Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Mentre tu estàs gaudint ara mateix amb els teus avis bretons unes memorables vacances nadalenques amb samarreta i calça curta a cinc fusos horaris de casa,  el dimarts passat l’agenda em va recordar que aquell dia es complien deu anys de la meva jubilació.

Així doncs, el primer que vaig fer va ser recuperar l’arxiu de fotografies de la festa de comiat que vaig organitzar a la feina i enviar per WhatzApp unes quantes imatges de record a gent que aquell dia m’acompanyava i amb la qual continuo mantenint relació.

Una de les persones que van rebre la seva fotografia em va respondre ràpidament. Després de l’obligat ‘Deu anys ja? Com passa el temps…’ em va demanar que li expliqués com em prova la vida de jubilat perquè, certament, deu anys és un temps prou ampli com per mirar enrere i treure unes quantes conclusions. Li vaig dir que m’ho havia de pensar…

Al vespre vaig anar al Centre Cívic Convent de Sant Agustí a una xerrada-audició amb Xavier Batllés, una de les ànimes de l’Orquestra Mirasol, que ens va parlar dels seus records ‘des de dintre’ de la mítica Sala Zeleste que el maig passat va fer cinquanta anys que va obrir portes. L’acte l’organitzava la revista Enderrock i era el preludi d’una exposició dedicada a Zeleste i tot el seu món que s’inaugurarà al 8 de gener en aquell mateix Centre Cívic i sobre la qual segur que en parlaré més endavant i més extensament aquí o en algun altre lloc.

El cas és que la suma dels records de fa mig segle -quan va obrir Zeleste jo ja hi era!- i els records de deu anys sense obligacions laborals, combinat tot plegat amb els vuit mil quilòmetres de distància que ara mateix ens separen, em va inspirar una sàvia decisió: després de quinze mesos sense cap carta ara te n’escriuria una, la que fa vuitanta-cinc.

Quinze mesos en una noia que ja va camí dels dotze anys no és un període qualsevol. És un temps important. Tant, que m’estic adonant que la manera com t’escric avui és molt diferent de quan vaig començar aquest raig de cartes el novembre de 2012. Aleshores m’adreçava a una nena de pocs mesos amb la incertesa de si algun dia llunyà llegiria allò que començava a explicar-li aleshores i que amb els anys ha anat agafant un volum bastant respectable.

Val a dir que ara mateix la incertesa la continuo tenint, però és una mica diferent perquè sé que, si mai arribes a llegir tot el que t’he anat escrivint, el dia que ho faràs ja no el veig tan llunyà, tan remot com al principi.

En fi… cabòries.

Però cabòries que, ‘voilà la différence’, ara ja pots començar a entendre.

Tiraré enrere uns pocs dies més i m’aturaré a la tarda del divendres anterior, el 15 de desembre, quan pares, avis, amics i coneguts vàrem assistir a la festa de Nadal de la teva Escola. Un ritual que acomplíem un any més… però en aquesta ocasió d’una manera molt especial perquè era la teva última festa de Nadal a l’Escola. Aquesta Escola molt a prop de la Sagrada Família on vares entrar per primera vegada el setembre de 2015 -amb el grup dels més petits- i que deixaràs el juny de 2024 per fer el salt a l’Institut.

Com cada any la conducció de la festa va anar a càrrec dels nois i noies de Sisè, el teu curs. Els més grans de l’Escola. I ho vàreu fer molt bé. Potser és un detall casual però en el grup de presentadors que va obrir l’acte hi eres tu i dues companyes més. I al final tu també formaves part del grup de quatre alumnes que es va encarregar de fer la darrera intervenció, la que acomiadava a tots els presents. No crec que siguin només cabòries partidistes d’avi conscient que la seva neta ja comença a ser una senyoreta…

Com tampoc ho són les notòries -abismals, diria- diferències que en aquesta edat  hi ha entre els nois i les noies. Crus, babaus i tabalots ells; endreçades, assenyades i eixerides vosaltres. I, això sí: tant els uns com les altres molt en el paper de ser els més grans de tota l’escola. Un paper que, ai las!, el curs que ve es girarà com un guant perquè, de cop, passareu a ser el més ‘petits’ de l’Institut. Aquestes coses van així, noia…

En tot cas jo em vaig quedar amb la percepció de la petita transcendència que hi havia en aquells moments de l’última festa de Nadal. I estic convençut que tu i molts dels teus companys i companyes sentíeu una cosa similar. De manera instintiva, potser; però amb la certesa que aquella última festa de Nadal a l’Escola quedarà arxivada en els vostres records més estimats.

Ve a tomb que et parli dels records perquè, precisament, el que diria que tinc més ple ara mateix, quan fa deu anys que em vaig jubilar, és el sac de la memòria. I al seu costat, el de la curiositat. Records i tafaneria són, doncs, el carburant que em dona forces per continuar. Conjuntament amb les dèries de llegir i d’escriure que són les que em donen més feina i, alhora, més satisfaccions perquè no se m’escapa que, per les raons que sigui, tinc el privilegi de publicar la majoria de coses que escric i, per tant, de fer que les llegeixi molta més gent.

Ep! I el plaer descomunal de passar de ser avis d’una noieta fins fa tres anys a ser, ara mateix, avis de la mateixa ‘ragazza’ i de dos minyons més que han arribat al món amb les mateixes ganes de fer tronar i ploure que tenies tu.

Si jo fos un ordinador resumiria la meva situació dient que, sortosament, el programari em funciona al cent per cent. Una altra cosa molt diferent seria el maquinari, que podríem assimilar a un ordinador d’aquells de la prehistòria que funcionaven amb vàlvules i escrivien en impressores d’agulles.

En fi… deixem-ho així.

————————————————————————————————

Les anteriors cartes a la meva neta (conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista) les podeu trobar en l’apartat ‘Mila’ d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!