Totxanes, totxos i maons

La setmana passada alguns diaris es varen fer ressò de la mort de l’àrbitre de futbol Angel Franco Martínez, l’home que, sense tenir-ne cap culpa, va ser el causant que en els primers anys de la dècada dels setanta les cròniques periodístiques i els papers oficials eliminessin el nom i el primer cognom dels àrbitres de futbol i passessin a ser denominats només amb els dos cognoms. Costum que encara avui es manté.

Certament, jo recordo haver sentit parlar durant la dècada dels seixanta d’àrbitres com Ángel Bañón o José Emilio Guruceta (aquell pocavergonya que un diumenge de 1970 va robar-nos descaradament en un partit contra el Madrid), però sembla que en algun en algun moment de la temporada 1971-1972 o potser la 1972-1973 va començar a ser habitual que les actuacions del ‘colegiado’ Angel Franco mereixessin titulars a la premsa per l’estil de ‘Franco es muy malo’, ‘desastroso Franco’, ‘la mala tarde de Franco’ i similars que van despertar les suspicàcies del règim que no tolerava la més mínima insinuació de crítica o burla al Dictador (uf! segon pocavergonya que apareix en aquest paràgraf. Ho sento).

Com no podia ser altrament el Ministerio de la Gobernación es va posar en acció de seguida i va ordenar de manera discreta i gairebé clandestina a la Federación española de Futbol que a partir d’aquell moment els àrbitres fossin denominats només amb els dos cognoms: Franco Martínez, Acebal Pezón, Ortiz de Mendívil, Gil Manzano, Mateu Lahoz, Medina Cantalejo, Undiano Mallenco, etc.

Una història, doncs, curiosa que llegida amb ulls d’ara i per part de la gent més jove pot donar una idea bastant aproximada de com anaven les coses en aquells anys de franquisme delirant del qual encara avui perdura un munt de coses (i no continuo; almenys avui).

Mentre escorcollava entre els meus records d’aquella època en la qual els partits de futbol es jugaven tots en diumenge i a la mateixa hora, cosa que permetia aquelles mítiques transmissions del ‘Carrusel deportivo’ que em mantenien clavat al costat de la ràdio; mentre revivia aquella època, dic,  m’ha vingut a la memòria una figura avui ja oblidada: el Pitoniso Pito.

El Pitoniso Pito era una creació del periodista esportiu Ricardo Pastor (*) (vegeu aquí) que a finals de la dècada dels cinquanta va començar a aparèixer en el programa ‘Fantasía’ que cada tarda de dissabte emetia Radio Nacional de españa. De fet, qui li posava veu al Pitoniso -una veu personalíssima, val a dir- era l’actor Josep Maria Angelat (vegeu aquí) que era qui donava la cara davant del micròfon en aquella època que molts programes de ràdio es feien amb públic a l’estudi.

Al llarg d’un període que jo situaria entre 1961 i 1968 (puc equivocar-me, però no crec que sigui de gaire) la criatura del tàndem Pastor-Angelat va assolir una enorme popularitat per la finíssima ironia que gastaven a l’hora de comentar les notícies futbolístiques del moment (una novetat absoluta aleshores) i, sobretot, perquè cada any, quan faltaven deu jornades per acabar la temporada, el Pitoniso exercia el seu ofici endevinatori i feia una projecció de com quedaria la classificació final de la Lliga. Una predicció que en la majoria dels casos encertava plenament.

———————————————————————-

(*) Ricardo Pastor, ‘periquito’ d’estricta observança, va ser l’autor l’any 1975 de la lletra del primer himne de l’Espanyol, amb música d’un altre membre il·lustre de la mateixa confraria: el cantant José Guardiola. Es va titular ‘Somos españolistas’, el text -en el que no hi falten referències a Roger de Llúria– alternava el català i el castellà i si sentiu curiositat el podeu escoltar aquí sota.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!