Totxanes, totxos i maons

Una molesta i inoportuna tendinitis concentrada a la zona interior del turmell esquerre que arrossego des de fa uns mesos -i conseqüència de tota una vida amb els peus plans- em porta finalment a unes sessions de recuperació que ara com ara em tenen ocupat durant quaranta-cinc minuts cada dimarts i cada dijous a primera hora del matí. A les vuit; quan encara, ara, és fosc.

Curiosament és una situació molt similar a la que vaig viure fa exactament deu anys quan, just el dia abans de la meva jubilació (que ja és mala sort), em vaig trencar el tendó supraespinós de l’espatlla dreta de resultes d’una caiguda en una escala a la feina.

(Si esteu encuriosits per aquestes petites misèries pre-jubilars trobareu uns quants detalls en aquest apunt i també en aquest altre.)

La tanda de sessions que m’han prescrit ara -deu, de moment- me l’agafo amb filosofia: decideixo que el mòbil es quedi amb la resta de coses que deixo en l’armari que tinc assignat abans d’entrar a la sala d’exercicis. Uns exercicis que en el meu cas són de tres tipus: quinze minuts de corrents elèctrics a la zona afectada, vint minuts fent jugar l’articulació del peu en tots els sentits i deu minuts finals remenant amb la planta del peu un corró amb finalitats relaxants.

Mentre vaig fent les coses que m’han manat gaudeixo d’aquells minuts que m’he proposat d’estar sense fer tres coses alhora i em dedico a observar la gent que coincidim a tractar les nostres xacres en aquella hora matinera. Una majoria de persones grans (més dones que homes) que, pel que veig, recuperen espatlles, canells i mans, genolls, cervicals, lumbars i peus principalment. També hi ha gent més jove, poca en aquella franja horària, que, pel que he detectat, són allí recuperant-se de malures causades per accident de moto.

Aquests primers dies em crida fortament l’atenció el fisioterapeuta quan fa massatges. El pacient estirat en una llitera i ell assegut davant o darrere seu, segons hagi de treballar els peus o la zona del clatell i les espatlles. Però quan em deixa fascinat és quan treballa altres zones que requereixen que estigui dret. Aleshores el massatge esdevé gairebé una dansa amb ell movent tot el cos en harmonia amb els gestos que fa amb els braços i les mans. I, sobretot, la mirada. O, més exactament, la no-mirada perquè mentre remena músculs i sacseja articulacions aquell home mira a l’infinit. O cap al seu interior. Com una manera d’interpretar les reaccions del membre que està recuperant.

Això em porta a dues consideracions: la fama de bons professionals del massatge que tenen els invidents, i la necessitat que en les mans dels recuperadors no destaqui gaire la llargada de les ungles (per raons òbvies de comoditat). Penso, doncs, que els oficis de fisioterapeuta-massatgista  i el de guitarrista arrosseguen greus incompatibilitats.

I aquest no és un comentari fet a l’atzar. Tinc raons -que ara no venen al cas- per fer-lo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!