Totxanes, totxos i maons

El suport genèric va ser una mesura legislativa que en la dècada dels vuitanta del segle passat el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va instaurar per tal d’estimular l’edició de llibres en català.

Explicat de manera molt resumida el suport genèric consistia en el següent: quan una editorial publicava un llibre en llengua catalana  la Generalitat, en funció del nombre d’exemplars que tirava, li comprava una part amb la intenció de distribuir a la xarxa de Biblioteques els llibres adquirits per aquest sistema.

Pel que fa a l’organització administrativa interna aquests llibres es repartien entre els diversos Serveis Territorials de Cultura (a Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa) i cada delegat territorial els feia arribar a les Biblioteques de la seva demarcació. A més a més se’n reservava una part per lliurar-los a Escoles i a entitats culturals que els demanessin ja fos per equipar biblioteques escolars o per confegir lots de llibres per lliurar en casos concrets com, per exemple, certàmens literaris en les proximitats de Sant Jordi.

Amb retocs i ajustaments diversos aquest sistema de suport a la indústria editorial va mantenir-se fins que va arribar el primer govern tripartit (any 2004) que es va trobar amb una crua realitat: estibats en els magatzems del Departament de Cultura hi havia més de dos-cents mil llibres pràcticament sense cap possibilitat d’aprofitament perquè no interessaven a ningú, cosa que els abocava a convertir-los en pasta de paper.

Desconec com es va acabar aquesta història però, de fet, als efectes del que vull explicar avui el desenllaç no té cap importància.

Com he dit, una part d’aquests llibres podien acabar a Escoles, centres de lleure o entitats culturals diverses i, si no es feien peticions molt concretes, la composició de cada lot era potestat del delegat corresponent. En el cas d’un d’aquests Serveis Territorials (que per discreció no especificaré), la persona responsable va tenir molt clar des del primer dia que calia separar d’aquesta distribució els llibres que considerava ‘inadequats’ per diversos motius per bé que en la majoria dels casos era per raons properes a allò que podríem dir-ne ‘temes marranots’.

Que consti que no parlo d’oïdes: per raons de feina en més d’una ocasió vaig tenir ocasió de visitar el, diguem-ne, ‘arxiu prohibit’ en companyia de la persona responsable i puc assegurar que es tractava de bastant més de mitja dotzena de llibres mal comptats. Un veritable arsenal d’artefactes perillosos per al decòrum general, segons el seu punt de vista.

¿I com és que m’ha agafat ara el rampell d’explicar tot això?

Doncs perquè fa pocs dies vaig comprar per Iberlibro un llibre del periodista i escriptor Xavier Febrés que feia temps que buscava. Em refereixo a ‘El cul de Napoleó o la revelació de Milà’,  publicat el novembre de l’any 2000 per Edicions 62 i que és la crònica d’un viatge a la ciutat de Milà en la qual l’autor dedica un espai a lloar les formes glúties que exhibeix una estàtua de l’emperador que hi ha en el pati del Palazzo Brera, la pinacoteca milanesa (vegeu aquí).

El cul milanès de Napoleó

Quan vaig obrir el llibre el primer que vaig veure va ser, estampat a la portadella, el segell de goma d’aquells Serveis Territorials de Cultura -que, per discreció, continuaré sense especificar- i de seguida vaig pensar que el que havia arribat a casa era un d’aquells llibres proscrits; en aquest cas sens dubte a causa del títol.

En fi… misèries d’altres temps.

O, si més no (i ja em perdonareu), així m’ho imagino jo.

Com diuen que diuen a Itàlia (cosa que, pel que m’acaba de dir algú que d’aquestes coses hi entén molt, no és certa: és una invenció d’algun castís d’aquí) “Se non è vero, è ben trovato”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!