Totxanes, totxos i maons

El 16 de juny d’aquest 2024 que acabem d’estrenar es compliran vint anys des que vaig començar a escriure aquest Bloc. Un espai on, a poc a poc i a mesura que es presenta l’ocasió, vaig explicant un munt de coses sobre mi i sobre el temps que m’ha tocat de viure. Si mantinc el ritme habitual, el dia de l’aniversari hauré superat els quatre mil sis-cents apunts publicats. Una barbaritat, si m’ho miro fredament. I tots a la xarxa, a disposició de qui els vulgui llegir.

Els lectors més veterans saben que, gràcies a les Totxanes, al llarg d’aquests anys he viscut unes quantes experiències gairebé màgiques que, per esmentar alguns exemples, m’han posat en contacte amb gent que feia anys que havia perdut de vista, o amb gent que sense conèixer-nos m’explicava que havia viscut situacions similars a les que jo evocava, o amb gent que m’agraïa les coses que escrivia perquè els permetia saber detalls d’un temps ja passat, o amb gent que esperava els meus apunts dedicats a llibres o música per aprofitar-los com a guia orientativa, etc…

En conseqüència, aquesta constant possibilitat que la sorpresa sorgeixi en l’instant menys esperat és un dels motius que em fa mantenir vives les Totxanes i escriure-hi sempre que puc i en tinc temps i ganes. Un estímul a la meva curiositat, vaja.

La batalleta que explicaré avui, la primera del nou any, és la més recent i amaga, com ja veureu, una agradable sorpresa.

Aniré a pams:

El 3 de juliol de 2005 vaig escriure aquest apunt en el qual recordava que justament aquell dia es complien quaranta anys de la primera -i única- actuació dels Beatles a Barcelona. Un concert celebrat a la plaça de toros Monumental el 1965 al qual jo (que tenia quinze anys) vaig assistir acompanyat de ma mare i mon germà (que en tenia deu).

Un bon dia de 2014 -és a dir, nou anys després d’escriure aquell apunt- vaig rebre un correu electrònic d’una persona que es presentava com col·leccionista especialitzat en els Beatles i, més concretament, en el pas del grup per Barcelona. Em deia que buscant per la xarxa havia arribat al meu apunt i que tenia molt interès a veure’m perquè estava preparant un llibre sobre el concert i volia, no només conèixer les meves impressions com a espectador, sinó veure el reportatge fotogràfic que vaig fer des de la localitat on érem asseguts. La petició tenia lògica perquè en l’encapçalament d’aquell apunt de 2005 hi havia una fotografia feta per mi aquella nit i en el text explicava que n’havia fet unes quantes més. Per això em demanava que concertéssim una trobada.

Va ser d’aquesta manera com mon germà i jo vàrem conèixer Miguel Navarro, un uruguaià instal·lat a Barcelona des de 1999 i seguidor incondicional del quartet de Liverpool (*). Poc després del nostre primer contacte, precisament el dia que es complia mig segle del concert, li vaig fer aquesta entrevista que es va publicar a Vilaweb i en la qual podeu trobar la informació necessària per saber més coses sobre l’amic Navarro.

Tal com m’havia anunciat, la recopilació de tot el material que havia aplegat va veure finalment la llum en un llibre que va publicar dos anys després. Si entreu aquí podreu llegir l’apunt que aleshores vaig escriure sobre “18 horas de Beatlemanía en Barcelona” i, sobretot, podreu veure la participació de mon germà i meva amb la sèrie de fotografies que vàrem fer des dels nostres seients amb la càmera Regula King de mon pare que ens havia deixat expressament per a l’ocasió.

A la pàgina 70 hi ha dues fotografies: una feta per mi amb l’escenari il·luminat i a sota una altra de Pérez de Rozas tirada des de darrere de l’escenari en el moment que els Beatles començaven els primers acords de ‘Twist and Shout’, la cançó que obria el programa. L’ull intuïtiu de Miguel Navarro va posar-les juntes perquè molt probablement retraten, des d’angles oposats, el mateix instant.

Comença ‘Twist and Shout’ amb nosaltres a tocar de l’anunci de Danone

El que desconeixíem és que, sense saber-ho, Pérez de Rozas i nosaltres ens estàvem retratant mútuament des de la distància.

I aquí és on ve la meravella.

Si us fixeu en la graderia veureu que, just en l’espai entre els caps de John Lennon i George Harrison, hi ha un plafó de Danone. Jo no recordava aquest detall però mon germà de seguida va comentar que les nostres localitats eren allí, a tocar de la tanca publicitària, en la zona que indica la punta del llapis de la fotografia.

I, efectivament, ara que l’amic Navarro està preparant un segon llibre sobre aquell concert i que ha accedit a la fotografia original -dipositada en el Fons Pérez de Rozas de l’Arxiu Nacional de Catalunya– n’ha fet una reproducció en alta definició que quan s’amplia fa que se’m vegi a mi amb la cara mig tapada per la càmera (cosa que em fa pensar que ens retratàvem mútuament) i amb ma mare i mon germà al costat.

D’aquesta manera tan inesperada i sorprenent -de fet, la descoberta l’ha fet mon germà- he retrobat el Joan Josep Isern de fa cinquanta-nou anys gràcies a les casualitats suscitades pel fet d’escriure aquest Bloc.

A partir d’ara, doncs, quan algú em parli de l’únic concert dels Beatles a Barcelona, celebrat el 3 de juliol de 1965, ja no podré limitar-me a dir com fins ara ‘Jo hi era’ i prou.

Ara ho podré demostrar.

Que passeu un bon any, família!

—————————————————————————

(*) Col·lecció de clauers amb la reproducció de l’entrada al concert i dels quatre instruments dels Beatles fets per Miguel Navarro

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!