil, de xurros, de matins de sol al Retiro, de partits del Reial Madrid, de museus, d’obres i forats per tot arreu (no és un mite, en dono fe!), atipar-me en definitiva, d’aquesta centralitat que viuen amb una normalitat simpàtica, vital, descarada, diríem que fins i tot insultant.

Una centralitat que quan ets aquí intueixes, sense necessitat de massa perspicàcia, que no deixaran pas per voluntat pròpia. I que en tot cas caldrà anar guanyant a pols amb coratge, paciència, intel.ligència i molta, molta empatia.